Читать книгу On ets, món bonic? - Sally Rooney - Страница 12

Cada dia em pregunto per què la vida m’ha anat així. No em puc creure que hagi de tolerar aquestes coses: tenir articles que parlen de mi, veure fotos meves a internet i llegir comentaris sobre mi mateixa. Quan m’ho miro així, penso: i això és tot? I què? Però la veritat és que, encara que no és res, em fa sentir desgraciada, i no vull viure una vida així. Quan vaig presentar el meu primer manuscrit només volia guanyar prou diners per acabar el següent. No m’havia anunciat mai com una persona psicològicament forta, capaç de suportar inquisicions públiques extenses sobre la meva personalitat i la meva infància. La gent que es fa famosa intencionadament —em refereixo a les persones que, després de fer un petit tast del que és la fama, en volen més i més— està, i això ho crec sincerament, profundament malalta, psicològicament. El fet que ens vegem exposats a gent així pertot arreu de la nostra cultura, com si fossin ja no només normals, sinó atractius i envejables, indica l’abast de la nostra malaltia social desfiguradora. Amb aquesta gent hi ha alguna cosa que no encaixa, i quan ens fixem en ells i n’aprenem, llavors alguna cosa deixa d’encaixar en nosaltres.

Quina relació té un autor famós amb els seus llibres cèlebres, en realitat? Si jo tingués males maneres i fos personalment desagradable i parlés amb un accent irritant, que al meu entendre probablement és el cas, això tindria res a veure amb les meves novel·les? Doncs clar que no. L’obra seria la mateixa, igual, sense cap diferència. I què hi guanyen els meus llibres si estan lligats a mi, a la meva cara, a les meves maneres, en tota la seva especificitat desmoralitzadora? Res. Així doncs, per què, per què es fa així? Quins interessos serveix, això? Em fa sentir desgraciada, em manté allunyada de l’única cosa a la vida que té un significat per a mi, no aporta res a l’interès general, tan sols satisfà les curiositats més morboses i lascives dels lectors i és útil per organitzar el debat literari completament al voltant de la figura dominant de l’autor, sobre l’estil de vida i la idiosincràsia del qual cal recollir els detalls més escabrosos perquè sí. A totes hores em trobo aquesta persona, que soc jo mateixa, i la detesto amb totes les meves forces. Detesto les seves maneres d’expressar-se, detesto el seu aspecte i detesto les seves opinions sobre qualsevol tema. I tot i així, quan la gent llegeix sobre ella, es pensen que soc jo. Afrontar aquest fet em fa sentir com si ja fos morta.

I clar, no em puc queixar, perquè tothom em diu tot el sant dia que «ho disfruti». Què en saben ells? Ells no ho han viscut, ho he passat jo tota sola. I sí, d’acord, ha estat una petita experiència a la seva manera, i tot plegat es desinflarà d’aquí uns mesos o anys i ningú ni tan sols es recordarà de mi, gràcies a Déu. Però igualment ho he hagut de fer, he hagut de passar-ho tota sola sense que ningú m’ensenyés com, i m’ha fet detestar-me a mi mateixa fins a extrems gairebé insuportables. Qualsevol cosa que faci, qualsevol talent insignificant que pugui tenir, la gent s’espera que el vengui. Literalment, que ho vengui per diners, fins que tingui molts diners i no em quedi ni gota de talent. I llavors ja està, ja estaré acabada, i passarà la propera gran promesa de vint-i-cinc anys amb un col·lapse psicològic imminent. I si en aquest camí he conegut algú genuïnament autèntic, és que ha estat tan ben camuflat entre la multitud plena de voltors egòlatres que no l’he reconegut. Les úniques persones genuïnes que crec que conec sou tu i en Simon, i ara per ara només podeu mirar-me amb llàstima, no amb amor ni amb amistat, només amb llàstima, com si fos un cos mig mort a la vora d’una carretera i el més amable que es pogués fer amb mi fos posar punt final al meu sofriment.

