Читать книгу La premsa a Catalunya durant la Guerra de Successió - Xevi Camprubí i Pla - Страница 10

L’abril del 1493 el capellà Pere Posa, propietari d’una impremta a Barcelona, signava l’acta de naixement de la premsa a Catalunya. Aquell mes apareixia publicada, en una edició atribuïda a Posa, la carta en què Cristòfol Colom explicava el primer viatge que va fer a Amèrica a Lluís de Santàngel, escrivà racional del rei Ferran II. Al llarg dels mesos següents la carta fou reproduïda en altres ciutats, com ara, a Roma, París i Anvers. Es tracta del primer cas conegut a Catalunya en què un document informatiu de caràcter privat era reproduït diverses vegades amb l’ajut de la impremta i, tot seguit, traspassant el llindar de l’esfera pública, difós entre un gran nombre de persones.

La reproducció de notícies a gran escala fou una altra de les grans aportacions de la impremta. La utilització del nou invent amb finalitats informatives va tenir, al meu parer, un impacte superior al del llibre imprès, en la mesura que els fulls informatius, molt més breus, es podien publicar en poques hores amb un cost molt baix, mentre que l’edició d’un llibre requeria més temps i diners. Com ha assenyalat Johannes Weber (2006: 387), en els seus inicis el mateix Gutenberg va treballar com a jobbing printer, això és, imprimint fulls de poca volada de fàcil sortida comercial. Precisament, una de les primeres obres publicades per l’inventor de la impremta fou un full periodístic, aparegut el desembre del 1454, cosa que, segons Weber, va marcar el naixement de la premsa política. Es tracta d’un exemplar dels anomenats «turkenkalender», uns pamflets que cridaven als governs europeus a reconquerir Constantinoble, que havia caigut en poder dels turcs un any abans.

La publicació de notícies impreses fou una constant a tot Europa des de poc temps després de l’aparició del nou invent. A França, segons Jean-Pierre Seguin (1983: 34), les primeres relacions –fulls de notícies que contenien la narració d’un únic esdeveniment– van aparèixer l’any 1494, durant la campanya militar del rei Carles VIII a Itàlia. Arran d’aquest conflicte, els impressors de París, Lió i Rouen van començar a publicar fulls de quatre pàgines que recollien la informació més destacada que els arribava per correu, com va ser la presa de Roma aquell mateix any o la de Nàpols l’any següent. Es tractava, en qualsevol cas, d’una pràctica que tenia l’origen en els «avisos» manuscrits, que circulaven des de feia anys per tot Europa, principalment en l’àmbit diplomàtic. En aquest sentit, Mario Infelise (2005: 34) ha identificat una sèrie de casos que mostren que a mitjan segle XV els ambaixadors florentins i venecians residents a les principals capitals europees enviaven cartes que contenien reculls de notícies als respectius governs. Segons l’autor (Infelise, 1999: 117), a partir de la segona meitat del segle XVI es va instaurar a Venècia una xarxa organitzada a través de la qual es difonien més o menys regularment notícies manuscrites sobre fets polítics i militars. Tal com apunta Weber (2006: 390), els avisos foren la culminació d’un procés d’evolució de la correspondència. Les cartes anaven acompanyades de notícies, a mode de suplement, de manera que es podien separar fàcilment de la comunicació principal, per copiar-les després i distribuir-les de forma independent. El resultat de tot plegat fou el naixement dels primers setmanaris de notícies manuscrites, que a principi del segle XVII s’havien establert pràcticament arreu d’Europa.

A Catalunya, la producció de notícies impreses va tenir continuïtat durant la primera meitat del segle XVI, per bé que de forma molt limitada, almenys segons el fons conservat. Hom ha atribuït a l’impressor barceloní Carles Amorós (Norton i Wilson, 1969: 8) la publicació d’un full titulat Carta de la gran victoria y presa de Oran, en la qual una remitent anònim explicava a un conegut els detalls de l’expedició que el 1509 va portar al cardenal Cisneros a conquerir Orà.

