Читать книгу La premsa a Catalunya durant la Guerra de Successió - Xevi Camprubí i Pla - Страница 9

En general, la historiografia ha tendit a destacar l’aportació que la impremta va fer a la societat en termes exclusivament culturals. D’acord amb aquesta idea, quan es parla de la revolució de la impremta (Eisenstein, 1994), s’acostuma a emfasitzar l’impacte que l’edició de llibres a gran escala va tenir en aspectes com la transmissió de coneixements, els hàbits de lectura o en l’alfabetització. En canvi, s’ha donat poca importància als avantatges que la invenció de la tipografia va aportar en àmbits més relacionats amb la vida quotidiana, com, per exemple, en el funcionament de l’administració, de la justícia o de les institucions religioses.

En el terreny polític i administratiu, per exemple, tant la Generalitat com el Consell de Cent repartien exemplars impresos de l’ordenament jurídic entre tots el funcionaris, com les constitucions i els capítols de cort, o bé les ordinacions i la normativa de caràcter intern. En les Corts de Barcelona del 1599, durant el regnat de Felip III, s’hi va aprovar una llei que obligava a la Generalitat a fer imprimir les constitucions, «perquè aprofitaria poc fer noves lleys y constitucions sinó se posaven en observança y tinguessen execució». D’aquesta forma, els diputats del General ordenaven la impressió de la legislació que emanava de les Corts per, tot seguit, fer-la arribar a través de correus o traginers als diputats locals i als jurats o consellers de tots els pobles i les ciutats del Principat. L’objectiu no era altre que el d’assegurar que cap autoritat pogués al·legar un desconeixement de l’ordenament jurídic.

Semblantment, en ocasions, les cartes reials rebudes per les institucions eren impreses immediatament i repartides per tot el país. Com ara, la carta que la reina Marianna va enviar el novembre del 1700 als tres comuns (Generalitat, Consell de Cent i Braç Militar) per informar-los de la mort del rei Carles II. D’aquesta carta, que contenia també les clàusules del testament del difunt monarca referents a la successió del duc Felip d’Anjou, la Generalitat va encarregar-ne la impressió de 5.000 exemplars a Rafael Figueró. A continuació, els diputats van ordenar que el document, juntament amb la resolució d’acceptar la continuïtat del príncep de Darmstadt com a virrei de Catalunya, fos enviat a tots els representants locals, «pera que distribuescan en tots los pobles de sas col·lectas tots los papers impressos que se’ls remeten a effecte de que estigan ab la deguda intel·ligència».

Un altre exemple de la importància de la impremta en l’àmbit polític i administratiu l’aporta una carta que el rei Carles III va adreçar a la Generalitat el desembre del 1707, amb l’objectiu de demanar al país una contribució per a la formació d’un regiment de 5.000 soldats per continuar la guerra. Tot seguit, els diputats van enviar una carta circular a tots els pobles i les ciutats de Catalunya, incloent «a cada una de ellas còpia impresa del dit Reial despaig, a fi de que sia a totom notòria la dita Real disposició». Rafael Figueró va rebre l’encàrrec d’imprimir 3.000 còpies de cada una de les cartes.

A banda d’això, la impremta fou també utilitzada abastament en l’àmbit judicial. Era molt freqüent, sobretot en el marc dels plets que enfrontaven membres de la noblesa o persones amb alt poder adquisitiu, la publicació d’extensos memorials en dret o al·legacions jurídiques –que acostumaven a contenir entre 50 i 100 pàgines–, a través dels quals les parts exposaven els seus arguments. En aquest sentit, el paper imprès a part d’assegurar una ràpida i més extensa difusió, revestia els memorials d’una certa solemnitat. Tot i que el més habitual era que se’n publiquessin entre 100 i 150 còpies, a vegades se’n feien fins a 300, cosa que mostra la importància de la impremta en l’àmbit judicial. Era també habitual que el guanyador d’un plet fes plantar còpies impreses de la sentència en llocs públics, principalment a les cantonades dels carrers més cèntrics.

Encara dins del terreny judicial, cal destacar també la importància que va tenir la publicació de les anomenades «decisions», uns reculls de jurisprudència elaborats per alguns dels jutges més destacats del país, com Miquel de Cortiada o Miquel de Calderó. Entre els anys 1659 i 1701, atenent a una llei aprovada a les Corts celebrades a Montsó el 1542, la Generalitat va assumir l’edició de fins a dotze volums de decisions, la qual cosa va representar la impressió d’un total de 8.545 exemplars i una despesa de prop de 10.000 lliures.

