Читать книгу Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats - AA.VV - Страница 16

1.G. ESCALADA DE LA CONFRONTACIÓ

Оглавление

Aquesta generació universitària de la segona meitat de la dècada dels seixanta, lliure del trauma directe de la guerra d’Espanya, se sentia capaç d’influir col·lectivament en els esdeveniments de la seua època. Aquesta consciència era més forta que les intencions polítiques, molt limitades o ben difuses, de la majoria del personal que alimentava el moviment estudiantil. Aquest moviment trobava un impuls constant en la impossibilitat de cap diàleg amb el poder franquista. El Sindicat Democràtic va canalitzar aquest potencial, que encara es veié reforçat per la intolerància i l’obstinació repressiva del règim, i portà al fracàs les primeres proves de solució tecnocràtica del «problema»: les APE i la Ley de Bases para la Reforma Universitaria. Si bé ni els refinaments repressius que estengué la dictadura, ni la seua contundència, aconseguiren eliminar la dissidència, sí portaren els nuclis més militants per vies clandestines cap a derives marxistes-leninistes dels discursos, i alhora cap a la pèrdua de connexió amb la massa estudiantil més o menys rebel. També és indefugible recordar el paper fonamental de la lluita duta a terme per les dones, un protagonisme sovint reduït a l’ombra i a l’oblit:

Un dels efectes de la contracultura estudiantil va ser reconsiderar el significat heretat de «allò polític», llevant-li la connotació negativa que li havia encolomat el franquisme i eixamplant-lo, per tal d’incloure-hi aspectes socials, culturals i personals. Respecte a açò, la micromobilització de les dones fou decisiva i assentà les bases de reflexions i reivindicacions que arribarien anys més tard. El compromís partidari reduí els aspectes lúdics i de gratificació immediata, però va contribuir de manera notable a formar i a colrar políticament moltes activistes, que posteriorment pogueren emprar aquest capital polític en altres moviments socials, incloent-hi, per descomptat, el feminista.121

Resulta interessant, a més a més, recordar canvis físics que transformaren la universitat, perquè durant aquestos anys es produí la dispersió dels estudis universitaris. De l’edifici històric de la Universitat de València, al cor de la ciutat, començaria l’eixamplament d’especialitats i la seua exportació cap al campus del Passeig de València al mar (Blasco Ibáñez). Un espai de creixement urbà llavors gens cèntric, però encara més llunyans quedaven la Universitat Politècnica de València (creada com Instituto Politécnico pel ministre Villar Palasí, valencià i de l’Opus, el 1968), al camí de Vera, enmig de l’horta entre Benimaclet, la Malva-rosa i Alboraia. I també la creació del campus de Burjassot, per tal d’aïllar els revoltosos estudiants de ciències. No vull dir que en fóra l’únic motiu, però sí que la repressió de la dictadura no fou aliena a aquesta separació i dispersió física de l’estudiantat universitari i allunyar-lo dels espais més concorreguts de les ciutats.

Anem al marro, però. El primer congrés del Sindicat Democràtic d’Estudiants fon a València entre el 30 de gener i el 2 de febrer de 1967, amb el títol de I Reunió Coordinadora i Preparatòria:122 «la Reunió de València tingué lloc obertament dins de les instal·lacions universitàries i hi acudiren, no només els partidaris del SDE, sinó també molts independents, i fins i tot els delegats de les APE /AE elegits dins de la legalitat franquista. Va ser el primer i únic acte en el qual van aplegar-se representants de tots els estudiants universitaris espanyols –excepte els interceptats per la policia, que s’hi adheriren igualment– i tots junts rebutjaren les actuacions governamentals. Si hi ha cap moment que haja de simbolitzar l’èxit del moviment estudiantil democràtic dels seixantes en la conquesta d’una zona de llibertat pròpia, n’és aquesta I RCP de València».123 El PCE també havia deixat de banda el seu afany de protagonisme, o si més no l’havia moderat a favor de l’eclosió d’un moviment estudiantil d’oposició àmplia. De l’altra banda Corts Grau havia anunciat que prohibiria les reunions, i també el degà Borrajo havia fet distribuir paperets que recordaven la il·legalitat de l’acte. I llavors, dilluns 30 de gener José María Rotger inicià la sessió d’obertura amb la lectura dels tres punts que València proposava com a base inicial del debat: «tendir cap a l’autoorganització, rebutjar les estructures imposades, i voluntat de coordinar-se amb la resta de districtes per tal de celebrar un congrés d’estudiants d’Espanya».124 Els intents de sabotatge del rector provoquen que els 350 estudiants reunits de bon començament passen a serne 1.500. Hi ha embolics amb la policia i algunes detencions. El 2 de febrer Corts dóna permís a la policia per tal que entre a la Facultat de Filosofia a desallotjar-la d’estudiants demòcrates... Tot això produeix la vaga general universitària, assemblees i tancaments, manifestacions i enfrontaments amb la policia del règim. La setmana del 12 al 17 de febrer se celebraren gran nombre de reunions per tal de difondre i discutir la «Declaración de Principios / Declaració de Principis» del SDEUV (el sindicat democràtic de la Universitat de València). «El seu caràcter bilingüe demostrava que la democràcia que els activistes desitjaven era inseparable d’una reivindicació de la llengua i la cultura autòctones, tants anys arrumbades en l’àmbit familiar, o folklòric. La presència d’activistes amb una orientació valencianista –sense necessitat de vinculació al PSV– fou decisiva, però era un sentiment àmpliament compartit en la minoria polititzada, ni que fóra com a símbol». Aquesta voluntat quedava reflectida literalment en l’article 43 de l’avantprojecte d’Estatuts del SDEUV: «Són idiomes oficials del SDEUV el català i el castellà. Els documents elaborats pel Sindicat deuran ser redactats, per tant, en ambdós idiomes».125