Després del teu correu sobre el col·lapse de l’edat del bronze final, em vaig quedar molt intrigada per la idea que els sistemes d’escriptura es poguessin perdre. De fet, no estava del tot segura de què significava això, així que ho vaig buscar i vaig acabar llegint molt sobre una cosa anomenada lineal B. La coneixes? Bàsicament, al voltant del 1900, un equip d’arqueòlegs britànics van trobar un conjunt de tauletes d’argila antigues en una banyera de terracota a Creta. Les tauletes estaven inscrites amb escriptura sil·làbica d’un llenguatge desconegut, i aparentment dataven del voltant del 1400 aC. Durant els primers compassos del segle XX, diversos estudiosos i lingüistes clàssics van intentar desxifrar aquestes marques, conegudes com lineal B, sense èxit. Tot i que s’organitzaven com una escriptura, ningú podia identificar quin idioma transcrivien. La majoria d’acadèmics plantejaven la hipòtesi que es tractava d’una llengua perduda de la cultura minoica a Creta, sense descendents vigents al món modern. El 1936, als vuitanta-cinc anys, l’arqueòleg Arthur Evans va pronunciar una conferència sobre les tauletes a Londres, i entre el públic hi havia un noi de catorze anys anomenat Michael Ventris. Abans que esclatés la Segona Guerra Mundial, es va trobar i fotografiar una nova partida de tauletes, aquesta vegada a la Grècia continental. Igualment, cap dels intents de traduir-ne les inscripcions va arribar a bon port. Mentrestant, Michael Ventris s’havia fet gran i s’estava formant com a arquitecte, i durant la guerra va ser reclutat per servir a la força aèria britànica, la RAF. No tenia cap títol formal en lingüística ni en llengües clàssiques, però no s’havia tret del cap la conferència d’Arthur Evans sobre la lineal B. Després de la guerra, Ventris va tornar a Anglaterra i va començar a comparar les fotografies de les tauletes acabades de descobrir a Grècia amb les inscripcions de les de Creta. Va detectar que alguns símbols de les tauletes de Creta no es reproduïen en cap dels exemplars de Pilos, i va suposar que aquests símbols concrets devien representar els noms de punts geogràfics de l’illa. Treballant a partir d’aquí, va descobrir com desxifrar l’escriptura, fins a revelar que la lineal B en realitat era una forma escrita primerenca del grec antic. La feina de Ventris no només va demostrar que el grec era la llengua de la cultura micènica, sinó que també va aportar mostres de grec escrit que precedien en centenars d’anys els exemples més antics coneguts. Després del descobriment, Ventris i l’acadèmic i lingüista clàssic John Chadwick van escriure un llibre sobre la traducció d’aquesta escriptura, titulat Documents in Mycenaean Greek. Unes setmanes abans de la publicació del llibre, el 1956, Ventris va xocar en cotxe contra un camió estacionat i va morir. Tenia trenta-quatre anys.

Aquí he condensat la història amb el toc de dramatisme que li pertoca. Va haver-hi molts altres estudiosos del món clàssic implicats, com ara una professora estatunidenca anomenada Alice Kober, que va contribuir significativament a la interpretació de la lineal B i va morir de càncer als quaranta-tres anys. Els articles de la Viquipèdia sobre Ventris, la lineal B, Arthur Evans, Alice Kober, John Chadwick i la Grècia micènica estan una mica desorganitzats, i alguns fins i tot ofereixen versions diferents del mateix esdeveniment. Evans tenia vuitanta-quatre o vuitanta-cinc anys quan Ventris va assistir a la seva conferència? I de veritat Ventris va descobrir la lineal B aquell dia per primera vegada o ja n’havia sentit parlar? La seva mort es descriu breument i de forma molt misteriosa: la Viquipèdia diu que va morir «a l’instant» a causa d’una «col·lisió de nit amb un camió estacionat», i que el forense va emetre un veredicte de mort accidental. Últimament he estat pensant en el món antic que torna cap a nosaltres, que emergeix a través d’esquerdes estranyes en el temps, de la velocitat i el malbaratament i la pèrdua de fe colossals del segle XX, a través de les mans i els ulls d’Alice Kober, una fumadora incansable de trenta-quatre anys.

