Читать книгу La pilota valenciana - AA.VV - Страница 9

Pilota valenciana: passat, present i perspectives de futur

Víctor Agulló Calatayud, Gregorio González Alcaide i Javier Gómez Ferri¹

La pilota valenciana és l’esport popular per excel·lència del poble valencià. És el més antic i el que disposa d’un arrelament més fort a la nostra terra per davant, fins i tot, de les corregudes de joies, del tir i arrossegament, dels colombaires o de la vela llatina. Els carrers valencians han sigut l’escenari de milers de partides, com a mínim, des de fa més de 750 anys. Cap altre esport no pot presumir d’haver superat tanta diversitat d’entrebancs i avatars que, malgrat tot, no han aconseguit fer-lo desaparèixer. A l’antic Regne de València sabem que era practicat tant per nobles com pel poble pla, cosa que el féu arrelar doblement en la societat. La seua pràctica va adquirir tanta notorietat que, abans de finalitzar el segle xiv, es va produir al cap i casal una famosa prohibició, que ha estat, malauradament, una de les principals reglamentacions que ha patit el joc de pilota al llarg dels segles.

El 14 de juny de 1391 els jurats de la ciutat de València manaven publicar una severa crida amb la qual prohibien el joc de pilota «arruladissa» dins els murs de la ciutat als majors de 10 anys per causa de les blasfèmies i les injúries de paraula i de fet que hi sofrien «les gents anants e stants». La pena per als contraventors era de vint morabatins d’or. El ban va rebre una forta contestació, una de les més considerables que ha tingut la ciutat en la seua història i, vista la importància que van adoptar els esdeveniments, el Consell de la ciutat es va veure forçat a retractar-se de la mesura tot i recordant les «viltats e mals» que provocava el joc prohibit i les blasfèmies i els enuigs que patien els vianants per causa que «era vengut en tant, que molts ne fahien offici, e tots carrers e tots dies e hores los eren bons a tal joch».

Durant el segle xv continuaren les interdiccions, sempre fortament contestades, que mai no afectaren la popularitat del joc, ans al contrari. En el segle xvi, moltes famílies nobles practicaven el joc de pilota i, fins i tot, algunes van decidir bastir recintes particulars propis dels quals s’enorgullien. Els trinquets del Miracle, de Centelles, d’en Ciurana, de Mossén Olcina, de Mascó i de Mossén Sanç en són un exemple. Tots aquests pertanyien a cognoms il·lustres de la ciutat. Per la seua banda, els «plebeus» havien d’acudir a algun trinquet popular com el del Trabuquet, probablement conegut abans pel nom de trinquet del Bordell dels Negres, o al de na Segarra, també denominat trinquet de la Morera o el de Faigs.

Aquests edificis es van convertir des del final del segle xiv fins al principi del segle xvii en les catedrals d’un esport únic, excepcional i en el qual la mestria del jugador havia de combinar-se amb l’abrivament i l’empenta del seu cos. Però la pilota no sols es jugava als trinquets de les famílies il·lustres com hem palesat, sinó que era, també, patrimoni de llauradors i de jornalers, de joves i d’artesans, de comerciants i d’obrers, i tingué als carrers i a les places de cada poble el seu lloc de trobada i d’esbarjo. Els múltiples problemes socials i econòmics que va patir l’antic Regne de València dels inicis del segle xviii (com l’expulsió dels moriscos, la crisi econòmica, la guerra de Successió, la pèrdua dels Furs, la decadència de l’hegemonia política espanyola a Europa i l’assot barbaresc sobre les viles costaneres, entre molts altres) van ocasionar greus problemes per al conjunt de la societat valenciana i per a la classe dirigent, la noblesa.

Va ser llavors quan la pilota va canviar de mans i va ser el jovent dels pobles qui es va encarregar de mantenir-la viva. Això va suposar també un canvi d’escenari: ara serà el carrer, essencialment, qui allotjarà l’esport valencià més ancestral i, a més a més, recaurà sobre els més pobres i necessitats la tasca de mantenir viva la flama sagrada. Els segles xviii i xix van ser molt durs, però la pilota valenciana va aconseguir sobreviure a tots els daltabaixos i des de 1868, amb la inauguració del trinquet de Pelaio, d’una manera lenta però contínua, el joc de pilota va saber recuperar gran part del terreny perdut.

