Читать книгу Ja estem morts, amor - Xavier Aliaga - Страница 15

En els moments de deriva, quan tot semblava a punt de saltar per l’aire, la mare pensava sovint en una antiga companya de redacció que es vantava de tenir el marit perfecte: atent, ordenat, bon pare i amant complidor. La beneficiària d’un matrimoni tan ideal que a Minerva li venien arcades cada vegada que havia de suportar la seva xerrameca més de tres minuts seguits.

Però les felicitats més rotundes poden fer-se miques com una copa de vi estavellada contra la paret. Un dia de diumenge hi ha una bateria de mòbil que expira quan l’esposa complaguda pretén telefonar a sa mare. Frustrada, s’adona que té a tocar de mà el cel·lular del marit, absent perquè ha anat a comprar pa. La resta és una història que es desencadena perquè l’esposa coneix el pin, perquè entre ells no hi ha secrets, això faltava. Llavors, hi ha un missatge entrant d’una tal Mari Cruz agraint que el marit ideal atenguera gustós i sol·lícit les seues necessitats lúbriques i reclamara una mica més de. Hecatombe en el paradís. El final de la ceguesa. Hi ha milions de maneres de passar del cel a l’infern en el que tarda un raig a besar la terra. A la mare aquella història li servia de reconstituent: potser les dificultats que suren, les discussions, generen fortaleses, solidifiquen. Millor això que pensar que el teu és un matrimoni modèlic i t’esclata un dia entre les mans no saps ben bé per què.

Aquella era la teoria.

Però la relació entre els pares s’havia deteriorat amb la subtilesa de l’erosió. Cap dels dos podria assenyalar-ne un motiu principal, alguna raó veritablement de pes, un detonant clar, el conflicte concret que acaba degenerant en cridòries i agressivitat. Més aviat, hi havia un distanciament que avançava silenciós i imperceptible. Dos trens allunyant-se en direcció contrària a pas d’eruga. Fins que, en algun moment, van deixar de ser capaços de veure en la llunyania el vagó que transportava l’altre.

Tot plegat, era el procés lògic per la manera en què havien organitzat el treball i la convivència. Tristany va passar de puntelletes per la paternitat, no va ser plenament conscient del disbarat que és una casa amb nounats. El seu ascens en el diari fins a arribar a la subdirecció, quan encara no havia fet els quaranta anys, havia estat fulgurant. Havia adquirit posició i ingressos per mèrits propis, sense aixafar cranis ni xuclar glands, treballant com una bèstia de càrrega, sense horaris.

Perquè si eres periodista el temps no et pertany, és d’uns altres.

Això era possible, en tot cas, perquè Minerva pagava tots els peatges, la càrrega quasi íntegra de les servituds familiars. Un pacte no escrit propiciat per la tia Berta durant el primer embaràs, el meu. Tot el que tinc és vostre, tens la vida resolta, no cal que continues fent els mateixos horaris matxucapersones, et penediràs de no haver fruït de la teua filla. O de no tenir un altre fill, quan toque. No cal convertir-te en una mestressa de casa amargada, però tampoc seria raonable condicionar la carrera del teu marit. Hi ha alternatives, m’has de creure...

Minerva va deixar la tieta fer i desfer. Quan va acabar la baixa per maternitat, ma mare va demanar una excedència al diari i va acceptar un treball de mitja jornada per portar la comunicació i les relacions públiques d’una galeria d’art propietat d’una amiga de Berta. Una tasca agraïda, que li permetia passar les vesprades amb mi i continuar escrivint per a catàlegs i presentacions. Una manera d’estar en contacte amb el món de l’art, ara des de la relativament còmoda vorera d’enfront, la que no obligava a fer hores a l’engròs, ni guàrdies, ni improvisades incursions en altres seccions per cobrir baixes, ni gestionar capritxos i compromisos del cap de cultura o de la direcció, ni entrevistar indocumentats amb ínfules de patums. Ben mirat, passada la trentena, la mare havia vist aigualides possibles ambicions periodístiques. Abans, l’escola d’art havia triturat antigues pretensions artístiques: va prendre consciència del camí de llepades i rialles de conveniència que acompanyen una carrera en les arts visuals. Potser tampoc no tenia el talent suficient, aquell no se sap què identificable en alguns companys i companyes, com una marca d’aigua quasi invisible.