A la vegada, les institucions religioses també van aprofitar la capacitat publicitària que els oferia la impremta, com per exemple a l’hora d’anunciar les indulgències concedides pel Papa. Una altra pràctica habitual era la impressió de sentències d’excomunió, les quals s’acostumaven a plantar també en llocs visibles de la ciutat. Per exemple, l’any 1690 el cavaller Joan Argila va encarregar a Vicenç Surià la impressió de 200 còpies d’una sentència que el nunci apostòlic havia dictat, a instància del noble, contra uns lladres de llibres. A més, l’impressor va cobrar una lliura i 10 sous per la feina de «fixar i plantar aquestes lletres d’excomunicació o paulinas per diversos llocs de la present ciutat de Barcelona».

Les parròquies i els convents se servien de la impremta per repartir sermons, oracions i altres textos de caràcter religiós entre els feligresos. Entre aquests impresos destacaven els villancets, que eren cantats a les esglésies amb motiu d’esdeveniments importants. Per tal que tothom hi pogués participar, eren impresos prèviament en una quantitat que sovint arribava al miler d’exemplars. L’any 1683, amb motiu de l’alliberament de Viena del setge turc, es van cantar uns villancets a la capella del Palau de la Generalitat, compostos pel mestre Joan Barter, dels quals Rafael Figueró en va fer 1.000 còpies. Un cas semblant són els 1.500 villancets, impresos per Figueró, que es van repartir a la capella de Sant Jordi, el novembre del 1701, amb motiu de la translació del cos de Sant Oleguer. Encara en trobem un darrer exemple en els villancets cantats al convent de Santa Caterina per la festa de Sant Tomàs de Aquino el 1712, compostos pel mestre de capella Francesc Valls. D’aquests, el prior del convent en va encarregar 1.400 exemplars a l’impressor Bartomeu Giralt.

La impremta, d’igual forma, va facilitar el desenvolupament d’algunes activitats administratives, gràcies a l’ús extensiu de les anomenades «butlletes», uns formularis de la mida aproximada d’una octaveta que contenien un text imprès i uns espais en blanc per afegir-hi un nom, una data o una quantitat de diner. Era habitual, per exemple, que els oficials de la bolla del General deixessin constància del registre de les peces de roba lliurant al propietari una butlleta d’aquest tipus, en la qual es feia constar el nom, el dia i la quantitat pagada per l’impost. De la mateixa manera, les institucions polítiques utilitzaven les butlletes per avisar de la celebració d’actes oficials, com les reunions del plenari o del trentenari del Consell de Cent. Així, l’any 1666 el govern municipal va pagar quatre lliures a la impremta Mathevat per la impressió d’una raima de butlletes per convocar als jurats al Consell. En una altra ocasió, l’any 1668, aquesta impremta va facturar set lliures per la impressió de dues raimes de butlletes per convocar el trentenari, «conforme se acostuma, per ser acabats los que eran fets». Aquest mateix compte contenia un càrrec de tres lliures i deu sous per la impressió d’una raima de «papers de monitori als ciutadans per a que fessen escurar les clavegueres devant llurs cases». Igualment, el Consell de Cent va manar imprimir el 1676 a la impremta Cormellas una raima de «bolletas del morbo, per convidar per fer guarda als portals», amb l’objectiu de reforçar la vigilància de les entrades a Barcelona davant el perill de contagi de la pesta. D’una raima de paper, que equival a 500 fulls, en sortien, depenent de l’extensió del text, unes 4.000 butlletes.

També es van fer servir butlletes en la convocatòria que el Braç Militar va fer a la noblesa catalana a final del juliol del 1708, per anar a rebre la reina Elisabet Cristina de Brunswick a Sant Andreu de Palomar, on va fer parada en el viatge de Mataró fins a Barcelona. Rafael Figueró va rebre l’encàrrec d’imprimir unes 400 butlletes que contenien aquest text:

Senyor, lo Excel·lentíssim senyor protector del Excel·lentíssim y Fidelíssim Braç Militar convida a V.M. per Bras, per demà dimars als 31 de juliol a las dos horas puntual, per anar a besar la mà a la Reyna nostra Senyora (que Déu guarde) en Sant Andreu de Palomar, y se servirà aportar cotxe.