El 27 de febrer la policia rep autorització per a reprimir una assemblea a la Facultat de Medicina de València. Com a resultes de tot el merder el govern cedeix en alguns punts, els estudiants detinguts durant el congrés foren posats en llibertat i no van ser processats. I un premi afegit, i no dels menors: «Amb tot, els aldarulls continuaren i Corts fou cessat del càrrec de rector el 31 de març». Com apunta encertadament Xavier Serra, la dissimulació institucional de la destitució i el decòrum acadèmic fingit, fan venir ois: «el dia 10 d’abril de 1967 ha pres el relleu en el dit càrrec (...) D. Juan José Barcia Goyanes. Per lliure i espontània petició del Professor Corts Grau, principalment fundada en motius de salut, que el Ministeri acabà per atendre, es posava així fi a més de quinze anys d’un fecund rectorat».126 Corts fou tret del rectorat, càrrec que va ocupar del 13-I-1952 al 10-IV-1967, pels estudiants i aquests ho interpretaren com un dels seus èxits. Conforme havien cantat en alguna de les manifestacions del moment: «Tots junts vencerem». I més val no deixar passar l’ocasió de somriure’n ja que el nou rector no representà cap mena d’obertura, doncs en consonància a haver estat triat com a persona de tota confiança, encara demostraria menys escrúpols a aplicar amb duresa la política repressiva dictada pel ministeri.

L’1 de maig de 1967 es produí una unió pública d’obrers i estudiants, a partir de la idea del PCE, com a desafiament a les prohibicions de les Comissions Obreres (CCOO) i del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEU). «L’objectiu n’era doble: accelerar la politització del moviment estudiantil i incorporar-lo a una contestació més àmplia, encapçalada pel moviment obrer i guiada pel PCE». Tot plegat xocava amb resistències diverses de tots dos àmbits, cosa que va retardar la distribució de propaganda de les CCOO per barris i fàbriques fins a només dos dies abans de la manifestació. Finalment sumaren al voltant de cinc-centes persones, la majoria treballadors però també nombrosos estudiants de la minoria polititzada i artistes, les dones presents sí eren majoritàriament estudiantes. Entre altres diversos missatges reivindicatius, en destaquen «Llibertat sindical!», «Democracia, sí! Dictadura, no!», i la novetat de «País Valencià, lliure i socialista». La cosa anà a impulsos pels carrers cèntrics, amb la descoordinació que es pot atribuir a les temptatives inicials i a l’abús de la violència policial que oferia la dictadura. Aldarulls amb moltes detencions i nombrosos ferits, entre els quals només dos pertanyien a la Policía Armada. La premsa de l’endemà assumia la manipulació habitual i la pintoresca paranoia interpretativa promoguda pel règim de Franco: «atribuint els fets a l’aliança entre “un separatismo tantas veces archicapitalista con fracciones de un comunismo más o menos prochino y con zonas sociales en que actitudes de una díscola secularización pugnan con el caràcter peculiarísimo del ministerio sagrado”, llenguatge enrevessat que venia a reconéixer la varietat antifranquista». De qualsevol manera, la manifestació de l’1 de maig de 1967 fou la primera acció pública del moviment obrer en la ciutat des del final de la Guerra Civil: «treballadors i estudiants s’havien manifestat junts; i junts reberen els colps dels “grisos”. Aquesta convergència fou vista amb notable preocupació per les autoritats franquistes».127 Però és important tindre sempre en consideració que «l’objectiu dels quadres de la dictadura no era resoldre problemes, sinó mantindre’s en el poder: tot el temps la gestió del dissentiment es veié mediada per les lluites internes en la coalició franquista».128

