Читать книгу Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats - AA.VV - Страница 12

1.C. REFORÇAMENT IDEOLÒGIC I COMBATIVITAT SOCIAL

Оглавление

El 1919 el ministre Silió aprova reformes legislatives que admetien l’autonomia universitària i reservaven a l’estudiantat un reconeixement oficial i un lloc en el govern de les universitats. A partir d’això apareix una nova generació d’associacions. Les que perdurarien foren les que apostaven per la separació ideològica de l’alumnat. Noves agrupacions que arreplegaren l’herència d’experimentació sobre associacionisme, premsa escolar i capacitat de mobilització, reunides en societats més modernes, de llarga durada, major ambició i activitats múltiples lligades per un rerefons ideològic comú. Ara bé, la reforma obligava els estudiants a organitzar-se d’una manera específica per tal d’aconseguir veu i vot al claustre. Els nous estatuts de la Universitat de València foren aprovats pel ministre Silió el 9 de setembre de 1921. L’article 11 reconeixia les associacions d’estudiants entre els òrgans i organismes que integraven la Universitat. Calia complir quatre requisits per a assolir aquest reconeixement (art. 16): estar legalment constituïda; formada exclusivament per alumnes o antics alumnes; que els seus fins foren culturals educatius o d’acció universitària; i que els seus estatuts estigueren aprovats per la comissió executiva de la Universitat. Arreplegaven així bona part de les idees que el catedràtic de Medicina Adolfo Gil y Morte exposava en el discurs d’obertura del curs 1920-1921, favorable a cedir protagonisme als escolars en el govern universitari i per la potenciació de les associacions d’estudiants.25 Trobe que resulta interessant i valuós reproduir algunes de les paraules de Gil y Morte, per la claredat i contundència de la seua opinió integradora de l’acció de l’estudiantat:

la Universitat no mereixerà aquest nom mentre no dignifique els estudiants i els alce al nivell que ocupen els professors, o, millor dit, mentre no done als escolars tota classe de facilitats per tal que ells, pel seu propi esforç i sentint que els mestres els fan costat, s’aixequen als rangs més alts que atorga la consideració social. Per a aconseguir aquest objectiu s’ha de produir en els alumnes la sensació que la Universitat és casa seua, que no hi ha en ella res que puga ser-los indiferent, i que estan facultats i fins i tot obligats a compartir amb els professors, en verdadera comunitat fraternal, el govern dels interessos materials i morals de l’ensenyament.26

De llavors són l’Asociación Libre de Estudiantes Universitarios i la Federación Valenciana de Estudiantes Católicos (que tenia com a finalitats principals la millora moral i la formació de patriotes –espanyols– catòlics), integrada en la Confederación Nacional de Estudiantes Católicos (les dones hi quedaven segregades en la Federación Nacional Católica Femenina de Estudiantes). A banda de l’Agrupació Escolar Nacionalista, i més endavant la Federación Unitaria de Estudiantes (FUE) que assumiria un paper cabdal en el procés. La pugna per la representació escolar, entesa com a absoluta i excloent d’altres alternatives, seria una batalla mantinguda fins a la guerra del 36. Un exemple pot ajudar a fer-nos-en una idea. Els catòlics miraren d’entrar en la representació espanyola del Congrés Internacional d’Estudiants que el 1921 se celebrà a Praga. La Unión Nacional de Estudiantes de España (sense implantació a València), membre titular i fundador de la Confederació Internacional d’Estudiants (CIE, organitzadora de l’esdeveniment), trià quatre representants propis. Representants dels catòlics es presentaren a Praga amb l’objectiu de ser reconeguts i integrats al Congrés. En no aconseguir el seu objectiu, adreçaren crítiques enceses contra les hipotètiques associacions «neutres» espanyoles i també contra la mateixa CIE: «Com a mostra de la perversitat del moviment escolar internacional de la CIE citaven qüestions com ara que els llocs on se celebraven aquestes trobades eren “ciutats d’un decidit matís lliure”, i que les delegacions eren “sempre representacions d’entitats influï-des per organismes d’ensenyament lliurepensadors”».27

El 13 de setembre de 1923 s’esdevé el colp d’estat de Miguel Primo de Rivera i la junta militar al regne d’Espanya. La xarxa d’associacions catòliques aconsegueixen el reconeixement com a associacions «professionals» i representants de l’estudiantat general. El 1924 el dictador provà de basar la formació d’una Juventud Patriótica (joventuts del seu projecte de partit únic, la Unión Patriótica) en les associacions oficials d’estudiants. Alguns dels representants estudiantils no acudiren i la resta, en veure les intencions del govern, abandonaren la reunió. A partir d’aquell moment comença una consciència d’alternativa i de lluita contra la dictadura reaccionària que erosionarà pregonament aquell règim.

