Читать книгу La pilota valenciana - AA.VV - Страница 7

Pròleg

Diuen que la distància i l’elevació ofereixen una millor perspectiva de les coses, així com de la vida, i en eixe sentit crec que l’edat, amb la seua alçària, n’és una prova fefaent d’eixe criteri. L’edat i l’experiència ofereixen criteris conservadors, tot i que siguen ferms, basats en tot allò viscut, experimentat i manta vegades patit, tot i que també, de vegades, fruït.

Em demanar-me l’aportació d’un pròleg per a aquest treball d’investigació, redactat per persones enamorades de la Pilota en general i de la Valenciana en particular, amb formacions ben distintes, que pretenen parlar des de punts de vista bastant distints, em vaig demanar si tan sols hauria de fer una anàlisi del treball o podria tractar de completar-lo, aportant allò que l’experiència personal i l’edat han anat reblint els buits dels meus coneixements i estima per joc tan nostrat, i fruit d’això és el contingut d’aquest escrit.

Em cal dir per començar que, els Jocs de Pilota són tan antics com la Humanitat, i gosaria dir que inclús més. Qui no ha vist mai els primats jugar, tirar-se una fruita i inclús barallar-se per la seua possessió, corrent, empenyent-se, com si foren persones, arribant a barallar-se per la seua possessió??

Tinc costum de dir que tot això constitueix el «Jugar amb una pilota», acció natural de molts éssers vius, de diversa «animalitat», etapa natural que en el cas dels homínids, arriba fins que, passat el temps, eixos individus juganers es plantegen que, tal vegada, caldria establir unes condicions de joc, unes regles que tots haurien de respectar i complir, uns llocs determinats on jugar i per descomptat unes dimensions, pes i material de la pilota amb la que s’haurà de jugar.

Cavallers ! Ara si que va de bo.

En aquell moment la Humanitat deixà de «Jugar amb una pilota» i va començar a «Jugar a pilota».

El contingut d’aquest llibre tracta d’analitzar l’evolució, la diversificació, el conjunt de regles, els espais de joc, les especificacions segons pobles i cultures evolucionades de formes distintes al llarg de la Història, així com una càlida aproximació a la vida d’alguns destacats practicants del Joc, tot i que eixe coneixement es troba, malauradament, altament limitat per la manca documental en la majoria de les cultures, o el desconeixement de la interpretació gràfica d’allò que ens ha pogut arribar, tant pel que fa a documents com inscripcions i llegendes.

És a partir de la creació l’any 1985 de la Federació de Pilota Valenciana (FPV), que una colla d’aficionats, de forma altruista, començaren a dedicar el seu temps i pecúnia particular, a desplaçar-se per tot el País Valencià, inicialment, i terres enfora posteriorment, per tal d’homologar modalitats, materials, reglamentacions, espais de joc, nomenclatures, etc. essent així que jo mateix, ajudat pels presidents dels distints comitès de les diverses modalitats, vaig redactar i publicar els primers Reglaments, fonament de treballs i publicacions posteriors.

Sempre he sigut persona convençuda que, la «Mitificació» crea addicció, i amb eixe criteri em vaig aplicar a localitzar un fris del que havia sentit parlar, i potser vist, durant els meus anys de formació, cosa que tenia dins d’un núvol. Aprofitant-me de la relació que havia fet amb la simpàtica Paloma Gómez Borrero, ella em va dir que no es trobava al Museu Vaticà sinó al Museu de l’Àtica d’Atenes, i ràpidament em vaig desplaçar a aquella ciutat on, després d’innombrables problemes vaig fer-li una fotografia al fris del segle V a.n.e.

En tornar li vaig demanar permís al president Joan Lerma per tal d’instituir el Trofeu President de la Generalitat (L’Individual), que ell va acceptar, després d’haver aconseguit una còpia en escaiola que fonguérem en bronze, constituint el guardó que avui tots coneixem.

Eixa mateixa il·lusió em va dur a realitzar una sèrie d’accions, que avui semblen ser normals, com si hagueren eixit per generació espontània, d’entre la terra de la muntanya o de l’horta, com ara:

Relacions amb la CIJB, (Confédération Internationale du Jeu de Balle), fins poder, malgrat els entrebancs eixits de qualsevol lloc, integrar-hi la Pilota Valenciana.

Organització del Primer Congrés Mundial de Pilota a Mà, amb la sorprenent participació, per a molta gent, de països com ara França, Irlanda, Itàlia, Bèlgica, Holanda, Mèxic, Argentina, i a nivell nacional, Euskadi, Canàries i València. En aquest Congrés vaig forçar la redacció, signatura i publicació de la “Carta de València”, document al qual s’hi fèiem ressò de l’impuls i desitjos d’enlairament per als Jocs de Pilota, constituint la base de tots el Campionats Internacionals posteriors.

Actualment, amb la pressió de les modalitats saxones, com ara el potenciat One Wall, (Frontó d’una sola paret), ens caldria defendre que, per a nosaltres, no es tracta de cap novetat, donat que durant generacions, sempre hem jugat a les nostres terres a allò que anomenàvem, «pareteta», és a dir Frontó d’una sola paret. Veges tu quina novetat! O que jocs amb ferramenta com l’alabat «Paddle», no deixa d’ésser una adaptació de l’original «Jeu de Paume», què una vegada evolucionat a través del vell «Triquet» va donar el Tennis, la Passaka, el Bracciale o el nostre Trinquet a l’aire o per terra, tots ells, realment, fills de la vella «Feninde», què jugaven els grecs fa 2.500 anys i què avui tenim present en el representatiu Fris, abans exposat.

Ara sembla que a poc a poc, tot i que siga anant a dits, es va conformant una conjunció d’idees i desitjos, per tal de conjuminar les variades modalitats arreu de la vella Ibèria i de la resta del món, havent, per primera vegada en la història, la possibilitat de recosir eixe teixit que els homes amb els seus interessos i altres problemes va esgarrar.

El futur, és inqüestionable, serà, i així ha d’ésser, la unió de tots, sense cap prepotència per part de cap dels components, i així, tot i estar integrats, haurem de defendre, mantenir i enlairar les nostres modalitats que al llarg de set segles, si més no, han anat configurant allò que amb tota l’estima possible coneixem com a Pilota Valenciana.

Cal en aquest sentit donar les gràcies als autors i editors d’aquest esforç editorial que, opine, ve a omplir un buit en les lleixes on tenim la resta del bagatge bibliogràfic fins ara publicat, alhora que donarà al públic en general, la possibilitat de conèixer o complementar de forma sistemàtica i fefaent, tot allò que sobre la Pilota en general i la Valenciana en particular s’ha vingut publicant.

Així doncs, la meua més coral enhorabona a tots, desitjant que aquestes paraules servisquen d’estímul i empenta per continuar, al temps que com a exemple a seguir per tots aquells que tinguen res a dir i aportar al nostre món pilotaire, joves i no tan joves, ajuntant la força de la joventut, la il·lusió dels grans i l’experiència dels d’«Edat», que com deia al principi d’aquest recull de pensaments i sentiments, poden donar l’altura del punt de mira per guanyar perspectiva, essent uns bons guaites del demà.

Des de la meua edat, experiència i il·lusió done fe de forma fefaent del meu agraïment, tant de la tasca feta, com per l’Honor d’haver-me triat com a redactor d’aquest Pròleg, i com sempre dic a tots els meus escrits, eleve un crit encoratjador dient amb veu forta i clara:

«AVANT, SEMPRE AVANT»

Víctor Iñúrria Montero

Primer President de la Federació de Pilota Valenciana