Читать книгу Comunicar i marcar la diferència - AA.VV - Страница 10

ELENA BELENGUER GARCÍA (València, 1994)

Any de titulació de Periodisme: 2016

Estudis: Màster en Estudis Internacionals sobre Mitjans, Poder i Diversitat (Universitat Pompeu Fabra)

Ocupacions anteriors: Metges sense Fronteres; Assemblea de Cooperació per la Pau-País Valencià

Ocupació actual: Becària al Departament de Comunicació de l’Institut de les Dones des de desembre de 2019

elenabelenguergarcia@gmail.com @ElenBelenguer

SENSE DONES PERIODISTES NO HI HA FUTUR

–Bon dia, li telefone del gabinet de comunicació de Metges Sense Fronteres. Podria parlar amb el cap de redacció? És per a confirmar que heu rebut la convocatòria a la roda de premsa per a presentar l’exposició Sin ellas no hay futuro i saber si podreu assistir.

–Sí, soc jo. Torna’ns-la a enviar i ja et confirmarem si acudim.

–Línia telefònica comunicant.

–Hola, seria possible parlar amb el responsable de comunicació de la vostra organització?

–Sí, soc jo –s’escolta una veu de dona. Què necessites?

Aquestes dues converses representen, d’una manera molt generalitzada, l’experiència professional que he tingut al món del periodisme i, específicament, al sector social. Encara que la meua vida laboral no ha estat molt extensa, el temps que he passat fent pràctiques o treballant m’ha permès extraure dues reflexions sobre el periodisme actual i el nostre paper com a dones periodistes. La primera és que cada dia és més complicat inserir a l’agenda mediàtica els temes de caràcter social. Sens dubte, una autèntica carrera d’obstacles. La segona és que si hi ha un sector que dominem les dones dins del periodisme, és el dels gabinets de comunicació, especialment si aquests són d’organitzacions socials.

Des que l’any 2016 eixírem per la porta de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació amb l’anhelat títol de Periodisme sota el braç, el camí ha estat ple de reptes i decisions que, en molts casos, es troben vinculats a la nostra condició de dones periodistes. Allò que ens deien constantment va esdevenir una realitat per a totes i tots: cap lloc de treball estable i amb unes condicions dignes, només la possibilitat de continuar allargant –en allò que pareix l’única eixida laboral del moment– els nostres períodes de pràctiques, o prendre l’alternativa de continuar formant-nos en l’àmbit acadèmic.

Becariat en un context laboral hostil

En el meu cas, vaig optar per continuar alimentant el becariat, eixa generació de joves que, davant d’un context hostil per a trobar feina, entrem en una constant de sol·licituds de beques d’estudis o de pràctiques de treball. En aquesta línia, el meu interès per la comunicació social em va portar a buscar continuar formant-me en aquest àmbit. Ja durant el grau vaig tenir l’oportunitat de fer pràctiques a Creu Roja, en finalitzar els meus estudis vaig poder aprofitar la beca de pràctiques extracurriculars de Metges Sense Fronteres i aprendre durant un any les dinàmiques d’un gabinet de comunicació i l’organització de campanyes de sensibilització.

Precisament, gràcies a aquesta darrera experiència, vaig començar a treballar, en juliol de 2017, a l’ONGD Assemblea de Cooperació per la Pau, encara que no estrictament com a periodista, sinó com a tècnica de projectes d’intervenció social i cooperació al desenvolupament. Un lloc de treball amb el qual he pogut adquirir coneixements sobre la gestió de projectes –un món completament desconegut per a mi fins al moment– i, al mateix temps, tenir la possibilitat de conèixer com funcionen internament les organitzacions socials, més enllà de la part estrictament comunicativa. Una qüestió molt útil per ser capaç de comprendre les situacions a les quals s’enfronten durant el dia a dia i poder reflectir-les després, com a periodista o des d’un gabinet de comunicació.