L’any 1925 els dirigents del moviment estudiantil decidiren que havien de mantindre separades les associacions professionals de la lluita ideològica. Això no volia dir renunciar a l’activitat política, sinó la creació d’una societat que treballaria ja clarament en el terreny polític i enfront del clericalisme. Sorgia així la Unión Liberal de Estudiantes. Emilio González López es declarà autor de la idea, i en les seues memòries n’explicava l’estratègia: «(...) era menester crear amb tota urgència una organització que admetera en tots els seus termes la lluita contra el clericalisme i portara la qüestió al seu vertader terreny, ço és, allunyar de la contesa estudiantil les Associacions oficials, contra les que mamprenien els catòlics, i combatre’ls per mitjà de la Unión Liberal de Estudiantes que, com ells, tenia una finalitat política i, per tant, admetia la lluita en eixe camp. (...) La neutralitat de les Associacions oficials (...) feia que molts estudiants de creences catòliques, però no reaccionaris en política, formaren en les files de les Associacions oficials en comptes de fer-ho en les de la Confederación de Estudiantes Católicos».28 El curs 1925-26 sorgiren les Agrupaciones Profesionales de Estudiantes (APE), evolucions de les diferents associacions oficials de les diferents facultats. La unió d’aquestes societats el curs 1926-27 donà lloc al naixement de la Federación Universitaria, aviat Federación Universitaria de Estudiantes (FUE). A València, el febrer de 1930, a partir de la visita del militant estudiantil Sbert que tornava del seu desterro, es constituïren diferents juntes de les associacions professionals d’estudiants (APE). El 1931 quedà constituïda la Cámara Federal Escolar Valenciana. La FUE es definí com a federal i liberal, i el contingut social de la qual imposava a la universitat i als universitaris una missió més transcendent que la de formar professionals.

La primera junta de l’APE de Filosofia i Lletres, aprofita per a veure la participació de dones (en una Facultat en la que tradicionalment assistien en un percentatge més nombrós), com ara Amàlia Martínez Iborra i Carme Domingo, i també la implicació de molts dels membres d’Acció Cultural Valenciana (ACV), també actius dins la FUE. El president d’aquella APE era Francesc Bañón, també tresorer en ACV, amb Josep Llavador i Manuel Sanchis Guarner, tots dos d’ACV, foren els delegats de l’APE de Filosofia i Lletres de la Universitat de València al congrés de la FUE celebrat a Madrid el novembre de 1931. Altres dels que treballaren per constituir aquella APE foren San Valero i Flétxer, segons indica Gonçal Castelló en les seues memòries.29 I des de la perspectiva de la seua tendència comunista, diu sobre M. Sanchis Guarner: «Admirava en ell la seua constant utilització de la nostra llengua, cosa que a mi en el fons m’agradava. Sí que recorde que va vindre al primer Congrés de la FUE que es va fer a Madrid l’any 1931, i, malgrat militar en el valencianisme, sempre el vaig considerar un fuista ferm i segur, pertanyia al petit grup que reclamava un to universitari al valencianisme cultural i una major dedicació de la Universitat a la cultura autòctona». Si bé la FUE estava més a prop de tolerar que de compartir el valencianisme, també rebia les influències dels seus membres d’ACV, sobretot mitjançant l’acció d’aquesta APE, que a la tardor de 1930 assumia: «Companys. Opinant que la nostra cultura ens deu d’ésser ensenyada per la nostra Universitat en la nostra llengua, vos proposem als estudiants associats professionalment que es desvieu –altra volta– del camí oficial i adopteu el nostre idioma com a oficial per a tractar de les nostres coses».30 Avant se’n feia ressò elogiosament: «L’Associació Professional d’Estudiants de Filosofia i Lletres ha aprovat en la Junta General celebrada hui la oficialitat del valencià i la tolerància de la llengua castellana. Felicitem als cívics escolars per este nou avanç de llibertat i justícia» («L’Universitat», Avant, 7, 25-X-1930). L’actuació dels membres d’ACV dins de l’APE de Filosofia i Lletres era condescendent i gens maximalista, en comparació amb la que mostraven en les pàgines d’Acció Valenciana; però ferma i constant, perquè calia véncer les possibles reticències del públic: «per part de l’alumnat, perquè pocs d’ells atorgaven a la llengua una importància equiparable a la de la resta de les demandes estudiantils, i per part de la majoria del professorat, perquè per la seua procedència forana i la seua formació aliena a tot allò que fóra valencià no s’hi sentia gens identificat».31 A més, entre 1930 i 1931 se celebraren «sopars d’universitaris valencians», que servien de trobada entre llicenciats i estudiants valencianistes de la Facultat de Filosofia i Lletres.

Durant el govern de Berenguer, allò que se’n digué la Dictablanda, s’estengueren els enfrontaments entre catòlics i membres de la FUE, que ja resultaren molt intensos amb motiu de la reincorporació d’Unamuno a la seua càtedra, el maig del 1930. Els estudiants de la FUE no assistiren a la inauguració del curs 1930-31 de la Universitat de València, perquè no els permeteren llegir-hi un discurs que havien preparat.32 A més esvalotaren una miqueta i cantaren la Marsellesa. Al dia següent els estudiants celebraren una assemblea en el paranimf, llegiren el seu discurs i criticaren l’Estatut General de l’Ensenyament Universitari. Mostraren el seu rebuig al sistema educatiu i en redactaren un manifest que denunciava la corrupció de la universitat, cosa que provocà un expedient contra els autors que només fou sobresegut per la intervenció de Joan Peset Aleixandre. L’agitació continuà, amb esclats que combinaven el rebuig al govern, els problemes derivats de la coexistència de tres plans d’estudis, els xocs entre estudiants de diferents ideologies i el boicot a la tria de representants. Segons Perales, la «postura dels fueistes contra el règim anava més enllà de qualsevol disposició acadèmica, per a esdevenir un clar enfrontament de concepcions polítiques, en el que els estudiants participaven amb la força que els donava haver eixit victoriosos en les anteriors batalles. Per a culminar la pugna contra la dictadura, la FUE es veié involucrada, mitjançant alguns dels seus membres, en el moviment revolucionari del 15 de desembre».

