Читать книгу Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats - AA.VV - Страница 8

–––

EDUARD RAMÍREZ COMEIG

Barri de Morvedre, València (L’Horta), 1972

Llicenciatura en Filosofia

Les universitats són institucions solemnes i referencials, servadores de la tradició i difusores del cànon dels sabers. També antigues, elitistes, estamentals i centres de recerca especialitzada. Concretament la de València té més de cinc segles d’història, però la idea que anima la institució encara ve de més lluny. D’altra banda, malgrat l’accés massiu a les de caràcter públic de les generacions nascudes a l’estat espanyol a partir de l’any 1960, el pas per la universitat no arriba a tothom però és quasi imprescindible per als més destacats. Reblem-ho: encara que s’universalitzara aquesta formació, i n’és un objectiu lligat a la formació contínua i a les 3 L (longlife learning), es faria des del prestigi inherent a la jerarquia d’aquests centres de formació «superior». Les característiques esmentades suara són coses ben allunyades del concepte de democràcia. Fins i tot, i segons les interpretacions, oposades al dret a la participació igualitària. Però ja sabem que els drets no són concessions de cap ens superior o altiu, sinó una planta silvestre que floreix quan li donem caliu i exercici.

La Universitat de València, com era habitual entre les universitats de l’estat a partir d’aquella concepció d’universitat «nacional» del segle XIX, era una institució provinciana i burocràtica. Ben allunyada de la innovació i de les necessitats del seu entorn social. D’esquenes al seu país (valencià). I cada avanç institucional ha vingut impulsat (també, entre altres factors) pel moviment estudiantil. Ha estat una finestra per on entrava l’aire que refrescava els racons resclosits de la casa vella. Amb consciència política, o de transformació social o de responsabilitat institucional compartida i connexió social, una cosa com a molt dels anys 20 del s. XX. Amb presentació de resistència sota les dictadures, o de força activa durant la 2a república espanyola, i a partir de la mort de Franco.

La participació dels estudiants en la gestió de les universitats resulta, per tant, una qüestió més aviat moderna i sovint banalitzada, qüestionada per les concepcions més immobilistes d’una institució estamental. Com ens podrien recordar alguns usos interns d’alguns departaments, però ací no toca sociologia de la ciència ni tafanejos de porteria. Únicament pare esment en l’exigència que han de carregar les persones que, a més d’estudiar i fer exàmens, s’hi impliquen de manera responsable en el funcionament de la seua universitat, que és gran. Com a afegitó també està poc reconeguda. Però no vinc a demanar homenatges ni contrapartides ni rescabalaments, que el personal ja té consciència per a decidir què hi fa, com, amb qui, per quins motius, i què està disposat a posar-hi en joc. Simplement que la desvalorització de costum provoca un altre contrast una mica sorprenent: a l’estat espanyol sembla que la universitat bullia en els temps de l’antifranquisme, i que una volta aquells protagonistes instauraren el nou sistema i s’integraren com a dirigents polítics de la societat, el paradís terrenal quedà inaugurat i ningú més tornà a menejar-s’hi. Com a mínim ja no despertarien cap interés per als glossadors de la història sagrada de la Transició (política del franquisme a la democràcia representativa homologable en Occident... No era això un començament?, o ara resulta un guany dat, beneït, rematat, limitador i inamovible?).

