Читать книгу La pilota valenciana - AA.VV - Страница 15

Evolució històrica del reglament de pilota a llargues

Sebastià Giner¹

A hores d’ara no tenim cap certesa per poder dir quin és i on se situa l’origen del joc de pilota a mà. El Joc de Pilota, que al País Valencià coneixem també com a Pilota Valenciana, és una de les activitats lúdiques més antigues conegudes i va lligada a l’existència de la humanitat. Sabem, per indicis i troballes, que en totes les civilitzacions conegudes s’ha practicat, d’una o d’altra manera, el joc directe al llarg: a la ciutat de Tebes (Egipte), les tombes dels reis i de l’alta noblesa contenien pilotes usades d’aquest joc; a la península del Iucatan (les runes arqueològiques de Cobà) hi ha una pista de l’època dels maies, quan es jugava a una mena de joc de pilota entre dos equips de guerrers, l’objectiu del qual era l’eternitat. De la mateixa manera podem parlar d’altres civilitzacions antigues, com els xinesos, els esquimals... tots han jugat, d’una manera o d’altra, al que ara coneixem com el joc de pilota. Cal dir també que el material utilitzat sempre anava lligat al tipus de material conegut en cada lloc: cautxú, llana, greix... Segons diferents autors (Ter Grouw, Joan Amades, Llorenç Millo), el filòsof grec Herodot 848 a. C. diu que el joc de pilota fou inventat pels lidis, un poble que vivia a Àsia menor, actual Turquia. Un dels seus reis, Giges, es va inventar el joc per a distraure el poble en una època difícil i de moltes necessitats. Tanmateix, aquesta teoria no parteix de testimonis evidents sinó de llegendes.

El que sí que podem afirmar, a partir del treball de tots els historiadors que han dedicat temps a estudiar directament o indirecta el nostre esport, és que la pilota, així com nosaltres els valencians l’entenem, té les seues arrels en la cultura grega, la qual cosa no és d’estranyar si tenim en compte que tota la cultura occidental europea prové, de forma directa o indirecta, de Grècia, on se senten les bases de les diferents cultures occidentals. L’investigador Víctor Iñúrria va realitzar un estudi on conclou que la feninde provindria d’aquell joc grec. Doncs bé, segons Iñúrria, l’autor del fris intenta deixar constància de la manera de jugar, ja que si analitzem el quadre, els jugadors representen fil per randa una partida de pilota al llarg. Tres jugadors contra tres: col·locats uns enfront dels altres i preparats per fer front al llançament de la pilota. Tanmateix, si bé els grecs van ser els iniciadors de la pràctica del joc, és en l’època dels romans quan passa de tenir-ne un objectiu religiós o d’entrenament militar a ser-ne un acte lúdic sense més; una activitat saludable recomanada pels metges. Segons Luis Bombín Fernández és en aquesta època i a causa de la popularitat que adquireix el joc de pilota quan comença a jugar-se en llocs tancats, pels problemes de trànsit als carrers i places. Així, comencen a jugar en les termes públiques amb tota mena de comoditats. I aquest fet pot ser un possible precedent del trinquet que després apareixerà a l’edat mitjana. Un exemple podria ser l’estadi de Domicià, on cabien 30.000 espectadors i tenia 250 metres de llargada.

França és l’estat europeu on el joc de pilota va adquirir més prompte i durant segles el caràcter d’esport nacional. A més a més, és on més documentació i bibliografia s’ha generat: hi ha escrits des del segle xii i es coneixia com el jeu de paume. Les primeres formes o modalitats del joc de palma es jugaven a l’exterior, sobre una praderia o en un camí. En el transcurs del segle xiii, el joc va penetrar a les ciutats i es va practicar als carrers i places. No existia diferència de classes en la pràctica del joc, encara que la noblesa es refugiava en sales tancades originant el joc de courte paume (curta palma) i el poble pla utilitzava terrenys públics, fins i tot fora de les ciutats. Continuaren la pràctica del joc sota la seua forma inicial amb el nom de longue paume (llarga palma), molt semblant al joc de llargues valencià. Tanmateix, la pilota a França deixà de difondre’s durant la Revolució perquè el poble francés identificà el joc com una activitat pròpia de la reialesa i, per tant, contrària a la revolució. Actualment aquest joc es juga, encara que amb una presència molt minsa, als carrers i places públiques amb normatives equivalents a les del joc de llargues, tot i que ha acabat per jugar-se tan sols en espais oberts amb unes línies a terra que demarquen el perímetre de joc. Les mesures són 65 metres de llargada per 12 d’amplada. Es juga al nord de França, a la regió de Picardia, i, com ja he dit, les regles també són paregudes al joc de llargues.