Els darrers anys del franquisme esdevenen una esquizofrènia, tant per als defensors del règim com per a l’oposició antifranquista. El clima optimista dels anys seixantes arreu del món occidental i la sobrevaloració d’allò jove com a sinònim de rebel i transformador (que ja començava a esdevenir un tòpic de la cultura d’èlit i del consum de masses), xoquen amb la violència repressiva de la dictadura. En una universitat que fins al curs 68-69 disposava d’una organització que aplegava tot l’estudiantat demòcrata i antifranquista (el SDEUV) i un partit omnipresent i hegemònic (entre el 1966 i el 1969, el PCE) que plantejava una lluita preferentment sindical, encara que també política, de signe moderat i reivindicatiu, es produiria un trasbals que faria desaparéixer aquest panorama en pocs mesos. Hi hagué un esclat que portà l’aparició «d’un gran nombre d’organitzacions, grupuscles i partits de les més diverses ideologies, abans desconegudes o marginals sota el franquisme, amb molt pocs punts en comú: ser antifranquistes, anti PCE, radicals, i que proposen la revolució –de diferent contingut cada un dels models– com a forma d’eixir de la dictadura. Poc més tenen en comú. A l’hora de donar una alternativa al règim, no coincideixen ni en la forma, ni en el tipus de tàctica o estratègia, aliances de classe, lluita armada o no, nacionalistes, proletaris, sindicalistes, etc.».129

Ara cal esmentar un dels fets més sinistres de la repressió estudiantil del franquisme tardà: la mort a mans de la policia secreta de l’estudiant comunista Enrique Ruano, que havia repartit propaganda. S’esdevingué el 20 de gener de 1969, després de passar 48 hores detingut en les dependències de la Dirección General de Seguridad. Segons la versió de la policia política Brigada Policial de Investigación Social (coneguda com Brigada Político Social, BPS), Enrique Ruano Casanova, quan l’havien dut a regirar un seté pis del carrer General Mola, de Madrid, «inopinadamente emprendió una corta carrera» i «sin llegar a la escalera, se arrojó a un patio interior, falleciendo en el acto». Si l’havien mort mentre el torturaven a comissaria o bé el llançaren allí mateix, no canvia el fons tèrbol de l’assassinat. Potser aprofite per a copsar el perill de la gentola de dirigia aquell règim criminal esmentar l’almirall Luis Carrero Blanco, aleshores vicepresident del govern, que en un discurs davant Las Cortes el 6 de febrer de 1969, justificava la imposició de l’Estat d’excepció del 24 de gener alertant de la subversió que comportava el moviment estudiantil. Amb frases així: «Una ulterior degeneración del estado de cosas a que habíamos llegado en las últimas semanas podría habernos conducido a un bache difícilmente salvable y quizás hasta situaciones extremas, como las que en Méjico desembocaron en encuentros armados en el que hubo que pagarse el precio trágico de centenares de muertos y heridos» (volia dir la mena d’encuentros armados en els que tots els morts cauen del bàndol de la població i dels estudiants). Per descomptat totes les culpes les carregava «una juventud que se ha entregado a las drogas, al ateísmo y al anarquismo, solo Dios sabe por qué medios». I sentenciava que «La Iglesia no es un lugar para hacer deportes, ni el circo un lugar para la ciencia, ni la universidad un lugar para la política».130 La mort de Ruano i l’Estat d’excepció mobilitzaren totes les universitats per a denunciar els fets que la dictadura pretenia encobrir: manifestacions, distribució de pamflets, escamots,131 etc. El PCE de la Universitat de València també es mobilitza per la detenció d’una part de la seua direcció «provincial» i de CCOO, i per les tortures que hi patiren, de manera que s’hi produeix una agitació constant.