Així i tot passen i passaven coses després de cada anunci de final de la història oficial. Les persones trobaven i troben problemes que solucionar, alegries per les quals lluitar i un món sencer a canviar. Com a mínim alguns se sentien (i encara se senten) cridats a reformarlo... «Sobretot, perquè, en efecte, en el fons està un a soles, aïllat, agafat per milanta llocs (que els pares enumeren exhaustivament als seus fills en renyar-los). Tot això es dissol feliçment quan s’inicia una activitat política. Aleshores, comprenem instantàniament que la realitat no té per què ser eixe fotut mur immutable en què s’encasten els nostres desitjos, que els guardians de la realitat no defensen el mínim indispensable per tal de viure en societat, sinó que, ben al contrari, defensen aquesta societat, que el setge de l’aïllament pot trencar-se i, el més important, que encara no està tot vist».² Tan clar com que moltes persones no volem ser «una altra rajola en el mur»³ i fem palés aquest inconformisme de diverses maneres. Aquest és el cas de la gent que ha animat el Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA), entitat formada per estudiants i estudiantes de la Universitat de València l’any 1984, que a hores d’ara es manté activa. El seu valencianisme i les seues tendències esquerranes, progressistes, li aporten un caràcter específic. També haver continuat ininterrompudament la seua activitat al llarg de més de vint-icinc anys, més en un país com el valencià, amb poques iniciatives amb vocació d’incidència cívica i política tan duradores. Ah, i el seu èxit (si voleu parcial, incomplet o discontinu) és una altra raó que fa aquesta entitat especial, i atractiva per a conéixer-la una miqueta més.

Diu Germán Perales⁴ que «mai faltà entre els escolars la idea de col·lectivitat ni l’activisme», i també que de vegades fou «un acte de rebel·lia davant dels poders establerts o les forces de la reacció, quan l’idealisme de les llibertats motivava les seues actuacions. En més ocasions fou la resposta davant de qüestions més terrenals, més pròpies de la seua vida quotidiana, puix al capdavall són les coses del dia a dia les que més ocupen l’atenció de les persones, siguen estudiants o no». Perales escriu sobre les acaballes del segle XIX i el començament del XX, però trobe que els apunts d’aquesta presentació es poden traslladar raonablement a la generalitat: «Per damunt del caràcter especial de promocions concretes d’escolars està l’herència de la tasca dels seus antecessors. Així, els esdeveniments destacats protagonitzats pels estudiants (...) foren possibles, sense llevar mèrits als protagonistes, gràcies a la tasca d’altres que, abans, s’iniciaren en l’experiència associativa, introduïren en la comunitat escolar mitjans impresos de comunicació i protagonitzaren notables pugnes en defensa de les llibertats i els interessos que els eren propis. Permeteren la creació d’una consciència de grup entre els escolars, i amb les seues activitats i lluites amidaren la seua capacitat d’enfrontar-se al poder, de la importància de la unitat i la solidaritat i de la possibilitat d’influir en els debats de la política i la societat. (...) Certament, l’activisme universitari no mogué mai la totalitat de l’alumnat, fins i tot sovint fou minoritari entre l’estudiantat, però va representar posicionaments i opinions esteses, i va respondre en gran mesura al model de punta de l’iceberg, segons el qual una part reduïda és normalment visible pel seu activisme, però connecta amb grans grups d’estudiants que només emergeixen en moments de mobilització concreta».

El Bloc d’Estudiants Agermanats fou una gran troballa de la collita valenciana del 84, òbviament sempre al meu parer. Una idea i un invent ben trobats, en un moment de clivells oberts a la transformació, d’enormes possibilitats millor o pitjor desenvolupades, però en qualsevol dels casos una ventolera fresca, que renovà les resclosides estances d’una institució tocada per la petjada pudenta d’un franquisme promotor de submissió a les jerarquies, intransigent, poregós, mediocre, evidentment antivalencià i en el fons també antiuniversitari. Al llarg dels anys el BEA ha oferit aportacions de modernitat positiva, de debat profitós, de consciència social, de compromís institucional i de faena quotidiana. També d’errors, és clar, però sense caure en desesperances. El nervi democràtic i valencianista, renovador i reivindicatiu d’una societat i d’una universitat més justes i millor repartides, més els resultats aconseguits i la constància a plantejar objectius reals i cercar dur-los a la pràctica present, la seua pluralitat i les seues majories reiterades, fan del BEA un cas nou i específic al País Valencià. Encara que ningú naix en el buit, i mirarem d’espigolar elements d’una tradició possible, que no cap causa ni procés determinista. I respecte a l’esperit esquerrà, que com més van els temps més esmunyedís resulta de definir, l’haurem de referir al projecte d’autonomia (relacionat amb el desig d’instaurar societats vertaderament democràtiques, que facen les seues lleis mitjançant la participació efectiva i igual de tothom en la deliberació i presa de decisions). Mentrestant aprofitarem unes paraules de Josep Lluís Bausset aparegudes en un article de Joan Francesc Mira,⁵ que almenys aprofiten de model:

Bausset se sent ara d’esquerra tan clarament com quan era jove. Doncs, vejam si em pot explicar què és ser d’esquerra, li diu l’entrevistador. I la resposta de Bausset és perfecta: és ser humanista, tolerant, amb l’ambició que la gent visca tranquil·la i respectuosa amb els altres. Ai, ai, que pense jo: que poca gent que es diu d’esquerra entén aquesta esquerra, aquesta esquerra antiga que vol dir el contrari de l’egoisme, del dirigisme, de la prepotència, de la demagògia, de la hipocresia, de la falsedat. Per coses així, val la pena lluitar tota la vida: noranta-nou anys, o cent. (...) València, per a vosté hauria de tindre més poder autonòmic? Hauria de tindre poder autonòmic total.

Al remat la vida quotidiana individual és l’escenari principal de les lluites col·lectives. I recordar-ho resulta útil per a una transformació bàsica i primerenca, cabdal: la nostra pròpia. Abans, la nostra passivitat era la vostra excusa (la dels beneficiaris d’una situació de dominació, s’entén), però no volem regalar més eixa coartada, ara ja no (des del moment en què decidim esdevindre agents actius de la nostra vida col·lectiva). Els trets fonamentals del projecte d’autonomia, els trets que conformen i són el mateix projecte d’autonomia, es poden resumir en l’acció, el diàleg, i la voluntat de mantindre el control sobre la pròpia activitat.

Tot això remet a la consciència reflexiva, a la tria personal i al debat, al deler, a la creativitat, a la voluntat tenaç i a l’acció coordinada i mantinguda... Però prèviament, al llindar de tot alliberament, hi ha la nostra imaginació. «Per a poder ser veritablement poesia en acció, la narració ha de ser capaç de penetrar instantàniament en els que l’escolten, propagant d’aquesta manera la incitació a l’acció per la via més segura: la imaginació. «Ja hi ha rebel·lió a imaginar que un podria rebel·lar-se», advertia la reina Anna d’Àustria, citada oportunament per Guy Debord en el seu Panegíric. La imaginació, lluny de poder ser automàticament identificada amb la fantasia o qualsevol de les seues manifestacions secundàries, és el teixit amb el que estan fetes les nostres representacions d’allò real (i el real mateix), que al seu torn estan sempre inextricablement barrejades amb els nostres afectes i les nostres intencions. Imaginar altra cosa que el que hi ha vol dir immediatament sentir d’una altra manera i començar a viure conforme a unes altres finalitats. Una vegada considerats amb exactitud els poders de la imaginació, deixem de jutjar la poesia com un element sense importància en el projecte de transformació de la societat. Potser la poesia no ho puga tot, però sí pot, en unió amb el moviment real de qüestionament de la institució establida de la societat, reapropiar-se de tota la seua força com a desvelament, obertura, temptació, sacsó o arravatament. Una força que es consumeix a poc a poc en el lloc de la sublimació i l’entreteniment que està obligada a ocupar en la societat moderna. La poesia pot suscitar en aquell qui l’escolta activament la perillosa intuïció que el que hi ha no exhaureix allò possible i animar també la voluntat de veure més enllà de l’espai estret de la vida quotidiana sotmesa. Pot tatuar en la seua ànima (la imaginació) anhels desconeguts i perspectives insòlites. Pot exigir-nos una decisió urgent sobre l’orientació de la nostra vida, desplaçant bruscament les excuses que l’amagaven i retardaven. Pot sobretot eixamplar el nostre criteri a l’hora de jutjar quina mena de vida mereix la pena ser viscuda».⁶