Читать книгу Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats - AA.VV - Страница 13

Els estudiants es mobilitzaren de diferents maneres davant del conflicte, com a soldats, com a ajuda sanitària o com a suport en l’organització de la rereguarda. Els cursos es pogueren seguir amb dificultat encara algun temps, però la concentració de professors de moltes universitats espanyoles, sobretot mentre el govern de la República s’havia traslladat a la ciutat de València, aportà una vitalitat cultural esponerosa enmig d’una situació excepcional de conflicte bèl·lic i violència.

Respecte al que ací mirem de resseguir, cal destacar el paper de Carles Salvador al si de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura. Ell militava en el grup, molt actiu, de valencianistes d’esquerra liderat per Emili Gómez Nadal, i realitzà una tasca important en aquesta línia que provava de fer síntesi entre marxisme i nacionalisme. Per exemple va fer publicar el text de Stalin La nació, i en la presentació escrivia: «sembla que ja ningú dubta que existeix una Nació Valenciana. Però com que encara pul·lulen alguns estrangers en la seua pàtria i alguns hostes desagraïts (...) comparen els seus signes distintius, amb els nostres, i es convencen ja d’una vegada». Carles Salvador fou depurat després de la derrota republicana, i més endavant, al 1951, guanyà el premi València de Literatura amb el llibre poètic El fang i l’esperit, «ple de serenitat ausiasmarquiana». També aquell any publicà la seua Gramàtica valenciana, base dels cursos de llengua i literatura que fundà amb Lo Rat Penat. En aquells anys de postguerra els valencianistes s’arreceraven en tres grups.⁵⁸ Lo Rat Penat, una institució que llavors maldava per un possibilisme culturalista que fins i tot podria ser titllat de col·laboracionista amb el nou règim. Enfront hi havia els que constituïen el grup Torre, amb l’esperit renovador i dinàmic manifestat pel seu projecte editorial, i completaven aquell panorama somort els vells valencianistes agrupats al voltant de Carles Salvador.

Però continuem amb l’actuació dels valencianistes d’esquerres durant el conflicte bèl·lic i civil. Aquest grup pretenia clarificar el substrat ideològic del valencianisme d’esquerra, facilitar-li elements per a una millor definició dels seus senyals d’identitat. Prepararen el segon congrés d’intel·lectuals en defensa de la cultura, i la delegació valenciana la formaven Enric Navarro i Borràs, Adolf Pizcueta, Bernat Artola i el joveníssim Ricard Blasco, presidits per Carles Salvador. Llegiren la seua ponència el 10 de juliol de 1937, en la que condemnaven el feixisme i arrengleraven el nacionalisme valencià amb l’internacionalisme cultural. «I concloïa així: “no és prou parlar, no és prou dir-ho i estar-se quiet. És precís també moure’s ¿Com? Defensant nosaltres, nacionalistes ibèrics, amb la ploma i la paraula, el dret inqüestionable que tenim al reconeixement de les nostres personalitats fonament de la nostra cultura; defensant nosaltres, els nostres interessos generals, perquè DEFENSANT LA CULTURA PARTICULAR, PECULIAR DE CADA POBLE –I ENCARA MÉS DE LES PETITES NACIONALITATS OPRIMIDES– ÉS COM ES POT ARRIBAR A DEFENSAR LA CULTURA GENERAL UNIVERSAL”».⁵⁹