Tot seguit, les tres darreres dècades del xix i les dues primeres del xx van representar una etapa de glòria. Es van construir desenes de trinquets als pobles i es van continuar jugant milers de partides. En aquest escenari, a tall d’exemple, la ciutat de València disposava de moltes més instal·lacions dedicades al joc de pilota que en l’actualitat. Després, va esclatar la Guerra Civil, que va causar danys enormes al poble valencià en tots els ordres i també al joc de pilota, que va eixir ferit de la màxima gravetat de la contesa fratricida. La dictadura del general Franco, la imposició per decret llei del castellà (no oblidem que el valencià ha sigut sempre la llengua d’aquest esport), els canvis socials i econòmics (es passa d’una societat agrària a una d’industrial amb modes de producció diferents), la desídia de les autoritats, així com les transformacions urbanístiques de les ciutats i dels pobles van contribuir que aquest joc travessara una situació summament crítica.

Tanmateix, des de 1974, però més especialment amb l’arribada de la democràcia, determinats elements conviden a l’optimisme. Des d’aquest moment molts ajuntaments valencians opten per recuperar la pràctica de la pilota valenciana com un dels seus senyals d’identitat més preats. A més a més, cal emfatitzar la irrupció de la figura del pilotaire Francesc Cabanes Pastor, el Genovés, que és considerat el millor pilotari de la història, capaç d’alçar passions als trinquets, la qual cosa va permetre que nombrosos aficionats tornaren a posar els seus ulls en la pilota de vaqueta. D’una manera lenta però sostinguda, els mitjans de comunicació començaren a prestar una creixent atenció. Així mateix, poden destacar-se les figures d’incombustibles periodistes com ara Llorenç Millo, Miguel Ángel López Egea, Josep Lluís Bausset, Paco Durà o Alberto Soldado. A més a més, és significativa l’aposta decidida que va fer en aquell moment la televisió pública valenciana a favor de l’esport valencià per antonomàsia. D’altra banda, i de manera paral·lela, la Federació de Pilota es deslliga de l’espanyola i s’hi articulen noves competicions i, a poc a poc, entraran patrocinadors i els contactes internacionals s’eixamplaran per nombroses regions d’Europa i de Llatinoamèrica, on es practiquen modalitats de pilota a mà semblants. L’àmbit acadèmic també s’ocuparà de la pilota amb la celebració d’un congrés mundial promogut per l’expresident de la Federació de Pilota Valenciana, Víctor Iñúrria, principal valedor de bona part d’aquells grans canvis.

El Genovés, un pilotari de llegenda que ha transcendit les fronteres valencianes (Arxiu Levante EMV).

Per tant, a partir d’aquesta nova situació, ens trobem davant d’un moment de màxima alegria, ja que amb la seguent publicació es completa un important buit sobre la bibliografia esportiva del joc de pilota el que permetrà divulgar la seua riquesa lúdica, etnològica i social, tot i afavorint també que qualsevol persona interessada puga apropar-se d’una manera més directa i senzilla a aquest univers.

Cal no oblidar que parlar de la pilota valenciana produeix un enorme respecte. D’una banda, perquè ens connecta amb els nostres orígens, amb la nostra idiosincràsia com a poble; de l’altra, perquè es continua amb la tasca encetada per il·lustres humanistes o prohoms, com ara Arnau de Vilanova, sant Vicent Ferrer, Marc Antoni d’Orellana, Antoni Josep Cabanilles, Francesc Almela i Vives, Enric Valor; pintors com Luis Felipe de Usabal; escultors com Ignacio Pinazo, i molt especialment, també, amb l’il·lustrat valencià més universal, Joan Lluís Vives.

Per tant, partint d’aquests antecedents, l’empresa a priori no era senzilla i calia tenir igualment present que la majoria d’esports ens portaven vora un segle d’avantatge en aquest sentit, ja que l’esport modern naix a la darreria del segle xix.

A partir d’aquests antecedents cal assenyalar que la present publicació es va gestar i recull les inquietuds i algunes de les iniciatives presentades en diferents reunions i trobades sobre el joc de pilota impulsades des del àmbit universitari a través de la Universitat de València o, en algun cas, per la pròpia Federació de Pilota Valenciana. S’han afegit, nogensmenys, moltes més contribucions i s’ha convidat a molts més autors i autores per a abordar altres aspectes considerats importants en relació amb el món de la pilota en una nòmina de col·laboradors i col·laboradores forçosament incompleta però que creiem representativa de la varietat d’inquietuds i aspectes estudiats en relació amb el món de la pilota valenciana.

Considerant el conjunt de continguts descrits, estimem que la present obra és, per tant, un compendi de les característiques i circumstàncies de la pràctica del joc de pilota; una aproximació rigorosa al seu coneixement basada en la ciència i en els seus preceptes acadèmics; i una obra que dóna moltes de les claus per a desxifrar molts dels codis —uns ben visibles, altres vetlats— qui s’hi generen al seu voltant per tal d’acostar tant a l’entusiasta del joc com al lector interessat en els aspectes principals que envolten i caracteritzen el joc de pilota com a pràctica social i cultural.