A Itàlia, molts són els testimonis que observem en la toponímia dels carrers de Roma possiblement per la influència que durant el Renaixement (segles xv-xvi) van tenir els valencians i els papes Borja a la ciutat. Cal dir que també hi havia trinquets i eren pareguts als francesos, tot i que els italians tenien teulada a les dues galeries. En l’actualitat, el joc de pilota només es practica a les comarques del nord d’Itàlia, Piemont i Ligúria, en dues modalitats de joc directe. La primera modalitat, el bracciale,ha evolucionat al llarg del temps i ha romàs més pura en algunes zones d’Itàlia com ara Treia, on se celebra tots els anys La Disfide del Bracialle. Té els seus orígens en els antics guerrers que portaven un braçalet de puntes i jugaven fora del castell aprofitant una de les seues parets. Quan van deixar d’utilitzar el bracciale, els italians es protegien els punys amb benes, fent néixer la modalitat del pallone elástico (80 metres per 18 d’amplada amb una paret lateral de 20 metres), la qual actualment ha estat homologada com a pallapugno, i s’hi juga amb una enorme afició als esferiteris. El joc és similar al de les llargues. No només es juga a Itàlia el pallapugno, sinó que també hi ha modalitats com ara la palla Eh!, modalitat idèntica a la valenciana de llargues que es juga en una comarca de la Toscana. Les dimensions de les pistes i les regles de joc són gairebé les mateixes que en llargues.

A l’illa de Götland (Suècia) s’ha desenvolupat una modalitat, la qual es juga amb una pilota de cuir però bastant molla, que té l’excepció d’ésser l’única on poden utilitzar-se els peus per defensar una jugada. Es juga a l’aire lliure, sobre la gespa, i rep el nom de Pärk.

Les llargues, modalitat mare de la pilota valenciana. Pilotaire executant el traure en una partida a la Vall de Laguar (Josep Congost).

Tot seguit, parlem del lloc on més transcendència social ha tingut el joc de pilota en la seua modalitat de llargues, i el primer que cal dir és que tant el joc holandès com el belga tenen moltes similituds en tots els aspectes amb el joc valencià de llargues: espais oberts, ratlles, tanteig…

Pel que fa als Països Baixos, el recinte per jugar a la pilota a mà frisona és un rectangle de gespa de 60 m de llargada per 32 d’amplada. Un dels extrems del camp té dibuixat un rectangle de 4’5 per 4 m des d’on es trau, a l’extrem oposat hi ha una zona de recepció de 5 per 19 m. Quan es trau, obligatòriament la pilota ha d’anar a la zona de recepció per poder seguir el joc, en cas contrari perd el quinze qui ha tret. La resta de normes són molt paregudes a les de llargues i les faltes es diuen kaats. Es practica, fonamentalment, en la regió de Fryslân (Frísia).

I pel que fa a Bèlgica, el joc directe és a l’aire lliure sense parets laterals i terra de ciment: ballodromes de 70 x 8 metres. Les normes són molt paregudes a les llargues. Té un gran nombre de federats i es juga tant al vessant való com al flamenc, tot i que a la capital, Brussel·les, gairebé ja no s’hi practica.