Tot allò s’acabà de rematar amb la fita de l’ocupació de la Universitat de València per quintacolumnistes encapçalats per Manuel Batlle, el 29 de març de 1939, vigília de la irrupció de les tropes franquistes a la ciutat. L’acta conjunta de la presa de possessió de la Universitat per Batlle i la resta del grup d’ocupants diu textualment: «En la Ciudad de Valencia, siendo las diez y seis horas del día veintinueve de marzo de mil novecientos treinta y nueve, comparece don Manuel Batlle Vázquez, Catedrático de la Facultad de Derecho de la Universidad de Murcia, agregado a la de Valencia en la actualidad, y manifiesta que ha sido designado por el Partido Nacional de España para hacerse cargo del Rectorado, tomando seguidamente posesión del expresado cargo, que le dio el rector accidental don Ramón Velasco Pajares, haciéndose a continuación los nombramientos de las respectivas Facultades en la forma que se indica»:⁶⁰ degà de Ciències, F. Beltrán Bigorra; degà de Dret, S. Salom Antequera; degà de Filosofia i Lletres, F. Alcayde Vilar; i degà de Medicina, M. Martí Pastor. Sembla que l’ocupació de la Universitat havia estat decidida i realitzada per quintacolumnistes de València sense comptar amb les autoritats franquistes ni connectar amb les tropes que avançaven vers la capital. «La direcció del Servei Nacional d’Ensenyament Superior i Mitjà del Ministeri d’Educació Nacional havia previst, el 2 de març, el nomenament de dos delegats que es fessen càrrec de la Universitat i en custodiessen les instal·lacions tan bon punt irrompessen les tropes «nacionals»: Josep Gascó Oliag, catedràtic de Ciències i exvicerector, que havia estat separat de la seua plaça per les autoritats republicanes, i el catedràtic de la mateixa facultat Antoni Ipiens Lacasa».⁶¹ L’acció resultava innecessària per a la victòria militar i la imposició del nou règim, però tampoc fou excepcional: a la ciutat de València un grup encapçalat per Francisco Londres també va ocupar l’edifici de l’ajuntament un dia abans de l’entrada de les tropes del general Aranda. I Londres esdevingué batle dos dies, fins al nomenament de Joaquín Manglano, baró de Càrcer, la vesprada del 31 de març.⁶²

El poeta Estellés aprofita també per a dibuixar-nos l’ambient d’aquells anys amb els versos de «Per exemple»:⁶³ «Els anys de la postguerra foren uns anys amargs, / com no ho foren abans els tres anys de la guerra, / per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres, / per als mateixos hòmens que varen fer la guerra. / La postguerra era sorda, era amarga i feroç. / No demanava còleres, demanava cauteles, / i demanava pa, medicines, amor. / Anys de cauteles, de precaucions i tactes, / de pactes clandestins, conformitats cruels. / Ens digueren, un dia: La guerra s’ha acabat. / I botàrem els marges i arrencàrem les canyes / i ballàrem alegres damunt tota la vida. / Acabada la guerra, fou allò la postguerra. / S’apagaren els riures estellats en els llavis. / I sobre els ulls caigueren teranyines de dol. / (…) Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra… / ¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure. / (...) i encara ens mirem ara les mans buides a voltes, / i ara sentim l’espant que llavors no sentíem / i plorem per aquella puresa que no fou, / per aquella puresa que mai no hem pogut viure, / que no hem pogut tastar en cap de banda, mai».

A banda del drama (dels drames) d’aquell temps, la valoració de moltes trajectòries personals esdevé complexa. La radicalització dels extrems i la seua hegemonia en el conflicte, els realineaments personals, les evolucions, les adaptacions, la supervivència i la por, les avinenteses, les baixeses i misèries... Tot s’hi barreja i no permet judicis massa plans ni estàtics, tampoc venim a fer justícia ni ajustar comptes. Però mirem algun cas superficialment, com ara el de Francesc Xavier Rieta Sister, que formà part de la colla d’ocupants i que era un dels quatre professors de Medicina que havien sofert mesures de represàlia per la seua desafecció a la República: «El 1930, Rieta havia presidit l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana que, fundada dos anys abans, el març de 1936 va aconseguir l’adhesió de tot el valencianisme politicocultural per demanar la cooficialitat del català, alhora que el mes de juny va organitzar cursos de llengua, història i geografia del País Valencià amb l’ajuda econòmica de l’Ajuntament de València. El 21 d’agost de 1936 l’associació va canviar de directiva i els socis esquerrans van substituir Rieta per Llorenç Rúbio. Sembla que la renovació total “s’imposava no pas tan sols per motius polítics, ans també per raons pràctiques, car poc abans de l’alçament militar hi havia hagut un gran problema de tresoreria, en el qual estigué complicat el director Antoni Tarín i Sales”».⁶⁴