El bloc 1, La pilota valenciana: pràctica, investigació i projecció internacional, serveix per a introduir i situar el tema objecte del llibre, el joc de pilota com una pràctica lúdica i esportiva amb una llarga història que ha arribat fins al present i que cal conservar, potenciar i projectar al futur.

Alberto Soldado il·lustra la universalitat del joc de pilota, arrelat i practicat en diferents modalitats arreu del món, universalitat que contrasta tanmateix amb el seu caràcter popular i autòcton, tret que si bé constitueix part de la seua essència, dificulta la unificació de criteris i reglaments i conseqüentment la seua expansió i generalització de la seua pràctica. Tanmateix descriu els intents de reconeixement del joc de pilota com a esport olímpic i el procés de recuperació i d’expansió de la pilota valenciana una vegada re-instaurada la democràcia a Espanya.

Víctor Agulló per la seua banda, dona a conèixer els vincles i paral·lelismes de la pilota valenciana amb un altre context geogràfic de referència en els jocs a mà europeus com és el cas de la ballepelote a Bèlgica tot i reivindicant la figura de l’humanista i prohom valencià Joan Lluís Vives, qui va tindre contacte amb ambdós àmbits.

Luis Felipe Castillo Padilla analitza la pràctica del joc de pilota considerat com a una pràctica esportiva moderna que genera una activitat econòmica, i de la qual, per tant, es deriven repercussions tributàries i un tractament fiscal particular. Ens ofereix, per tant, unes interessants observacions a nivell institucional per als clubs i associacions així com per a totes les persones físiques (jugadors, entrenadors, jutges, etc.) relacionades amb el món de la pilota.

Finalment Gregorio González Alcaide i Víctor Agulló Calatayud tanquen el capítol descrivint les diferents fonts de les quals disposen els estudiosos per a conèixer i reconstruir la història de la pràctica del joc de pilota, des de les fonts arqueològiques o artístiques als testimonis escrits o gràfics, com la fotografia; per a continuació exposar els resultats d’un estudi d’investigació publicat a la revista Apunts: Educació Física i Esports (2010) que analitza el joc de pilota com a objecte d’estudi i investigació a l’àmbit acadèmic, identificant els llibres, els articles de revista i, fins i tot, les tesis doctorals publicades sobre la pilota valenciana que han generat un destacat corpus de coneixement sobre la mateixa.

En el segon bloc es descriuen algunes de les principals Modalitats del joc. Sebastià Giner situa l’evolució històrica i les característiques del joc de pilota a llargues, la modalitat mare de la pilota valenciana, caracteritzada per la seua pràctica en els carrers alacantins, en especial de la Marina Alta, identificant les diferents modalitats practicades en l’actualitat que presenten similituds amb la valenciana tant a Europa com a la resta del món; i descrivint el procés de recuperació d’aquesta modalitat a ratlles (juntament amb la palma i la perxa) i la creació d’un reglament a la dècada del 1980 que va assentar les bases de la seua pràctica.

Víctor Agulló completa la visió de les llargues, parlant de la figura d’insignes pilotaires com Salvador Rodríguez Mut «Bolera» i del Nel de Murla tot i fent referència a una modalitat com la pilota grossa, que esperem en un futur proper puga fruir d’un major protagonisme per les seues capacitats i potencialitats motrius i psicopedagògiques.

Carlos Costa situa una altra de les modalitats practicades als carrers, la galotxa, modalitat similar a l’escala i corda però practicada al carrer en algunes comarques, descrivint la seua difusió i les característiques i la gestació del reglament que regula aquesta modalitat.

Pasqual Sanchis Moscardó, Pigat II, aborda la pràctica de l’escala i corda, la modalitat professional més emblemàtica, exclusivament als trinquets, rememorant els principals canvis en la versió moderna del pilotari.

Finalment, Carlos Parra Mestre descriu la pràctica del raspall, modalitat practicada tant en trinquets com al carrer caracteritzada pel fet que la majoria de jugades es fan per terra, descrivint les característiques que ha de tenir la pilota, la indumentària i protecció necessària i el sistema de puntuació així com les particularitats de la normativa que regula aquesta modalitat.

Al tercer apartat es reflexiona sobre el Lèxic del joc de pilota. La llengua, a banda de la seua funció comunicativa, és un dels elements per excel·lència que identifica la cultura i la història d’un poble. El valencià i la pilota valenciana conformen un binomi indissociable que s’ha anat enriquint i modelant mútuament al llarg del temps. La pilota valenciana ha desenvolupat en la llengua valenciana, un lèxic propi per a descriure tots els elements i característiques del joc, però també la seua pràctica ha generat tot un conjunt d’expressions que han passat a formar part de la parla quotidiana i tot això ha quedat reflectit en la toponímia i l’onomàstica a través de noms de carrer o malnoms de jugadors.