Fora d’Europa, com ja he dit abans, també trobem antigues pràctiques que han evolucionat cap a esports molt pareguts a la nostra modalitat de llargues. A Colòmbia, el joc directe és conegut com a chaza i es juga en camp obert amb les normes molt semblants a llargues. Les dimensions de la pista són de 100 metres de llargada per 10 d’amplada, i el terra pot ser de ciment, d’asfalt o d’arena. La ratlla del traure està a 10 metres de la ratlla de fondo i hi ha una ratlla central (traquilla) a 45 metres de la ratlla de traure. La chaza o ratlla és la que marca el ritme de la partida.

A l’Equador, el joc directe és anomenat pelota de guante i a partir dels anys 60 començaren a usar una pilota menys pesada, denominada de viento. La pista és una superfície de terreny de forma rectangular de 100 metres de llargada per 8’10 metres d’amplada, amb una pedra al traure de 40 per 35 centímetres (botero).

Pel que respecta a la península Ibèrica, se sap que es va jugar al joc directe per tot arreu però aquest decau durant els segles xviii i xix i únicament es manté al País Basc, al País Valencià i a l’illa canària de Lanzarote.

De tots els vells jocs directes bascos (bote luzea, mahi yohoa, laxoa i rebote) al trinquet (paxaka) només es manté el laxoa, que és l’hereu del bote luzea. Únicament es manté a les valls de Baztan i Maldaerreka, així com en certs pobles limítrofs d’Iparralde on actualment hi ha diverses associacions que estan intentant recuperar-lo. Les mesures són variables i oscil·len entre 60 i 80 metres de llargada per 12 a 20 metres d’amplada. Hi ha sempre una paret al fons (rebote) i també poden tenir parets laterals. Empren diferents tipus de guants en funció de la posició: Arroiz (baix) i Irurita (dalt). Respecte al rebote, és un joc directe: el camp mesura al voltant de 100 metres dividits en dues parts, una de 30 metres i l’altra de 70. També es juga a ratlles (arraia) a la localitat guipuscoana d’Usurbil.

Un cas especial és el pelotamano, que no se sap com arribà a les illes canàries i que actualment es juga a l’illa de Lanzarote, tot i que no es descarta que s’haja pogut jugar a altres illes. És un joc directe sobre terra batuda i té un impressionant grau de similitud amb les llargues. Fins als anys 30 del segle xx tenia gran popularitat; en l’actualitat només es juga en alguns pobles de l’illa de Lanzarote. La pista té entre 60–70 passes de llargada per 8–9 d’amplada. Hi ha una falta a unes 30–35 passes.

Al País Valencià apareix amb els cavallers de la conquesta. No vol dir això que no hi haguera manifestacions anteriorment com a conseqüència de la dominació romana, segons diu Alberto Soldado en el seu llibre Joc de pilota (1998). La seua pràctica i popularitat s’estenien des del propi rei (el metge Arnau de Vilanova, emulant els metges clàssics, el recomanava al rei Jaume II el 1305) fins a la noblesa, la cúria, el poble i els menuts de cada carrer. Però la castellanització de la societat valenciana durant els segles posteriors (des del xvii endavant) va fer perdre, com ja havia passat a la resta de la Península, l’interès pel joc de pilota entre les classes nobles i burgeses, el qual fou dirigit cap a altres entreteniments afrancesats de l’època (com l’hípica, el billar, els naips, etc.), de manera que la pràctica del joc quedà restringida al poble, de forma exclusiva. D’aquesta època tenim el quadre de José Bru Albiñana, Joc de Pilota:

No es estrany en una entrada vore al retor asentat en companyia del metje y altres cárrechs oficials, com per eixemple l’alcalde, el mestre i el escolá, tots esperant la partida que ja tarda a escomençar (Palanca Hueso: 1908).

