Читать книгу Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats - AA.VV - Страница 15

Resulta interessant observar el moviment estudiantil valencià en relació amb el context espanyol i internacional, perquè malgrat mantindre particularitats, pulsions pròpies i un rebuig recurrent a qualsevol seguidisme extern, permetrà seguir el canvi d’expectatives generacionals de la gent jove que no havia viscut la guerra ni acceptava el conservadorisme social i la resignació ambiental. «Durant els anys seixanta l’eclosió d’una cultura juvenil internacional es va retroalimentar amb una protesta universitària creixent, la petició general de la qual fou de major democràcia en el sentit de Rousseau o participatiu del terme en la cultura, la política, la societat i l’economia, fins i tot en els països que sobre el paper tenien un sistema de garanties constitucional efectiu. (...) les prioritats de la guerra freda i de la preservació de l’ordre social establit s’imposaven sovint sobre els formalismes legals en el bloc occidental, retallant substancialment en la pràctica els drets reconeguts, a favor d’una lluita més eficaç contra el comunisme (...) posaren en vigor lleis d’excepció contra la infiltració “subversiva”. Aquestes pràctiques sempre estigueren vigents sota els règims dictatorials de l’Europa soviètica, com quedà meridianament clar quan els estudiants alemanys orientals, polonesos o hongaresos isqueren al carrer en diversos moments per tal de protestar. En 1968 no només arribà al seu apogeu mediàtic la contestació estudiantil. També es produí un gir repressiu contra la dissidència, que inclogué un nou i decidit recurs a la violència per part dels defensors de l’ordre establit, com es va poder comprovar en llocs tan distants i diferents com ara París, Berlín, Memphis, Chicago o Ciutat de Mèxic».¹⁰⁷

Si tornem a l’enfocament més concret i local, cal parar atenció a la manifestació estudiantil de la tardor de 1964, originada en un succés inesperat que deixà al descobert el rebuig general cap al SEU i els abusos d’autoritat tan habituals en qualsevol nivell de la dictadura. El 30 d’octubre l’ajuntament va col·locar uns senyals que limitaven la circulació pel carrer Misser Mascó, que deixava de ser de doble sentit. Aquest itinerari, de Mestalla a l’Albereda, era molt comú i les plaques d’avís de la novetat eren poc visibles. Això ho aprofitaven alguns agents de la policia municipal, situats dins del carrer, que multaven els sorpresos infractors, i per això alguns veïns indignats per aquesta tàctica recaptatòria començaren a avisar els conductors. Dijous 5 de novembre de matí un grup d’estudiants del Colegio Mayor Alameda, regentat per l’Opus Dei, n’alertava els conductors, i un dels guàrdies els digué que no donaren mal exemple, més tard un dels joves va manifestar als guàrdies la improcedència de la seua conducta... A les set de la vesprada acudiren al col·legi major cinc agents municipals i un brigada amb una furgoneta, i demanaren pels xicons del matí. Dos s’identificaren i foren detinguts violentament. Els dugueren a un depòsit municipal on foren insultats i colpejats en la cara, en acabant portats a la comissaria d’Exposició i denunciats per insult a l’autoritat pública i resistència a la detenció. Els joves explicaren al comissari els fets, comprovaren la seua identitat i un parell d’hores després els amollaren.¹⁰⁸