Després de les sublevacions de Jaca i Cuatro Vientos, vingué l’ordre de tancar les universitats el gener de 1931 i la imposició d’un mes de vacances. La Unión Federal de Estudiantes Hispánicos (UFEH) i amb ella la FUE valenciana, rebutjaren aquestes vacances i continuaren extraoficialment amb les classes. Encara que el rector no els va cedir el paranimf per a realitzar els cursets substitutius, hi comptaren amb la col·laboració d’alguns professors. La convocatòria d’eleccions impedí la represa normal de les classes. A les acaballes de març hi hagué avalots a la Universitat, la «FUE demanà que s’acceptara la dimissió presentada pel rector Zumalacárregui, qui just abans de renunciar com a rector decidia junt al govern suspendre les classes fins a després de les eleccions. Però amb això no es va acabar l’avalot, perquè els estudiants continuaren demanant l’amnistia dels presos polítics».33 El mateix 13 d’abril, proclamat el triomf de la República, un grup d’estudiants amb la bandera de la FUE i càntics de la Marsellesa i visques a la República, accediren a l’edifici del carrer La Nau, penjaren la seua bandera del balcó del rectorat i llançaren al carrer el retrat d’Alfons XIII. Posteriorment portaren la bandera republicana a la Facultat de Medicina. Les tensions i les bregues havien subvertit el funcionament universitari: encomanats del clima general, en l’alumnat hi hagueren mostres de militarització, i es van crear seccions per a la lluita i una inclinació cap a l’ús de la violència preocupant. El Ministeri d’Instrucció Pública legislaria sobre una matèria tan aliena al seu ideal àmbit com dur armes en les universitats, amb amenaça de prohibició d’estudiar en qualsevol centre oficial.34

Enmig d’aquest ambient el valencianisme no havia desaparegut de les aules universitàries durant la dictadura de Primo de Rivera. La principal manifestació continuava sent l’Acadèmia Valencianista del CEM, que havia recuperat força amb el relleu generacional i l’endegament de Cultura Valenciana. Com Claudio Miralles de Imperial (un dels fundadors de Juventud Monárquica Valenciana) també Joan Beneyto cultivà el seu valencianisme allí, «però donà un gir en unir-se al grup fundador d’Acció Cultural Valenciana».35 I és que cal destacar la fraternitat o si més no convivència que mantenien els valencianistes, més encara en un temps en què les discrepàncies polítiques i ideològiques s’hi traduïen en violència física, una dinàmica que no trobaria fre fins a esclatar la guerra, si més no. En aquesta línia paga la pena parar esment a la revista Acció Valenciana (AV), òrgan d’expressió d’Acció Cultural Valenciana (ACV), creada el 8 de març de 1930 (primer número de la publicació el 15 d’abril de 1930, i el darrer el 15 d’abril de 1931). El nucli original d’ACV eren universitaris actius que connectaven amb les mobilitzacions estudiantils, causades per l’oposició a la dictadura i a les reformes de plans d’estudi de 1926 i 1928. En paraules de Josep Llavador, un dels protagonistes: «En aquells anys, nosaltres ho vivíem tot en primera persona. Estàvem molt conscienciats que calia canviar la societat en què estàvem vivint. El que més ens havia afectat directament havia sigut el pla Callejo, el programa pel qual havien sigut aprovades uns anys enrere unes reformes d’estudis que, entre altres coses, ens havien obligat a estudiar assignatures ja estudiades en anys precedents i a deixar-ne fora d’altres que ens eren prioritàries. Per això i per la República, eixíem al carrer i protestàvem un dia sí i un altre també».36 El grup pretenia una neutralitat política gairebé impossible en aquella època, però que funcionava de declaració d’intencions per a obrir-se a la col·laboració a favor d’un valencianisme integral i integrador. Continua Llavador: «Perquè s’entenga, es pot dir que tots érem de liberals en avant. Dic liberals, en el sentit que hui diem d’esquerres. Els uns més o els altres menys, es pot dir que a tots ens unia un mateix esperit progressista i combatiu. Una altra cosa ben diferent és el camí que cada un va fer després». Tot i aquesta caracterització progressista, això no era impediment perquè la visió del grup estiguera per damunt d’aquesta consideració ideològica dominant, segons ho demostra la bona relació que aleshores mantenia ACV amb el grup de valencianistes més o menys de dreta que s’arreceraven al voltant del Centre Escolar i Mercantil (CEM). Una relació que (...) no solament era fluida, sinó també productiva, com a conseqüència d’una col·laboració mútua. La seua proximitat al carrer de la Nau, la bona biblioteca de què disposava i l’organització de conferències i actes culturals són, segons Llavador, factors «que feien atractiu als nostres ulls aquell centre dels jesuïtes, on col·laboraven molts dels historiadors i erudits que per a nosaltres eren tota una referència».37

