Читать книгу Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats - AA.VV - Страница 9

El valencianisme ha estat, i és, una força modernitzadora que apel·la al vigor creatiu autòcton, renovadora, que promou el dinamisme social i mira d’obrir un accés propi a les possibilitats del món civilitzat. Lògicament ho fa més enllà de l’estretor de la via morta a la que ens condemnen els dominadors de caserna i besamans. És per això que manté una considerable influència social, malgrat la seua incapacitat d’assolir èxits institucionals que li hagueren permés una projecció quotidiana, transversal, un diàleg més complet de la seua vocació civil amb l’experiència de gestió, i una sedimentació social que faria més espontània, normal, la seua reproducció i actualització. Això d’altra banda ha allargassat un estat de tendresa feble del moviment valencianista. Ha provocat i encara ho fa en part, una tendència a la dispersió i una vulnerabilitat punyent enfront de la propaganda enemiga. Aquesta propaganda consisteix, bàsicament, a fer creure que el País Valencià no existeix, que el poble valencià, lluny de constituir una societat homologable amb la resta de grups humans europeus (i del món), vivim una mena d’estat gasós, que es desventa fora de recipient, sense projecte comú ni vincles interns, individus subsidiaris tacats de misèria, incapaços... Les seues ganes; perquè si haguérem desaparegut com els dinosaures, quina necessitat hi hauria de fer-ho creure? Conforme al que diuen, existim només per la seua insistència a afirmar la nostra dissolució, la resta de tergiversacions, buidors i atacs resulten afegitons més o menys mecànics. Buf... És clar que també hem sentit aquella cançó que deia: «si eso es vivir en serio, preferimos hacer el indio».⁷

L’efecte més estés d’aquesta pressió és la sensació que qualsevol iniciativa cívica valencianista ha sorgit del no res. Desconnectats, arrosseguem un refredat mal curat que provoca sensació d’orfandat, i convida a justificar la mateixa existència pròpia, com si cada impuls nostrat fóra una extravagància absurda. Però la vida no cal justificar-la. Ni és absurd ni és extravagant, voler viure i perdurar, evolucionar i progressar, delejar un àmbit social just i acollidor, integrador i propi... És cosa ben diferent que ens vulguen fer el buit a què n’hi haja, cap buit. El món no és perfecte ni respon a l’esquema de cap ment particular, i la cosa va com va, d’acord... Però «en qualsevol cas, hem de renunciar a una concepció injuriosa o laudatòria del món».⁸ I ja hauríem d’haver aprés que els discursos, el trellat, les idees i els arguments, s’entrelliguen i teixeixen una força difícil de matar, ens mantenen, ens regeneren, ens reviscolen. A partir d’estudis més profunds i específics, hem cercat i ara presentem alguns referents que, a la universitat, han pogut avançar accions i discursos del Bloc d’Estudiants Agermanats, assimilats, reproduïts o retocats.

Si pensem en antecedents de participació estudiantil del Bloc d’Estudiants Agermanats, fàcilment ens vindran al cap la FUE i la nova generació valencianista de començament dels seixantes. La Federación Universitaria de Estudiantes per la seua vocació social i majoritària, per la seua forta identificació i defensa de la universitat liberal (cap al final no tant, amb una marca clara d’esquerra combativa i comunistes). Però la FUE aspirava a assolir la representació «oficial», referendada per la institució i sense alternatives. I la seua sensibilitat valencianista o autoctonista, per dir-ho així, no apareix per enlloc. El Bloc d’Estudiants Agermanats és un moviment autòcton valencià des del seu origen. Mai ha pretés reunir «tota la classe estudiantil», sinó que cada any s’ha presentat a eleccions lliures dins d’un sistema de representació plural, i ha plantejat la seua acció política quotidiana des de la base de la representació aconseguida.

Respecte als valencianistes que lliguen les revistes Diàleg, Concret, i el Partit Socialista Valencià, enceten el discurs de referència del valencianisme modern, que el BEA heretarà amb totes les seues possibilitats potencials, la seua força i també molts dels seus dèficits estructurals i de discurs. Però en una universitat molt més poblada, per tant des d’una militància més nombrosa, puix que la universitat dels 60 era molt menuda en comparació amb la massificació dels huitantes, l’extensió geogràfica per tres campus (almenys, perquè hi ha el Centre Universitari de Castelló –CUC– i altres ampliacions del BEA) i la multiplicació de centres i titulacions. Evidentment poca presència electoral i poc marge d’acció i reconeixement polític podien practicar sota el franquisme (llevat d’algun clivell més o menys entrista). Sí poden aportar una idea de les fronteres difuses de la participació i de les dificultats del control de militància, de la definició de qui forma part o no d’un grup o moviment universitari (qui els vota?, qui en té simpaties?, qui va en una llista electoral?, qui col·labora en alguna activitat?). Probablement el mateix concepte de «ser» o no, resulta excessivament rígid i inadequat per al seguiment de la participació universitària.