En primer lloc, Recaredo Agulló Albuixech analitza la presència del joc de pilota valenciana en diferents diccionaris, identificant ja la presència d’un conjunt destacat de termes en el Tesoro de la Lengua Castellana de Covarrubias editat el 1611, testimoni indirecte de la importància que tindria el joc en eixa època. També reivindica que institucions com la Real Academia de la Lengua (RAE) al igual que incorporen els neologismes esportius procedents d’altres països també incorporen al seu corpus el lèxic dels esports tradicionals d’altres àmbits geogràfics estatals, com ara alguns dels principals termes de la pilota.

La filòloga de Vilallonga de la Safor Àngels Sendra Morant, que també ha exercit de correctora lingüística de molts capítols d’aquesta obra i a qui volem agrair des de les següents línies el seu encomiable esforç, presenta un estudi onomàstic dels malnoms actuals dels pilotaris, constatant la tendència a la seua reducció o, en tot cas, a l’ús de noms de pila o de cognoms, reivindicant-ne la seua vàlua i la importància de la seua preservació.

Joan Antoni Gregori Márquez introdueix l’ús de la toponímia com a font històrica per a testimoniar la pràctica del joc de pilota, en molts casos en poblacions en les que fa molts anys que va desaparèixer, reflexionant al voltant de la vinculació d’aquests topònims amb altres construccions, característiques o elements de les trames urbanes.

Finalment, Josep Lluís Doménech Zornoza descriu la iniciativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb la col·laboració de la Federació de Pilota Valenciana i altres persones i institucions mencionades en la contribució per a la publicació en la seua col·lecció de Vocabularis del Vocabulari del joc de pilota, referent normatiu que recull més de mil paraules i locucions relacionades amb la pràctica del joc de pilota, aprofundint i completant el treball precedent amb el mateix títol publicat per Gabriel García Frasquet i Frederic Llopis Bauset.

El bloc quatre s’ocupa de La presència de la pilota valenciana a l’àmbit educatiu. Precisament, un dels aspectes essencials per a assegurar que el joc de pilota siga una pràctica lúdica o esportiva viva i que es puga projectar cap al futur, passa per potenciar la seua presència a l’àmbit educatiu. En aquest apartat es presenten diferents experiències didàctiques i reflexions de futur basades en el joc de pilota.

En primer lloc, Manolo Conca, Jordi Naya i Vicent Martínez presenten una programació didàctica destinada al segon cicle de la ESO, en concret per a l’assignatura optativa que porta per títol: «Cultura popular motriu (pilota valenciana)». El seu objectiu és incrementar entre els seus alumnes els elements socioculturals que aporta el joc de pilota a la societat valenciana. Temes com ara l’evolució històrica, les modalitats, la salut, les instal·lacions, els materials, i, al remat, el fet de considerar el joc de pilota com l’esport de tot un poble són els eixos cardinals d’aquesta optativa que estructuren i desenvolupen en diverses unitats didàctiques.

Andrés Gascó Lluch defensa la necessitat d’introduir una assignatura sobre pilota a la universitat, ja que és fonamental disposar de docents formats perquè desprès posen en pràctica els coneixements adquirits amb els seus alumnes, defensant la importància d’iniciatives com el programa Pilota a l’Escola impulsat per la Generalitat Valenciana.

Lluís Ramos i Santamaria analitza la interacció amb companys d’equip o rivals en les diferents modalitats del joc de pilota, així com les característiques en relació amb altres paràmetres del joc, com la pilota, l’espai, el temps o el sistema de puntuació, el que aporta una interessant informació en relació amb les habilitats que es poden potenciar a nivell escolar.

Enrique Castillo Carbonell descriu la iniciativa de promoció i divulgació de la pilota impulsada per l’Ajuntament de València a la fira d’Expojove amb la realització de diferents tallers, la visita de jugadors i la pràctica del joc; així com l’experiència de la difusió i de la pràctica del raspall a la localitat marroquina de Timerssit, en dos interessants iniciatives de divulgació del joc de pilota en un context festiu amb una assistència de milers de persones i com a instrument de cohesió social i econòmica i difusió de la cultura pròpia en un context desfavorit.