Un argument que reforça una de les reflexions exposades abans és que, fins al moment, totes les persones amb les quals he treballat o fet pràctiques han sigut dones. Això comença des del procés de selecció: en tots en els que he participat, la resta de persones que es postulaven eren majoritàriament dones, el que demostra un major interès per treballs vinculats a gabinets de comunicació i organitzacions socials. I continua una vegada que et seleccionen i comences amb el repte que suposa assumir una nova feina, i tots els desafiaments que comporta. Així, la presència de dones al meu voltant ha fet que, de portes endins de l’oficina, les relacions que he establert s’hagen produït en entorns on la igualtat ha estat una de les màximes en les gestions del dia a dia. Però, de portes enfora, és quan comencen eixes situacions en les quals el simple fet de ser dona implica tota una sèrie de reptes, que podem qualificar d’innecessaris.

Alguna vegada us ha passat que, en una reunió on, en teoria, heu de ser les que porteu la veu cantant, acabeu tenint por d’obrir la boca, mentre un home, erigit com a líder del grup, respon de manera constant i amb un to excessivament alt? Probablement, si eres un home qui està llegint ara mateix aquestes línies, la resposta siga no. Si eres una dona, segurament no t’estic contant res de nou. Perquè ser dona i, a més, jove, pareix que siguen motius suficients perquè la persona d’enfront experimente un creixement sense precedents i multiplique la seua autoritat sobre tu. Afortunadament, en tornar a l’oficina i tancar la porta, el microclima creat en cadascun dels llocs on he tingut l’oportunitat d’estar es converteix en un refugi on pots respirar i compartir eixes situacions que no haurien d’existir en aquesta suposada societat avançada en què vivim.

D’aquesta manera, he pogut constatar com la comunicació social i, en molts casos, el sector dels gabinets, és terreny de dones. Potser les dificultats que anteposa el periodisme convencional, especialment pel que fa a horaris i conciliació, és un dels motius que comporten que les dones periodistes opten per passar-se a aquest altre costat de la comunicació. Potser per això qui respon la major part de vegades com a cap de redacció és un home i qui contesta el telèfon com a responsable d’un gabinet de comunicació és una dona.

Agenda mediàtica i compromís

Així, reprenent de nou la telefonada del principi, el treball que he pogut estar desenvolupant durant els darrers anys a l’àmbit social m’ha permès analitzar la manera amb la qual es tracten els temes d’aquest caràcter als mitjans de comunicació i, malauradament, la resposta que donen sol ser la del cap de redacció: «Torna’ns-la a enviar i ja et confirmem si acudim». El desinterès per inserir aquestes qüestions a l’agenda mediàtica, en benefici de donar més pàgines a assumptes polítics, ha adquirit un caràcter generalitzat als mitjans de comunicació convencionals. És probable que un dels problemes que existeixen a l’hora de valorar les informacions sobre l’ajuda humanitària, els drets humans i socials, la cooperació i les ONGD és que no es consideren com un tema polític malgrat que la seua solució i moltes de les reivindicacions que es realitzen tenen una resposta política. Si això entrara a l’agenda mediàtica, ho tractarien els mitjans? Què va passar amb el vaixell Aquarius? O amb el moviment feminista? Aquestes qüestions necessiten compromisos polítics i no és fins que la política, quan es veu directament interpel·lada, entra en joc, que els mitjans no atenen a aquestes realitats o les tracten amb la importància que tenen.

Aquesta situació als mitjans de comunicació convencionals ens fa optar per altres propostes alternatives. La bona notícia en aquest sentit és que la major part de les alternatives on llegir una bona entrevista o reportatge sobre un tema de societat són de recent creació, el que ens dona expectatives sobre el futur del periodisme social, i és una bona mostra de com les noves generacions de periodistes estem tractant de construir un periodisme igualitari, inclusiu i respectuós amb el tractament de les notícies.

L’enfocament que els mitjans donen a les notícies socials ha disminuït la seua qualitat progressivament. El seu principal punt feble: la descontextualització. Es diu que són la immediatesa i la brevetat que demanen els consumidors de notícies les principals causes de què les notícies actuals hagen canviat en detriment de la qualitat i a favor de la consecució de més clics a les webs o compradors als quioscos. Però, si seguim pel mateix camí durant els pròxims anys, deixarem el periodisme humà de costat i no es podrà garantir la fiabilitat i qualitat dels continguts de caràcter social a les notícies.

La sort arriba quan, en fer una telefonada per a plantejar un tema social a un mitjà, la veu que respon és la d’una dona. Al periodisme podem trobar perfils de tota mena, tant homes com dones, però he de dir que, durant les meues experiències professionals en gabinets de comunicació, he tingut més suport per part de dones periodistes que es trobaven a l’altre costat. Elles han mostrat interès en allò que els contava i han donat continuïtat a aqueixes històries que, d’altra manera, s’haurien quedat al calaix.