Encara que la gran majoria dels fundadors pertanyien també a la FUE, i molts d’ells acabaren militant a l’Agrupació Valencianista Republicana, Acció Valenciana (AV) traslladà un «missatge d’optimisme i afany de rebel·lia que aconseguí congregar al voltant d’un mateix projecte dretes i esquerres, escèptics i creients, vells i joves. Un experiment que fou possible malgrat la dispersió ideològica d’un valencianisme que ja havia començat a escindir-se durant el temps de la dictablanda». D’alguna manera AV també provà un treball de contenció, un exercici de concòrdia que motivava a «treballar València endins per a conscienciar el poble, assentar les bases d’un futur nacional digne i combatre els interessos de partit. Un somni que va ser realitat, en la mesura que la lluita contra la dictadura va permetre aplegar al voltant d’un mateix projecte persones de sensibilitats polítiques tan diverses com Joan Beneyto Pérez, que uns anys més tard es declararia obertament feixista, o Emili Gómez Nadal, que descobriria posteriorment en el marxisme la solució a les seues aspiracions ideològiques».38 O també Vicent Genovés, adherit a posicions de dreta, i Antoni Igual Úbeda, que es decantà cap a posicions d’esquerra i nacionalistes com Nova Germania (deixem de banda evolucions personals posteriors). I això era possible a partir de les tres grans aspiracions que animaven el projecte d’AV, els eixos d’actuació de les seues iniciatives: valencianitzar el poble (dignificació de la llengua, divulgació de la història, excursionisme), modernitzar i valencianitzar la universitat, culturitzar la ciutadania (importància de la lectura, contemplació de l’art, impacte del cinema, encant de la música).

Aquesta segona aspiració els membres d’AV l’expressen amb un compromís ferm amb la modernització, «que per a ells és sinònim de valencianització de la institució de la qual formen part i per a la qual demanen un canvi radical. El caràcter d’una universitat estantissa i classista, l’escassa dotació de les biblioteques, l’absència de llibres en valencià i la manca de recursos, conformen, juntament amb l’escassa, per no dir nul·la, presència de l’ús i estudi del valencià a les seues aules, el conjunt de temes que AV aborda d’una manera aprofundida i reiterada al llarg de les seues pàgines».39 Segons aquesta publicació la «manca de compromís identitari impedia assolir el grau de modernitat de l’Europa de les Nacions». Passava llavors i encara manté la validesa; la modernitat doncs passava per «la necessitat de garantir la formació valencianista adequada d’uns joves universitaris capaços de lluitar contra l’acció d’un centralisme aculturador de l’Estat. Aquest centralisme, traslladat als plans educatius, és qualificat pel periòdic com a absurd i propi d’un genocidi cultural en tota regla». Sobre la incorporació del valencià a l’ensenyament, feren una enquesta entre un grup de catedràtics, amb resultats ben pobres. «Tot i esdevenir en general favorable a una incorporació progressiva de la llengua i dels anomenats “estudis valencians”», aquests acadèmics es manifestaven contraris a l’ús del valencià en els nivells educatius superiors a l’ensenyament primari, amb l’excepció honorable de Lluís Pericot (que responia: «Em sembla evident que per a poguer-se nomenar valenciana una cultura, ha d’ésser conreada en la llengua dels valencians», AV, 14, 1-XI-1930).40

És cosa evident i ben natural (fora dels plantejaments capciosos promoguts pels dominadors o opressors), però per a esmunyir reduccionismes insistents, recordarem que la nostra llengua no era l’única reivindicació d’aquest grup eminentment juvenil. Simplement és un tema bàsic, previ, necessari per a l’expressió, i per tant poc neutre quan et pretenen tornar mut. Com explica Vallés: «Imbuïts d’una concepció higienista i dels ideals de la Institución Libre de Enseñanza, AV va tractar de denunciar obertament les mancances més notòries d’una universitat que, com a institució, romania impassible davant de les condicions deficients en què es portava endavant l’educació. La manca de calefacció, l’escàs condicionament de les aules i els pocs recursos per a poder investigar com calia, eren algunes de les qüestions que plantejaren en aquest sentit. Amb una altra pretensió, AV també reclamava un altre canvi no tan material, però igualment tangible, que havia de consistir a fomentar el compromís de la universitat envers la societat que l’acollia. Un compromís que, de moment, semblava més aviat inexistent i amb poques perspectives de manifestar-se. Era aquesta l’altra gran demanda amb la qual els membres del periòdic pretenien transformar la universitat, que consideraven que s’havia convertit només en una “fàbrica” d’expedir títols».41 Per a la inauguració del curs 1930-1931 proposaven «un canvi total de la institució universitària, per considerar-la classista, estantissa i incapaç de resoldre els problemes d’una excessiva burocratització». I la transformació havia de passar per potenciar dues actuacions bàsiques de la universitat: «la seua funció social i el paper de centre difusor de cultura més enllà de l’àmbit acadèmic». Per cert, que una volta descartada (per desinterés, incompetència o incomparecència) la implicació del claustre de professors, conceben aquesta transformació com «una revolució de baix cap amunt, i no a l’inrevés».

