Читать книгу La premsa a Catalunya durant la Guerra de Successió - Xevi Camprubí i Pla - Страница 8

A les acaballes del segle XVII la impremta catalana va viure una situació excepcional. L’any 1699 obria les portes el taller de Gabriel Bro, un jove immigrant d’origen occità que havia arribat a Catalunya durant la Guerra dels Nou Anys, formant part de l’exèrcit francès. Amb això, la quantitat d’impremtes que hi havia a Barcelona arribava a la dotzena, una xifra mai vista fins aleshores. Segons una acta notarial de l’agost del 1700, els tallers tipogràfics que aleshores funcionaven a la ciutat eren els de Rafael Figueró, Joan Jolis, Josep Llopis (regentat per la seva vídua), Anton Ferrer i Baltasar Ferrer (llibreters), Antoni Lacavalleria, Josep Moyà (també llibreter), Josep Texidó, Josep Cormellas (advocat), Martí Gelabert, Jaume Surià, Francesc Guasch i, finalment, la de Gabriel Bro.

La indústria editorial catalana va experimentar un creixement espectacular a partir del darrer terç del segle XVII, coincidint amb la fase de recuperació econòmica que Pierre Vilar (1964: 373) va definir com el «segon redreçament». És significatiu, en aquest sentit, que la impremta de Jacint Andreu, el primer taller tipogràfic fundat a Barcelona després de la Guerra dels Segadors, obrís les portes l’any 1671. Tenint en compte que en aquell moment hi havia un total de sis impremtes, des d’aleshores i fins a final de segle, la ciutat va veure com la quantitat de tallers es doblava. L’any 1707, en el marc d’un plet judicial, Jaume Sala, treballador d’una de les impremtes de Barcelona, parlava del creixement que havia experimentat el sector i com això havia esperonat l’exportació de llibres:

Per ocasió del crescut número de impressors y llibraters que y ha hagut desta part de vint y sinch anys (…) se ha imprès major número de llibres, obras y papers, no sols per establir-los per lo present Principat y ciutat, sinó també per altres regnes y províncias, que no se havia experimentat antes.

La situació del sector editorial barceloní contrasta amb la que es vivia a la resta del Principat, on la quantitat d’impremtes era molt més reduïda. En el cas de Girona, segons Enric Mirambell (1988: 36), durant la segona meitat del segle XVII hi hagué en funcionament un sol taller tipogràfic, el de Jeroni Palol, que el 1703 fou adquirit per Francesc Oliva. Aquell mateix any, Gabriel Bro es va traslladar a aquesta ciutat, de manera que a principi del segle XVIII a Girona hi havia dues impremtes. Una cosa semblant succeïa a Lleida, on, segons que apunten Romà Sol i Carme Torres (1996: 64) entre els anys 1658 i 1707 hi va treballar un sol impressor. A Tarragona, al llarg de la segona meitat del segle XVII també hi va haver només una impremta, que va funcionar del 1680 al 1684, i ja no se’n va obrir cap altra fins a l’any 1746 (Del Arco, 1916: 160). Pitjor ho va tenir la ciutat de Tortosa, on el 1657 va tancar l’únic taller tipogràfic que hi havia; no n’hi hagué cap més fins al 1780 (Querol, 2006: 88). Per tot plegat, no és gens escabellat referir-se exclusivament a la impremta de Barcelona per parlar de la indústria editorial catalana.

El creixement que la impremta catalana va experimentar a partir del darrer terç del segle XVII es constata a través de l’estudi de la producció. Segons el fons conservat, entre els anys 1653 i 1660 les cinc impremtes que aleshores hi havia a Barcelona van editar un total de 20 llibres, cosa que representava una mitjana de menys de tres a l’any. Aquesta situació va millorar a partir del 1660 i, sobretot, va augmentar de forma significativa cap a final de la dècada del 1670, quan la producció de llibres va superar la barrera dels 20 títols anuals. Fins i tot, l’any 1685 es va assolir la xifra de 26 llibres, una quantitat que es va repetir el 1700, coincidint amb el màxim històric d’impremtes en funcionament. Això significa que al llarg del darrer terç del segle XVII la quantitat anual de títols publicats es va incrementar en un 271%.¹

A més d’un increment en el nombre de títols, al llarg del segle XVII s’hi detecta també un creixement important dels tiratges. Jordi Rubió (1955, 89) va apuntar que la tirada més alta documentada abans del 1553 era de 700 exemplars. Cent anys després, en canvi, el més habitual era que els tiratges fossin de 1.250 exemplars, una xifra que es corresponia amb l’anomenada «jornada de Barcelona». Es tractava d’una norma consuetudinària importada de França, a través de la qual s’establia el nombre de fulls que un premsista era capaç de tirar en un sol dia, cosa que acabava determinant també la quantitat d’exemplars d’una edició.