L’agressió es conegué ràpidament i estengué un motiu comú a tot l’estudiantat per a protestar davant la incompetència municipal, la mala fe i la brutalitat de la força policial. Divendres 6 els activistes d’ADEV es reuniren per tal de decidir i planificar les protestes, i de vesprada començaren els pronunciaments formals, quan els representants dels cinc cursos de Dret convocaren la Cambra Sindical per a nomenar una comissió d’investigació el dilluns següent. Dissabte 7 el secretari del SEU, Jorge Peidró, aparegué per la Facultat i retirà la convocatòria adduint febles tecnicismes. Els representants la mantingueren, ara com a consell de representants electes de l’estudiantat de Dret. Aquell matí de dilluns també es van reunir els representants electes de Medicina, que exigiren l’expulsió de la policia dels dos principals agressors, una repulsa pública amb el compromís que no tornaria a repetir-se res de paregut i la publicació en premsa de tots els fets esdevinguts en un màxim de quaranta-huit hores. A Filosofia el degà Tarradell presidí una reunió semblant oberta i amb assistència nombrosa, que esquivava personalitzar la protesta en dos policies, sinó en els responsables de la situació creada. Cap al migdia el cap del districte del SEU, Javier Ansuátegui, mantingué la convocatòria d’una reunió amb delegats de centre per a parlar sobre les eleccions sindicals, sense comptar amb els membres de Dret i Filosofia que assistien als consells de les seues respectives facultats. Va parlar per telèfon amb l’alcalde i amb el governador civil, amb mostres de connivència amb el poder i ben poca solidaritat amb els companys estudiants, mentre deia coses com: «los camorristas de siempre quieren que se publique en el periódico». A les set de la vesprada els representants de les diferents facultats s’aplegaren i redactaren una carta per a l’alcalde «en la que “conscientes de su responsabilidad ante la sociedad”, manifestaven “unánimemente” la seua protesta i exigien “rigurosas sanciones a los responsables”, “adopción inmediata de medidas eficaces que garanticen el respeto de estos derechos humanos y cívicos” i “pública y veraz información” de la seua posició. També decidiren que la carta seria duta a l’Ajuntament en manifestació pública per tots els universitaris que volgueren participar-hi».¹⁰⁹ A l’una del migdia del dimarts 10 de novembre es produí la concentració, de dues mil persones, a la llavors plaça del Caudillo, la primera protesta massiva que es produïa a València des del final de la guerra civil.

L’alcalde optà per rebre’n els representants davant la multitudinària protesta: un delegat de Dret i un altre de Filosofia que li lliuraren la lletra de protesta i reivindicació; una vegada allí s’hi afegiren més persones, entre altres el delegat d’Agrònoms, el secretari del SEU i el cap de districte. Ansuàtegui pretengué passar per portaveu de l’estudiantat... Tot plegat ens fa vindre al cap aquella cançó de Rosendo: Veo veo... mamoneo¹¹⁰ («No te necesito / ni lo que cuentas me parece tan bonito / me vas a perdonar pero yo voy... y me quito / No haremos buenas migas»). En eixir Ansuátegui assegurà als estudiants i estudiantes aplegades (molts dels quals l’increparen amb crits de «Llibertat» i «Fora el SEU») que les reivindicacions serien ateses. Però la cosa encara s’embrutaria més per la manipulació de la premsa i els maldestres intents d’usurpar la veu estudiantil per part del sindicat oficial i burocràtic. L’experiència informada de l’estudiantat havia trencat la indiferència d’altres ocasions.

Els diaris (Levante i Las Provincias) amagaren la gravetat de l’agressió policial i centraren la notícia en el paternalisme de l’alcalde Rincón de Arellano. Divendres 13 la Cambra Sindical de Filosofia, oberta i presidida pel degà, rebutjà per unanimitat l’actuació d’Ansuátegui i la inexactitud de la informació periodística, «davant l’evidència que un fet que ells coneixien de primera mà havia estat falsejat i manipulat per pur servilisme polític, la indignació dels estudiants s’adreçava ara també contra la premsa, en una dinà-mica de desengany molt semblant a la que aquell mateix curs visqueren els seus companys d’altres districtes i d’altres països».¹¹¹ Acordaren nomenar una comissió d’investigació que redactàs una moció de censura contra el cap de districte. La llista de greuges i manipulacions d’Ansuátegui, es resumia amb l’acusació de «l’absoluta falta d’identificació de la Jefatura de Distrito amb els interessos i desitjos dels universitaris i l’absència del mínim d’ètica exigible a qualsevol persona en les seues activitats públiques». I com a conseqüència anunciaven que no reconeixerien Ansuátegui en cap altre càrrec universitari, reclamaven que el càrrec de cap de districte fóra electiu i sotmés als acords presos lliurement pels universitaris.

