Читать книгу Ja estem morts, amor - Xavier Aliaga - Страница 13

Imagineu la festa d’aniversari d’un gran diari de províncies. De quan la premsa escrita habitava el més alt de la cadena tròfica comunicativa. En un passat remot. Una celebració aixoplugada per un caríssim monstre de ferro, icona dels anys de vi i roses a la riba de ponent del Mediterrani. Bastant abans que el vi començara a picar-se i vessar sobre els lloms de la massa estupefacta i les roses es marciren i cobriren el terra amb un mant de tumefacció.

Un cambrer que camina entre el formiguer de gent endiumenjada i cofoia oferint una safata amb begudes passa per davant d’un jove periodista, un valor emergent de la crònica política. A prop, bamba una redactora en pràctiques de la secció de cultura. Dues mans tractant d’aferrar la mateixa copa de chardonnay. Somriures creuats. Disculpa, agafa-la tu, hi ha més copes. Clar, n’hi ha de sobres, sí. Un silenci nerviós, expectant.

S’observen. El rostre de la jove no és desconegut per a ell. La redacció és gran, però no tant per no reparar en la xicota amb els cabells recollits en una cua de cavall que travessa amb decisió les zones comunes movent els malucs amb l’energia cinètica justa. No han parlat mai. Tampoc no en recorda el nom, perquè no llegeix les altres seccions. I no ha estat fàcil reconèixer-la empolainada i amb els cabells solts. Però ara que la té al davant s’acaba d’obrir tot un continent càlid i inexplorat. Ella és menuda i proporcionada. Un físic equilibrat, harmònic, no massa espaterrant. Però amb uns ulls verd maragda grossos, gegantescos. Hi ha quelcom de magnètic en la mirada distreta, de globus oculars movent-se de pressa, auscultant l’entorn. Hi ha quelcom de suggeridor en els llavis carnosos i un punt asimètrics: abundós el superior, més contret l’inferior. El nas, petit, de definició perfecta, fa ressaltar aquella boca que, vista de prop, dispara el desig del jove periodista.

Ella s’hi havia fixat amb molta més intensitat: el xicot és bru, alt i malgirbat. Seriós com un jutge a punt de dictar sentència. Però té el rostre acriaturat i les faccions dolces i agradoses, d’algú amb qui deixaries el gos o els fills per eixir a sopar, enlletgides per una barba desestructurada, feta amb els brots capil·lars aïllats i indecisos d’una post-adolescència massa llarga. Llavis fins, en contrast amb una obertura bucal gran. Nas a punt de ser massa llarg. Ulls orientalitzats, més japonesos que xinesos, que evoquen llunyanament una estrella de Hollywood. Avaluat en la distància curta, el xicot li agrada encara més. Molt més. Definitely maybe, pensa, com el títol del disc d’Oasis, les lletres del qual, si tanca els ulls i es concentra, podria recitar de memòria. Em diuen Tristany. Ho sé, t’he llegit. Qui no coneix el periodista revelació del diari? I per què estàs sufocant el riure? És graciós. Què és graciós, això de la copa? Sí. Bé, no sols. No sols? Ho sent, però no caic. És que el meu nom és Isolda. T’ho pots creure? Hòstia... Sí? Ho dius de veritat? Noooo, faig conya... Però molaria, eh? Eres molt graciosa... Però si no et diuen Isolda, em deus un nom. Soc Minerva. Content? Interessant... La deessa de la saviesa i de les arts, no? Ei, sí, no està malament per a un redactor de política. Oh! Faré com si no haguera sentit aquest comentari injust, diu fent un gest de desaprovació amb les mans amb una teatralitat exempta d’encant. Tristany s’avergonyeix de la poca traça, abaixa els ulls i els clava en les sabates que ja han perdut la lluïssor de fa unes hores. Sent la intimidació de la bellesa intel·ligent de la xicota. I somriu. Somriu amplament, com un nadó que descobreix l’arena de la platja. És el primer somrís franc que la jove amb nom de divinitat romana arranca del circumspecte periodista emergent que ve de passar uns anys difícils. Traure’l d’aquell pou profund és un bon inici.

A Minerva i Tristany no els lligarà una coincidència nominal, un atzar operístic i artúric. Tot i ser tan diferents físicament com una papallona i un parotet, s’han agradat. El vi farà de poció amatòria, desmuntarà barreres pedra a pedra, sobretot les del jove confús i encara expectant davant una ofensiva franca i directa que el desarma i a la qual no està acostumat. Unes hores més tard, el mur caurà totalment, la trobada acabarà desordenant hormones i llençols en la batalla raonablement triomfal de cossos acabats de conèixer-se. Després, Minerva i Tristany ocuparan la resta de la llarga nit a constatar les dissimilituds de caràcter. Tot i que també s’adonaran que comparteixen un seguit gens menyspreable de circumstàncies vitals, com ara l’orfandat. El sexe ha anat bé. Sobretot la segona vegada, al matí, quan en despertar s’han trobat al llit, enredats l’un amb l’altre. L’estat boirós i babau que deixa la ressaca els ha fet riure. Però no tant com la felicitat de comprovar que han passat la nit amb la persona encertada. Els costarà separar-se, tot i que saben que es tornaran a veure en unes hores. Ell pensa que, tal vegada, ella és el que necessita ara. Algú que desordene l’habitació i faça entrar la llum. Ella pensa que, segurament, ell és el que necessita. Algú que ordene el trànsit en un cap dispers i somiatruites. I que no siga un malparit.

Ella no li va confessar mai que havia provocat la topada, que feia dies que pensava com ho faria. Ell sempre ho va sospitar, però tampoc no va demanar explicacions. Ni aquell dia ni mai.