Читать книгу La premsa a Catalunya durant la Guerra de Successió - Xevi Camprubí i Pla - Страница 12

L’aparició de la premsa periòdica fou possible gràcies a l’existència d’una gran xarxa europea de correu, formada per una seixantena de rutes que unien les capitals i els ports més importants del continent. Entre les principals, cal destacar-hi la que unia Roma amb el port flamenc d’Anvers, amb ramificacions que anaven cap a Viena i París. D’igual forma, Madrid estava comunicada amb Roma per l’anomenat «correo de Italia», que sortia per Irún en direcció a Lió i, a la vegada, per via marítima, a través dels ports de Barcelona i de Gènova. El recorregut més important, tanmateix, era el «correo de Flandes», que enllaçava Madrid amb Viena passant per París i Brussel·les, amb sortida de la península també per Irún (Montáñez, 1953: 97).

El primer país a crear un sistema postal va ser la República de Venècia, que ja en el segle XIV disposava d’una companyia de correus. Posteriorment, la família Tasso, de Bèrgam, va establir un servei ordinari que unia les ciutats de Venècia, Roma i Milà (Burke, 2002: 391). Una branca d’aquesta família, els Thurn und Taxis, va rebre l’encàrrec de gestionar el servei de correu de l’imperi Romanogermànic. La monarquia hispànica, sobretot a partir del regnat de Felip II, va perfeccionar el sistema, establint correus regulars entre els diversos territoris hispànics (Alcázar, 1928: 177).

La circulació de correus per tot Europa fou possible gràcies a l’existència d’acords internacionals. L’any 1516 l’emperador Carles V va negociar un tractat amb el rei Francesc I de França per assegurar el manteniment de la ruta de Flandes a Madrid, de manera que el trànsit de correus pel territori francès quedés garantit. Posteriorment, l’any 1601, els governs d’Espanya i França van signar un altre conveni postal per regular la circulació de la correspondència que viatjava de Madrid a Itàlia per la ruta que passava per Lió (Alonso García, 2004: 74).

En qualsevol cas, el salt qualitatiu del sistema de correu es va produir cap a final del segle XVI, amb l’establiment d’un servei ordinari obert al públic, l’anomenada «estafeta». Aquesta innovació va incrementar-hi la circulació constant i regular d’informació i, a la vegada, això va permetre alimentar les gasetes de continguts. Per tot plegat, en el seu moment, l’aparició de l’estafeta va representar un salt en l’àmbit comunicatiu comparable a la revolució que suposaria la invenció del telègraf elèctric dos segles després.

L’estafeta entre Madrid i Barcelona es va implantar a principi del segle XVII, amb l’entrada en funcionament d’un correu setmanal que unia totes dues ciutats. Aquest servei funcionava gràcies als correus «de peu» que viatjaven «a la posta»; és a dir, es rellevaven en llocs predeterminats, generalment hostals, repartits al llarg del recorregut. D’aquesta forma, cada dissabte al vespre sortia un correu de Madrid que arribava a la capital aragonesa en quatre dies i a Barcelona, en altres tres; mentre que, també en dissabte, s’iniciava el camí en sentit invers. A la vegada, hi havia una estafeta que sortia de Madrid els dissabtes i arribava a València els dimecres, i que hi retornava aquell mateix dia (Alcázar, 1928: 113). A diferència del correu reial, que s’utilitzava per a missions exclusivament oficials i el pagava la Hisenda Reial, l’estafeta es mantenia gràcies a l’ús que en feien els particulars. Amb el temps, l’augment de l’ús privat del correu va comportar un abaratiment del preu del servei, que, de retruc, va fer incrementar notablement l’enviament de cartes (Montáñez, 1953: 134).

En qualsevol cas, l’estafeta va continuar convivint amb el correu reial, així com també amb els anomenats «propis» o «extraordinaris» –no necessàriament sotmesos a una ruta ni a un horari preestablert–, que eren utilitzats habitualment per les autoritats, amb més recursos econòmics per pagar-los. A més, quan es tractava de correus propis «a cavall» el servei era evidentment molt més àgil. Per exemple, el 1672 el comte de Pötting, ambaixador imperial a Madrid, se sorprenia que un correu li havia portat una carta de Viena en 15 dies, «que pareçe cossa sobrenatural», escrivia (Nieto, 1990: II, 277). El juny del 1693, Antoni Garau, un correu a cavall enviat a Madrid pels consellers de Barcelona, va cobrir el trajecte en 76 hores. Fins i tot, com assegura Francesc de Castellví (1997: I, 87), la notícia de la mort del rei Carles II, el novembre del 1700, va arribar a la cort de París en quatre dies, gràcies que l’ambaixador francès previsorament havia ordenat doblar el relleu de cavalls al llarg de tot el recorregut.