En arribar al tercer curs, sense l’aquiescència de Berta, havia deixat penjades les belles arts i havia arribat a la facultat de periodisme i comunicació com qui baixa improvisadament en una estació per veure com és la ciutat que anuncia el cartell. Per testar si podia ser (realment) bona escrivint.

Una vegada llicenciada, els contactes de Berta (un amic empresari que juga al tennis amb un periodista que és amic d’algú que. Alguna cosa així, ja sabeu com va) li proporcionaren un cau a Minerva. La mare va haver de guanyar-se el respecte lluitant com una lloba acorralada pels caçadors, fent valer el seu imponent fons d’armari cultural, construït amb una voracitat fora mida, especialment obsessiva amb l’art modern, la música anglosaxona i la literatura francesa. Tenia això i una escriptura sòlida i imaginativa, capaç de comunicar complexitats sense caure en malabarismes. Algú que no tractava de reflectir en les entrevistes la superioritat intel·lectual que sovint l’elevava un graó (o dos) per sobre dels personatges. Individus suficients que habitaven un món ple d’insuficiències. Uns anys després de l’entrada en el diari i de conèixer Tristany, Minerva es va estavellar contra els límits del treball en la secció cultural d’un diari regional. Sentia que la buidor i la indiferència anaven ocupant espais. Quan es va quedar embarassada i Berta li va suggerir de fer el canvi, acceptà sense fer girar massa la troca. Volia ser mare. Ho desitjava. I la seua carrera professional havia arribat a un atzucac.

A Tristany ja li estava bé així, no suposava cap variant en les rutines habituals. Els canvis, amb tot, empitjoraren la relació entre costos i beneficis per a la vida en parella. S’acabaren les trobades a l’hora d’esmorzar o dinar, el sexe improvisat de les hores perdudes, les mirades còmplices d’una banda a l’altra de la redacció. Els moments que podien passar junts sense plors, farinetes i bolquers. Les estones que feien més suportable el caos nocturn.

A Minerva el nou treball li agradava. Era còmode i interessant. Però quan tancava les portes de la galeria i m’arreplegava, el nadó que jo era devorava la mare amb una voracitat insaciable. Gairebé no trobava espais per a ella mateixa. I veia fondre’s com un gelat sobre una vorera calenta el vincle amb Tristany: es veien entrada la nit, exhaustos, amb la mirada perduda i la llengua feta un nus. Ella el trobava a faltar, li reclamava atenció, traure hores de qualitat per a la família. Per a ella. L’exhortava a treballar una mica menys, amb la boca petita, sabent que plantejava un gir fora de guió.

Ell no discutia. Assentia, suportava la bonegada, marxava a la meua habitació a contemplar-me uns minuts, quan dormia arraulida en el meu llit diminut, vigilada per un carrusel que penjava del sostre i m’il·luminava tèbiament amb dibuixos d’estrelles i llunes que giraven lentament. Una imatge hipnòtica, relaxant, que li servia al pare per asserenar-se, ajudat també del ritme calm de la meua respiració. Després, Tristany buscava una copa de vi, la consumia mirant qualsevol informatiu nocturn i contestava amb un so gutural quan Minerva anunciava que se n’anava a dormir. Al matí, ella es llevava, s’arreglava, em portava al jardí d’infants i obria la galeria. A vegades, Tristany era capaç de llevar-se abans que mare i filla marxaren. Besava la mare rutinàriament, em feia algunes festes i tornava al llit. Ho feia per veure’m desperta i somrient. A mi. La mare ensumava el greuge i se sentia desplaçada i sobrera.

Quan arribaven els dies de lliurar o les vacances, els pares eren uns estranys que no sabien què dir-se i que bolcaven l’atenció sobre la filla per no fer més evident que havien oblidat com estimar-se. Una tensió silent. La corda que els unia s’esfilagarsava davant els ulls, entre converses que no arribaven mai i tensions que no es resolien, com dos boxejadors que es temptegen i dansen l’un a l’entorn de l’altre i castiguen el fetge del rival sense trobar el colp definitiu. En algun moment sonaria el gong i s’acabaria tot, pensaven. Combat nul. Si feien un esforç, la relació s’assemblaria algun dia al que havia estat. Ho creien honestament, era el que desitjaven de tot cor.

Per això, malgrat la incertesa i imperfecció de les vides en comú, compraren la casa de la urbanització. Tres-cents metres quadrats d’adossat amb tres plantes, soterrani amb garatge i jardí. Una nova llar, com si no, beneïda per Berta.

Compraren la casa. Decidiren fer això. I unes altres coses.