Читать книгу Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats - AA.VV - Страница 14

El servilisme i l’adulació cap al règim franquista i el seu líder esdevingué la norma pudenta del funcionament universitari, com es manifestà públicament una volta més en la visita del dictador a València el 1947. Només es pot constatar la breu i volenterosa reconstrucció de la FUE, des del 1945, en condicions molt minoritàries i clandestines, amb costoses reconstruccions cada curs a través d’àrdues connexions personals. A València dominava aquesta FUE la JSU (Juventudes Socialistas Unificadas), comunista, encara que hi havia també socialistes, republicans i anarquistes. Aconseguiren editar algunes octavetes i distribuïren altres publicacions de l’organització, però amb les acaballes de la dècada acabaren els estudis i no aconseguiren relleu. Més aviat es tractava d’individus aïllats que participaven de la subcultura de la resistència, que trobaven en aquells contactes una font de moral enmig d’un àmbit força hostil i perillós. En altres ciutats amb una mica més d’activitat clandestina, la policia els havia localitzat i reprimit abans. La comunitat internacional, al seu torn, abandonà els demòcrates espanyols a la seua sort lamentable, fet que també contribuí a la normalització del nou ordre franquista, amb aquell típic «apoliticisme» tenyit d’un profranquisme més o menys diluït: «L’inicial retraïment de la política esdevingué una actitud militant, producte del convenciment que era millor així, que era preferible que els fills ignorassen el que havia succeït i el que els seus pares havien passat; perquè ja no comptava, no havia de comptar, perquè només seria un perjuí per a continuar vivint i progressar socialment».⁷⁵

Respecte als que dirigien la institució universitària, aprofita la següent citació de la biografia que Xavier Serra dedica a Corts Grau:

La barra era fenomenal. S’havia perdut el sentit del ridícul. Franco i els seus ministres deixaven anar bestieses formidables. Els catedràtics d’universitat, en comptes de callar discretament, les glossaven i les amplificaven en la Revista de Estudios Políticos, en Escorial, en Arbor... Dins dels ideòlegs universitaris del règim franquista, però, Corts Grau fou un simple peó. Un peó d’una mediocritat plúmbia. El primer rector de la Universitat de València passada la guerra fou José María Zumalacárregui, que havia estat ja rector durant la dictadura de Primo de Rivera; el segon fou Fernando Rodríguez Fornos, que també havia estat rector abans de la guerra, entre el 1934 i el 1936; el tercer rector de l’època franquista va ser Corts Grau. El nomenament de Corts per al càrrec es produí després de la mort de Rodríguez Fornos, a la darreria de 1951. Fou, doncs, un ascens per defunció. Mort el rector, el més natural era que el substituís el vicerector.

Durant els primers anys del seu rectorat, Corts gaudí d’una placidesa celestial. Les protestes estudiantils de Madrid, del 1956, no trobaven a València cap ressò apreciable. Els catedràtics eren majoritàriament addictes al règim –malgrat l’arribada, al llarg de la dècada dels cinquanta, d’Antonio López, de Tarradell, de Reglà, de Dolç...⁷⁶

Al llarg de la dècada següent només un intent d’implantació de l’Agrupación Socialista Universitaria (ASU) i intents recurrents dels comunistes de bastir una organització mínima a la universitat, connectats amb elements obrers, que sempre resultaven reprimits amb duresa. D’aquesta manera foren els joves del valencianisme modern els que assoliren un protagonisme públic ben dinàmic. «Els primers que trencaren la placidesa beatífica de Corts Grau van ser els valencianistes del Moviment Social-Cristià de Catalunya, el mosca. Trencar la placidesa de Corts, cal dir, fou extraordinàriament fàcil: n’hi hagué prou de penjar alguns cartells en valencià a l’edifici de la Universitat perquè el rector perdés els estreps. Els cartells, concretament, anunciaven una missa multitudinària que s’havia de celebrar a l’Estació del Nord, en homenatge a uns estudiants que havien mort en un accident ferroviari. Corts en persona arrencà els cartells i els estripà davant dels estudiants. Era l’any 1961».⁷⁷ El valencianisme es difongué a la Universitat mitjançant activitats de caire cultural, com ara els Aplecs de la Joventut que organitzava Lo Rat Penat, de les excursions pel país que feien un grup de professors i estudiants (les «rutes universitàries»), la infiltració en les cambres sindicals de facultat, i l’homenatge universitari a Ausiàs March el març de 1959. El 1962 la mosca ja s’havia transformat en l’Acció Socialista Valenciana (ASV),⁷⁸ sense caràcter cristià definitori i amb un esquerranisme accentuat. Amb altres elements del PCE i del Frente de Liberación Popular (FLP), col·laboraren en accions de solidaritat cap als miners d’Astúries en vaga. «Quan a Madrid es fundà, el 1963, la Federación Universitaria Democràtica Española (FUDE), a València, els valencianistes crearen, per tal d’evitar la caiguda en el sucursalisme, l’Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians (ADEV). El 1964 fundaren també el Partit Socialista Valencià (PSV), que no tingué cap relació amb el Partit Socialista Obrer Espanyol. El 1965 tingueren lloc la I i la II Assemblea Lliure d’Estudiants. Entre el 1962 i el 1966, més o menys, la subversió universitària a València fou organitzada, doncs, pels valencianistes. A partir del 1966, tornaren a ser predominants els comunistes».⁷⁹