Segons el testimoni d’aquella època de la militant estudiantil Amparo Ferrando, arreplegat per Benito Sanz,132 la «gran campanya d’aquestos anys va ser el procés de Burgos que va polaritzar multitud d’accions: pamfletades, manifestacions, assemblees en les facultats, etc. A partir de 1970 començaria el moviment contra la Ley General de Educación. Va culminar en la famosa «assemblea de Medicina» analitzada pel PCE com un salt qualitatiu en el moviment estudiantil. En realitat es tractà d’una assemblea massiva de tot el districte universitari que acabà amb l’assalt de la facultat per part de la Policía Armada amb tot el material antiavalots disponible, i va ser la primera volta que trobaren resistència entre els estudiants. En efecte, els milers d’estudiants concentrats comptaren amb l’ajuda inesperada de dos camions de repartiment de la Coca Cola aparcats en l’Hospital Clínic Universitari, que els van proveir d’inesperats i valuosos projectils: centenars d’ampolles de Coca Cola. Hi hagué diverses detencions malgrat la solidaritat dels metges i ATS de l’Hospital Clínic que amagaren totes les persones que pogueren en llits, armaris i serveis d’urgències». Els enfrontaments a Medicina desembocaren en un boicot als exàmens de febrer de 1972, amb un suport ampli del professorat, sobretot dels PNN. La Universitat va tancar al maig per la impossibilitat de controlar el moviment universitari. Hi hagué enfrontaments de la jerarquia acadèmica contra la política repressiva dels ministeris, i cal destacar-ne la negativa de la Junta de Govern a no renovar contractes de professorat ni gestionar sancions contra l’alumnat. Això fou el 4 de setembre de 1972, i com a conseqüència la Junta de Govern dimití en bloc, encapçalada pel rector Manuel Bartual Vicent. Des d’ací el nostre reconeixement a aquelles persones que no acceptaren el col·laboracionisme amb la política repressiva indiscriminada que practicava la dictadura de Franco.

Del 1971 Ferrando recorda la convocatòria del FRAP d’una acció unitària: «fer caure l’estàtua de José Antonio en l’actual avinguda Regne de València. Un escamot d’estudiants del PCE, la LCR, la UML, i el mateix FRAP la dugueren a terme amb èxit, aconseguiren tombar l’estàtua amb cordes i colps». I del 1973 esmenta una campanya important del moviment estudiantil amb anècdota violenta i de masclisme fastigós: «fou la campanya antirepressiva i contra l’ocupació de les facultats per la policia. En el marc d’aquesta campanya es va convocar una concentració en les facultats de Filosofia i Dret. En l’última “los guerrilleros de Cristo Rey” armats fins les dents massacraren els militants d’esquerra. Apallissaren Lluís Quiralte Asunción del PCE de Dret i un militant de la CNT, Eduardo Pin, a qui li badaren el cap i hagué de ser ingressat en l’hospital. “Los guerrilleros de Cristo Rey” abandonaren la facultat després d’amenaçar diverses militants d’esquerra de què serien violades, entre les quals es trobaven Concha Gisbert i Conxa Blat de l’LCR i Amparo Ferrando i Gertrudis Cortés del PCE. Tanmateix aquesta acció dels paramilitars feixistes marcaria el seu definitiu afonament a la universitat».133 Ve al cas recordar que el 6 de maig de 1966 el Consejo de Ministros va acordar la constitució d’una ponència «para estudiar las medidas que deban adoptarse con vistas a evitar nuevos incidentes estudiantiles en el próximo curso académico» que reunia els ministres de Governació, Educació, Informació, el secretari general del Movimiento, i més avant també el de Justícia. Un dels materials de treball de la ponència era la informació subministrada per la Comisaría General de Investigación Social de la Dirección General de Seguridad. Des d’allí editaven un Boletín Informativo de Actividades Estudiantiles que incloïa com a apartat fix la Sección de Antecedentes, que confeccionava sobre la marxa un registre detallat d’activistes, i ocasionalment dades sobre la «Estructura sindical autónoma y democrática impuesta de facto por el movimiento estudiantil español». Entre els números de maig del 66 (amb la inscripció en portada de «Confidencial» i la nota «Difusión restringida a Plantillas del Cuerpo Nacional de Policía, correspondientes a Distritos Universitarios y con ramificaciones escolares de aquellos») s’hi troba un «Nomenclatur [sic] de las organizaciones estudiantiles políticas» que atribuïa «als violents ultradretans de Defensa Universitariatendencias moderadas hostiles a los grupos marxistas e izquierdistas” i valorava la seua activitat dient que “no cuenta con gran número de miembros pero viene desarrollando una estimable labor de propaganda y de acción en los medios universitarios (para romper manifestaciones, retirar carteles, anti-propaganda, etc.)”».134 Aquesta Defensa Universitaria creada després de la desaparició del SEU, s’escindí més tard en el FRENS (Frente Revolucionario Español Nacional Sindicalista) i el PENS (Partido Español Nacional Socialista), més avant el Movimiento Social Español, i també cal comptar l’aparició dels Guerrilleros de Cristo Rey. Aquests grups petits d’ultradreta i feixistes tingueren presència irregular a la universitat, i estaven dirigits per algun estudiant d’extrema dreta, d’altres eren membres de la mateixa policia o bé persones alienes al món acadèmic, i la seua activitat buscava intimidar els demòcrates i l’estudiantat dissident, d’una banda, i també aprofitaven com a «agents provocadors» que iniciaven un conflicte i creaven la situació per tal que la policia entrara als recintes universitaris. «Els grups d’extrema dreta –PENS, el MSE i altres– estaran finançats i recolzats sempre des del govern civil de la província, així com per la BPS, i els grups falangistes i d’extrema dreta política. Accions com prendre la Facultat de Dret i llevar els cartells, o impedir l’eixida dels estudiants després d’una assemblea a Filosofia i Lletres, o accions d’aquest estil, provocaran enfrontaments violents, que obligaran a la intervenció dels “grises”, per a protegir els “provocadores”. La presència de l’extrema dreta era esporàdica, i sols en els moments de major tensió esdevindrà més habitual, enrarint un ambient ja prou tens».135