I parem una miqueta d’esment en el cas del cap dels ocupants de la Universitat. Segons el llibre de García i Salavert, «el currículum de Manuel Batlle, certament brillant per a una disciplina com el dret civil, on el domini d’un programa vastíssim prevalia sobre l’abundància o la qualitat de les publicacions, culminà el 1935, quan guanyà per oposició la càtedra de La Laguna, d’on passà immediatament a ocupar la de Múrcia».⁶⁵ Sembla que era una persona que en origen mantenia una perspectiva liberal, de la que no trobarem quest al llarg de la seua llarguíssima etapa de rector de la Universidad de Murcia entre 1944 i 1975, ja que s’estimà més no deixar-la créixer a canvi de mantindre-la sota el seu control personal i no permetre ni la menor participació ni moviment estudiantil. «La insurrecció militar de juliol de 1936 sorprengué Batlle a Madrid, on va tenir l’oportunitat de contemplar les sobreries anarquistes, les quals l’afectaren profundament, com ho comentaria a Múrcia més d’una vegada, i determinaren la seua evolució ideològica cap a posicions molt conservadores, decantades en la seua ferma adscripció al bàndol antirepublicà».⁶⁶

En tot cas i com a avaluació global, els efectes de la guerra sobre la universitat foren devastadors: «Acabada la guerra amb la victòria dels feixistes, la Universitat semblava més una caserna militar que un centre d’ensenyament superior. El control governatiu esdevingué absolut i la religió (catòlica) hi tornà a hegemonitzar l’ambient. Un ambient inquisitorial i mediocre, en absència forçosa (per afusellament, empresonament, depuració o exili) del bo i millor del professorat».⁶⁷ Durant la postguerra i al llarg del franquisme el mèrit personal i la formació tècnica empal·lidien davant d’arguments molt més contundents, com ara la qualitat de ser «afecte al règim»: «L’hora de les mediocritats havia arribat en aquest i en tants d’altres àmbits del País Valencià i de la resta d’Espanya»,⁶⁸ perquè persecucions, depuracions i exili obrien oportunitats de vertigen per a qui poguera accedir-hi. Batlle mateix aprofità l’adscripció ostentosa al bàndol guanyador, destacà en una acció prescindible com l’ocupació de la Universitat i en rebé rescabalaments multiplicats, que començaren amb el rectorat. L’any 40, en el seu discurs d’obertura de curs a Múrcia i amb el vent a favor de les forces de l’Eix, amollava coses tan grosses com aquestes: «Enfront de les doctrines materialistes que propugnaven la prioritat dels factors econòmics, l’exquintacolumnista va assenyalar que havien nascut a Europa moviments polítics que pregonaven “la vuelta al espiritualismo”. I així “el nazismo alemán, el fascismo italiano y nuestro nacionalsindicalismo tienen un mucho de misticismo y alta idealidad hasta el punto que no ha faltado para ellos la calificación de poéticos”».⁶⁹ Buf, continuar no és gens clar, excepte per tal de recordar els milions de persones damnificades i assassinades que fan testimoniatge d’una poesia tan dolenta. Milions de víctimes i efectes devastadors... La denigració de la humanitat, col·lectivament i individual, físicament i mental... Lloada des de la solemnitat universitària. Al seu torn a València, el catedràtic de Dret civil Salvador Salom, dedicava la lliçó inaugural a la «Misión de la Universidad en el Nuevo Estado Nacional Sindicalista» i explicava que «aquella Universidad nacida de la Enciclopedia, campo abonado en el que fructificaron espléndidamente los principios del liberalismo, la libertad de pensamiento en todas sus manifestaciones, entre ellas la llamada libertad de cátedra que permitió prostituirla, convirtiéndola en club revolucionario desde el que fueron propagadas y defendidas las doctrinas anárquicas y disolventes que nos llevaron a las vergüenzas de los últimos años de la Monarquía y los de la República y más tarde a las tragedias de la guerra civil; aquella Universidad desorientada en el cumplimiento de su elevadísima misión, afortunadamente ha desaparecido para siempre».⁷⁰