L’octubre de 1958 hi hagué la primera vaga a la Universitat de València des que manava Franco. El rectorat prohibí al grup de teatre de la facultat de Filosofia i Lletres d’assajar al paranimf, com era costum. El delegat de facultat i els de curs organitzaren la protesta i no hi assistí cap estudiant a classe, més aviat caldria dir cap estudianta perquè era una facultat de majoria femenina aclaparadora. La institució guardà silenci però al poc temps s’hi reprengueren els assajos del TEU (Teatro Español Universitario, depenent del SEU) com marcava l’hàbit assentat. «Com ja havia ocorregut en uns altres districtes, la tan reiterada indiferència dels estudiants es demostrava simple aparença quan estaven en joc qüestions que majoritàriament eren identificades com a problemes reals i propers, com ara una actitud arbitrària i intransigent del rector contra una activitat cultural de tanta acceptació com era el teatre universitari. Aquesta motivació de defensa dels interessos de grup, junt amb la solidaritat amb companys represaliats, constituirien molt prompte les bases mobilitzadores del moviment estudiantil democràtic».⁸⁰ La resposta de l’estudiantat no depenia de les sigles, en aquest cas havien estat representats del SEU, sinó del contingut i les maneres que prenguera la crida que se’ls adreçava.

El mateix curs hi hagué eleccions a consell de curs, un clivell obert a la participació per l’afebliment estructural del SEU i el seu distanciament creixent cap a l’estudiantat general. A primer de Dret, el gener de 1959, el grup valencianista promogué una llista alternativa a la del SEU, que per contrast amb el blau falangista, anomenaren «Candidatura incolora»: «No votes azul, vota incoloro», n’era el lema. La tàctica gremial i entrista, coherent amb el discurs apolític de la institució, funcionà: Lluís Aracil i Olga Quiñones esdevingueren el primer delegat i la primera subdelegada desafectes al SEU des de 1939. El professorat progressista, com el director del Col·legi Major Lluís Vives F. Murillo, els donà recer. S’esforçaren a assolir un caire valencianista en la commemoració oficial del cinqué centenari de la mort d’Ausiàs March: «Amb el suport sempre disponible de Sánchez Castañer els participants en els Cursos de Llengua i Cultura valenciana promogueren en el paranimf a començaments de març de 1959, la major part del qual es pensava fer en català. El rector Corts Grau posà problemes, però acabà cedint i inclús presidint l’acte, perquè aconseguiren l’assistència del bisbe de Sogorb-Castelló, José Pont i Gol. La cerimònia començà amb una conferència de Julián San Valero titulada “València i la Universitat”. Tot seguit Tarradell pronuncià un “Elogi d’Ausiàs March”. Després Xavier Casp comentà les poesies de March recitades per Ramon Pelegero, José Alarte i J.L. Galindo. El degà Sánchez Castañer parlà en castellà sobre “La influencia de Ausiàs March en la poesía castellana”. I Corts Grau, evitant el valencià, tancà l’acte assenyalant que “la Universidad no podía faltar en el homenaje al poeta valenciano por excelencia”. A més de l’acte d’homenatge, també es va crear una Aula Ausiàs March⁸¹ adscrita a la càtedra de Sánchez Castañer i sota la direcció de Dolç, en la que es reforçaren els continguts relatius a la cultura autòctona».⁸² Als cursos següents estengueren l’estratègia de presentar candidatures a les cambres sindicals de facultat, amb aliances amb estudiants més moderats que compartien el desig d’independència respecte als comandaments falangistes.