Al llarg de la segona meitat d’aquell segle es van publicar algunes notícies a Catalunya sobre la guerra contra els turcs al Mediterrani. Destaca, en aquest sentit, la publicació l’any 1557 de la relació més antiga coneguda escrita en català, que portava per títol Còpia de les noves de Ytàlia per letres de Gènova. Segons Joan Torrent i Rafael Tasis (1966: 22), aquest full va ser molt probablement obra dels impressors barcelonins Jaume Cortey o Claudi Bornat. D’igual forma, cal esmentar una relació sobre la victòria cristiana en la batalla de Lepant que Pau Cortey i Pere Malo van publicar a Barcelona el 1571.

A l’inici del segle XVII es va produir una fita de gran importància en la història de la premsa a Europa. El 1605 apareixia a Estrasburg el que ha estat considerat com el primer periòdic de la història (Weber, 2006: 391), reconegut, fins i tot, per la World Association of Newspapers. Es tractava d’un setmanari que portava per títol Relation aller fürnemmen und gedenckwürdigen historien, publicat per l’impressor Johann Carolus.

Còpia de les noves de Ytàlia per letres de Gènova. Es tracta de la notícia escrita en català més antiga que es conserva, publicada l’11 de juny del 1557. BC.

Posteriorment, entre els anys 1609 i 1618 van sorgir a Alemanya almenys unes altres quatre publicacions setmanals, concretament a les ciutats de Wolfenbüttel, Frankfurt, Berlín i Hamburg (Schröder, 2001: 123). Això no obstant, el gran impuls de la premsa periòdica es va produir a Holanda a partir de la dècada de 1620, un moment en què el país es va convertir en el gran centre de difusió de notícies de l’Europa occidental. El primer setmanari holandès, publicat el 1618 a Amsterdam per Joris Veseler, amb el nom de Courante uyt Italien Duytslandt, va tenir tanta acceptació que dos anys després va començar a traduir-se al francès i a l’anglès. Al llarg dels anys següents, altres ciutats de les Províncies Unides, com Leiden, La Haia o Rotterdam, van seguir l’exemple d’Amsterdam en la publicació de gasetes en francès, l’idioma hegemònic de l’Europa del moment (Bots, 1983: 287).

L’èxit de les gasetes holandeses va tenir efectes gairebé immediats en altres indrets d’Europa, on ben aviat foren imitades o traduïdes directament a les llengües locals. Per exemple, partir del 1622, van començar a publicar-se a Londres uns fulls de notícies setmanals amb el títol genèric de weekly newes, els quals recollien informació procedent d’Holanda i de França (Morison, 1932: 13). De la mateixa manera, en aquesta època, el cardenal Richelieu, ministre d’estat francès, va posar en marxa una «oficina de premsa» que tenia com a objectiu respondre els pamflets contraris als interessos de Lluís XIII, principalment els que provenien d’Holanda (Grand-Mesnil, 1947: 10). La culminació d’aquest desplegament propagandístic va arribar l’any 1631, quan Richelieu va encomanar al metge Théophraste Renaudot la publicació de la Gazette, considerada l’òrgan oficial de la monarquia francesa.

La popularització de la premsa periòdica arreu d’Europa va tenir efectes a Catalunya. És possible, en aquest sentit, que l’any 1624 s’imprimís una gaseta setmanal a Perpinyà. Segons Torrent i Tasis (1966: 29) es tractaria d’una imitació del Mercure François, cosa força improbable; ja que aquesta publicació, apareguda a París el 1605, no era una gaseta, sinó un compendi de notícies en format de llibre amb una extensió propera al mig miler de pàgines i d’aparició anual. Aquesta suposició s’origina en l’obra d’Antoni Palau i Dulcet (1947: VI, 9), que va deixar constància de l’existència d’una gaseta publicada l’any 1624 a Perpinyà per l’impressor Lluís Roure, de la qual, segons el llibreter, se’n van publicar diversos números. Malauradament, però, l’obra de Palau no indica el fons on es conserva aquesta gaseta, de manera que mai s’ha pogut localitzar, tal com apunta Mercè Comas Lamarca (2007: 79). Una hipòtesi plausible és que es tractés de la traducció d’una de les gasetes en llengua francesa publicades a Holanda. En cas de comprovar-se l’existència dels exemplars esmentats per Palau, la gaseta de Roure es convertiria en la primera publicació periòdica apareguda a Catalunya, atès que en aquell moment Perpinyà formava part de la monarquia hispànica.