Acció Valenciana es proposava endreçar la marxa de la Universitat i fer-la valenciana, jove i europea. Així, convertien la cultura en un eufemisme per a poder parlar de política, encara que no els estalviava els problemes amb la censura. Els membres d’ACV procedien en general de la burgesia mitjana i petita que des dels darrers anys vint s’incorporava a la universitat al ritme del creixement de les classes mitjanes, en una ciutat que «transformava a poc a poc la seua fesomia urbana i social. Pel que fa a la seua procedència geogràfica, es pot dir que pràcticament la majoria havien nascut a València, una ciutat que aleshores ja havia superat la xifra de 320.195 habitants, dels quals el 54% aproximadament tenia menys de trenta anys».42

Pel que feia a la política d’àmbit estatal, el principal objectiu d’AV era denunciar, d’una banda, el caràcter caduc d’una dictadura que amb les seues mesures coercitives havia prohibit i entrebancat l’ús de la llengua, i de l’altra, la falta de finançament estatal que patia el País Valencià. Pel vessant internacional, les seues inquietuds s’orientaven cap als temes reivindicatius vinculats amb el nacionalisme, «com ara el debat sobre la petició del reconeixement del català davant de la Societat de nacions o la informació que es dóna sobre el Congrés Europeu de Minories Nacionals».43 Respecte a la política d’àmbit local, denunciaven de manera general, la demagògia de la major part dels partits polítics respecte al redreçament del valencianisme, i en particular, el compromís insuficient de l’Ajuntament i la Diputació en la defensa dels interessos dels valencians. I com recordava dècades després Sanchis Guarner, un dels deu universitaris que constituïren ACV, assumiren el lideratge d’un redreçament valencià modern i europeu: «Un decidit afany de superació presideix l’activitat valencianista d’aleshores. (...) No és, doncs, estrany que, en aquell ambient delerós de rigor, sorgís l’any 1930 el nucli jovenívol d’Acció Cultural Valenciana (...) que preteníem de continuar la brillant tradició dels erudits valencians, però emmarcada dins la Universitat i expressada sistemàticament en llengua autòctona».44 Acció Valenciana llegava un testimoni de constància i atreviment d’uns joves que pretenien esdevenir punta de llança de la seua societat. «Vocació d’un nacionalisme agosarat que, si bé no va arribar ni de bon tros al cim de les seues pretensions, sí que va contribuir, en la mesura de les possibilitats, a debatre i posar damunt de la taula temes que, en els anys següents, esdevindrien determinants en la consecució d’alguns guanys, com ara les Normes del 32 o les diverses campanyes que conduïren a l’aprovació de l’Avantprojecte d’Estatut de juliol de 1931».45

Finalment «la immediatesa d’un present polititzat acabarà imposant-se» al «projecte plural i apolític que havien engegat feia un any». Fins al punt que unes setmanes després de les eleccions municipals que provocaren la irrupció de la 2a República Espanyola alguns exaltats cremaren convents a la ciutat de València i fins i tot assaltaren un edifici tan emblemàtic per al valencianisme de dreta com el Centre Escolar i Mercantil (CEM), la plataforma cultural del jesuïtes que des del 1926 publicava la revista bimestral Cultura Valenciana. Uns mesos després, Francesc Carreres encara reclamava, en nom d’ACV («La data del 9 d’octubre», El Poble Valencià, 14, 10-XI-1931), el manteniment de la tasca necessària de deixondir el poble: «“Que els valencianistes es repartixquen per els pobles de la nostra terra, que facen propaganda, que ensenyen als valencians que no hi ha ningú –encara que siga amb qualsevol pretexte– que ens puga negar la nostra llibertat”. Es tancava així el cercle de l’aventura d’ACV i el seu periòdic, AV. La fi d’una aventura que (...) va deixar els seus protagonistes amb un sabor agredolç: ara dolç, perquè se sentien satisfets del treball que havien fet a contracorrent al llarg de tot un any, ara agre, perquè constataven que tot havia canviat per a no canviar res».46

La FUE havia destacat en la caiguda de la dictadura i de la monarquia. «Per això en arribar el nou sistema polític serien recompensats, mentre que els seus companys catòlics veien empitjorar notablement les condicions avantatjoses que havien gaudit els anys anteriors».47 Encara que la inestabilitat dels governs republicans i els seus canvis repercutirien en els equilibris estudiantils. El protagonisme de l’enfrontament, que durant la segona república assoleix fites màximes, seria per a la FREC i la FUE. L’Asociación Universitaria Socialista i l’Agrupación Escolar Tradicionalista no aconseguien massa ressò entre l’estudiantat, i els valencianistes miraven de mantindre la distància amb aquella lluita, massa febles per a entrar-hi. Reprenem la narració dels fets universitaris en la proclamació de la república. Els estudiants republicans prengueren possessió dels locals universitaris el mateix dia que la monarquia s’afonava i feren assemblea general en l’edifici de La Nau, que proclamà una junta constituïda per la directiva de la FUE i els presidents de les diverses APE. «Les seues primeres decisions foren rebutjar les autoritats acadèmiques com a braços de la dictadura i assumir el govern universitari, reprendre tan prompte com fóra possible les classes i demanar l’alliberament dels presoners polítics. Aquella nit, alguns estudiants dormiren en les facultats, per tal de custodiar-les. Aquestes demandes foren transmeses a la junta republicana com a exigències per a lliurar el control de la universitat junt amb les conclusions aprovades en el congrés d’abril de 1930: l’autonomia universitària, l’obertura de la universitat a tots els ciutadans, la renovació de les seues directives, la millora de la dotació i la participació dels alumnes en el govern i l’administració».48 El govern acceptà la destitució de les autoritats acadèmiques i decidí la creació d’una junta provisional per a omplir-ne el buit, formada per professors i alumnes, un de cada facultat i designats per la FUE. El 18 d’abril s’hi celebrà l’elecció democràtica del nou rector, i llavors cediren els estudiants el control de la universitat. Poc després atorgaven a la FUE la representació oficial de l’estudiantat en les juntes de facultat. Malgrat la designació com a única associació oficial, la pretensió de reunir a tota la classe escolar dins l’organització era, naturalment, fictícia.49