La circulació de la informació es veia complementada pels correus marítims, que, depenent de l’estat de la mar, eren encara més ràpids. L’any 1672, com que el pas per França es trobava barrat per la guerra, el correu ordinari de Flandes va fer el trajecte per mar en diverses ocasions a través dels ports d’Ostende i de Sant Sebastià; cosa que, segons el comte de Pötting (ambaixador imperial a Madrid), rebaixava la durada del trajecte en tres dies (Nieto, 1990: II, 252). D’una forma semblant, Josep Monfar, ciutadà honrat de Barcelona, va anotar en el seu diari el gener del 1687 que un vaixell procedent de Marsella que transportava llibres havia arribat a la capital catalana en 27 hores, «por haver unos buenos levantes».

La combinació dels correus ordinaris i marítims va permetre que el desenllaç d’alguns dels episodis bèl·lics més importants ocorreguts al llarg de la segona meitat del segle XVII arribessin a Catalunya amb gran celeritat. Així, la notícia sobre l’alliberament de Viena del setge turc el 12 de setembre del 1683, es va saber a Barcelona 17 dies després, gràcies a una faluga procedent de Sicília. De forma semblant, la presa de Buda per part de l’exèrcit imperial, el 2 de setembre del 1686, es va conèixer a Barcelona al cap de 12 dies, per un correu que l’ambaixador espanyol a Viena, el marquès de Borgomanero, va adreçar a la cort de Madrid per via de Gènova.

Amb tot, cal dir també que la via marítima era més insegura. L’abril del 1673 el duc de San Germán escrivia als consellers de Barcelona des de Sardenya per demanar-los si sabien alguna cosa del seu nomenament com a virrei de Catalunya. Tot i que un secretari seu li ho havia notificat des de Madrid, el document oficial no va arribar a Càller perquè el vaixell que el portava va naufragar. Per aquest mateix motiu, com apunta Nieto (1990: II, 363), els despatxos que la cort imperial de Viena enviava a l’ambaixador a Madrid acostumaven a duplicar-se i a trametre’s també per via terrestre.

El principal entrebanc dels correus ordinaris era el mal temps, sobretot en els mesos d’hivern, quan el fred i la neu provocaven retards. Josep Monfar, en una nota escrita en el seu diari el novembre del 1687, deixava constància que l’estafeta procedent de Madrid que havia d’arribar a Barcelona el divendres al vespre, no ho va fer fins al diumenge al migdia, «por razón de las grandes aguas que ha havido en Castilla, Aragón y Cataluña». Així mateix, Benito de Pelegrí, agent del Consell de Cent a la cort castellana, escrivia als consellers el gener del 1695 i els advertia que no rebia les cartes de Barcelona perquè feia quatre dies que no parava de nevar, «que parece impossible estén los caminos de calidad que el correo pueda passar». També a causa del mal temps, el juny del 1697, la Generalitat va haver de tornar a enviar unes cartes que havia fet repartir per tot el Principat per demanar voluntaris per defensar Barcelona del setge de l’exèrcit francès. Jacint Blanc, oïdor reial, explicava als diputats que havia hagut d’enviar un altre correu, «avent tingut notícia de que un de ells avia perdut las cartas en un barranc a ocasió de las aiguas».

A vegades les interrupcions del servei de correu obligaven els impressors a publicar notícies de poca actualitat o, fins i tot, antigues. L’hivern del 1691, després d’una nevada que va impedir l’arribada del correu, Rafael Figueró va optar per imprimir una suposada carta enviada pel sultà Solimà al destronat Jaume d’Anglaterra, sense cap altra raó que la de no perdre lectors:

(…) por no cortar el hilo de las noticias se prosigue con esta carta, digna de qualquiera bien intencionada cuirosidad. (…) La causa de no continuar esta semana con las novedades de Europa es aver faltado los correos, a quienes ha malogrado el paso la mucha nieve que en partes ha igualado los valles con los montes. Suplirá la carta siguiente, que se ideava ya dar a la prensa.

Com s’hi pot comprovar, els impressors tenien molt en compte la importància de no interrompre la publicació periòdica de notícies per no perdre clients.

D’igual forma, el concepte d’immediatesa era molt present en la ment dels impressors ja en aquella època. El 1691, amb motiu de la victòria del príncep Lluís de Baden contra els turcs a la batalla de Slankamen, Rafael Figueró es mostrava partidari de difondre les notícies al més aviat possible, encara que fossin incompletes i calgués esperar el correu següent per verificar-les. Així, sense esperar-ne la confirmació, l’impressor va publicar una notícia molt breu de la batalla; ho va justificar amb l’argument que «las buenas nuevas no se han de dilatar, mas se han de participar a todos con la mayor presteza que se pueda».