Una de les repercussions de l’aposta generalitzada de l’ús del paper imprès per part de les institucions polítiques i religioses fou que la impremta va adquirir un prestigi i una consideració social superior a la d’altres oficis mecànics. Aquesta idea, de fet, ja es detecta a mitjan del segle XVI en alguns dels grans centres d’edició europeus. Tal com explica Natalie Zemon Davis (1993: 21), els impressors de Lió estaven convençuts que la impremta feia una tasca que tenia un gran valor social. En la mateixa línia, el 1619 el corrector Gonzalo de Ayala va presentar a Madrid una al·legació a l’ajuntament d’aquesta ciutat per demanar que la impremta fos reconeguda com una art liberal. En un text aparegut poc després, Ayala assegurava

que en el arte de la impressión concurren todos los requisitos que en las demás liberales (…) porqué es en ella muy superior la parte intelectual y especulativa a la operación manual.

A Barcelona la defensa de la impremta com a art liberal es detecta el 1638, quan el mercader Sebastià de Cormellas s’enfrontà amb els cònsols de la Llotja de Mar perquè aquests s’oposaven que tingués un taller tipogràfic de propietat, amb l’argument que, tractant-se d’un ofici mecànic, era poc honrós per a un home del seu estament. Els advocats de Cormellas, entre els quals s’hi trobava l’eminent Joan Pere Fontanella, van plasmar les virtuts de l’art d’imprimir, sobretot les del caixista i les del corrector, en un memorial en què, entre altres coses, asseguraven que per exercir l’ofici d’impressor era

necessari saber moltes sciènties, y com aquellas de sa naturaleza sian lliberals, segueix-se de aquí que rebent la mateixa naturaleza la dita art de imprimir se ha de dir y judicar per lliberal.

Tanmateix, l’obra que més va ressaltar el caràcter liberal de la impremta fou el Discurso legal, histórico y político en prueba del origen, progressos, utilidad, nobleza y excelencias del arte de la impremta, publicada a Madrid l’any 1675 per l’advocat Melchor de Cabrera. L’autor feia una aferrissada defensa de la impremta com a art liberal i la situava per sobre de l’ofici dels llibreters. L’obra de Cabrera, en efecte, va exercir una gran influència sobre els impressors de Barcelona, en un moment en què aquests havien pres consciència de la importància de l’ofici. Un any després, un grup d’impressors presentava una súplica al Consell de Cent en què, parafrasejant alguns dels arguments plantejats per l’advocat madrileny, reivindicaven que la seva feina era de gran «concideració y utilitat per lo bé públich y de tanta necessitat en qualsevol república de las ben governades». Per aquesta raó, van sol·licitar als consellers el reconeixement de la impremta com una art liberal i que, en conseqüència, els fos autoritzada la creació d’un col·legi d’estampers. Els impressors consideraven que el seu lloc en la jerarquia urbana es trobava en l’estament dels artistes, del qual en formaven part professionals que exercien arts liberals com eren, per exemple, els notaris o els adroguers.

Es tractava, en qualsevol cas, d’una estratègia amb la qual els impressors pretenien, en primer lloc, aconseguir formar part de la jerarquia estamental. La germandat dels estampers tenia caràcter purament assistencial i de devoció, sense cap reconeixement de tipus polític, cosa que no els permetia optar a càrrecs i a oficis públics a través de la insaculació. Al marge d’això, els impressors perseguien regular l’accés a l’ofici i evitar l’intrusisme professional, principalment per part dels llibreters, ja que alguns d’aquests, sense conèixer l’art d’imprimir, havien obert tallers tipogràfics a Barcelona. En cas que el Consell de Cent hagués autoritzat la creació d’un nou col·legi, els impressors s’haurien situat per sobre dels llibreters en la jerarquia urbana, una posició des de la qual haurien pogut defensar les seves reivindicacions amb una quota més elevada de poder.

El conflicte que els impressors i els llibreters van mantenir al llarg del darrer terç del segle XVII tenia les arrels en el mateix origen de la impremta. Com fa veure Elizabeth Eisenstein (1994: 35), l’aparició d’aquesta nova tecnologia, a mitjan segle XV, va comportar una reorganització de les activitats relacionades amb el món del llibre, la qual cosa va suposar la desaparició d’alguns oficis i el naixement d’altres de nous, com els de componedor, premsista o fonedor de lletres. A París, per exemple, l’arribada de la impremta hi va provocar un conflicte amb els il·luminadors, els copistes i els escrivents, temorosos de perdre la feina (Chauvet, 1959: 4). D’una forma semblant, l’aparició de l’ofici d’estamper –nom amb el qual eren coneguts també els impressors en aquella època– va comportar la incorporació d’un nou grup d’artesans a l’estructura social barcelonina, en la qual els diferents col·lectius que la integraven eren poc receptius als canvis i molt recelosos de perdre els privilegis.

