Читать книгу Ja estem morts, amor - Xavier Aliaga - Страница 18

Us deveu preguntar per la condició de fill únic de mon pare. Tampoc no va ser programada conscientment, però els meus avis decidiren, quan Tristany va fer sis anys, que ja havien fet tard per tornar als còlics, els bolquers pudents, les revisions pediàtriques, els nervis desfets pels plors i la manca de descans i la resta de petits-grans detalls que poden fer de la criança un purgatori. Un nou membre en la família, a més, complicaria els quefers del matrimoni. Ho havien vist en parelles del seu entorn, condicionades per extraescolars, reunions, compres i tot el seguit de petits-grans detalls multiplicats per dos (o per tres). I després hi havia l’adolescència, que podia ser igualment enutjosa. La criança no s’acaba mai.

Tristany era un xiquet sa i llargarut, raonablement agraciat i indubtablement intel·ligent que els omplia les aspiracions. Tot i que era cert que la idea de la parelleta els seduïa. Una Aida, una Carme o una Dorabella, alguns dels noms que haurien barallat en descartar opcions com Tosca, Minnie i, per raons òbvies, Isolda. Però el sexe dels descendents no es podia triar, aleshores, no hi havia una carta com en els restaurants per triar plats i afegir o llevar ingredients per tenir fills i filles més rossos, més pigats, més estilitzats o més intel·ligents. Millor no arriscar-s’hi. Definitivament, dos eren una multitud.

Examinades les opcions i presa la decisió final, es bolcaren en el plançó, en la seua educació i formació, que per a disgust del matrimoni no va agafar els viaranys de la música. Una petita tragèdia per als progenitors melòmans. Malgrat tot, Tristany va tenir quasi tot el que va voler, quan ho va voler. Perquè no hi havia competència i perquè el seu rendiment acadèmic sempre va ser irreprotxable. Mai no va necessitar mostrar-se afectuós amb els pares per obtenir recompenses en una família no massa efusiva, ineficient en el terreny afectiu. Tal vegada, un quart membre hauria servit per modificar els afectes i la manera d’expressar-los, però s’ho plantejaren quan ja havien fet tard. Se sentien impotents per les poques habilitats socials de Tristany, davant els comptats amics que portava a casa i per la nul·la interacció amb les visites adultes, quasi sempre fans de l’òpera i persones interessades en la música clàssica. És el que hi havia. No tenien alternativa, havien de llegir la partitura triada.

Tristany, certament, va tenir pocs amics. I un parell de relacions amb xiques per cada cicle formatiu, més provocades per les hormones que per pulsions romàntiques. Quasi sempre suficientment breus per no enfrontar-se a la cruïlla del compromís i el termini mitjà. Tampoc no havia tingut gaire relació amb els dos cosins que li tocaven per banda paterna, els únics que tenia. A diferència del pare, l’oncle Arseni sí que havia tocat els cims de la professió com a oboista reclamat per algunes de les millors orquestres simfòniques de l’hemisferi occidental. Visitar la família no era barat: ho van fer un parell de vegades, durant les vacances, a Viena i Nova York. Aprofitant el viatge per fer turisme i, per descomptat, per assistir a alguna representació d’òpera. No hi hagué massa reciprocitat. Els compromisos professionals de l’oncle, que el portaven arreu del món, eren l’excusa perfecta per no tornar les visites.

L’última vegada que Tristany va veure Arseni fou en el funeral d’Adolf. Els dies posteriors va trobar a faltar un germà o una germana per repartir la càrrega, fins i tot per barallar-se pels detalls del sepeli o negociar l’herència del pis. Qui sap si la companyia fraternal haguera filtrat part d’aquell tarannà aspre i socialment disfuncional. Sense saber-ho, prenia forma una decisió que s’adoptaria uns anys després. L’hora que Minerva i Tristany, els meus pares, decidiren que tenir un segon fill seria bo per a mi, per salvar-me de les mancances emocionals que ells havien viscut. Sense garanties que això ordenara una mica el trànsit en un matrimoni sostingut amb cures pal·liatives i que amenaçava amb el col·lapse.

Aleshores, va arribar Chloe, batejada amb un altre nom elegant i francòfil, com el meu. Anaïs i Chloe: com una parella de protagonistes d’una pel·lícula de Rohmer o Chabrol. O d’alguna de les moltes novel·les en francès que habitaven els racons nobles de la biblioteca.

Chloe era un nadó preciós que havia de corregir el que no havien pogut o volgut fer uns avis que ja no vivien per poder contemplar-la.

Que la seua fora una vida desesperadament curta va ser el designi d’uns déus de l’atzar rabiosos.