L’augment del nombre d’exemplars va anar, però, en detriment de la qualitat. Pere Bohigas (1933: 103) apunta que a partir del segle XVII els llibres van perdre elegància, fruit de la utilització d’uns marges i un interlineat més estrets, però, sobretot, com a resultat de l’ús d’un paper de menys qualitat i d’uns tipus de lletra molt gastats. Això no vol dir, tanmateix, com afirma Bohigas, que aquell fos el segle de la decadència de la impremta, principalment si és te en compte el creixement que el sector va experimentar a partir del darrer terç. El resultat més evident de l’augment de la producció fou l’abaratiment del preu dels llibres, cosa que, al cap i a la fi, va contribuir a l’augment del consum. L’oficial impressor Simó Vila assegurava en una declaració feta a la Reial Audiència el 1707 que al llarg dels anys precedents havia vist, «per la molta abundància de obras impressas, (…) donar-las molt més baratas del que les acostumavan donar».

Un dels factors que va contribuir a la popularització del llibre va ser l’adopció de formats més petits, com el quart i l’octau, que van permetre reduir les despeses de producció –sobretot per l’estalvi de paper que comportava– i, per tant, va permetre rebaixar-ne el preu de venda. El segle XVII fou també l’època de la consolidació dels impresos de poca extensió com a fenomen popular, l’anomenada «literatura de cordill», que es venia al carrer a preus molt assequibles. Això explica el perquè, segons el fons conservat, els llibres van representar el 17% de la producció editorial feta a Catalunya entre els anys 1653 i 1725, mentre que els opuscles i els plecs solts (obres de menys de 12 pàgines) es van repartir els restants 25 i 58%, respectivament.

La producció d’obres de poca extensió fou un tret característic de la indústria tipogràfica en tots els regnes hispànics peninsulars. A Castella, per exemple, la manca de capital suficient per fer front a la inversió que requeria l’edició de llibres va comportar que les impremtes subsistissin gràcies als plecs solts, que asseguraven uns ingressos gairebé immediats i minimitzaven el risc de pèrdues. Per aquesta raó, les impremtes castellanes van créixer en quantitat, però no en dimensió (Cruickshank, 1978: 815). A Catalunya es va viure una situació semblant. La major part dels dotze tallers que hi havia oberts a Barcelona l’any 1700 eren petits, ja que només posseïen entre una i tres premses, mentre que en dos dels casos, les impremtes Lacavalleria i Cormellas, en tenien quatre. L’excepció fou Rafael Figueró, que amb sis premses va bastir la impremta més important de la Catalunya moderna, equiparable als tallers de mida mitjana-alta que hi havia als grans centres de producció editorial europeus com, per exemple, París.

Això no obstant, la capital catalana no es podia comparar, ni de bon tros, amb els majors centres editors d’Europa. Un informe del 1666 mostrava que a París hi havia un total de 79 tallers oberts, que disposaven, entre tots, de 216 premses i donaven feina a 222 oficials i 69 aprenents (Martin, 1999: 678). A Barcelona, en canvi, al tombant del segle XVII, en el moment de més esplendor, hi havia aproximadament entre 25 i 30 premses repartides per tota la ciutat. Tenint en compte que un taller acostumava a necessitar dos premsistes i un o dos componedors per cada premsa, es pot determinar que pels volts del 1700 la indústria tipogràfica de Barcelona ocupava, pel cap baix, uns 75 impressors, entre caixistes i premsistes. A tall d’exemple, l’any 1701 el llibreter Joan Pau Martí, propietari de la impremta que havia estat de la família Cormellas, que tenia tres premses, assegurava que donava feina a 11 oficials impressors.

Un dels factors que va contribuir al desenvolupament de la impremta catalana al llarg de la segona meitat del segle XVII fou la disponibilitat de mà d’obra. Com a conseqüència de la Guerra dels Segadors i, sobretot, de l’epidèmia de pesta del 1651, Barcelona va patir una important davallada demogràfica. La migració del camp a la ciutat va permetre que a principi del segle XVIII la capital catalana recuperés el nivell de població que havia tingut abans de la guerra (Garcia Espuche, 2009: 56). Així doncs, no és estrany que del centenar d’individus identificats que al llarg de la segona meitat del segle XVII i primer quart del XVIII van exercir l’ofici d’impressor a Barcelona –comptant-hi mestres i treballadors–, només el 32’5% fos nascut en aquesta ciutat. A més, el cas de Gabriel Bro mostra que la capital catalana era, pel 1700, una ciutat que oferia oportunitats als nouvinguts, fins i tot per a un immigrant que havia format part de l’exèrcit francès.

El creixement del sector editorial català responia en gran mesura a la inversió que els empresaris amb recursos econòmics –com eren, per exemple, Antoni Lacavalleria o Sebastià de Cormellas– van fer per millorar la infraestructura dels tallers, principalment a través de la compra de premses i de tipografia. Cal destacar també l’esforç d’alguns propietaris per millorar la indústria de la foneria de tipus. Pel 1693 el fill de Rafael Figueró (Rafael Figueró i Jolis) va viatjar a Venècia per aprendre aquest ofici i comprar matrius; per bé que, finalment, els Figueró, juntament amb Josep Cormellas, van fer venir Tommaso Plongari, un fonedor d’aquella república. En una súplica presentada al Consell de Cent el 1701, alguns impressors asseguraven que amb els seus diners havien fet créixer la impremta de Barcelona i augmentat la seva reputació, tot i que per aconseguir-ho havien «consumit sos patrimonis, pera fornir las estampas de totas sorts de lletras».