Sigui com vulgui, el que és segur és que a principi del segle XVII els impressors catalans van impregnar-se dels corrents europeus. Això explica, molt probablement, el motiu pel qual al llarg de les primeres dècades d’aquell segle es va registrar a Barcelona un increment de la producció de fulls de notícies –tot i que no amb caràcter periòdic–, com es desprèn del repertori aplegat per Henry Ettinghausen (2000) corresponent al període 1612-1628. Uns pocs anys després, coincidint amb l’inici de la Guerra dels Segadors, Catalunya va viure un altre increment de la publicació de notícies, com mostra una altra obra d’Ettinghausen (1993), on hi figuren les reproduccions facsímils de prop de 350 fulls informatius –la majoria dels quals escrits en català– publicats entre els anys 1640 i 1659.

Fou en aquell temps quan va tenir lloc una de les fites més importants de la història de la premsa catalana. L’any 1641, en un moment en què Catalunya estava sota sobirania francesa, l’impressor barceloní Jaume Romeu es va proposar reproduir la Gazette que Théophraste Renaudot publicava setmanalment a París des de feia deu anys. Ja des del primer número, titulat genèricament Gazeta, Romeu anunciava que cada setmana posaria a l’abast dels lectors les notícies arribades de París i, a més, hi feia una veritable declaració d’intencions: «la curiositat dels impressors de França me ha donat ocasió de quels imite, perquè lo que és bo sempre és imitable». Alguns experts en la història de la premsa, com Jaume Guillamet (2003: 19), han considerat que la gaseta de Romeu va suposar la introducció de la periodicitat a Catalunya. En canvi, d’altres com d’Ettinghausen (1993: 29), no hi coincideixen amb l’argument que falten proves que demostrin que Romeu va arribar realment a produir publicacions amb regularitat periòdica.

La manca d’un reconeixement unànime al valor de la iniciativa de Jaume Romeu ha estat conseqüència de considerar, erròniament, que només s’havia conservat un sol número de la Gazeta. Comparant la producció de Romeu amb la Gazette francesa, conservada a la Bibliothèque Nationale de France, es comprova que la Gazeta impresa per Romeu era efectivament una traducció de la Gazette publicada a París i, en concret, de la que portava data del primer de juny del 1641. És probable que l’impressor barceloní en publiqués la traducció dues setmanes després de l’aparició de l’original, que era el temps que el correu procedent de París trigava a arribar a la capital catalana.

La setmana següent, Romeu va publicar una altra gaseta, aquesta vegada anomenada Novas ordinàrias del primer de juny mil siscents quaranta hu, que consistia en una traducció de les Nouvelles Ordinaires du premier Juin 1641, una gaseta que Renaudot publicava conjuntament amb la Gazette. La traducció de Romeu, però, incorporava una reproducció parcial de la Gazette del 8 de juny, cosa que fa pensar que les Novas ordinàrias van publicar-se una setmana després de la primera Gazeta. Fins i tot, les vuit pàgines d’aquestes Novas anaven numerades del 9 al 16, precisament perquè eren la continuació de la Gazeta, paginada de l’1 al 8. Es tracta, inequívocament, d’una mostra de la voluntat de l’impressor de donar una continuïtat a la publicació de gasetes.

Gazeta, impresa per Jaume Romeu el 1641, la primera publicació periòdica apareguda a Catalunya. BC.

A més, Romeu va publicar la Gazeta vinguda a esta ciutat de Barcelona per lo ordinari de París, vuy a 28 de maig, any 1641, la data de la qual, potser per error, no es corresponia amb la real, ja que era una traducció de la Gazette de París apareguda el 25 de maig. De fet, tal com el propi Romeu indicava en el colofó, es tractava d’una còpia de la reedició de la Gazette que es feia a Lió amb el permís de Renaudot (Feyel, 1982: 9), datada el 29 de maig. Paral·lelament, Romeu va reproduir les Nouvelles Ordinaires du vingt-cinquiéme May 1641, amb el títol de Novas ordinarias del vint y sinch de maig mil sis cents quaranta hu. Les quatre gasetes publicades per Romeu entre final de maig i principi de juny del 1641 es corresponien amb els números 58, 59, 60 i 61 de la col·lecció anual de la Gazette i de les Nouvelles Ordinaires, impreses pel Bureau d’Adresse, l’agència creada per Théophraste Renaudot.