A pesar que, inicialment, l’art de la impremta era exercit per alguns llibreters, amb els anys es va establir una especialització i una separació entre tots dos oficis; de tal manera que, a la llarga, la competència va fer que la situació derivés en conflicte. El punt d’inflexió es va produir l’any 1553 amb la creació de la confraria dels llibreters de Barcelona, sota la invocació de Sant Jeroni. Gràcies a un privilegi reial, els llibreters van obtenir unes ordinacions que, a més de regular l’activitat, impedien l’exercici d’aquest ofici a qualsevol persona que no fos membre de la confraria. El privilegi, a més, atorgava als llibreters el monopoli de la venda pública de llibres al detall.

D’aquesta forma, quan a partir del darrer terç del segle XVII va començar a augmentar el nombre d’impremtes –acompanyat, lògicament, d’un increment de la competència–, els impressors de Barcelona van reclamar una part més gran del negoci, principalment a través de reivindicar el dret a vendre llibres a la porta del taller. L’any 1671, en una reunió de la germandat dels impressors, l’oficial Josep Soler es va adreçar als seus companys per proposar-los iniciar un plet a la Reial Audiència contra els llibreters, «demanant que dits llibraters no·ns impedescan lo poder vèndrer llibres en nostras casas (…) per ésser los estampers los verdaders llibraters».¹

El moment culminant del conflicte va arribar l’any 1684, quan els impressors van aconseguir que el Consell de Cent autoritzés la conversió de la germandat en una confraria amb caràcter polític. A més a més, aquest reconeixement anava acompanyat de la concessió d’unes ordinacions que, entre altres coses, reconeixien el dret dels impressors a vendre llibres al detall a les portes del taller i, a la vegada, impedien que cap persona que no formés part de la nova confraria pogués obrir una impremta a la ciutat. Evidentment, aquesta decisió va causar un gran enrenou en el sector, fins al punt que les queixes dels llibreters van forçar al Consell de Cent a nomenar una comissió d’experts per tal de revisar si les ordinacions concedides a la confraria dels estampers entraven en contradicció amb les dels llibreters. Un any després, seguint el dictamen de la comissió, el Consell Ordinari de 36 va considerar que, efectivament, gràcies al privilegi reial que tenien concedit des de 1553, els llibreters eren els únics que tenien potestat per vendre llibres de forma pública a Barcelona.

A més, el govern municipal va anular la potestat dels impressors de prohibir tenir tallers tipogràfics a les persones que no formaven part de la confraria, ja que això era «perjudicial per a la utilitat y benefici públich». En aquest sentit, la comissió d’experts va determinar que en efecte la impremta era una art liberal i que, per tant, la podia exercir qualsevol persona, independentment de la posició estamental. Els experts sostenien que no es podia obligar un artista, un mercader o un cavaller que volgués obrir un taller tipogràfic a formar part de la confraria dels estampers, ja que això hauria suposat una vexació. Per aquestes raons, l’any 1685 el Consell de Cent va revocar l’autorització per crear la confraria dels estampers i la va retornar a l’estat anterior; és a dir, com a germandat de devoció, a la vegada que anul·lava també les ordinacions que els havien estat concedides. Els més beneficiats foren els llibreters, ja que, a més de conservar el monopoli sobre la venda de llibres, van veure també reconegut el dret a tenir impremtes pròpies.

Així doncs, a pesar del prestigi que la impremta havia adquirit al llarg del segle XVII, els professionals d’aquest sector foren incapaços de situarse, com pretenien, al nivell dels artistes. La reivindicació de la impremta com a art liberal es va girar en contra dels mateixos interessats ja que, al cap i a la fi, va acabar justificant l’intrusisme professional. Al capdavall, la incapacitat dels impressors per ser reconeguts com a part de la jerarquia estamental s’explica pel fet que, quantitativament, era un collectiu reduït i amb poca capacitat de pressió, cosa que els va impedir traspassar el mur que la tradició i els privilegis havien creat a l’entorn dels oficis al llarg dels segles.

¹ Sobre la disputa que els impressors i els llibreters de Barcelona van mantenir en el darrer terç del segle XVII vegeu també: Xevi Camprubí, «Llibres i lliure comerç a la Barcelona moderna: els conflictes entre l’impressor Rafael Figueró i la confraria dels llibreters (16711711)», Recerques, 65, 2012, pp. 75-107.