«L’oposició als privilegis de la FUE continuà el 1932, amb la convocatòria de vaga i de nou amb l’assalt dels seus locals a la universitat».50 Els catòlics es reuniren amb el rector i acordaren una assemblea d’estudiants. Els representants de la FUE estaven disposats «a reunir-se amb els catòlics per a tractar sobre la seua integració, i la dels anomenats independents, en la FUE, però mai per a negociar el tema de la legitimitat de la representació en els claustres ni el reconeixement de cap associació escolar de caràcter religiós o polític». Finalment els representants de la FUE no acudiren a l’assemblea, els catòlics tornaren a reclamar davant del rector la seua demanda de representació democràtica i proporcional, i la possibilitat de conciliació s’esvaí. Així, «els enfrontaments físics entre ambdues societats continuaren, i el 15 de febrer els catòlics forçaren les portes del paranimf i arrencaren les teles que cobrien la imatge de la Puríssima». No a tot arreu era exactament igual: «Barcelona es va distanciar de la resta d’universitats quan, l’abril del 32, la FUE catalana es dissolgué i donà immediatament lloc a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), que renunciava a més a més al monopoli escolar». L’accés al govern de la dreta la tardor del 1934 canviaria molt la situació, amb la supressió de la representació de la FUE en els claustres, la prohibició de reunions que no tingueren una finalitat exclusivament científica i el tancament dels locals que no tingueren el mateix caràcter, ordenats pel ministre Villalobos.

A favor de la FUE cal recordar el seu voluntarisme social destacat, ja que per primera volta les activitats d’una associació d’estudiants no estigueren limitades a les seues pròpies qüestions: «la FUE valenciana mamprengué una tasca de difusió cultural, coherent amb el seu ideal progressista. En aquesta línia, va recuperar la idea tantes voltes fracassada de la Universitat Popular, inaugurada en gener de 1932, com a conseqüència de les conclusions del congrés de novembre de 1931, que establia que “la missió cultural de la Universitat no acaba en l’estudiant: cal difondre-la al poble i cal que l’estudiant mateix entenga aquesta necessitat i estenga la cultura que en ella ha rebut”». De manera que els mateixos estudiants es farien càrrec de l’extensió universitària, a fi de crear un clima d’intimitat i confiança en les lliçons i xarrades en les que no quedaria callat l’obrer. Organitzaren colònies escolars, en les que 60 xiquets gaudien del camp de Bunyol, atesos en la seua alimentació, higiene i educació, mental i física, a càrrec d’estudiants de Magisteri.

A València l’incendi de la Universitat, el 12 de maig de 1932, escampà les rivalitats i aplegà les activitats de catòlics, fueistes, i l’Asociación Socialista Universitaria contra l’alcalde Alfaro, «a qui culpaven de la ineficient actuació dels bombers, que es van quedar sense aigua». A les acaballes del mateix any es formava l’Agrupació Escolar Valencianista (AEV), que col·laboraren amb els catòlics en el rebuig a la jubilació forçosa de jutges i magistrats. Però la seua transversalitat probablement fou la causa que la FUE, a fi de frenar-la, s’obrira una miqueta al valencianisme mitjançant conferències de Joaquim Reig organitzades per l’APE de Magisteri al gener de 1933. La Federación Regional de Estudiantes Católicos (FREC) també mirava d’incloure en la seua segona assemblea regional una declaració de «sa i fecund valencianisme». Malgrat els enfrontaments el gener del 34 també s’aplegaren la FUE, l’Asociación de Estudiantes Católicos de Magisterio, l’Asociación de Estudiantes Universitarias i l’Agrupación Escolar Tradicionalista en una comissió a favor de la iniciativa de F. Alcayde Vilar per a crear una Facultat de Pedagogia a València. El conflicte era, en tot cas, protagonista. I més amb la irrupció del feixista Sindicato Español Universitario (SEU). Las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS) havien començat a treballar la universitat espanyola el 1932. El 7 d’octubre de 1933, a Madrid i de la mà de José Antonio Primo de Rivera, naix la Falange, que aviat es fusiona amb les JONS, i el 5 de març del 1934 són aprovats els estatuts del SEU. Adolfo Rincón de Arellano, llavors estudiant conservador, fou el seu introductor a València. Però molts altres dels fundadors del grup feixista no procedien de la dreta ni dels catòlics, alguns venien de la FUE i fins i tot dels comunistes. Enfrontaments amb bales i morts a Madrid, portaren al tancament dels locals estudiantils. La FUE respongué amb la vaga, també a València, que ja havia viscut els primers xocs directes entre la FUE i el SEU a l’abril. El 14 de maig de 1934 el rector Joan Baptista Peset Aleixandre presentava la dimissió, i el 16 el ministre donava per acabat el curs.