Aconseguiren així certa presència, sobretot a Dret, i això els permeté atrevir-se a iniciatives i reptes de major consideració: «Aquell matí⁸³ es va distribuir Diàleg, amb el subtítol de Butlletí de la cambra sindical de la facultat, es tractava d’una revista ciclostilada, redactada en la quasi totalitat en català, amb uns continguts sorprenents, ja que no parlava de futbol o de falles», diu Vicent Álvarez (primer director de Diàleg) al Nou Dise el 2011. El relat testimonial continua: «Recorde les cares de la gent diguem-ne “normal” quan li donàvem el paper, i encara més l’escena quan ens va veure el rector, el catòlic i franquista Corts Grau, tinc ben present la seua desaprovatòria mirada, quant em costà aprovar la seua assignatura! Diàleg, he oblidat qui la va batejar, va ser el resultat de dies de feina, d’intentar fer funcionar una màquina que hi havia amagada, des del final de la guerra, al local de Lo Rat Penat, de buscar uns continguts que uniren per a fer país i generar el combat per la llibertat». Uns falangistes de Dret els denunciaren a la policia política, però no saberen què ferne: la revista tenia el suport de la cambra de la facultat, «pareixia ser cosa de la universitat i en el seu contingut no hi havia res que pogueren emprar com a excusa per a segrestar-la. A més a més, no estava prohibit explícitament escriure en català. Hi hagué pressions del SEU contra la publicació i el Rectorat la mirà sempre amb mals ulls».⁸⁴ Al capdavall, fou una iniciativa catalitzadora d’una efervescència cultural creixent mentre augmentava el rebuig a la imatge burocràtica del SEU i l’ambient conformista i conservador de les joventuts catòliques. Segons les paraules d’Álvarez: «La revista, doncs es va convertir en l’expressió del valencianisme fusterià i l’esquerranisme universitari. Això era massa, després d’uns mesos van silenciar la veu de Diàleg. Després de Diàleg vingué Concret, aquesta nova aventura la férem junts amb gent de la Facultat de Lletres, l’equip es va ampliar i la qualitat dels continguts també, tampoc la cosa no va durar molt, eren empreses complicades i calien moltes coses, tal vegada van eixir-ne cinc o sis números. El 1962 la situació es va endurir, ens solidaritzàrem amb els vaguistes de les mines d’Astúries, va haver-hi detencions, aleshores les circumstàncies van forçar una activitat més clandestina, algunes ingenuïtats ja no es podien mantindre i, d’altra banda, calia passar a una altra etapa, la de creació del sindicalisme al marge del Sindicato Español Universitario, que era l’instrument del règim per a controlar els estudiants».⁸⁵

Les detencions al maig de 1962 que recorda l’article suara esmentat foren abundants. Majoritàriament del PCE i obrers, però també alguns universitaris⁸⁶ i persones relacionades amb el Front Marxista Valencià. El FMV fou un grupuscle polític creat el 1958, amb escassa incidència però amb la conjugació poc habitual de valencianisme i marxisme. La seua combinació entre comunisme i nacionalisme aplegà una dotzena de persones, organitzades al marge del PCE, pràcticament l’única força política que mantenia una oposició sòlida a la dictadura. Pérez Montaner no ho considera cap militància, sinó unes coneixences més o menys organitzades amb qui assistiren a uns col·loquis d’explicació de marxisme. Tant fa al remat, perquè en les duríssimes restriccions a la participació cívica imposades per aquell règim, això li costà detenció, interrogatoris, un juí militar (era abans de la constitució dels TOP: Tribunales de Orden Público, infames però civils), una condemna per «delito consumado de rebelión militar» de dos anys de presó (15 mesos complits entre la model de València, Carabanchel i Cáceres, i excarceració a causa de la mort del Papa Joan XXIII) i l’estigma oficial. I després de la presó, encara any i mig de servei militar a Sidi Ifni. Que a Garcia Bonafé i a ell els agarraren els darrers, un dia després del gruix de detencions, els estalvià maltractaments, perquè «ja ho sabien tot». Potser també el classisme aplicat en la repressió, que sempre reservava la brutalitat principal per als obrers, també en reduí les conseqüències. El franquisme no anava de broma, ni era de cartró-pedra, ni cap decorat amable per a la TV en blanc i negre. No, no era cap broma.