Malgrat l’oblit que pateix per part de la noblesa, el joc de pilota en les seues diferents modalitats es manté molt viu en el poble. La pilota era i és motiu de festa i les festes eren i són motiu de fer partides de pilota. Són famosos en aquesta època els desafiaments entre pobles i comarques que reunien gran quantitat de persones i que duraven, en alguns casos, alguns dies. Per tot el territori valencià es jugava a pilota al llarg. No existia una reglamentació oficial però les normes bàsiques eren ben clares i, a aquestes, s’afegien les normes que acordaven els jugadors abans de cada partida. El joc era viu però començava a perdre força i a entrar en la senda de l’abandonament i desconeixement. A les acaballes del segle XX, amb l’entrada al nostre país dels esports anglosaxons (futbol, bàsquet, handbol, etc.), les diferents formes de construir els edificis, l’abandonament del carrer com a espai d’esbarjo per a ser un lloc de trànsit i de vehicles, amb l’ocupació dels carrers amb nous elements urbanístics, van retrocedir la influència i la popularitat de la pràctica del joc de pilota. El joc a llargues, així com el joc de pilota en general, es trobava en un moment en el qual molta gent el desconeixia o el trobava una manifestació folklòrica, de gent de poca cultura. A més a més, com ja hem dit abans, ja no era l’única manifestació d’oci (el futbol i altres esports li guanyaven terreny) i a les festes majors hi havia més alternatives en forma de celebració. A molts pobles es deixa de jugar i ja només és record dels majors. Es passa de veure els xiquets amb la pilota de badana o vaqueta a les mans, a veure’ls amb el baló de futbol o inclús de bàsquet. Sols hi ha alguns pobles que continuen amb la tradició de fer partida de pilota els dissabtes o diumenges i, com a molt, a les festes dels pobles encara hi ha algun desafiu que va anunciat al diari o es passa de boca en boca entre la gent de mitjana edat o els majors.

No obstant això, comença a revifar a finals del segle xx com a resultat del procés autonòmic valencià i de l’aparició de la Federació de Pilota Valenciana, els quals impulsen activitats de formació i competicions de clubs i escolars del nostre esport a un nivell que abans no es tenia. En aquella època la modalitat de llargues es va reduir a manifestacions esporàdiques i només es jugava periòdicament a pobles de l’Horta o de les comarques meridionals.

És en aquest context quan apareix el primer torneig a nivell de clubs. L’any 1979, gràcies a un gran aficionat i jugador, que encara ara amb més de 70 anys, continua jugant totes les setmanes a llargues, Francisco Cortell. La majoria de la informació a partir d’ara l’he extreta del llibre 25 anys de la lliga de pilota valenciana, també, com no, d’Alberto Soldado, així com de testimonis orals i de la meua pròpia experiència. Doncs bé, aquest home va aconseguir, després de molts entrebancs i problemes, l’organització d’un torneig a Polop entre els següents municipis: Benimantell, la Nucia, l’Alfàs del Pi i Polop. Va guanyar el torneig l’Alfàs del Pi, però, a part del guanyador, s’hi crearen les bases per continuar amb un altre torneig l’any següent, el qual va passar a denominar-se Campionat comarcal Marina Baixa de llargues. En aquesta ocasió el campió va ser Altea. Però cal dir que va ser la primera vegada que es van escriure les normes de participació i de competició. Hi participaren 12 equips i totes les partides es van jugar a la Nucia. L’any 1981 augmentà el nombre de participants i s’amplià el territori, de manera que el torneig es denominà de les dues Marines i s’hi establí un calendari de partides entre març i juny. Aquest mateix any, entre agost i octubre, s’organitzà un altre torneig d’àmbit valencià i patrocinat per la Diputació d’Alacant, en el qual hi havia dues categories i un total de 18 equips. L’any següent, el torneig s’anomenà Torneo Costa Blanca i és el poble de la Vila l’encarregat d’organitzar-lo. Hi participaren un total de vint equips organitzats en cinc grups.

