Читать книгу Ja estem morts, amor - Xavier Aliaga - Страница 16

Quan vaig fer cinc anys, es va celebrar en la nova casa, un dia perfecte, assolellat i primaveral, una gran festa amb globus, garlandes, tortada de xocolate i galetes, regals i una pallassa que sabia maquillar. Una doble celebració d’aniversari d’arribada a un nou entorn. Una barreja estranya. Hi havia companys i companyes del col·legi i xiquets i xiquetes de la urbanització. Hi havia mares que, amb Minerva al davant, elogiaven la decoració infantil, les plantes del jardinet, l’espai diàfan i gran de l’habitatge, l’encertada tria del parquet de fusta natural o l’atrevit color taronja del banc de la cuina. Les mateixes mares que, quan Minerva no hi era, malparlaven del tipus de plantes triades per a l’espai, de com de car i difícil és el manteniment del sòl de fusta natural o de com de ràpidament s’avorriria l’ama de la casa de l’irritant color taronja del banc de la cuina que havia triat amb una lleugeresa insòlita. Entremesos entre converses circulars sobre fills, maternitat, paternitat i xafardejos escolars. I tu a què et dediques, Minerva? Treballe en una galeria d’art. Ah, molt interessant, pensava que eres periodista, com el teu home... I on has comprat les flors?

També hi havia pares que bevien cervesa i que enraonaven amb una previsibilitat insubornable de coses de pares, sexe, futbol o el fascinant món de l’automoció. Temes que s’esgotaven abans d’entrar en la polèmica política de la setmana, moment en el qual el pare s’esmunyia discretament per no ser objecte d’un interrogatori. Tu eres periodista, no?, Sí, però hui faig festa. A més, si em disculpeu, he de fer fotos, he d’anar a buscar beguda, he de veure si Minerva necessita alguna cosa, s’excusava, la manera de no encetar un intercanvi dialèctic amb senyors als quals no els interessava en el fons la seua opinió, sinó pontificar amb algú autoritzat al davant sobre temes sobre els quals tenien un criteri construït amb prejudicis, llocs comuns, dos titulars mal llegits i una frase agafada al vol d’algun tertulià. Potser algun altre dia dedicaria cinc minuts a posar algun indocumentat al lloc.

Hi havia tota aquella gent, amistats circumstancials, de veïnatge, la immensa majoria de les quals no perdurarien. I el lil·liputenc entorn familiar, representat per la tia Berta, qui s’havia reservat el regal més gros i bonic: una preciosa bicicleta amb rodetes, feta portar expressament des d’Itàlia, que va fer que se m’eixiren els ulls d’òrbita. El moment indiscutiblement estrella després de la tortada, les cucanyes i les cares decorades amb dibuixos de papallones, marietes o màscares de superherois.

Un dia perfecte, ja us ho havia dit. Quan tot va acabar, jo estava feliç, dissimulant amb hiperactivitat el cansament, agitant les noves joguines, demanant aigua, saltant sobre el sofà. La mare estava radiant i exhausta, satisfeta perquè tot havia anat bé. I perquè no havia vist Tristany consultar el mòbil cada vint segons. El pare estava feliç perquè nosaltres ho estàvem. Ha sigut el millor dia de ma vida, els vaig dir. Ens n’alegrem, preciosa. Saps què passa, Anaïs? Que encara hi ha un altre regal. Sí? I què és? Puc veure’l? No és un regal que pugues veure, encara... La mama està embarassada. Tindràs un germanet. O una germaneta, encara no ho sabem. Què et sembla?

El pares havien decidit no ajornar més allò que tenien previst gairebé des que van decidir portar criatures al món: els seus fills o filles no tornarien a estar sols, com els havia passat a ells. El matrimoni encara no havia passat pels pitjors sotracs. Volien continuar junts. I tenir un altre fill. O filla, tant era. I estipulat això, no convenia que s’eixamplara la diferència d’edat entre germans. O germanes. Intuïen que la meua resposta podia ser escèptica, fins i tot reactiva. Havien debatut molt si el dia de l’aniversari era el moment més adient, però trobaven que vestir la notícia com un gran regal, solemnitzar-la, podia fer de vaselina. Em vaig quedar mirant els pares, molt fixament. Vaig romandre callada un instant, amb la boqueta oberta, escrutant la mirada dels progenitors. Hi havia tot un discurs molt ben elaborat en funció de qualsevol dels escenaris possibles. Un raonament que esperava la resposta per ser articulat. L’entusiasme desbordat ja es podia descartar. Es covava alguna cosa entre la indiferència i graus variables d’hostilitat. Demà anirem al parc i estrenarem la bicicleta, veritat que sí?, vaig dir en acabant. Per tornar a fer salts sobre el sofà com si res.