És important destacar també el paper emprenedor d’alguns individus amb menys recursos, que van arriscar el capital per fer portar llibres de fora amb l’objectiu de reeditar-los a Barcelona. Per exemple, la societat que Anna Llopis, vídua de l’impressor Josep Llopis, va formar l’any 1699 amb el llibreter Joan Piferrer i el notari Marià Catús. Aquest darrer, actuant com a testimoni en un plet a la Reial Audiència, parlava de «la molta abundància de llibres que se han imprimit en Barcelona, lo que antes no se feya». El notari, a més, explicava davant del jutge que ell i els seus dos socis «feyan venir molts altres llibres que no se imprimian en esta ciutat, fent-se ben equos de aquells, lo que ha ocasionat lo molt negoci que vuy en dia hi ha en Barcelona respecte de llibres».

El paper dels grans empresaris i de les societats d’inversors en el desenvolupament de la impremta desmenteix l’afirmació de Carlos Blanco (2010: 608), segons el qual l’Església hauria estat el motor de la indústria editorial catalana, «desarrollando el doble papel de promotor y de consumidor». Si bé és cert que els llibres de contingut religiós representaven un percentatge molt elevat del total, cal tenir en compte que la majoria dels llibres religiosos editats a Catalunya eren reedicions d’obres publicades prèviament a Castella o a l’estranger, fetes a Barcelona a compte dels impressors i dels llibreters. Més que un motor, l’actitud de l’Església espanyola –en connivència amb la monarquia– fou del tot restrictiva, sobretot pel temor a la capacitat de la impremta per a la difusió d’idees i de coneixements. Caldria, però, un estudi a fons per determinar en quina mesura la Contrareforma va impedir l’existència d’un sector editorial en els regnes hispànics equiparable al d’alguns països europeus on la religió protestant era tolerada. Cal recordar, com apunta Elizabeth Eisenstein (1994: 143), que el protestantisme fou el primer moviment que es va servir de la impremta per a la difusió d’idees; cosa que, lògicament, va afavorir el desenvolupament d’aquest sector als països on la Reforma va triomfar. La repressió del protestantisme per part de l’Església catòlica fou, de fet, la causa que Venècia perdés, a partir de la segona meitat del segle XVI, la seva condició de centre editorial més important d’Europa en detriment d’Holanda (Burke, 2005: 72).

Per tot plegat, el veritable motor de la indústria editorial catalana foren els empresaris que van invertir en el sector. Alguns, com Sebastià de Cormellas i Antoni Lacavalleria, gaudien d’importants recursos econòmics; altres, com Rafael Figueró o el llibreter Joan Piferrer, tenien una gran visió de negoci. El creixement del sector s’explica també per la gran quantitat de societats que van formar els impressors i els llibreters amb l’objectiu d’editar llibres, una fórmula que, pel que fa a l’economia en general, fou considerablement eficaç, com ha assenyalat Albert Garcia Espuche (2009: 55). Tots plegats, sens dubte, van saber aprofitar el creixement que va viure el país en el darrer quart del segle XVII.

No es pot menystenir tampoc el paper que les institucions polítiques van tenir en el desenvolupament de la impremta, principalment la Generalitat i el Consell de Cent, que fins i tot disposaven del seu «estamper de la casa». Les institucions van apostar per un ús del paper imprès de forma generalitzada en àmbits com l’administratiu, el jurídic o el diplomàtic. Formularis, ordinacions i altra reglamentació interna, documents de caràcter legislatiu –com les constitucions–, al·legacions jurídiques o memorials de súplica adreçats al rei i als seus ministres, eren enviats regularment a la impremta. D’aquesta manera, la nova tecnologia permetia reproduir una gran quantitat de documents, ràpidament i a un preu més baix que la còpia manuscrita. La despesa pública en impressions va assolir xifres importants. Entre els anys 1652 i 1714 el Consell de Cent es va gastar un total de 7.611 lliures, mentre que la Generalitat va tenir una despesa de 32.842 lliures. A més, cal destacar les 12.517 lliures pagades per l’edició de la compilació de les constitucions de Catalunya, de la qual se’n van fer 4.000 exemplars el 1704. Sens dubte, aquesta magna obra va donar un bon impuls a les impremtes de Joan Pau Martí i de la vídua de Josep Llopis.

¹ El recompte ha estat elaborat partint de la informació bibliogràfica continguda en el Catàleg Col·lectiu de les Universitats Catalanes (CUCC) i en el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español (CCPB). La consulta fou feta el mes d’octubre del 2012.