Al remat, el 28 de desembre de 1982 es convoca una reunió entre la FPV i el diputat provincial de la Diputació d’Alacant, per promoure la pràctica del joc de pilota a llargues. Per a la qual cosa es crea una Junta rectora que s’encarregarà d’organitzar les bases i tota la infraestructura per tal de poder jugar anualment una lliga de llargues, així com n’hi havia d’altres modalitats. Aquesta Junta va treballar per poder tenir tots els elements necessaris per poder organitzar una Lliga: reglament, pressupost, patrocinadors, material, uniformes, equips, etc. De manera que al cap de tres mesos es va convocar una assemblea extraordinària per poder donar oficialitat a tota l’organització i començar el que seria la 1^a Lliga a Llargues d’Alacant. En aquesta ocasió, hi participaren 23 pobles amb 37 equips dividits en dues categories més la de juvenils. La notícia va aparèixer als mitjans de comunicació i durant tres mesos es va reviure la presència de la pilota per tots els carrers de tots els pobles participants com feia temps que no ocorria (com és el cas de Petrer, on feia 25 anys que no es jugava a pilota al carrer), així ho constata el diari Información de l’època. Per poder començar la 2^a Lliga, s’aprova un reglament i se li dóna importància al marxador de la partida, el qual ha de conèixer i interpretar el reglament per poder garantir el bon funcionament de la partida. Una altra norma important és l’obligatorietat d’estar federat per poder jugar la Lliga. En aquesta ocasió, hi ha discussions entre la Junta de la Federació i la Diputació, ja que aquesta segona no volia patrocinar la Lliga si no era ella l’organitzadora i la intenció de la Junta era que tinguera un àmbit territorial valencià. A la fi es va arribar a un acord i la Diputació va seguir organitzant i patrocinant la Lliga. Aquell any es va fer un acte de cloenda a Murla, on es reuniren quasi 500 jugadors dels 62 equips participants. Aquest any les ressenyes de premsa augmenten així com augmenta la seua popularitat perduda en les dècades anteriors. L’any següent torna a haver-hi polèmica sobre l’organització del campionat ja que hi havia dues juntes, una provincial depenent de la Federación de Pelota a Mano i una altra d’àmbit valencià com a conseqüència de l’aparició de la Federació de Pilota Valenciana, diferent de l’espanyola, que reclamava l’autoritat de l’organització de la Lliga. Al remat, la Generalitat va intervenir i va donar suport a la Junta territorial, que organitzà la Lliga. Aquesta mateixa Junta va aprovar un nou reglament que millorava i ampliava l’existent fins aleshores. A partir d’ací, cada any s’ha organitzat una lliga que, encara que es diga d’Alacant, el seu objectiu és estendre la seua territorialitat tant com es puga. Des de l’any 1983 fins a l’any 1991 també hi va haver Lliga de llargues a les comarques de València, però per diferents motius es va deixar de fer. Cal dir que durant aquesta època hi havia un enfrontament final entre el campió de la lliga de llargues d’Alacant i la de València. Actualment, hi ha diferents trofeus organitzats per Ajuntaments com Nàquera, Alfara del Patriarca o Godella, però ja no existeix l’organització d’una lliga com abans dels anys 90. Quan es va deixar de fer la lliga a València, algun club, com és el cas d’Ontinyent, va estar participant durant quasi 10 anys a la lliga d’Alacant. També tenim un altre cas, el de Meliana, que també va participar-hi un any.

Un any clau fou el 1985, ja que s’aprova un nou reglament que va assentar les bases del que serà, esperem que per molts anys, el Reglament nou de llargues que ja s’ha aprovat a l’assemblea de la modalitat i que està a l’espera de ser ratificat per l’Assemblea anual ordinària de la FPV per poder passar a ser oficial. Aquest Reglament, evidentment, conté molts articles comuns a la resta de modalitats però també inclou alguns articles que són específics de la modalitat de llargues, com són (extrets del Reglament) els següents:

Article 4. RECINTE DE JOC

4.2.1. El recinte de joc es marcarà en un carrer per mitjà de tres línies transversals denominades: de servei o banca, falta i quinze. Les línies no formen part del terreny de joc. La distància del terreny de joc potenciarà el joc directe, és a dir, en la primera pilota jugada pel rest, no hi haurà cap obstacle que la faça jugar de rebot.