A Madrid destituïren el cap «nacional» del SEU, Regalado, per unes promeses reformistes que havia fet i no per les protestes estudiantils. El seu substitut, Ortí Bordàs, que per al franquisme més institucional semblava quasi subversiu, col·locà com a cap del SEU a València el segon d’Ansuátegui, Antonio Colomer, contra la voluntat de l’estudiantat. En no poder expressar la seua oposició, els consellers de la Cambra de Filosofia i Lletres de València es reuniren pel seu compte i votaren separar-se formalment del SEU. Els activistes d’ADEV es presentaven llavors als companys i companyes de la universitat com «un instrument de coordinació i defensa dels estudiants», amb esperit democràtic, oposats a les diverses formes de control polític de la universitat, i proposaven una universitat solidària, que defensara els drets de les llengües i cultures no oficials dins l’àmbit universitari, així com que els representants de l’estudiantat participaren en una profunda reforma de la universitat. També reclamaven una «universitat popular, oberta a les classes treballadores i no patrimoni dels estaments privilegiats».¹¹² L’ocupació d’una posició central en l’espai públic universitari permeté als militants demòcrates guanyar molta influència entre la massa estudiantil despolititzada, que en tot cas sí preferia una societat futura amb més llibertat, igualtat i solidaritat. A més el desprestigi del SEU ja era irreversible i com més anava més obertament s’expressava. Aquest rebuig trobava un fort fonament en «les inconseqüències pràctiques dels seus dirigents i els seus persistents tancaments de files amb el règim. A l’hora de la veritat sempre pesaren més els compromisos adquirits amb el franquisme; i molt sovint, les expectatives i temors sobre el futur professional i/o polític particular».¹¹³

L’Associació Democràtica d’Estudiants Valencians nasqué com un invent improvisat del grup valencianista el gener del 1963 per tal d’evitar l’intervencionisme de la FUDE (Federación Universitaria Democràtica Española), projecte d’origen madrileny i centralitzador creat al 1961. Però a poc a poc prengué cos i funcionament real a la universitat valenciana, lliure del control de les formacions polítiques creades pels valencianistes. Dirigien la seua tasca a la democratització i valencianització de la universitat, reclamaven l’abolició de les barreres de classe, del tradicionalisme i classisme de la universitat, encara que el discurs principal posava l’accent en la representació gremial no ideològica. «ADEV era il·legal i semiclandestí. Ocupava un estadi intermedi entre els representants electes en el marc legal del SEU i els activistes de les organitzacions polítiques clandestines»,¹¹⁴ una connexió fonamental entre la minoria dissident i l’estudiantat despolititzat que n’era el gruix principal. Al desembre de 1963 es va fundar a Madrid la CUDE (Confederación Universitaria Democrática Española), amb l’objectiu d’assolir la unitat d’acció estatal de l’oposició estudiantil, i evitar els enquistaments que el projecte expansionista de FUDE havia provocat. Al gener de 1964 en celebraren el primer congrés a Calella, en el que pactaren una declaració de principis unitària i un programa per a la segona part del curs que feia de guió detallat per a l’acció política. Hi definien «la universitat com «una institució autònoma al servei de la societat» capaç d’acollir una pluralitat de coneixements i ideologies, així com ser «accessible a tots els individus capacitats», excloent i combatent tot «classisme». (...) les crítiques a la massificació demanaven més professors, no menys estudiants. I sempre es va combatre tot intent ministerial d’establir barreres selectives d’entrada i/o permanència».¹¹⁵ Reclamaven un sindicat universitari independent, representatiu i participatiu; a més per tal de garantir la pluralitat de tendències contemplaven l’existència simultània de diversos sindicats, però aquesta reivindicació quedà abandonada amb el Sindicat Democràtic d’Estudiants. Reivindicaven els drets cívics, com ara la llibertat de pensament, expressió, reunió i associació, i també els socials com el suport econòmic i el dret de vaga. ADEV no va participar oficialment en la fundació de la CUDE, tot i que hi havia contactes i col·laboració, però a les acaballes de març del 64 s’hi integraren i ADEV assumí la secretaria de relacions internacionals.