Jaume Pérez Montaner arribà a la Universitat l’any 1961 i compartia pis amb Màrius Garcia Bonafé, que anava un curs per davant. Vinguts d’Alcoi, ja havien tingut algun contacte amb «el grup d’Eliseu i companyia», i hi col·laboraren en algunes de les seues activitats i publicacions. També entraren en contacte amb un grup de Lo Rat Penat «que eren marxistes, marxistes i valencianistes, gent jove»,⁸⁷ tots ells prou relacionats amb Enric Tàrrega. Allí començaren a estudiar marxisme, d’aquella manera, val a dir. Davant la dificultat d’accedir a fonts directes, estudiaven el manual del jesuïta Jean-Yves Calvez (1927-2010; La Pensée de Karl Marx, 1956, que a l’estat espanyol no es publicaria fins el 1966). Buscaren com a professor Josep Iborra (a qui coneixien d’abans, com a Fuster i Ventura), que era llicenciat i sabia de filosofia. A aquesta curiositat intel·lectual afegien algun contacte amb gent que actuava en la clandestinitat, del partit comunista. I també amb la distribució, l’abril de 1962, d’octavetes informatives sobre la vaga d’Astúries que reclamaven solidaritat amb els miners. Prèviament Garcia Bonafé i ell ja havien repartit octavetes de manufactura del tot artesanal (escrites a màquina amb còpies en paper carbó i repetició del procés), com a iniciativa pròpia, en solidaritat amb Jordi Pujol arran de la seua detenció. «Devia ser març del 62 perquè quan em van agafar encara en portava dos, que me les vaig menjar. No les van notar, me’n vaig adonar, i en poder me les vaig engolir».⁸⁸ Les detencions es produïren al llarg dels dies 14 i 15 de maig de 1962, uns dies abans els estudiants més rebels feren un recorregut pel claustre de l’edifici històric de la Universitat de València mentre cantaven Asturias, patria querida, amb llançament d’ous i un incipient enfrontament amb un grup més nombrós favorable a Franco. Un avalot que la institució no coneixia d’ençà la guerra.⁸⁹ «A Màrius i a mi no ens acusen de ser comunistes sinó de ser nacionalistes. Després en l’acta final sí deien que havíem entrat en contacte amb els comunistes». Quan començaren les detencions, sembla que Lluís Aracil anà amb moto fins a Alcoi per tal d’avisar les famílies que la policia els buscava, però ja fou massa tard. Bonafé i Montaner acabaren doncs a la comissaria d’enfront de la central, que devia anar plena, a la Gran via Ferran el Catòlic prop d’Àngel Guimerà. Tres dies d’aïllament en una cel·la per a cada un i una altra per a un obrer, Redondo: intimidació i interrogatoris. Com a detall humà, reberen la visita de les estudiantes Mila Mascarell i Josefina Lujan,⁹⁰ que els portaren mantes i menjar. Quan finalment els presentaven la declaració (redactada per la policia) per a la seua signatura, el comissari en cap, Cano, davant d’altres policies, digué: «de estos no hay que preocuparse demasiado, son unos nacionalistas, unos románticos, y no se dan cuenta de que mientras nosotros tengamos los cañones no tienen nada que hacer»...

Llavors (1963) Raimon començà a cantar Diguem no, que des de l’anècdota de la coneixença personal ha esdevingut memòria col·lectiva: «Hem vist la por /ser llei per a tots. (...) / Hem vist la fam / ser pa / dels treballadors. / Hem vist tancats / a la presó / homes plens de raó. / No, / jo dic no, / diguem no. / Nosaltres no som d’eixe món».⁹¹ Anys després el mateix Raimon recordava les circumstàncies en què creà la cançó: «Possiblement quan vaig escriure “Diguem no”, jo encara tenia viva la lectura de L’homme revolté, d’Albert Camus, un llibre que vaig llegir moltes vegades entre les acaballes dels 50 i començaments dels 60. Un llibre que comença amb aquestes frases: “Qu’est ce qu’un homme revolté? Un homme qui dit non”. Devia tindre viva aquesta lectura i també tenia viu l’efecte que em féu la detenció d’uns amics de la universitat acusats de comunistes, que havien llançat uns pamflets que demanaven solidaritat amb els miners d’Astúries que estaven en vaga. Era l’any 1962. I possiblement tenia viu el record de les primeres cançons de Ray Charles (...) I l’aclaparadora misèria quotidiana i la meua llengua perseguida i la derrota històrica de les capes populars del meu país i la resignada subalternitat assumida de la meua gent. No era prou “Jo dic no”. Calia dir “Diguem no”. Havíem de ser-ne molts per a posar límits a l’opressió. No en fórem tants, ni en som tants hui, com jo vaig voler i com calia, i cal, per tal de convertir en realitat totes les llibertats possibles».⁹²