Al llarg de l’any 1641, Jaume Romeu va continuar publicant la traducció de les gasetes parisenques. Així doncs, hi ha constància que va reproduir, encara que parcialment, la Gazette i les Nouvelles Ordinaires que portaven data de 19 d’octubre; tot i que, en aquest cas, les va aplegar en un sol imprès, titulat Relació verdadera dels bons successos de las guerras de Llevant. Poc després, va reproduir un número de l’Extraordinaire del 14 de novembre, publicat també per Renaudot, per bé que Romeu el va titular Novas ordinarias de nou de noembre. D’una forma semblant, existeixen dues gasetes de 1641 impreses per Romeu amb els títols de Novas ordinàrias vingudas ab la estafeta de París, que són reproduccions de la Gazette i de les Nouvelles Ordinaires del 16 de novembre del 1641, respectivament.

A banda d’això, l’anàlisi de la Gazette parisenca ha permès comprovar que Jaume Romeu no fou l’únic impressor de Barcelona que va publicar-ne traduccions. Gabriel Nogués va reproduir la Gazette que portava data de 22 de juny del 1641, a pesar que la va titular Gazeta de Venècia, als dos de juny mil siscents quaranta y hu. L’explicació rau en el fet que l’impressor, per descuit o per diferenciar-se de Romeu, va titular la gaseta partint de la primera de les notícies que contenia l’edició francesa, sota un epígraf «De Venise, le 2 juin 1641». De forma semblant, Jaume Mathevat, un altre dels impressors de Barcelona, va reproduir l’Extraordinaire del 27 de novembre, amb el títol, també incoherent pel que fa a la data, de Noves extraordinaries de 17 de noembre de 1641.

D’aquest estudi comparatiu se n’extreuen algunes conclusions que, al meu parer, contribueixen a aclarir les divergències a l’entorn de l’aportació feta per Jaume Romeu a la història de la premsa catalana. En primer lloc, no es pot considerar que la publicació impresa per Romeu el juny del 1641 amb el nom de Gazeta fos l’inici d’una capçalera. Com es pot comprovar a partir dels exemples anteriors, les traduccions de la Gazette francesa fetes per Romeu apareixien amb títols diferents cada vegada. Una possible explicació és que l’impressor barceloní no tingués l’autorització de Renaudot per reproduir la Gazette, com estaven obligats a fer els impressors d’altres ciutats franceses on es reeditava. Cal tenir en compte que, en aquell moment, Barcelona estava sota el domini de França.

En segon lloc, encara que el fons conservat sigui més aviat pobre, l’existència de diversos números apareguts al llarg de l’any 1641 –alguns correlatius– d’una reedició catalana de les gasetes publicades a París per Renaudot, converteix Jaume Romeu, sense cap mena de dubte, en l’introductor de la premsa periòdica a Catalunya. La declaració d’intencions, el juny del 1641, en què anunciava que es proposava imprimir cada setmana les notícies arribades de París i el fet que hi havia traduccions de números correlatius de les gasetes franceses dels mesos de maig i juny, així com d’octubre i novembre, fan pensar que efectivament Romeu va portar a terme el seu propòsit. Això no obstant, a tenor del fons conservat, durant els anys de la Guerra dels Segadors la premsa periòdica no va mantenir una continuïtat. La consolidació de la periodicitat, com veurem en el capítol següent, trigaria encara gairebé mig segle a arribar a Catalunya.

En canvi, a Castella la premsa periòdica va aconseguir, des de bon principi, mantenir una aparició regular durant un període prolongat de temps. La Gazeta Nueva, fundada a Madrid l’any 1661, va publicar-se de forma mensual fins al 1663 a la impremta de Julián de Paredes (Varela Hervias, 1960: 35). Cal donar la raó, per tant, a Henry Ettinghausen (1998: 359) quan assenyala que aquest fou «el primer projecte realment aconseguit de publicació periòdica a Espanya».