A les acaballes de l’hivern del 1965 sorgí el fenomen de les assemblees lliures, que també qüestionaven obertament l’estretor imposada pel franquisme: «La interpretació predominant del conflicte no es basava en un llenguatge de classe, ni en un discurs polític contra “el Règim” o “la dictadura” (que probablement molts no percebien d’aquesta manera); sinó en una identitat corporativa (nosaltres “els estudiants”) que s’activava enfront d’una successió d’errors i arbitrarietats del SEU i d’“el Govern”, al que se li demanava que negociara, no que marxara. És fonamental no perdre de vista aquesta versió feble de les reivindicacions del moviment, perquè fer-la compatible amb les inclinacions antifranquistes i obreristes del nucli activista era una tasca delicada. Els mateixos convocants definien l’assemblea com a purament “democràtica” i “apolítica”, ressaltant que “tots tingueren veu i vot”».¹¹⁶ Unes pinzellades d’aquells moments: el 24 de febrer, a Madrid, alguns professors (López Aranguren, García Calvo, Montero Díaz, García de Vercher) encapçalaven una marxa pacífica d’alguns milers d’alumnes per a lliurar les conclusions de l’assemblea celebrada els dies previs. La policia els tallà el pas i van iniciar-hi una «sentada», les forces repressives uniformades respongueren amb una càrrega brutal i provocaren nombrosos ferits i detinguts. Hi hagué represàlies contra periodistes estrangers, i el rectorat madrileny va acusar els manifestants de provocadors i violents. A banda de moviments de solidaritat internacional, altres districtes celebraren assemblees lliures.

A València, el mateix 24 alguns delegats reclamaven al ministeri la democratització de la representació. El 27 de febrer s’havia confeccionat un butlletí informatiu amb extractes de la premsa estrangera i testimonis de l’estudiantat madrileny, però el rector Corts prohibí l’ús de les instal·lacions universitàries per a aquesta lectura. Dilluns 1 de març finalment en feren la lectura pública al pati de la Facultat de Medicina, en la cambra sindical de Ciències, en Dret i en l’escola de Comerç. L’endemà el 90% de l’estudiantat de Filosofia va secundar una vaga en solidaritat amb Madrid. Se’ls hi afegiren alumnes de les altres titulacions on la vaga havia estat menor. Amb la policia ja apostada en punts propers a l’edifici històric de la Universitat, l’estudiantat concentrat decidien constituir-s’hi en assemblea lliure. «L’assemblea procedí a votar, una per una i a mà alçada, les reivindicacions plantejades a Madrid: 1) sindicat lliure, autònom i representatiu; 2) amnistia total per a estudiants i catedràtics; 3) llibertat docent i discent, així com repulsa sense implicar desacatament, sinó petició de reforma a la llei d’associacions aprovada en les Cortes per contravenir els articles 19 i 20 de la Declaració de Drets Humans de la ONU; 4) solidaritat amb els treballadors espanyols, que comparteixen les mateixes reivindicacions sindicals; i 5) declaració del dia 2 de març com a “Dia de l’estudiant” per a les reivindicacions estudiantils».¹¹⁷ Els punts 1 i 5 foren aprovats per unanimitat, el 2 i el 3 aprovats per majoria absoluta, mentre el 4 l’aprovà una majoria simple, amb una abstenció àmplia i set vots en contra. La presència i l’adhesió d’alguns catedràtics legitimava la reunió i reduïa el temor a represàlies. La Mesa declarà el caràcter constituent de l’assemblea, que volien mantindre fins a la creació d’organismes que pogueren «resoldre satisfactòriament la situació». Redactaren i votaren una carta d’adhesió a l’assemblea de Madrid, i una altra per al governador civil de la província «en la que: 1) protestaven pels mètodes violents emprats a Madrid i demanaven una amnistia total; 2) sol·licitaven una reestructuració del SEU; 3) “electivitat lliure” dels seus càrrecs, i 4) que no hi hagués represàlies».¹¹⁸

Dimecres 3, amb pintades de «Fuera SEU» a Medicina, i amb la mateixa presència policial del dia anterior, l’assistència estudiantil s’hi havia triplicat, més de dues mil persones (quan la matrícula d’aquell curs arribava a 4.089) amb gran expectació i la necessitat d’emprar uns altaveus de Filosofia. Membres del SEU provaven de rebentar l’assemblea sense trobar-hi el menor suport. S’hi va decidir convocar assemblees de centre que en ratificaren els acords, si ho trobaven escaient. En l’assemblea general consegüent del dia 5, amb una assistència semblant a l’anterior, només se’n ratificaren els dos primers punts del primer dia i la resta quedaren pendents d’estudi.