Daniel Martos i García fa un recorregut per les disposicions legislatives que van propiciar la implantació de la pilota en els currículums dels diferents nivells educatius així com altres disposicions que van a col·laborar en la consolidació d’aqueixa presència, destacant també la importància d’afavorir la seua presència a l’àmbit universitari. També cita algunes de les publicacions i reunions que han propiciat l’intercanvi d’experiències entre els docents així com les potencialitats que pot aportar el joc, finalitzant la seua contribució reflexionant sobre algunes qüestions que s’haurien encara d’afrontar, i que passen per potenciar la formació dels docents i la presència de la pilota a l’àmbit escolar, ampliar i millorar les instal·lacions i les activitats extraescolars relacionades amb el món de la pilota, entre altres aspectes.

Complementàriament a la seua presència i integració a l’àmbit educatiu, també és fonamental per a assegurar la seua pervivència i projecció de futur, la divulgació i la presència del joc de pilota en els mitjans de comunicació, tant els tradicionals com ara la televisió, la ràdio o la premsa, com sobretot a través de les noves tecnologies i formes de comunicació i difusió propiciades per Internet i el desenvolupament de les xarxes socials i altres iniciatives digitals.

En el bloc 5, La pilota i els mitjans de comunicació, Maria José Berbegall i Tona Català en les seues respectives contribucions, descriuen les peripècies patides per la pilota en la televisió publica valenciana; Canal 9 i Punt 2. Tot i que les retransmissions de les partides van superar els entrebancs imposats a nivell tècnic per la disposició de les canxes de joc o per les dificultats per al seguiment de la pilota; i que el programa Trinquet es va convertir en el veritable emblema de la divulgació televisiva del joc, no ha pogut superar, ja molt abans del tancament de RTVV, el desinterès o tal volta la incomprensió o menyspreu dels directius i responsables polítics. Ambdues contribucions reflexionen amb constructiva i sana enveja amb el tractament que rep la Pilota Basca en la seua televisió autonòmica o amb el que haguera pogut suposar una aposta més decidida per l’esport autòcton front a altres iniciatives menys valencianes i, sobretot, més costoses i elitistes.

Manuel S. Jardí i José Rodolfo Hernández Carrión aprofundeixen en l’anàlisi de la relació entre televisió i la pilota al llarg de la dècada dels 80 i 90, però sobretot, reflexionen sobre un futur, molt més fosc, com a conseqüència de l’apagament de la Radiotelevisió Pública Valenciana.

A continuació, Ricard Sentandreu pilotari professional de raspall i coordinador de PilotaVeu, una pàgina web especialitzada en pilota valenciana de recent creació que, una vegada consumat el tancament de Canal 9, ocupa un lloc molt destacat en la transmissió de tota la informació referent al joc mitjançant el recurs a Internet i les xarxes socials.

Finalment tanca el capítol, Recaredo Agulló Albuixech que analitza els articles publicats per l’escriptor, periodista i notari Llorenç Millo al diari Las Provincias. Durant més de 35 anys, entre 1959 i finals de la dècada dels 90, Millo va deixar constància en la secció anomenada «La partida del dissabte» de tot allò que va esdevindre en el joc de pilota, en especial en el Trinquet de Pelaio. Les seues cròniques no només van aportar dades sobre la situació de la pilota i els pilotaris, sinó que també estan farcides de referències als costums, la llengua i la cultura del poble valencià.

Per altra banda i encetant nou bloc, es posa el focus ara en el fort arrelament geogràfic local del joc de pilota, tot i que es tracta d’una pràctica universal. En el nostre àmbit i pel que fa a la pràctica de la pilota valenciana podem parlar de pràctiques pròpies i aspectes identitaris a nivell comarcal o, fins i tot, municipal, aspecte objecte d’estudi al bloc 6, que presenta diferents exemples d’Estudis locals. Ricardo Mesado fa una rememoració històrica de la pràctica del joc de pilota a Xèrica i a altres municipis de l’Alt Palància, en particular la modalitat similar al joc a llargues anomenada «palico» en aquesta localitat, rememorant la figura d’una pionera en la pràctica del joc (Teresín la de Pomar) o la pràctica del joc propiciada pels contactes entre jugadors locals i camioners del País Basc o de Navarra que pernoctaven en un hostal de la localitat.