Al febrer de 1933 València acollí el III Congrés de la UFEH, organitzat per la FUE valenciana. Se centrà en el debat entre professionalisme i activisme polític, i la diversitat de corrents i tendències esquerranes dins la FUE començà a perillar amb els intents dels comunistes del Bloque Escolar de Oposición Revolucionaria (BEOR, en el que militaven Luis Galán i Ricardo Muñoz Suay) de dominar la FUE. No ho aconseguiren llavors ni al congrés de Sevilla de l’any següent, però el BEOR aconseguí fer-se’n amb la direcció el 1935 a Madrid. Aquella directiva compartida per comunistes, socialistes i republicans protagonitzaria la imminent guerra d’Espanya des de marcades directrius ideològiques.

En aquest ambient conflictiu l’Agrupació Valencianista Escolar (AVE) desenvolupà una activitat associativa independent, minoritària i amb aspiracions de promoció transversal de la llengua i cultura valencianes. El 20 d’agost de 1932, a El Camí, B. Martínez Melià va fer la crida a organitzar una agrupació d’estudiants valencianistes: «L’objecte d’esta agrupació seria, en primer terme, parlar i escriure en valenciana llengua, defensar l’ideal valencianista, la de trametre per tot arreu la nostra cultura valenciana, la defensa dels interessos dels seus associats, en lo que pertoca a la seua condició d’estudiants dins de les distintes facultats o escoles, i en segon terme, proporcionar el recreu i expansió».51 Aquesta entitat identificava el valencianisme bàsicament amb la llengua i la cultura, que reclamava difondre mitjançant l’educació.

Per això es preocupaven de marcar molt que no s’adscrivien a cap dels bàndols en conflicte: ni catòlics ni anticlericals, ni dins de les pugnes del valencianisme, que enfrontaven catalanistes, segregacionistes, ratpenatistes, etc. Vicent Olmos, que havia estat militant de la FREC a Medicina i acompanyava Martínez Melià com a organitzador de la reunió del 18 d’octubre, cridava a «formar una Agrupació Valencianista Escolar, on poder estar tots junts, tots units, deixant apart tota idea política i confessional que cadascú de vosaltres personalment puga tindre». Des de la independència i la no adscripció a cap corrent concret podien col·laborar amb tot aquell que sumara a l’objectiu comú: «ens unix el nostre valencianisme per el que tots nosaltres junts, sense distinció de partit, hem de lluitar, fins vore arribada l’hora en que el País Valencià veja recuperades les seues llibertats».52 Constituïts finalment el 14 de novembre encetaren les tasques per al funcionament efectiu, mirar d’aconseguir fons econòmics, adoptar un símbol (un estel de cinc puntes i rodejant-la una inscripció que diga Agrupació Valencianista Escolar), acceptar l’oferiment del Centre d’Actuació Valencianista per a compartir seu, endegar una campanya de propaganda per a reclutar socis.

«La nostra agrupació és essencialment cultural. La cultura ha de ser el seu fi principal, perquè serà la base més forta de la formació de l’estudiant, futur ciutadà, i no sols atendrà a la cultura general, sinó també i especialment a la genuïnament valenciana», escrivia

Robert Moròder.53 Com parlar valencià era requisit d’accés a l’agrupació i també per proselitisme, organitzaven cursos sobre literatura, geografia, història, art i llengua. Perquè al remat eren ben conscients de la importància dels escolars valencianistes en la necessària revalencianització del País Valencià, a banda d’activitats esportives i de l’excursionisme. Calia posar en pràctica una actitud activa de proselitisme valencianista, per a «despertar la conciència ciutadana, fer viure i sentir eixe valencianisme», a través de les Colles, «que tindran per objecte la difusió de la cultura per tot arreu (...) que donaran conferències per tots els pobles de la nostra Nació valenciana (...) procurarà obrir-li els ulls al poble que fins ara se l’ha tingut esclavisat i en el oblit».54 A més de les seues expressions a través d’El Camí, participaren en algun acte de la Juventut Valencianista Republicana, en l’Aplech d’El Puig, en les primeres Jornades de Renaixença de Lo Rat-penat (junt a altres associacions com ara Acció Nacionalista Valenciana, el Consell d’Orientació Valencianista de la Dreta Regional Valenciana, el CAV i l’Agrupació Valencianista Republicana) i mantingueren un lligam especial amb el Centre d’Actuació Valencianista (CAV), amb l’adhesió a la III Exposició d’Art i la Festa dels Xiquets, i la Segona Setmana Cultural Valencianista, del 1933 (també n’hi hagué el 1932, 1934, i l’esclat de la guerra impedí la celebració de la de 1936). Però la neutralitat que pretenien resultava molt complicada en l’ambient de l’època, alguna competència puntual i el fet de no secundar una vaga convocada per la FUE, provocà la baixa d’AVE d’alguns estudiants que també pertanyien a la Federació.

