Читать книгу La pilota valenciana - AA.VV - Страница 18

La galotxa: passió i reglaments

Carlos Costa Delhom¹

La galotxa és essencialment un joc de carrer. De la mateixa manera que altres modalitats de la nostra pilota valenciana, com les llargues, la perxa i la palma, el seu lloc natural de joc eren els carrers dels pobles de moltes comarques al llarg i ample del nostre territori.

Eren molt habituals les partides al carrer de l’església; les seues parets altes i de poques finestres permetien fer el bot en condicions òptimes, en comparació del que es podia trobar en altres carrers plens de finestres, de portes, de canonades, de fanals i d’altres obstacles.

A la meitat dels anys 80, la galotxa va assolir una gran popularitat en moltes comarques de la província de València. Aquest creixement va provocar que aquesta modalitat adquirira un fet diferencial respecte a altres modalitats del joc al carrer: la construcció de carrers artificials que imitaven les peculiaritats dels naturals i que permetien el desenvolupament del joc sense interrupcions i sense la pèrdua de pilotes.

És així com avui trobem carrers artificials a la comarca de l’Horta Nord (Meliana, Massalfassar, Foios, Borbotó, Albuixech, Vinalesa i Massamagrell); a l’Horta Sud (Beniparrell i Silla); a l’Horta Oest (Xirivella i Aldaia); a la Ribera Baixa (Sollana); a la Ribera Alta (Alfarp i Montserrat); a la Foia de Bunyol (Godelleta); a la Plana Baixa (Almenara); al Camp de Morvedre (Faura), i fins i tot en comarques d’Alacant com la Marina Baixa (Benidorm) i la Marina Alta (Calp).

La galotxa era, abans d’aquest creixement i d’aquesta expansió, un joc tradicional disputat entre rivals (però amics) d’uns pocs pobles (gairebé sempre veïns), sense normes escrites, en el qual tots els jugadors respectaven unes poques regles bàsiques (si les coneixien) i, a més a més, havien d’adaptar el joc als costums dels respectius pobles en cada carrer.

La construcció dels nous carrers artificials i el creixement constant del nombre d’equips participants en les competicions oficials organitzades per la Federació de Pilota Valenciana (FPV) van fer necessària una regulació més clara i consensuada de les regles del joc de galotxa. La mateixa Federació, a instància dels representants dels clubs de pilota, va haver d’impulsar i coordinar aquesta tasca. A més a més, la tradicional absència de jutges i àrbitres federats en les partides (característica que crec que ens fa únics en el món de l’esport) obligava encara més l’aprovació d’aquest Reglament. I no va ser fàcil, gens fàcil.

La galotxa, la modalitat amb més participants federats. En acció, Paco Cabanes «El Genovés» en una memorable partida a l’Orxa (Enrique Bonet-Museu de la Pilota del Genovés).

Partida de galotxa (Arxiu FPV).

Els jugadors i directius dels clubs més veterans podran recordar les llargues i acalorades discussions que van tindre lloc a les assemblees de galotxa per a arribar a acords sobre determinats punts del Reglament. En una d’aquestes, celebrada a principis dels anys 90 a la Cooperativa d’Albal, el conserge, després d’adreçar nombrosos precs per què finalitzara l’assemblea (al voltant de les 4 de la matinada), va amenaçar de marxar-se i tancar el local, deixant dintre els assistents. I és que determinats punts del conjunt de normes foren origen de postures quasi irrenunciables per a alguns.

Tanmateix, la noblesa i la cavallerositat del nostre joc s’imposava al final de les discussions i s’hi van aconseguir importants acords que suposaren una millora per al desenvolupament normal de la modalitat. Amb el pas dels anys, el Reglament s’ha hagut de modificar a causa de la modernització del joc. Així mateix, la galotxa s’ha convertit en un autèntic esport, amb competicions reglades i coordinades per la Federació de Pilota Valenciana i, a més a més, està en constant creixement, potenciat, en gran part, per l’aparició de les escoles de pilota valenciana, fomentades des dels clubs de pilota vinculats, majoritàriament, a la modalitat de galotxa.

No obstant això, a l’actual Reglament encara podem percebre l’origen, l’essència del joc en el seu lloc natural, el carrer, perquè no podem oblidar que encara existeixen clubs que disputen les seues partides en carrers, els de tota la vida, com és el cas de Quart de les Valls o de Murla.

És així com en l’article tercer s’estableix que als recintes tancats o a les canxes ha d’haver una vorera d’entre 50 i 100 centímetres d’amplada i de més de 4 centímetres d’altura. També el segon punt de l’article cinqué diu que és falta quan la pilota torna al carrer per dins d’una canal. I el tercer punt premia amb el quinze el jugador que aconsegueix llançar la pilota a la galeria, rememorant el temps en què els jugadors guanyaven el quinze «tirant-la per dalt la parà». Aquests són, entre altres, alguns punts del Reglament que tenen el seu origen fixat en els temps del joc al carrer natural.

Tots sabem que cap reglament és perfecte i que jugar sense àrbitres ni jutges federats demana una gran noblesa i una sincera voluntat de joc net per part dels jugadors i afeccionats, virtuts que caracteritzen el nostre esport i que ens fan sentir orgullosos de practicar-lo tots els caps de setmana.

1. Club de Pilota Valenciana de Beniparrell i PAS a la Universitat de València.