Llavors el grup de joves valencianistes ja havia accentuat el seu compromís de fer país des de l’esquerra, i si el 1960 havien creat el mosca (MSCC) el 1962 constituïren Acció Socialista Valenciana (ASV), sense referència a les arrels cristianes. En la declaració de principis de l’ASV defensaven els drets fonamentals de la persona, la democràcia real, la solidaritat amb els oprimits, els drets de tots els pobles a l’autodeterminació, la necessitat de pacificació del món i la lluita contra la misèria, entre altres objectius genèrics. Però hi destacaven el valencianisme i l’esquerranisme. «Les posicions al voltant de la qüestió nacional seran prioritàries com a principi polític. Així, com a principis, ASV afirmarà que: “El País Valencià constitueix, amb la resta dels Països Catalans un poble que té dret:a) al reconeixement de la seua personalitat com a tal poble, b) a l’ús del català com a llengua oficial en tots els graons de l’ensenyament i en tota manifestació cultural, c) a l’autonomia política, segons les circumstàncies i les seues preferències aconsellen”. En les qüestions econòmiques el PSV rebutja l’economia capitalista “ineficaç per al desenvolupament dels pobles i injusta en les seues conseqüències socials”».⁹³

Les seues aspiracions polítiques tenien el nucli d’acció en la universitat, per la naturalitat amb la que hi coincidien, la relativa llibertat de dedicació, els recursos intel·lectuals i culturals que hi trobaven a l’abast, i que sempre foren part cabdal de la seua acció. Però la seua consciència social els impulsava constantment a transcendir els límits de la institució, com ja anunciava prou obertament la revista Concret al gener de 1963: «La preocupació per la funció de la universitat serà ben palesa en el to dels articles i en el mateix editorial, ja que Concret creurà que “l’únic que justifica ser universitari és encar-nar-se en la realitat social i preparar-se per a canviar unes estructures injustes que agonitzen”».⁹⁴ També resulta interessant apuntar com fou rebuda la seua aparició per la generació anterior de valencianistes, encara que aquest grup jove duia un impuls propi i una capacitat d’acció que els superava de bon tros (si de cas, deixem de banda Fuster, que tingué una continuada i poderosa ascendència sobre el grup, i altres esmentats adés, com Vicent Ventura). A les pàgines de la revista València Cultural Vicent Badia elogiava l’aparició del Butlletí Diàleg. Indica la novetat de la iniciativa d’aquests joves, la valora molt positivament i encara que adverteix al valencianisme tradicional que potser hi trobe «certes dissonàncies a l’actitud dels nostres universitaris», les justifica perquè «tot moviment ideològic i cultural demana una força de penetració una mica revolucionària que mantinga encesa la il·lusió de la joventut, encara que per raons temperamentals pugne amb l’estament conservador i tradicional».⁹⁵