La creació de la Gazeta Nueva fou una iniciativa de Joan Josep d’Àustria, fill bastard del rei Felip IV, amb motiu de la guerra contra Portugal. Amb tot, el responsable era Francisco Fabro Bremundan, a qui l’infant havia conegut a Flandes uns anys abans, durant la seva etapa com a governador. Es tractava d’un home culte, que parlava diversos idiomes, a més d’un expert gaseter, bon coneixedor de la premsa europea i de les tècniques propagandístiques de l’època. Per aquesta raó, quan l’any 1677 l’infant Joan Josep va esdevenir primer ministre, una de les primeres actuacions de Fabro (que aleshores va passar a ocupar la Secretaria d’Estat), fou la de potenciar la premsa com a instrument polític. El resultat fou l’aparició de la Gaceta ordinaria de Madrid, aleshores amb periodicitat setmanal. Així doncs, a diferència de Catalunya, on l’aparició de les primeres gasetes va ser una iniciativa particular dels impressors –en definitiva, del sector privat–, a Madrid la premsa periòdica va néixer amb caràcter oficial, tal com havia succeït a França trenta anys abans.

Entre els motius pels quals la premsa periòdica no va aconseguir arrelar a Catalunya durant la primera meitat del segle XVII hi ha, en primer lloc, la manca de suport institucional. Altres factors, també decisius, foren la situació de guerra que es vivia al Principat en el moment en què Jaume Romeu va proposar-se la publicació de gasetes, amb les repercussions que el conflicte generava sobre l’economia i la circulació de la informació. Caldria estudiar també en quina mesura la inseguretat dels camins va afectar la regularitat del servei de correu, peça clau en el manteniment de la premsa periòdica. El bandolerisme, molt implantat a Catalunya des de la segona meitat del segle XVI, de ben segur que va suposar un entrebanc. Citant un testimoni de l’època, Fernand Braudel (1976: II, 124) apuntava que l’any 1567 era «inútil tratar de ir de Barcelona a Zaragoza por la posta». Segons aquest historiador (1976: I, 475), a vegades el correu ordinari quedava interromput perquè els correus, «asustados por los asaltos de los bandoleros, se tornaban de pronto prudentes y decidian no viajar de noche». Per tant, no es pot menystenir el possible impacte d’aquest fenomen en el desenvolupament de la premsa a Catalunya, ja que, a principi del segle XVII, quan la periodicitat començava a agafar forma per tot Europa, els bandolerisme català vivia el seu moment més àlgid. Posteriorment, en acabar la Guerra dels Segadors, la inseguretat es va mantenir en gran part del territori, amb l’anomenada «guerra dels miquelets», cosa que va impedir la normal circulació dels correus ordinaris gairebé fins a la dècada del 1660.

En aquell moment, va tenir lloc un altre fet important pel que fa a la implantació de la premsa periòdica a Catalunya. Com en altres ciutats peninsulars, com Sevilla o Saragossa, a Barcelona també es va reeditar la Gazeta Nueva que es feia a Madrid. Almenys hi ha constància que el número 9, que portava per títol Gazeta Nueva de los sucessos políticos y militares de la mayor parte de la Europa, hasta fin de julio deste año de 1661, fou reproduït a la impremta d’Antoni Lacavalleria. Assumint la possibilitat, malgrat la manca de més números conservats, que la Gazeta Nueva s’hagués publicat a Barcelona al llarg dels mesos anteriors o posteriors, es tractaria del segon intent documentat, després de la gaseta de Romeu, de publicar un periòdic –en aquest cas mensual– a Catalunya.

Una situació semblant es va donar en la dècada següent, quan alguns impressors de Barcelona van apostar per reeditar les gasetes holandeses. Així doncs, es conserven almenys dos exemplars solts de la Gazeta de Amsterdam, publicats en castellà per Jacint Andreu i Rafael Figueró els mesos d’abril i juny del 1673, respectivament. Tot i la manca de continuïtat en el fons conservat, l’existència d’aquestes gasetes demostra l’interès dels impressors catalans per reproduir la premsa periòdica europea, una pràctica que es va consolidar definitivament a partir de la dècada del 1680.