Entre el moviment universitari sovint existia un gran desconeixement de la realitat social, i això ajuda a explicar la inconsistència de la majoria d’organitzacions polítiques universitàries, afectades per un biaix elitista que tomba de tos, per molt revolucionàries que pretengueren ser. En part el seu tancament era induït pel perill dels confidents i els infiltrats de la policia, arriba un moment que tot està prohibit a la universitat i la vigilància és propera i contínua. I també ajuda a explicar la radicalització de les propostes i el dogmatisme amb què s’expressaven. Algunes persones que ajuntaven el pas per la universitat i la implicació política i social, prengueren llavors la decisió de «proletaritzar-se», viure i treballar com la classe obrera. Això els dugué a canviar la perspectiva de qui es prepara per a llocs tècnics i dirigents, puix passaven a ensenyar-se de l’organització i la consciència dels treballadors, i així rebaixaven la radicalització i adaptaven el programa polític a la realitat de l’entorn, amb la prioritat de la millora concreta de les condicions de vida de les persones. La pràctica ensenyava més que les teories de tertúlia, tan mal·leables. Una d’aquelles persones va ser Cristina Piris, que de Filosofia i Lletres passà a treballar en el tèxtil, i arribà a ser una de les líders del moviment obrer valencià. Va ser delegada en el congrés fundacional de CCOO (amb Josep Maria Felip, un altre estudiant que es va proletaritzar, de la LCR aleshores, que després d’una trajectòria tècnica destacada i política rocambolesca, a hores d’ara està imputat en la causa de desviament de fons de cooperació de la Generalitat Valenciana governada pel PP), col·laborà en l’organització i extensió de les Comissions Obreres i sempre es mantingué en primera línia de compromís. Tot i això per a mi el record de Cristina (vingut de coincidències propiciades per l’associació Revolta, més tard Ca Revolta i d’altres projectes veïns) és el del seu somriure hospitalari i engrescador, incombustible com la seua energia.