Un dinamisme nou sacsava el rígid decorat de la dictadura, encara que l’abast social d’aquestes inquietuds i iniciatives era reduït. Valerià Miralles considerava, als anys norantes, aquelles limitacions de difusió: «Aleshores teníem poca incidència, encara que després tot allò s’ha magnificat molt».⁹⁶ A pesar de les valoracions reductores el cert és que sorgien elements que enterbolien la pau dels cementeris de la dictadura, i ja no des del comunisme, el principal dimoni particular del règim. Amb la publicació sobretot d’El País Valenciano i de Nosaltres els valencians,⁹⁷ que com més va més guanyaria el protagonisme d’aquest nou «dimoni», escrits per Joan Fuster, la premsa local i els afins al règim reaccionaren amb atacs que pretenien tallar de soca-rel aquest discurs transformador. «Un regionalisme inofensiu i estèril d’erudició provinciana era el màxim que el règim podria admetre per als valencians. Sobretot mentre, com afirmarà Sevilla, “el lenguaje coloquial e íntimo de las lenguas regionales”, una “bandera inocente”, no s’utilitze per a encobrir “mercancía averiada”».⁹⁸ La reacció de Diego Sevilla en la polèmica suscitada per l’aparició dels neovalencianistes i la proposta xocant de Fuster davant l’adormida realitat valenciana, fou anticatalanista. El seu article «Burguesía y separatismo», al diari del Movimiento Levante, presenta argumentacions inaugurals del discurs anticatalanista en l’amarg enfrontament identitari valencià de les dècades posteriors. L’ascendència i reiteració d’aquell discurs la podem observar, per exemple, en un article d’opinió a Las Provincias encara al setembre de 2007, que conclou així: «Como decía Ortega, el nacionalismo periférico no se puede solucionar, lo único que podemos hacer con él es sobrellevarlo. Pero sobrellevarlo no es plegarse a sus errores, como no se plegó este clásico del valencianismo que fue Diego Sevilla Andrés».⁹⁹ Total, de cap a l’atzucac. En la resposta de Joan Fuster en el mateix diari, «Mi vela en este entierro» (1963), tot i reconéixer que Sevilla seria dels pocs amb capacitat intel·lectual per a enriquir el debat des del règim i la dreta, lamenta un plantejament que exclou el diàleg social: «Diego Sevilla empieza a barajar términos como “separatismo”, cuyo valor semántico es bastante ambiguo: lo mismo designa una opinión que una figura de delito (...). Los que como apasionados del destino de nuestro pueblo, hubiésemos intervenido en el diálogo con la mayor voluntad, reconocemos que este diálogo es imposible».¹⁰⁰

El IV Aplec de la joventut del País Valencià, convocat a Bocairent per la Joventut de Lo Rat Penat i la Joventut Catòlica de Bocairent per al 27 d’octubre de 1963, no pogué celebrar-se perquè el governador civil de València va prohibir la concentració. La Guardia Civil s’encarregà d’impedir-ho i els joves valencianistes causaren els primers aldarulls de carrer de la postguerra a la ciutat de València. En la crida a aquell IV Aplec de la joventut del País Valencià, de setembre de 1963, trobem un dels papers en què Fuster mostra un compromís polític més explícit, perfil en el que no solia trobar-se còmode: «La convocatòria es converteix en “una afirmació del nostre poble”, al qual se li planteja la disjuntiva de recobrar “el domini i l’estímul de les nostres energies col·lectives” o bé quedar diluït “en la despersonalització i en el provincianisme”. (...) L’escriptor de Sueca esdevé el líder intel·lectual d’aquella joventut que ha triat “l’opció de la dignitat i de l’honradesa” (…). “El futur, la llibertat i la justícia són els nostres aliats”».¹⁰¹ Potser sí són els nostres aliats, i és ben necessari i positiu tindre dignitat, honradesa, i que ens facen costat el futur, la llibertat i la justícia. Potser... Tant de bo! Però la policia, l’administració judicial, els canons i tots els mitjans de propaganda i repressió estaven de l’altre costat. I a hores d’ara la cosa ha variat entre molt poc i gens. Com ens recorden Benito Sanz i Miquel Nadal, fou l’agilitat repressiva de la dictadura la que impedí que la qüestió valencianista, fonamentalment modernitzadora, s’obrira pas entre l’opinió pública: «La prohibició de l’acte serà conseqüent amb la campanya del règim contra les noves inquietuds que comencen a germinar. La conversió d’una reunió de joves convocada pel Rat Penat en un problema d’ordre públic serà coherent amb la ràpida reacció del règim».¹⁰²