Per la seua banda, Sergio Navarro i Rubén Tormo centren la seua contribució en l’anàlisi de la pràctica i l’interès pel joc de pilota en l’actualitat en el que es potser el municipi més emblemàtic pel que fa a la seua projecció, el Genovés; i finalment, Miguel Juan Fabra detalla la pràctica del joc a Atzeneta del Maestrat (l’Alcalatén) alertant sobre la importància que tenen les escoles de pilota i el suport institucional pel que fa a la pervivència i l’impuls del joc. Aquests treballs van ser presentats quan cursaven l’assignatura Sociologia de l’Esport al grau de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport de la Universitat de València. Seguidament Joan Mata ens endinsa en la història de la pilota a Oliva, parant especial atenció al lloc capdavanter que ha ocupat aquesta localitat de la Safor en la modalitat del raspall tot i destacant figures clau com Pepe Boscà o la nissaga dels Malonda. El text també reflexiona sobre el fet que per diversos motius, molts de caire polític, la localitat compte actualment amb dos trinquets; el vell i el nou que encara no s’ha acabat de construir, tot i que en l’actualitat no es pot jugar en cap del dos. Tanca la secció un treball que es detura en l’activitat pilotaire de la pintoresca localitat de Benicolet (La Vall d’Albaida) obra de l’aficionat i investigador local Vicent Martínez. En aquestes línees coneguem els grans pilotaires i desafiaments en la modalitat del raspall que han tingut lloc a l’emblemàtic carrer d’Enmig de la localitat al llarg de darrer segle, així com la carrera de Edmundo Català «Mundo» (1924-1987), gran jugador local.

La consolidació del que és avui la pràctica del joc de pilota passa necessàriament per reconèixer l’esforç i el treball desenvolupat al llarg dels últims anys pel que en el bloc 7 s’anomenen Actors clau. Així, Begoña Castillo ens parla del paper desenvolupat per la Federació de Pilota Valenciana des de la seua creació el 30 d’abril de 1985, destacant el seu caràcter d’organisme obert i disposat a col·laborar amb tota aquella persona interessada en aprendre o practicar el joc de pilota, la importància de «formar als formadors» a través del curs de formació d’entrenadors que organitza o la seua tasca divulgativa a través de l’impuls o la participació en exposicions o partides d’exhibició, entre altres iniciatives.

N’Alfred Hernando Hueso, Fredi, en la seua contribució, partint de la seua experiència com a jugador en un període clau (1973-1990), ens acosta a la realitat viscuda pels jugadors al llarg d’eixa etapa, identificant algunes de les deficiències que van dificultar la consolidació de la pilota com a pràctica esportiva: l’excessiu protagonisme de les travesses, l’absència de competicions llargues i, sobretot, la manca d’una estabilitat econòmica dels pilotaris. La creació de les empreses Frediesport i Val Net relatada en primera persona pel protagonista d’aquestes iniciatives va permetre resoldre en gran mesura les carències mencionades professionalitzant el món de la pilota, que a hores d’ara s’enfronta a les mateixes (i encara a noves) dificultats derivades de la crisi econòmica actual i de la desaparició de la televisió autonòmica valenciana. Front a aquesta situació, l’autor destaca que és fonamental aferrar-se a la consideració social i a la imatge positiva que projecta la pilota per a assegurar la seua supervivència.

David Sarasol Moscardó ens presenta el Museu de la Pilota, situat al Genovés (la Costera) i inaugurat el 16 de desembre de 2003, com a iniciativa impulsada en l’àmbit institucional per l’Ajuntament del Genovés amb la col·laboració de la Generalitat Valenciana i la Diputació de València que ha esdevingut en veritable fita clau tant per a la recuperació i conservació de la memòria històrica del joc com pel que fa al seu estudi i difusió. Nodrit en gran mesura gràcies a diferents donacions de jugadors o artesans piloters que cal fomentar i propiciar, ha esdevingut en un veritable espai cultural, d’estudi i d’encontre amb zones interactives, diferents recreacions, zones expositives i d’estudi e inclús una galotxeta (pilota grossa) per a la pràctica del joc.

José Campos Granell, director del Servei d’Esports de la Universitat de València, explica les iniciatives realitzades per la Universitat i que tenen com a eixos essencials els camps de la promoció, la competició i la formació. La Universitat de València juntament amb la Catòlica de València i la Universitat d’Alacant venen desenvolupant programes de difusió i d’integració de la pilota en el món universitari.

Finalment, Paco Barceló Ruiz descriu de manera complementària a José Campos la vinculació de la pilota a l’àmbit universitari, particularment el cas de la Universitat de València i les diferents iniciatives dutes a terme al llarg dels últims anys propiciades per l’interès del propi autor i altres companys que afortunadament han tingut el ressò necessari entre els responsables universitaris: exposicions, competicions, partides d’exhibició, l’edició de la publicació Vaqueta o la creació de l’Associació de Jugadors de Pilota Valenciana entre d’altres iniciatives que han possibilitat una estreta relació entre pilota i universitat.