Un altre exemple que ajuda a repassar els esdeveniments d’aleshores és Feliciano Albaladejo.136 De ben jove a Múrcia ja havia viscut la militància, primer dins de les Juventudes de Estudiantes Católicos (JEC) on arriba a presidir l’organització a l’ensenyament mitjà. «Vinc d’una cultura sobretot de principis, sense renunciar als propis postulats i experiències», diu com a síntesi. Comença a la Universidad de Murcia els estudis dels cursos comuns de Filosofia i Lletres. I allí ja té els seus primers problemes amb la policia franquista. Se’n ve a València a cursar-ne l’especialitat en filosofia i forma part del relleu inicial de l’organització universitària del PCE que havia caigut l’any 71.137 S’hi dediquen a reconstruir-ne l’estructura i se centren a combatre la Ley General de Educación del ministre Villar Palasí. Les comissions de curs promogudes pel PCE defensaven la realització d’assemblees obertes a tot l’estudiantat, l’elecció oberta dels delegats d’estudiants, assumir la responsabilitat institucional i de manera més general, eixir a la superfície, donar la cara, conquerir zones de llibertat. Al capdavall els militants més marcats ja estaven fitxats o controlats per la policia i no calia dissimular, amb la confiança que el règim no podia durar molt més. Lògicament no tota l’organització podia ser pública. Continuaven distribuïts en «cèl·lules» de 5 o 6 persones, que eren els únics membres del partit que tenien identificats, llevat d’un altre membre d’una altra cèl·lula, com a prevenció en cas de ser capturats. Albaladejo també estava integrat en el comité tècnic de protecció de les assemblees generals que es feien a la Universitat, per part del PCE. I així arriba l’assemblea de districte de febrer del 72 a Medicina i els aldarulls posteriors en què és detingut. Això li costaria un consell de guerra (per la implicació en els fets de la Policía Armada no s’hi seguia el tràmit civil) i al voltant de mig any tancat a la presó Model de València. També una multa molt considerable, de 25.000 pessetes; i posteriorment fou un dels 312 expedientats i expulsats pel rector Bàguena. Hi tornà a començaments dels 80 a fer Dret.

Albaladejo explica que el pas per la presó li proporcionà la coneixença de persones decisives en la seua vida. Com ara José Luis Beunza, el primer objector de consciència civil de l’estat espanyol, a més d’Enric Valor i Francesc Soriano, que en aquell moment duien la biblioteca de la presó. «Enric Valor encertà a unir la reivindicació identitària del País Valencià i la llengua, amb la lluita contra la dictadura», que ara es pot veure normal però que quan ell va plantejar-ho no ho era. «L’aportació de Valor, magistral, va ser triple: la seua literatura, les rondalles, etc.; la filològica; i la unió de la defensa de la cultura amb la lluita contra la dictadura». El testimoni d’Albaladejo continua pel vessant més personal:

Per a mi això va ser molt important. Jo era un xiquet de Múrcia de 20 o 21 anys, que no sols no sabia valencià, sinó que tampoc tenia molt clar què era «açò» del valencià, un «dialecte»... Jo parlava en castellà amb Enric, però Enric era una persona molt tendra i em vaig vore tan indefens, amb pinta de xiquet llest però en el fons ingenu que, com que em va adoptar. L’etapa de la presó va tindre eixa possibilitat, eixe consol d’una persona que t’estimava. Però va ser molt més que això, perquè jo després, quan vaig aprendre açò de la política una miqueta més, i açò del País Valencià què era i representa... Vaig adonarme que era una vessant importantíssima que des del Partit Comunista no se li havia donat la importància ni s’havia defensat com calia. I quan al PCE es crea una facció més nacionalista, encapçalada per Ernest Garcia, el xiquet de Múrcia s’apunta a açò. I incorporàrem el tema a la nostra cultura política.

Una vegada expulsat de la universitat el 1973, se’n va a la fàbrica («si no podem fer la revolució a la universitat, la farem a la fàbrica»). Un cas més en què el procés de proletarització va lligat a l’extensió i organització de les Comissions Obreres (CCOO), on compartí l’experiència «entrista» de les eleccions del 75 en les quals els delegats sindicals opositors prengueren el sindicato vertical, aquelles quan cantaven «¡ha ganao, ha ganao, el equipo colorao!» i que entre altres resultats, portaren el comunista Antonio Montalbán a ocupar la presidència de la unió de treballadors i tècnics de la fusta. Feliciano Albaladejo també va participar en la primera coordinadora del moviment ciutadà, i va arribar a assumir la secretaria general de la federació estatal de la fusta de CCOO. Posteriorment ha estat regidor a l’Ajuntament de València per Esquerra Unida durant huit anys (1991-1999). Vol dir que ha mantingut la seguida de la participació social, organitzativa i política. I va tornar a la universitat com a estudiant de Dret (per capitalitzar millor l’experiència militant de la dècada anterior), del torn de vesprada (el dels qui també tenien una faena principal) a començament dels huitantes, a temps de ser testimoni del sorgiment del Bloc d’Estudiants Agermanats.