Trobem per tant un discurs dinàmic, modernitzador, que pretén estendre’s arreu per tal de sacsejar les consciències, i activar els ànims que revifen l’energia del poble valencià. També un poder establert que vol fer com si no res, com és habitual en qualsevol règim totalitari: negar la pluralitat personal i social, evitar els debats, criminalitzar la dissidència... Tot ben conegut, i practicat fins al fàstic també quan el règim ha passat a ser representatiu i formalment democràtic. A aquesta dialèctica li quedaven menuts els murs del claustre de la universitat... Per això ara recordem les dues pintades que, si més no, trencarien barreres mentals d’una oposició que es movia en esquifits cercles personals. Són la de «parlem valencià» (9 d’octubre de 1965) i la de «Valencians unim-nos» (7 de març de 1966). Que la pintada fóra un lema de contingut valencianista posa de manifest que la qüestió de la identitat valenciana s’havia polititzat i esdevingué un motiu d’erosió del règim: «La pintada “Parlem valencià” seria la primera de caràcter massiu feta a València després de la guerra i fou un gran èxit, agafà desprevinguda la policia i la repercussió en sectors no polititzats de la població fou important. Bé que la frase no era gaire subversiva, sí que ho era l’acció, que tenia un contingut de reivindicació nacional i antifranquista».¹⁰³ D’una banda trencaven l’aïllament comunicatiu, alhora que transmetien la sensació d’organització alternativa a la imposada per la dictadura. Un text formalment neutre, un «missatge que jugava amb l’obvietat i que no reclamava la presa de cap palau d’hivern es convertia en una proposta revolucionària».¹⁰⁴ Hi hagueren 12 grups de 3 o 4 persones amb un cotxe, cada grup desconeixia qui en composava els altres, carregats amb graneres i un gran pot de quitrà (cosa que permeté una perdurabilitat impensable per als esprais) i un itinerari fixat per a aquella nit del divendres 8 al dissabte 9. Mentre «Parlem valencià» aparegué a la ciutat de València, «Valencians unim-nos» s’estengué arreu del País Valencià, gràcies a una tasca organitzativa més complexa que inclogué 20 grups i recorreguts per carretera. Prop de Pego foren detinguts Valerià Miralles, Domènec Serneguet i Salvador Martí en plena faena. El jutge els imposà una multa de 5.000 pessetes.

A partir de 1965 l’hegemonia activista del grup neovalencianista entra en declivi. El vessant més universitari l’havien vehiculat amb l’acrònim ADEV (Associació Democràtica d’Estudiants Valencians). També al voltant de l’Aula Ausiàs March es va crear el 1963 la Unió Democràtica del Poble Valencià (posteriorment del País Valencià, i en els norantes recuperada de nou amb el nom original) que no va reeixir en el seu àmbit com els valencianistes del costat esquerre, però es constituí com a partit i es presentà a les eleccions del 1977, sense èxit. A més de les divisions internes en el grup originari del PSV, les causes de la superació en foren: la dissolució del SEU, contra el que s’havien posicionat de manera destacada; l’aparició del Sindicat Democràtic, que lògicament prenia el protagonisme de l’oposició estudiantil; i la reorganització del PCE. El grup es disgrega cap a diversos projectes culturals o s’integren en diferents organitzacions, i el PCE reprén el protagonisme com a organització opositora a la dictadura. El socialisme valencianista deixà la seua empremta i matisà els impulsos de resistència al règim de Franco amb la valoració, també, de l’opressió lingüística i nacional: «Si a Espanya, la politització s’adreça només contra el règim, al País Valencià tindrà també un component de recuperació nacional, de “fer país”. Aquest nucli de joves universitaris es veurà mobilitzat per l’anomalia de la societat valenciana i la convicció de la vinculació del País Valencià a l’àrea cultural, social i lingüística dels Països Catalans; per l’exemple de la resistència de la Catalunya moderna i pel desconeixement de la tradició valencianista del període anterior a l’any 1936. Moderat i ambigu ideològicament».¹⁰⁵ Certament destacaren molt més per l’activisme polític i cultural a la Universitat que per la producció de reflexions ideològiques. Amb tot els socialistes valencianistes insistiran en l’afirmació d’un País Valencià «amb característiques socials, econòmiques i lingüístiques» específiques i diferents a les de la resta de l’estat, que el PSV propugna que s’organitze com a «Confederació de Països Socialistes». També declaren combatre l’«unitarisme imperialista de l’estat» i la burgesia autòctona, «còmplice d’aquesta situació i traïdora als interessos del poble».

La creació del Partit Socialista Valencià (PSV), fruit d’aquesta agitació universitària, esdevindrà una fita política cabdal per al panorama de l’antifranquisme i la posterior transició a la democràcia, malgrat la seua fràgil i curta vida orgànica (1964-1970). Trobà continuïtat en el posterior Partit Socialista del País Valencià (PSPV) que després d’algunes mostres d’immaduresa organitzativa i de patir algunes maniobres de soscavament institucional, sucumbí en passar les primeres eleccions democràtiques a corts generals i es diluí en el PSOE. Encara que el «neovalencianisme fracassarà en el seu assaig d’afirmació tecnocràtica com a comunitat hegemònica en l’espai públic i polític valencià»,¹⁰⁶ el seu llegat impregnà tot el moviment d’esquerres del País Valencià de començaments de la represa democràtica.