La pilota valenciana constitueix una realitat social polièdrica que ha sigut objecte d’aproximacions molt diverses fonamentalment des de les Ciències Socials i les Humanitats. En el bloc 8, La pilota valenciana des de les Ciències Socials i Humanitats, es presenten alguns exemples d’aquestes aproximacions. Josep Pérez Soriano, a través d’una acurada anàlisi qüestiona l’associació que s’ha fet, molt a sovint, entre la pràctica de la pilota i el món rural tradicional valencià; estudiant l’evolució del propi concepte de món rural que ha passat de tenir una consideració pejorativa com a espai marginal o anacrònic a ser revigoritzat com a espai de preservació dels valors culturals i identitaris i per tant a afavorir i preservar.

Eugènia Benimeli i Navarro aborda l’estudi del joc de pilota des d’una perspectiva de gènere. Així, analitza la participació de les dones en un joc i un esport tradicionalment masculí, aportant diferents dades recollides en el projecte “Pilota i Dona” impulsat per la Federació de Pilota Valenciana, que malgrat que constaten l’augment de la participació femenina en la pràctica del joc, aquesta queda limitada fonamentalment a la modalitat de raspall i de One Wall. Tanmateix, s’identifiquen a través de diferents entrevistes els motius de les dones per a iniciar-se en la seua pràctica i sobretot algunes de les barreres i estereotips que encara s’han de superar per afavorir el camí cap a la igualtat.

Javier Gómez Ferri projecta una mirada sobre l’evolució històrica sobre el joc de pilota des dels seus orígens fins a l’actualitat focalitzant la seua atenció en les relacions existents entre les classes socials i el control polític. Les prohibicions, les travesses, la procedència social dels jugadors, els conflictes entre classes, els canvis en la utilització de la via pública, les multes, les blasfèmies i en concret, el període autoritari de la dictadura, van fer d’aquest esport una activitat estigmatitzada entre les classes dominants. Aquesta visió va començar a canviar en el moment que la societat valenciana va recuperar el sistema democràtic i a poc a poc, quinze a quinze, es va anar invertint aquesta imatge negativa que projectava la pilota per a passar a ser considerada com una senya estimada de la identitat i la cultura valenciana.

Josep Andreu Bosch, constata a partir de la consulta de la premsa valenciana que en el període històric comprès entre el 18 de juliol de 1936 i l’1 d’abril de 1939, la pilota valenciana va ser l’esport més practicat. Així, dels 986 dies que va durar la Guerra Civil tan sols en 33 no hi ha constància que es jugara una partida de pilota. Igualment analitza la pràctica del joc en relació amb el context sociopolític d’aqueix període, que va motivar canvis en la gestió de les instal·lacions o en la concepció de la pràctica del joc, considerada com a pràctica de caràcter benèfic o assistencial en molts casos en pro de la República.

El bloc 9, Reflexions i desafiaments de futur, reivindica la recuperació de valors perduts o menyspreats en una societat, la nostra, que probablement s’ha tornat massa individualista, impersonal i accelerada; així com que la tradició i el caràcter singular del joc al carrer, haurien de conviure amb la modernitat, aportada pels trinquets i les pràctiques normalitzades.

En aquest sentit, Josep Congost i Timoner en la seua contribució fa una reivindicació del carrer com a espai del joc i de la pràctica del joc al carrer com a mecanisme de sociabilitat. Cada carrer, amb les seues particularitats (pendent, longitud, immobles i altres elements urbans) aporta uns dels trets essencials del joc de pilota (i especialment en el cas del joc a llargues), com és la singularitat i caràcter únic i diferenciat de cada carrer com a espai del joc.

Sergi Durbà i Cardo ens convida a una reflexió profunda al voltant del que ha sigut el passat recent de la pilota i l’evolució del joc al llarg dels últims 30 anys, en la que ha patit una revolució massa accelerada d’una pràctica que potser no estava preparada per a aqueixa revolució o alguns aspectes de la mateixa. I és que obres faraòniques o nous i flamants trinquets abandonats a la seua sort en pocs anys, un tractament mediàtic amb experiments televisius fallits amb la pretensió de difusió massiva d’un esport que probablement no s’adapta a aqueixa concepció, són aspectes sobre el que és fonamental reflexionar. Aquesta reflexió, determinant el que és i el que es vull que siga el món de la pilota i tot el que l’envolta, es fonamental per a determinar què s’ha de projectar cap al futur.

Eugènia Ros reivindica la importància de conèixer la pilota per a valorar-la, respectar-la i conservar-la. En aquest sentit, exposa alguns dels valors humans del joc de pilota, com són el contacte directe i la cavallerositat entre els jugadors, companys i rivals, i el contacte directe entre els jugadors i el públic, rememorant el paper igualment important tant dels pilotaris més emblemàtics i representatius com dels aficionats que han fet un impagable esforç per tal d’involucrar a la gent jove, i per tal de donar a conèixer i recuperar la pràctica del joc als seus pobles.