En els primers anys el SEU tingué una presència destacada en tots els actes oficials universitaris. L’educació superior resultava un camp d’acció principal per a la seua «revolució» totalitària, i així com els seus caps locals intervenien en les inauguracions de curs, reclutaven tropa per a la División Azul i realitzaven concentracions i desfilades amb torxes com a mostra uniformada d’aquella parafernàlia pública tan estimada pel feixisme. Mentre lluïa la potència bèl·lica de l’Eix i fins als realineaments internacionals del règim franquista, que va aprofitar el seu anticomunisme per a aconseguir el perdó dels Estats Units i la fi de l’aïllament occidental. Per tant com més anava més reculaven en la seua pugna amb els catòlics, dins de les faccions de la coalició franquista. La majoria del professorat es considerava «gente de orden» afí al règim, i el totalitarisme d’expressió violenta que propugnaven els falangistes quedà a poc a poc arraconat, una miqueta diluït amb el temps i en tot cas, gestionat per uns altres... Fins a la dissolució definitiva del SEU l’any 1965. El mes de març de 1943 fou aprovada la Ley sobre Rebelión Militar, «que equiparaba a esa figura cualquier desafío a la autoridad en el espacio público, incluyendo las huelgas, las manifestaciones pacíficas no autorizadas y la propagación de “noticias falsas y tendenciosas”, lo que equivalía a tipificar el ejercicio de libre expresión e imprenta como alzamiento armado».⁷¹ Afegida a l’extensió de les primeres represàlies, el nou règim instaurava una legislació repressiva que no deixava d’endurir-se. També les dones quedaven relegades, sotmeses als tòpics masclistes, com a buscadores de marit i incapacitades per a exercir la seua autonomia personal, excloses del protagonisme en els àmbits social i públic.

D’altra banda, una anotació de Faust Ripoll ajudarà a prendre consciència de la solsida brutal que representà la guerra d’Espanya i la victòria del bàndol de Franco per a la nostra identitat pròpia:

Al País Valencià, però, les coses van ser un xic diferents. Pel que fa a la llengua, no trobem disposicions legals contra l’ús del valencià, tot i que el context polític provocà la seua desaparició dels usos cultes i dels públics no permesos, i es castigaven els usos públics que no ho estaven, com quan multaren Nicolau Primitiu amb cinc-centes pessetes de l’època per escriure l’adreça d’una carta en valencià. Pel que fa a l’entramat cívic i cultural bastit pels valencianistes en la dècada anterior, no quedava res per reprimir. Entre el colp d’estat de 1936 i la Guerra Civil va quedar desarborada la trama cultural valencianista. Vegem tres dades significatives del que va representar el colp d’estat i la Guerra Civil per al valencianisme cultural: la primera, que el 1936, abans del colp, hi havia set revistes o publicacions periòdiques en català editades a la ciutat de València (Timó, Acció, El vers valencià, Butlletí de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, La República de les Lletres, El País Valencià. Periòdic d’esquerra valencianista, i L’Hora. Diari d’orientació valencianista); després del colp d’estat desaparegueren les set, incloent la «Pàgina valenciana» del Diario de Valencia i els Anales del Centre de Cultura Valenciana; la segona, que les plataformes civicoculturals com ara l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana o Proa van ser desmantellades el mateix 1936, i Lo Rat Penat va romandre clausurat durant tota la Guerra Civil; i la tercera, que l’edició de llibres en valencià durant la guerra es va limitar a dos llibres (...) Les iniciatives que es van voler posar en marxa durant la guerra, com ara l’Institut d’Estudis Valencians, es van paralitzar en arribar els comunistes al Consell Provincial a la fi de 1937. Altres projectes impulsats per Francesc Bosch Morata des de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València no van passar de mers projectes i acords sobre el paper.⁷²

Des de la perspectiva universitària, destaca l’horror per la mort de Joan Baptista Peset Aleixandre, exrector de la Universitat de València nascut a Godella l’any 1886, «sotmés a un consell de guerra, va ser condemnat a mort i afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941, un assassinat que va constituir un dels crims més repugnants de la repressió franquista».⁷³ En aquell procés crema i grinyola el silenci (còmplice?) del claustre de la Universitat, especialment dels que dirigien els tribunals de depuració del professorat. Per fer-ne memòria, Estellés deixà escrit: «jo no vull la mort jo vull la vida / que podrà ser útil encara / muller fills germans / adéu».⁷⁴