Entre les raons que podien provocar un trencament en la regularitat de la publicació de notícies hi havia també la inseguretat dels camins. Els assalts als correus podien alterar el bon funcionament del servei i, fins i tot, provocar la pèrdua de cartes. L’octubre del 1695 l’agent del Consell de Cent a Madrid, Benito de Pelegrí, demanava excuses als consellers per una carta perduda i atribuïa el fet a un robatori: «veo [que] no llegó a sus manos la [carta] que escriví en aquel correo, y sin duda es la causa el haverle desbalijado al salir desta Corte». Curiosament, aquell mateix mes Josep d’Aguilar, jurat de Balaguer, escrivia als diputats per dir-los que havia hagut de pagar el viatge de tornada a un correu del General,

al qual en Tàrrega li robaren los diners que aportave en lo hostal, y per tro-bar-se imposibilitat, sens nengun diner pera tornar-se’n, me vingué que li donar dos lliures i dos sous.

Un cas semblant va patir el correu Francesc Noguer quan, l’agost del 1696, va ser enviat pels consellers de Barcelona a portar una carta al virrei de Catalunya, el marquès de Gastañaga. Poc després de partir-ne, va ser assaltat per tres homes, que «li prengueren las cartas, partes y diners, fentli amanassa de matar-lo». En un altra ocasió, l’octubre del 1701, segons el dietari del convent de Santa Caterina de Barcelona, uns soldats van robar una maleta al correu reial. Fou recuperada poc després en un prostíbul de la ciutat: «lo diner se trobà dins poch temps en casa de rameras, [però] los papers foren cremats», assegurava el cronista dels frares predicadors.

Durant la Guerra de Successió, els soldats de tots dos bàndols van provocar greus alteracions en la circulació de les cartes. Juan Antonio Gascón, un correu que va arribar a Barcelona el setembre del 1706 procedent del front aragonès, es queixava del bloqueig dels camins, «que es la causa de no passar fácilmente correos». Aquesta situació, sens dubte, afectava l’aparició setmanal de gasetes. En una relació impresa el 1707, Rafael Figueró advertia als lectors que la interrupció del servei de correu provocava que de vegades arribessin a Barcelona les notícies noves abans que les velles.

Por esta razón, no aviendo correos fixos, se han de tomar las noticias quando vienen, que son las últimas muchas vezes las primeras que se reciben y en la misma conformidad se imprimen.

Les alteracions que la guerra causava en el servei de correu van endarrerir, fins i tot, la publicació de la notícia oficial de la coronació del rei Carles III com a emperador, celebrada a Frankfurt el 22 de desembre del 1711. La carta en què el rei anunciava aquell esdeveniment a la seva esposa no va arribar a Barcelona fins al juny de l’any següent. Segons va explicar la reina Elisabet Cristina de Brunswick a diputats i consellers, les cartes «se extraviaron con la prisión y captividad de la persona que venia a anunciar tamaña celebridad».

El retard en l’arribada de correus a Barcelona es va accentuar a partir de juliol del 1713, com a conseqüència del bloqueig imposat per l’exèrcit borbònic. Davant d’això, Rafael Figueró va procurar suplir amb informacions locals la manca de notícies internacionals que provocava l’aïllament, com advertia en una gaseta publicada el juny del 1714,

El inevitable extravío de los correos y el embargo que tienen puesto los enemigos a su entrada, retrassa a esta capital las noticias universales, motivo suficiente para reducirse los impressos diarios a las [noticias] particulares.

Durant el setge de Barcelona, els correus borbònics també patien alteracions, com a conseqüència de les accions dels voluntaris catalans que actuaven arreu del país. Francesc de Castellví (1997: IV, 76) explicava que l’abril d’aquell any els capitans Josep Busquets i Jaume de Granollers van capturar un correu borbònic prop d’Hostalric que portava 30 cavalls. Els mitjans de què disposaven els correus, així doncs, mostren fins a quin punt era important per als exèrcits assegurar una bona circulació de la informació.

Per tot això, no hi ha dubte que el servei de correu, malgrat les interrupcions provocades per causes majors, fou l’instrument que va possibilitar l’existència d’un intercanvi regular de notícies entre els països d’arreu d’Europa, sobretot a partir del segle XVII. La implantació del servei ordinari obert al públic fou una innovació de primer ordre, sense la qual no es pot entendre el desenvolupament de la premsa periòdica.