Ricard Sentandreu Sebastian analitza la realitat social de la pilota reflexionant sobre els principals factors que dificulten la seua normalització com a esport, entre els quals destaca el seu desconeixement, l’absència en molts casos dels programes educatius i la manca d’instal·lacions apropiades per a la seua pràctica, aspecte derivat d’una insensibilitat i manca de suport institucional.

En el bloc 10, Mirades creuades, tenim dues experiències singulars que ens parlen, en el cas de la contribució d’Antonio González Pastelero, de la percepció i vinculació amb la pilota d’un valencià allunyat del territori i de les dificultats tant per a practicar el joc com per a seguir-lo com a espectador. I en el cas de la contribució d’África Villanueva Félez, ens aporta un testimoni de la pilota com a mecanisme d´integració social i cultural d’una andalusa assentada en les terres valencianes.

També la pilota valenciana apareix vinculada amb el món cultural, creatiu o de ficció a través de poesies o relats literaris, obres teatrals, sèries de televisió o pellícules. Un evocador text obra de l’escriptor i enamorat de la pilota i del Camp de Morvedre, en Víctor Durbà i Cardo, deixa constància en el present llibre d’aquesta vinculació literària de la pilota valenciana.

Finalment, tanquen l’extensa aproximació ací presentada a la pràctica del joc de pilota valenciana, diferents visions del joc des de l’altre reducte geogràfic de la pràctica del joc a la Península, el País Basc o Euskal Herria. La pràctica de la Pilota Basca, molt més arrelada i amb una gran vitalitat ha de convertir-se en el veritable espill en el que es mire la pilota valenciana. En el bloc La pilota valenciana vista des del País Basc, l’erudit Tiburcio Arraztoa analitza les relacions entre la Pilota Valenciana i la Pilota Basca que té en la seua modalitat de bote-luzea —que es practica amb la mà nua fonamentalment en alguns indrets d’Iparralde i a les valls de Baztan i Malerreka a Navarra— el seu equivalent en la modalitat de pilota valenciana de les llargues.

El periodista José María Otermin per la seua banda lamenta que els mitjans de comunicació tant del País Basc com del País Valencià no presten una major atenció a llurs modalitats de pilota i destaca la gran partida que va tindre lloc el 1987 a l’Eder Jai de Benidorm que va enfrontar a Martinikorena front a El Genovés, l’únic pilotari que va ser capaç d’omplir aquell recinte hui tristament desaparegut.

En darrera instància, Oidui Usabiaga Arruabarrena i Daniel Martos García en la seua contribució reflexionen al voltant del procés d’esportivització o estandardització dels jocs de pilota, tant en el cas basc com valencià, procés que pot comportar tant aspectes positius, com ara facilitar la seua presència als mitjans de comunicació o la seua implantació a l’àmbit educatiu, com negatius, ja que aquest procés pot comportar una pèrdua de la diversitat amb la desaparició d’algunes modalitats o d’alguns elements identitaris com els desafiaments.

La pilota valenciana, un esport amb una enorme riquesa motriu i cultural així com moltes potencialitats i capacitats pròpies per explotar (Arxiu FPV).

Reflexions de futur

Una obra com la que el lector té en aquests moments a les seues mans resulta molt important tant per al públic general com per a la població escolar, atés que la divulgació dels nostres esports pot contribuir a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. Pensem que els valencians tenim la sort i la riquesa de comptar amb dues llengües, així com de disposar d’unes pràctiques lúdiques i esportives pròpies que hem de valorar com pertoca i de reivindicar, ja que no són ni millors ni pitjors que les d’altres llocs. Així mateix, el coneixement entre l’alumnat, com també entre els mateixos practicants dels nostres esports pot contribuir a mantenir i a recuperar, entre altres aspectes, l’enorme riquesa lèxica de termes, expressions i frases fetes en valencià, sense oblidar-nos de l’onomàstica o la toponímia, fidel reflex de la seua forta implantació social al llarg dels segles.

Als coordinadors d’aquesta obra ens agradaria acabar amb la felicitació al vicerectorat de Participació i Projecció Territorial de la Universitat de València per la iniciativa de publicar i acostar al gran públic les darreres tendències i les perspectives de futur del nostre esport. Tant de bo en un futur es puga treballar de manera coordinada amb institucions com per exemple la Federació de Pilota Valenciana per tal de col·laborar amb nous projectes de cara al futur. Els documents que aportem a continuació pretenen precisament fomentar les idees i el debat sobre alguns dels reptes més importants que afronta la pilota valenciana en la societat del segle xxi.

Partida de raspall al carrer a Bicorp (Arxiu FPV).

1. Universitat de València.