Читать книгу On ets, món bonic? - Sally Rooney - Страница 8

Estimada Eileen, he esperat tant de temps que em responguessis el meu últim correu que —imagina’t!— ja te n’estic escrivint un altre abans de rebre la teva resposta. En defensa meva, a aquestes alçades ja he acumulat massa material, i si m’he d’esperar fins que m’escriguis acabaré deixant-me coses. Hauries de saber que la nostra correspondència és la meva manera d’aferrar-me a la vida, de prendre’n notes, per preservar alguna cosa de la meva existència —d’altra banda gairebé insignificant, si no del tot— en aquest planeta que es degenera tan ràpidament… La funció principal d’aquest paràgraf és fer-te sentir culpable per no haver-me dit res fins ara, i així també m’asseguro que aquesta vegada em respondràs més aviat. Què fas, de totes maneres, si no m’envies ni un email? I no em diguis que tens feina.

M’estiro els cabells només de pensar en el lloguer que pagues a Dublín. Saps que s’ha tornat més cara que París? I ja em perdonaràs, però Dublín no és París. Un dels problemes de Dublín és que és, i parlo tant literalment com topogràficament, plana, de manera que tot passa sí o sí en un mateix pla. Les altres ciutats tenen xarxes de metro, que els donen profunditat, i muntanyes escarpades o gratacels, que les fan més altes, però Dublín només té edificis grisos, baixos i rabassuts i tramvies que circulen pel carrer. I no té patis ni horts als terrats, com les ciutats continentals, que com a mínim trenquen la superfície; si no verticalment, almenys conceptualment. T’ho havies mirat mai així? De fet, fins i tot si no ho havies fet, potser sí que te n’havies adonat en algun nivell del subconscient. Costa molt pujar ben amunt o baixar ben avall, a Dublín, o perdre-s’hi, o perdre altra gent, o adquirir un sentit de perspectiva. Potser creus que és una manera democràtica d’organitzar una ciutat, de manera que tot passi cara a cara, en igualtat de condicions, vull dir. És veritat, ningú et mira des de dalt. Però això dona al cel una posició de domini absolut. En cap moment hi ha res que interrompi el cel amb sentit o que l’obstrueixi. I potser em diràs que l’Spire, el monument de la llum, sí, i jo et concediré que d’acord, que l’Spire sí, encara que de totes maneres és la interrupció més estreta possible, i penja com una cinta mètrica per demostrar que diminuts que són tots els edificis del voltant. L’efecte totalitzador del cel és dolent per a la gent que viu a la ciutat. No hi ha res que irrompi per tapar-lo en cap moment. És com un memento mori. Tant de bo algú hi fes un forat per a tu.

Últimament he estat pensant en la política de dretes —no ho hem fet tots?— i en com pot ser que el conservadorisme —la força social— hagi arribat a associar-se amb el capitalisme de mercat voraç. Aquesta connexió no és evident, com a mínim no ho és per a mi, ja que els mercats no preserven res, sinó que s’empassen tots els aspectes del paisatge social existent i els excreten, buits de significat i de memòria, com meres transaccions. Què pot haver-hi de conservador en aquest procés? Però també em crida l’atenció que la idea de conservadorisme és falsa en si mateixa, perquè no es pot conservar res tal com és: el temps avança en una sola direcció. Aquesta idea és tan elemental que, quan em va venir per primera vegada, em vaig sentir brillant, i després em vaig preguntar si era una idiota. Tu trobes que té sentit? No podem conservar res, i especialment les relacions socials, sense alterar-ne la naturalesa i retallar-ne una part de la interacció amb el temps d’una manera antinatural. Fixa’t en com tracten els conservadors el medi ambient: la seva idea de conservar és extreure, saquejar i destruir, perquè això és el que hem fet sempre, però precisament per aquest fet ja no ho fem al mateix planeta. Suposo que deus pensar que tot això és extremament rudimentari, i potser fins i tot que no soc gens dialèctica. Però, mira, són pensaments abstractes que he tingut, i necessitava escriure’ls. I tu has resultat ser-ne la destinatària, tant si t’agrada com si no.

Avui era a la botiga del poble, comprant alguna cosa per dinar, i de sobte he tingut una sensació estranyíssima, una consciència espontània de la inversemblança d’aquesta vida. O sigui, he pensat en tota la resta de la població humana —la majoria de la qual viu en el que tant tu com jo consideraríem una pobresa miserable— que mai ha vist una botiga com aquesta ni hi ha entrat. I això, just això és el que sustenta la seva feina. Aquest estil de vida, per a la gent com nosaltres! Totes les marques de refrescos en ampolles de plàstic i totes els dinars envasats i els dolços en bosses hermètiques i les pastes de rebosteria… aquesta és la culminació de tota la feina del món, tota la crema de combustibles fòssils i tota l’extenuació a les granges de cafè i les plantacions de sucre. Tot plegat per això! Per aquest supermercat! M’he marejat només de pensar-hi. M’he trobat malament de veritat. Ha estat com si de sobte recordés que la meva vida formava part d’un programa de televisió, i que cada dia morien persones fent-lo, que morien de les maneres més horrible: nens, dones… i tot perquè jo pugui escollir entre unes quantes opcions diferents per dinar, cadascuna empaquetada amb diverses capes de plàstic d’un sol ús. Per això han mort, aquest ha estat el gran experiment. Em pensava que vomitaria i tot. Però una sensació així no pot durar, clar. Potser em sentiré malament el que queda de dia, o potser fins i tot la resta de la setmana. I què? Encara m’he de comprar el dinar. Ara bé, si pateixes per mi, no et preocupis: el dinar no he deixat de comprar-me’l.

Et poso al dia de la meva vida rural i ja em despedeixo. Aquesta casa és immensa, és un caos. Sembla que tingui el costum de generar habitacions noves espontàniament. També és freda, i segons on, humida. Visc a vint minuts a peu de la botiga que et deia, i em fa la sensació que passo la major part del temps fent-hi viatges per comprar coses que m’he descuidat la vegada anterior. Això probablement fa caràcter, així que quan ens tornem a veure tindré una personalitat increïble. Fa cosa de deu dies vaig tenir una cita amb un tio que treballava en un magatzem de distribució i em va menysprear completament. Això sí, per ser sincera amb mi mateixa —sempre ho soc—, crec que m’he oblidat de com mantenir relacions socials. No vull ni imaginar-me les cares que devia fer mentre m’esforçava per semblar el tipus de persona que interactua habitualment amb els altres. Fins i tot escrivint aquest correu em sento una mica tova i dissociativa. Rilke té un poema que acaba així: «Qui està sol ara ho estarà molt de temps, / vetllarà, llegirà, escriurà cartes llargues / i vagarà inquiet per les avingudes, / amunt i avall, mentre giravolten les fulles». No podria treure’m del barret una descripció millor del meu estat actual, excepte que és abril i les fulles no giravolten. Així que perdona’m per aquesta «carta llarga». Espero que em vinguis a veure. T’estimo, t’estimo, t’estimo, sempre, Alice.