Читать книгу Ja estem morts, amor - Xavier Aliaga - Страница 19

Quan vaig aterrar en l’educació primària, una mestra ens va encomanar un diari. La mare em va comprar una llibreta petita amb tapes multicolor i dibuixos boniquíssims d’animalets, ossets redons com a pilotes de tennis i conillets d’un blanc exageradament albí. Vaig començar a escriure amb fruïció, adreçant-me a una nena anomenada Irene amb la qual havia coincidit en preescolar i que no havia tornat a veure perquè se n’havia anat a una altra ciutat. Era la manera intuïtiva de no haver de dirigir-me a un objecte, benvolgut diari, soc Anaïs, com van les anelles? Et fa mal quan aprete fort el llapis? Records a la senyora llibreta i a les llibretetes. Etcètera.

La llibreta es va perdre al cap de poc d’acabar-la, enclaustrada com el pernil d’un sandvitx entre els llibres i contes vells i rebregats que la mare havia empaquetat per donar-los a una institució benèfica. La vam reclamar, però el quadern no va aparèixer. Va ser com si hagueren esborrat una part de la infantesa, vaig plorar i bramar durant hores, vaig llançar foc pels queixals i vaig fer ús d’un vocabulari impropi d’una nena. Hom diria que estava sent objecte d’una possessió demoníaca. Em sentia furiosa, incapaç de perdonar la mare. Allà estava reflectit tot el que importava. Havia omplit la llibreta de dalt a baix, escrivint a llapis amb una bonica lletra redona amb les cues molt marcades, una escriptura treballosa, traçada enèrgicament, com si l’objectiu fora foradar el paper. Ho feia a totes hores, en el xicotet escriptori que després va heretar la petita Chloe, en els viatges en cotxe, en la consulta del dentista, quan m’havia de quedar amb Berta i Sara. Contava coses sobre amistats indestructibles que es destruïen, sobre viatges reals i imaginaris, sobre els somnis i malsons que podia recordar o sobre uns pares que, malgrat el caos, em semblaven gegants, éssers bells i perfectes que a la nit m’acotxaven i em contaven rondalles fins que se’m tancaven les parpelles. Fins i tot hi havia passatges en forma de conte, idees soltes, trossos de redaccions del col·legi que allargassava sense saber on em portaven, amb solucions màgiques que podien convertir el rei Jaume I en un alienígena que aniquilava ciutats des d’una nau espacial i la mestra en una superheroïna voladora que destruïa amb poderosos feixos de llum uns monstres que volien envair el col·legi per raptar-nos.

Però no tot era ensucrat, bonic i màgic. També hi havia fragments de realitat menys amable, bolcava la frustració per com s’havia modificat aquell món idíl·lic amb el naixement de la germaneta. Passatges sorgits del rancor per haver de compartir els afectes: els éssers màgics que eren els pares també podien rebre la fúria de la xiqueta que se sentia desplaçada. És cert que anava per temporades: després del primer impacte, dels dos o tres primers mesos intensius, la mare em va implicar en la cura de Chloe, em va ensenyar a donar-li biberons, a canviar-la, a adormir-la. De vegades dormíem juntes, perquè a la nana, quan encara era un cigronet, li encantava dormir al meu costat, s’arrimava a l’escalforeta com un cadellet de gos. Això m’agradava. M’agradava molt.

Quasi tot el temps el passàvem les tres. Tenia el seu punt: Chloe podia ser l’ésser més feliç de l’univers, algú que feia goig de mirar, però també treia de polleguera perquè ho tocava tot, ho preguntava tot, ho cridava tot, ho interpretava tot. Era com una diva infantil, capritxosa i inestable. Absorbia els recursos de la casa amb la voracitat d’un forat negre. I supose que la meua manera de competir i reclamar atenció era obrir successives capsetes de Pandora irades i destructives.

Anys més tard, Anna, una professora de literatura, ens va dir que la infantesa consisteix a gestionar sense descans l’egoisme, a desbocar-lo i domar-lo a cada segon. I l’adolescència?, preguntàrem intrigats. Un adolescent és algú que tracta d’escapar desesperadament de la infantesa, ens va respondre enigmàtica. Bum. La massa encefàlica de tota la classe escampada pels racons, embrutant folis, cabells, pissarres i jaquetes. Pau, el professor de Valors, em va aclarir després que Anna ens havia llançat al cap una mena de sil·logisme bastant cabró. Ho va dir estirant la comissura dels llavis, aguantant dificultosament el riure. Era cert. Després d’aclarir el significat de la paraula em vaig adonar amb quina elegància ens havia dit egoistes i immadurs. Vaig voler ser com ella. Vaig voler fondre’m amb ella.

Però no avancem esdeveniments.

Quan es va perdre la llibreta, la mare va comprar uns quaderns molt bonics, una miqueta menys colorits, com de doneta, elegants sense ser massa infantils, mira, Anaïs, quina preciositat, t’agraden?, em va preguntar una mica poruga. Degué estar hores buscant-los per tota la ciutat, però els vaig llançar a terra, encara enrabiada. Ella els va arreplegar amb paciència i els va deixar en un calaix, assegurant-se que havia vist on els guardava.

Vaig jurar que els llançaria al fem, però prompte va emergir aquella necessitat de passar a paper les idees que em saltaven, cantaven i ballaven pel cap. La llavoreta d’unes històries màgiques amb criatures monstruoses, galàxies llunyanes i una heroïna amb superpoders que s’anomenava Irània, l’última representant d’una estirp que guardava els secrets de l’univers i vetlava per l’equilibri còsmic, o alguna cosa semblant. Una protagonista d’ulls grossos i cos petit, amb una cuirassa com de deessa grega que ressaltava la feminitat i uns cabells arreplegats en un pentinat absurdament barroc. Que s’enamorava fugaçment dels herois amb els quals es creuava, sense donar-los massa corda, mantenint les distàncies. Que combatia amb ferocitat els dolents.

Quan tenia dotze anys vaig començar a penjar els relats en Instagram, amb il·lustracions boniques que furtava d’ací i d’allà, sense saber que tenien drets d’autor. Mai no va passar res, clar. Vaig arribar a tenir un parell de centenars de seguidors.

A la mare li encantaven els relats. No ho deia per quedar bé, sé que era així perquè ara ho sé tot. No li vaig dir mai que el personatge d’Irània estava inspirat en ella. De quan encara la veia com un ésser màgic, bell i poderós.