4.2.2. El recinte de joc, siga carrer natural o pista artificial, tindrà les següents mesures:

SEPARACIÓ ENTRE LÍNIES.

1^a de Llargues.

- De la banca a la falta: mínim 35 m. , màxim 40 m.

- De la falta al quinze: mínim 25 m. , màxim 30 m

Nota: Aquestes mesures tindran una tolerància en funció de la tradició i sempre que se sol·licite al Comité de Llargues i Palma i aquest ho autoritze per escrit.

Article 6. LA PILOTA

6.1. La pilota haurà de ser de vaqueta o de badana a elecció de l’organitzador. El Comitè de Llargues i Palma organitzarà la Lliga de Llargues i Palma amb pilota de badana. Si els dos equips es posen d’acord podran jugar amb pilota de vaqueta.

6.2. Les pilotes oficials per a la LLIGA A LLARGUES I PALMA són les d’Agullent, de Bolulla i Benimantell. El pes de la pilota estarà entre 40 i 42 grams.

Article 7. LA PILOTA EN JOC

7.1. La pilota és bona i permet continuar el joc quan es juga a l’aire o primer bot. (És el que es diu pilota de bo).

7.2. Les ratlles: són les marques que es fa al terra quan un jugador agafa una pilota dins del terreny de joc després d’haver fet dos bots o quan la pilota es para dins de les línies de traure i quinze. Les ratlles es marcaran amb una ratlla feta al terra i es posarà una marca feta de fusta o algun altre material que no siga perillós per als jugadors.

7.2.1. Quan és ratlla:

a) Es queda parada a terra dins de les línies del terreny de joc.

b) És parada per un jugador amb qualsevol part del cos després de donar dos bots.

c) La pilota que es para directament a una altura inferior a dos metres i no toque terra.

7.2.2. On es marca la ratlla: al punt on es queda parada la pilota a terra després de fer els dos bots.

7.3. Els equips canviaran de costat quan s’hagen fet dues ratlles; si algun dels dos equips té val, es canviaran quan s’haja fet una ratlla.

7.5. Gest tècnic del traure.

7.5.1 Acció del traure:

a) En la modalitat de llargues, la realització del servei o traure serà lliure a una o dues mans, segons costum del jugador que ho realitze. L’única condició és que es colpege la pilota per fer l’inici del quinze.

b) En la modalitat de palma, el colp de l’inici del quinze ha de ser amb el gest tècnic de palma. Serà falta si el traure no es realitza amb el gest tècnic de palma

Article 8. JUGADES O SITUACIONS SINGULARS

8.2. Quan la pilota jugada entre dins d’una finestra (sempre que no sobrepasse els dos metres d’alçada) o porta de casa es marcarà ratlla al mig d’aquesta.

8.3. En cas que el carrer on es juga té dins de les línies de traure i quinze un altre carrer que ix d’aquest i la pilota entra dins, es considerarà ratlla i es marcarà enmig del carrer travesser. Tant en jugada com en la treta.

Article 18. EQUIPS

18.1. Els equips, a l’hora de jugar la partida podran estar integrats com a màxim per 5 jugadors i 2 reserves, que podran substituir a algun dels titulars en el transcurs de la partida, sempre abans de l’inici del traure. Per poder iniciar-se la partida, hauran d’estar presents en el terreny de joc almenys 3 jugadors per equip.

18.2. Substitucions. Només es podran realitzar dues substitucions durant la partida i seran definitives. En juvenils es podran realitzar fins a 3 canvis i seran definitius.

Article 21. SISTEMA DE PUNTUACIÓ I RESULTAT

21.1. Les partides es jugaran a 10 jocs. Per acord previ dels organitzadors, el Comitè de Llargues i Palma podrà autoritzar una modificació dels jocs.

Bibliografia

PALANCA HUESO, Antoni (1908). La partida de pilota. València: Lo Rat Penat. Sis Florades (1900-1905).

1. Professor d'Educació Secundària a l'IES Serpis.