Per això n’aprofitem alguna opinió que subratlla la relació entre diferents temps: «existeix una certa mitificació de la gent que va lluitar contra el franquisme (ara sembla que tots van lluitar contra el franquisme...). És de veres que nosaltres, la gent dels partits polítics, vam aconseguir que participara la majoria de l’estudiantat universitari. Perquè les assemblees eren obertes, i perquè les facultats eren zones de llibertat. Eixa participació permet a hores d’ara a molta gent dir “jo vaig lluitar contra el franquisme”... Bé, bé. La veritat és que érem molt poqueta gent. Igual que avui». Per tal de completar aquesta visió de la militància reconeix que «nosaltres no vam ser millors que la gent d’ara, ni molt menys. T’ho assegure. La gent d’ara està molt més preparada. I jo els tinc una gran confiança. Mira, la mateixa confiança que vaig tindre en la meua gent que m’acompanyava, perquè pense que no hi ha tantes diferències». Una d’aquestes diferències és el canvi de marc polític i de llibertats reconegudes, en què ara com ara es desenvolupa la tradició de reivindicació democràtica i l’aspiració a la justícia social. «La conquista de la democràcia canvia molt les coses. La democràcia fa més complexa la participació, perquè l’adversari també s’organitza. La dictadura era molt grollera. La dictadura responia a les paraules amb la repressió. Avui la repressió és més subtil. La repressió és Canal 9, la repressió és la delegada del govern, és la vicepresidenta del govern plorant pels aturats... La repressió és la mentida institucional. Combatre tot açò és molt difícil, més complex. Vivim en una altra època, però els objectius no han canviat: una societat més lliure, més democràtica, més justa, una distribució millor de la riquesa, una protecció de la gent més feble...».

Ara continuem amb una d’aquelles provatures polítiques típiques de l’època, Germania Socialista, amb la particularitat de ser una iniciativa absolutament autòctona, nacionalista d’esquerres. També reprodueix les febleses típiques d’aquells grupuscles: «com tots els partits de l’època –en frase de Damià Mollà– el formaven un professor universitari, un estudiant i un obrer»,138 papers representats respectivament per Josep Vicent Marqués, Vicent Franch i Francesc Signes (obrer de MACOSA). N’hi havia més, és clar, per damunt de la vintena, entre els quals Josep Lluís Blasco, Ricard Pérez Casado, Gustau Muñoz i Pep Laguarda. Però la clandestinitat imposada impedia als mateixos militants fer-se una idea de la implantació de la pròpia organització, i a més el compromís personal solia ser voluble i duia a tastar diverses militàncies. En paraules de Franch, els militants de GS estaven exposats a les represàlies comunes als estudiants antifranquistes: «detencions, controls policials, retirada del passaport, llevar pròrroga d’estudis per la mili, i impedir fer milícies universitàries, ser enviat a destinacions que no ho eren pel clàssic sorteig, etc.»; tot i que mai en detingueren cap, de GS, potser perquè els consideraven marginals, sí patiren algunes incomoditats, incloses les visites de la Guardia Civil a les famílies. «Tractàvem de convéncer-nos a nosaltres mateixos que tenia sentit el que féiem –apunta Franch– però el grup no creixia. Això sí, els «papers» polítics que elaboràvem estaven molt ben fets». Encara fa una pinzellada a l’origen de les inquietuds juvenils personals: «Era l’any 1968, gent vinguda de pobles, barrejats amb l’Església, que llegíem. En eixe context, ens pensàvem que anàvem a “redimir” el món. Ens agradaven els Beatles, Bob Dylan... Ens sentíem com una nova classe, i cercàvem la responsabilitat»;139 i això connecta amb el que explica la recerca de Sergio Rodríguez sobre el paper pioner dels dissidents en diverses manifestacions de la nova subcultura juvenil. Cosa que permetia estretir llaços amb l’audiència potencial i fonamentar una identitat estudiantil renovada, que qüestionava comportaments assumits com a naturals al llarg dels primers vint anys de dictadura, com ara el sexisme, la búsqueda de la promoció individual, el fervor religiós, la preservació de les aparences i el nacionalisme espanyolista, entre més. «En aquell nou imaginari, la consecució dels objectius individuals estava vinculada a assolir les metes col·lectives. D’ací la importància de la solidaritat –sobretot, entre els estudiants– com a desencadenant de bona part de les mobilitzacions de l’època».140 L’única organització del moment que podríem considerar moderada era el PCE, la resta promovien malfiances mútues i el desori discursiu amb els respectius extremismes, tot i que de tant en tant col·laboraven uns amb altres. «Encara que vist amb perspectiva aquestos debats poden causar rialles, en aquella època eren viscuts apassionadament, amb esperit militant revolucionari, i amb un fanatisme fonamentalista sentit com veritats fonamentals i autèntiques», i Franch en completa la valoració així: «érem dogmàtics i perniciosos, com tots els grups d’esquerra. S’hi llegia poc, i eixe poc s’assimilava malament». Per tal de completar aquesta demolidora imatge, explica que va marxar «del “rotllo” quan un de Germania Socialista ens passà un “qüestionari” de Leninisme, que segons em contaven, havia preparat el mateix Lenin, és a dir un “examen” de marxisme-leninisme. Va ser aleshores quan me n’adoní, que jo era un liberal, i no tenia res a veure amb “ismes” de cap mena. Sempre vaig tenir un gran respecte pels activistes del PCE, els únics que donaven testimoni, exemple, i que tenien una gran resistència. Vaig abandonar aquella mena de gent “miserable”, hiperideologitzada, el 1971».141