En qualsevol cas, tot això significa que durant l’edat del bronze es va desenvolupar una escriptura sil·làbica sofisticada per representar el grec, i llavors, durant el col·lapse que m’explicaves, tot aquest coneixement va quedar completament destruït. Els sistemes d’escriptura concebuts posteriorment per representar el grec no tenen cap relació amb la lineal B. Les persones que els van desenvolupar i que els van fer servir no tenien ni idea que la lineal B havia existit. I el que dol és pensar que, quan els van inscriure, aquells símbols significaven alguna cosa per a la gent que els va escriure i que els llegia, i llavors, durant milers d’anys, no van significar res, res de res, perquè el vincle s’havia trencat, la història s’havia aturat. I llavors el segle XX va sacsejar el rellotge i va fer que la història es reprengués. Però no podem fer el mateix, nosaltres també, d’una altra manera?

Em sap greu que t’hagis sentit tan malament després de trobar-te l’Aidan l’altre dia. No tinguis cap dubte que és completament normal que et sentis així. Però, com la teva millor amiga, que t’estima molt i desitja el millor per a tu en tots els aspectes de la vida, empitjoraria les coses si apuntés que en realitat no éreu feliços junts? Sé que va ser ell qui va decidir posar el punt final i que això t’ha de fer estar fotuda i frustrada. No intento evitar que et sentis malament. El que vull dir és que crec que en el fons saps que no va ser una relació gaire bona. Més d’una vegada m’havies explicat que volies trencar amb ell però que no sabies com fer-ho. T’ho dic únicament perquè no vull que comencis a pensar retroactivament que l’Aidan era l’amor de la teva vida o que mai podràs ser feliç sense ell. Vas tenir una relació durant els vint que no va funcionar. Això no vol dir que Déu t’hagi condemnat a una vida de penes i fracassos. Jo també vaig tenir una relació llarga als vint i tampoc va funcionar, te’n recordes? I en Simon i la Natalie van estar junts gairebé cinc anys abans de separar-se. Tu creus que ell és un fracassat? O jo? Mmm… Bé, ara que hi penso, potser sí que ho som tots tres. Però si és així, prefereixo ser una fracassada que una triomfadora.

No, no penso mai en el meu rellotge biològic. De totes maneres, crec que la meva fertilitat probablement em continuarà perseguint durant una dècada, si fa no fa —la meva mare tenia quaranta-dos anys quan va néixer en Keith—. Però no tinc cap desig de tenir fills. Tampoc sabia que tu en volguessis. Fins i tot en aquest món? Si és que sí, no tindràs cap problema per trobar algú que et deixi embarassada. Com diu en Simon, tens un aspecte molt fèrtil. I als tios això els encanta. Per acabar: encara penses venir a veure’m? T’aviso que la setmana vinent seré a Roma, però probablement tornaré a casa la següent. He fet un amic aquí que es diu —de debò— Felix. I si et creus això, també t’hauràs de creure que vindrà amb mi a Roma. I no, no puc explicar-te per què, així que no m’ho preguntis. Simplement vaig pensar: no seria divertit convidar-lo? I sembla que ell va pensar que seria divertit dir que sí. Estic segura que ell creu que soc una excèntrica perduda, però també sap que li vaig fer una bona oferta perquè li pago els vols. Tinc ganes que el coneguis! Un altre motiu més perquè vinguis a veure’m quan torni a casa. Ho faràs, sisplau? Amb tot l’amor, sempre.