El curs 1933-34 organitzaren una Universitat Popular Valencianista sobre la base de les seues conferències habituals, i crearen la publicació Anals de la Universitat Popular de Valencia per tal de recopilar aquestes lliçons. Aquesta Universitat Valencianista tornà a funcionar el curs 1935-36. El setembre de 1934 l’entitat reafirmava el seu caràcter cultural, preocupat per «l’expansió de la cultura i el progrés universitari valencià»,55 i reclamaven més que mai (amb el govern de dreta estava més amenaçada) l’autonomia universitària total, i que foren els valencians els directors, sostenidors i impulsors de la Universitat de València. El 1935 es manifestaren contra els decrets «antiuniversitaris» del ministre Villalobos per a implantar eleccions directes si més no per a votar un representant per facultat o escola, sense distinció de rangs o classes. També a favor de l’autonomia de les universitats, i al costat de la FUE i contra el tancament decretat pel rector, en els enfrontaments de gener de 1936 amb el SEU, tradicionalistes i catòlics. Per a cloure l’esment de l’activitat de l’Agrupació Valencianista Escolar, una citació sobre la vitalitat associativa prèvia a la sublevació militar: «Les eleccions de 1936 tornaven a dur un govern d’esquerres, i amb ell es recuperaven les esperances dels valencianistes d’assolir l’autonomia política i cultural “per als territoris peninsulars amb una personalitat característica i diferencial”, i l’Agrupació, junt a la FUE, participà en l’assemblea que per a tractar el bilingüisme a l’escola va organitzar l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, en la que s’aprovava demanar l’ensenyança bilingüe en l’educació primària, la creació de càtedres de valencià en les tres escoles de mestres, el restabliment de la càtedra de valencià de la universitat i l’autorització de l’ús del valencià en totes les organitzacions oficials universitàries. En aquesta assemblea tant l’AVE com la FUE restaven adherides dins del Consell d’Ensenyança Valenciana».

L’ambient social de conflicte creixent traslladava cap a la universitat un augment dels conflictes entre l’estudiantat. També de la gravetat d’aquests. Només un tast: «Durant la campanya electoral del 1936 un grup d’estudiants dretans irrompé violentament a la Universitat, segons narrava el Diario de Valencia: “El día 20 de enero un reducido grupo promovido por la ‘Asociación Escolar Tradicionalista’ (AET), ‘Federación Nacional de Estudiantes Catòlicos’ (FNEC), ‘Sindicato Español Universitario’ (SEU) y estudiantes Independientes irrumpió en el claustro del edificio central de la universidad y ha enarbolado, protegidos ostensiblemente por pistoleros profesionales, una pancarta en la que se leía: ‘Abajo el separatismo’, ‘Viva España!’, dando gritos contra la autonomía de la Universidad de Barcelona. Ello dió lugar a unas colisiones entre los estudiantes, llegando los alborotadores a esgrimir porras y pistolas. Acudió la fuerza de Asalto y el Rector ordenó el cierre de la Facultad”. La FUE protestà per la presència a la Universitat de “pistoleros y provocadores profesionales”, mentre que la Unió Estudiantil Antifeixista, després d’identificar-se “plena y absolutamente con los estudiantes catalanes que luchan por sus reivindicaciones profesionales” protestaven de “la intolerable orden de cierre de clases dada por el Rector a propuesta de los Decanos de Derecho y Ciencias, firmante, por cierto, el primero de un manifiesto de Renovación Española”. Com és lògic, el triomf del Front Popular implicà el canvi en el rectorat i per tant Rodríguez-Fornos hi cessà “por renuncia” –així consta en la documentació manejada– el 26 de febrer del 1936, data del decret pel qual el govern del Front Popular nomenava Josep Puche rector interí després de les eleccions».56 I com a remat d’aquella agressió, el llibre de Garcia Martínez i Salavert explica que «els mateixos elements de la FNEC, del SEU i de la AET, sota l’empara de pistolers professionals, van envair de bell nou la Universitat el dia 24, però en aquesta ocasió estudiants de la FUE i de la Unió Estudiantil Antifeixista els feren front. Mentre la FUE i l’Agrupació Valencianista Escolar emetien sengles declaracions en català en què s’adherien als estudiants de Catalunya i demanaven l’autonomia universitària per a València, Rafael Calvo Serer, per la FNEC, Lloret pel SEU, Ildefonso Sánchez per l’AET i Lluís Lleó pels «independents» acordaren de realitzar «una huelga indefinida en Valencia hasta la resolución del problema universitario catalán, sin que se hirieran los sentimientos patrióticos españoles». Aquesta vaga no va ser secundada pels estudiants». Juliol de 1936 ho envia tot per l’aire. La sublevació fracassa a València però la guerra acabarà amb la victòria del costat de l’Alzamiento. Mentrestant, enmig del desastre social creixent, alguns miraven de mantindre el funcionament de la Universitat, que acollirà de manera excepcional professorat de moltes altres universitats.

I un darrer apunt sobre les idealitzacions que, des de la distància, ens podem fer a compte de la història: «Aquest país ha tendit a deformar la història fins a extrems ominosos. El franquisme promogué una historiografia patètica i bèstia. Després del franquisme, per reacció, el pèndol anà a parar a l’extrem contrari i tot el relacionat amb la Segona República, incloses les bandes de milicians que actuaren a la rereguarda, fou trobat humanitari i progressista. Parlem clar: l’únic que tingué de bo la Segona República fou la seva proclamació, contra la monarquia i la dictadura de Primo de Rivera, i la proclamació dels estatuts d’autonomia de Catalunya i Euskadi, contra el sistema centralista. Ara: la política que després es féu des de les institucions, abans del bienni negre, durant el bienni negre, després del bienni negre i, en acabat, després de començada la guerra, fou en conjunt deplorable, caòtica i de pèssims resultats. L’únic que pot fer comprensible que la Segona República hagi suscitat nostàlgies irreflexives és la desgraciada història d’aquest país, en què una etapa desastrosa ha estat succeïda, sovint, per una altra de terrible».57 Doncs, per exemple, això.

Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

Подняться наверх