Una altra expressió de la dissidència, diferent per la temàtica que obria i pel nivell d’exposició al risc personal, és l’objecció de consciència de Pepe Beunza (ja esmentat adés). Estudiava enginyeria tècnica agrícola, pertanyia al Sindicat Democràtic d’Estudiants i havia estat detingut en algunes ocasions, va començar la lluita pel reconeixement del dret d’objecció de consciència, i viatjà per Europa sol·licitant el suport dels grups pacifistes internacionals. El gener del 1971 es presentà al centre de reclutament militar, els portaren fins a la base de Marines, i en ordenar-los vestir l’uniforme es va acostar al sargent i s’hi va negar... En prendre-li declaració el capità, li preguntaren si era testimoni de Jehovà (que habitualment s’hi negaven per motius religiosos) i ell explicà que no, que era catòlic, però que era objector de consciència no violent, i el primer dels civils. Decretaren presó incondicional, i el procés acabaria amb dues condemnes en consell de guerra, una per desobedient i l’altra per desertor. Com resultava un presoner molt incòmode, pacifista enmig de casernes, el traslladaven sovint, 10 presons i 2 calabossos, i al final l’enviaren a un batalló de càstig al Sàhara. «Intentava amb la meua actitud denunciar l’esclavitud que suposava el servei militar», afirmava Beunza, que va continuar amb el suport a objectors i insubmisos dècades després, amb autoinculpacions incloses.

Un colp col·lectiu provà de tallar de socarrel l’ebullició de la dissidència universitària. A la tornada de l’estiu de 1973 el rector Báguena Candela, nomenat catedràtic de Medicina de la Universitat de València i quasi simultàniament rector, expedienta 312 estudiants als que impedeix l’accés als recintes universitaris. El rector demostrava així un entusiasme repressiu contundent i vocacional, desproporcionat en l’ambient d’un règim que s’afonava. Mentre el PCE promovia comissions de curs, de caràcter professional i reivindicatiu estudiantil, el poti-poti a la seua esquerra organitzava comités de curs, revolucionaris i alternatius que prengueren el protagonisme. L’any 73 es produïren diverses accions molt dures en la Universitat, ocupacions de facultats i enfrontaments de carrer amb la Policía Armada, suports estudiantils a vagues, amb piquets i manifestacions, i a la negociació dels primers convenis col·lectius (aquella cosa que també va per l’aire amb la darrera reforma laboral del 2012). La liquidació via expulsió de l’avantguarda política universitària provocà trasbalsos vitals personals, evidentment, però no una contestació universitària prou àgil. Llevat de l’organització universitària del PCE i la individual d’alguns professors de Dret i Econòmiques, com ara Manuel Broseta, Ernest Lluch (tots dos assassinats per ETA, el primer al campus universitari el gener de 1992, com a mostra de la deriva execrable del grup terrorista), José Galán, M. Baena del Alcázar, José Honrubia... Els sectors progressistes universitaris, amb la col·laboració de M. Consuelo Reyna, el mateix Broseta i la incipient societat civil, mantingué una campanya l’any 1975 per la dimissió del rector Báguena (que en iniciar les expulsions mantenia la seua clínica privada a Santiago de Compostel·la), objectiu aconseguit a començaments del curs següent. Finalment el Tribunal Suprem declarava nul·les les sancions l’1 de juliol de 1975. La repressió acadèmica havia excedit fins i tot la «legalitat» franquista.

Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

Подняться наверх