Entre els moviments de l’entorn destaquem la IV Ruta Universitària, el cap de setmana del 6 al 7 de març, amb el lema «Universitat i Cultura Popular», «centrada en una crítica al classisme i a la manca d’arrelament en el país valencià de la institució acadèmica. Per primera volta s’hi feia una crítica expressa al paternalisme de la catequesi religiosa. Buscant inspiració en la II República i en models socialistes, li oposaven un model alternatiu d’Universitat Popular, oberta a totes les classes socials; i compromesa amb la llengua i cultura autòctona».¹¹⁹ Al seu torn la Junta de Coordinació del Districte Universitari de València, acabada de formar per delegats de centre i els seus representants a l’assemblea lliure, enviava el dia 11 un escrit a altres districtes en el que es mostrava contrària a tota negociació amb el SEU mentre no existira una coordinació estatal capaç de concretar un projecte de sindicat independent. Però els líders madrilenys ja ho havien fet (7 i 8 de març) persuadits per vagues promeses reformistes... La policia estrenà contra els estudiants de Barcelona nous equips antiavalots que incloïen gasos lacrimògens. I un darrer esment per a la declaració del consell de ministres que va fer pública Manuel Fraga el dia 18, en la que el govern advertia que restablirien la «normalitat docent amb fermesa i amb tots els mitjans al seu abast». Vol dir que l’acció policial guanyava contundència i protagonisme repressiu mentre relegava les instàncies acadèmiques en aquesta funció.

Després de les assemblees de centre del 26 i 27 de març, el dijous 1 d’abril es va celebrar la quarta sessió de l’assemblea lliure de València, amb una assistència al voltant de 1.500 estudiants i estudiantes. En fer-se’n sabedor, el rector Corts Grau prohibia expressament continuar la reunió i requerí la presència de tres representants estudiantils, per tal d’amenaçar-los amb represàlies docents. 156 estudiants s’hi mantingueren tancats, i el rector hagué de recular i retirar el càstig, cap a les nou de la nit. El primer tancament estudiantil a València durant el franquisme acabava, doncs, amb èxit. El 2 d’abril l’estudiantat manifestà queixes davant el silenci de la premsa. Dos mil estudiants es concentraren davant la redacció del diari Levante, propera a la Universitat, i reberen càrregues policials, a més d’haver-hi detencions i multes.

Aquest impuls puixant de l’oposició estudiantil se sumava a la inoperància creixent d’un SEU burocratitzat i desarrelat entre l’estudiantat, i també a l’arraconament del falangisme dins del règim totalitari en favor dels sectors catòlics i de l’Opus Dei. A poc a poc el SEU apareixia com un problema per a tots els agents implicats en la universitat. Els intents de reestructurar-lo (octubre del 1958, setembre de 1961) per a assegurar la seua funció de vigilant de la universitat no havien reeixit, i el 6 d’abril de 1965 el govern d’en Franco publicava el decret que el deixava de banda definitivament, per a substituir-lo per les Asociaciones Profesionales de Estudiantes (APE). Les APE aportaven una aparença més «apolítica», tan volguda i promoguda pel règim feixista, al control governamental de la universitat, tot i que no passava de ser-ne aparença: «La derrota falangista no dugué cap “obertura” o una “liberalització”, cosa que ha de fer-nos memòria que el nacionalcatolicisme no era menys totalitari que els seus malaguanyats rivals».¹²⁰ En qualsevol cas el procés de resposta estudiantil ja havia assolit una dinàmica autònoma i les APE no pogueren complir el seu paper de canalització de les inquietuds d’una joventut que malfiava del control governamental. A Barcelona l’estudiantat boicotejà les eleccions «obligatòries» a les APE, a Madrid ho aconseguiren en bona mesura, i en altres llocs només parcialment, com ara València, Sevilla o Bilbao, però llavors aprofitaven per a infiltrar-s’hi i fer-les inoperants des de dins. El 22 i 23 de març de 1965 a Barcelona queda constituït nominalment el Sindicat Democràtic d’Estudiants Universitaris (SDEUB), que mamprendria la tasca d’organització estudiantil i de formació política d’una generació molt present en les institucions democràtiques futures.