Potser les dones tenim una major vinculació als temes socials i, per això, estem més presents a aquest sector. La mirada femenina en el periodisme, segurament resultat de les nombroses dificultats i obstacles als quals les dones ens hem hagut d’enfrontar al llarg de la història, tendeix a tractar els conflictes socials d’una manera diferent, més humana i més centrada en les històries de les persones protagonistes.

Escoltar les veus silenciades

Treballar a l’àmbit de la comunicació social és un privilegi en tant que permet conèixer i comunicar les històries d’altres persones i, especialment, d’altres dones que són capaces d’arriscar la seua vida i la dels seus fills al Mediterrani, que viuen en contextos d’opressió constant, que no saben què és conviure en un país sense guerra… Veus que, d’altra manera, estarien silenciades i que, gràcies al treball de professionals de la comunicació –siguen responsables de gabinets o periodistes en mitjans–, moltes d’elles dones, poden arribar a la resta de la societat i transmetre el missatge tan important i fonamental que ofereixen.

I si tenim les històries, sabem qui són les persones que les conten… Per què ser dona i periodista i tractar correctament els temes de caràcter social continuen sent dos temes de debat constant? D’una banda, hi ha un model de societat que fa que persisteixen determinats rols que impedeixen el recorregut que les dones haurien de tenir al món del periodisme i que les obliguen a renunciar a poder aconseguir les seues metes. D’altra banda, potser el tractament de les notícies hauria de treballar-se més des dels primers passos, amb una formació adequada tant des de l’educació primària i secundària –conscienciant la gent jove sobre els valors d’igualtat i solidaritat–, com des de la universitària, formant noves generacions de periodistes capaces de veure la importància de la comunicació social i d’empatitzar amb la realitat de les persones protagonistes de les històries que es narren.

Aquesta última crec que és una de les qüestions sobre les quals s’hauria d’incidir més: una major formació en comunicació social. És per això que, després d’un any i dos mesos treballant, vaig optar per renunciar a la meua feina i apostar per enriquir els meus coneixements en matèria de periodisme social i diversitat amb un màster a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha estat una decisió difícil, que comporta deixar un sou i una posició més o menys segura, eixir de la zona de confort i canviar el ritme de vida accelerat que suposa la vida laboral per un compàs més pausat al so de la vida universitària.

La qüestió és que aquest tipus de formació no hauria de ser complementària. En el currículum de Periodisme s’haurien d’incloure assignatures específiques vinculades al feminisme i al periodisme humà, el que presta atenció als drets humans, al poder de la societat en la presa de decisions. Si a això li sumem que les noves generacions de periodistes tenen rostre de dona –sense anar més enllà, la nostra promoció tenia una majoria de dones: d’aproximadament 80 persones, només 15 eren homes–, podríem tenir la base sobre la qual construir un periodisme viu, igualitari, inclusiu i que responga a les necessitats de les persones. El repte resideix, principalment, en trencar les barreres que planteja el periodisme convencional perquè açò s’acabe de materialitzar.

El futur? El futur és una incertesa i nosaltres, com a dones periodistes, hem de continuar contribuint, com ho estem fent, a construir un periodisme diferent, comunicant per aconseguir canviar i avançar. Perquè sense nosaltres, no hi ha futur.

• Treballar a l’àmbit de la comunicació social és un privilegi en tant que permet conèixer i comunicar les històries d’altres persones i, especialment, d’altres dones que són capaces d’arriscar la seua vida i la dels seus fills al Mediterrani, que viuen en contextos d’opressió constant, que no saben què és conviure en un país sense guerra.

• Alguna vegada us ha passat que, en una reunió on, en teoria, heu de ser les que porteu la veu cantant, acabeu tenint por d’obrir la boca, mentre un home, erigit com a líder del grup, respon de manera constant i amb un to excessivament alt? Si eres una dona, segurament no t’estic contant res nou.

• He pogut constatar com la comunicació social i, en molts casos, el sector dels gabinets, és terreny de dones. Potser les dificultats que anteposa el periodisme convencional, especialment pel que fa a horaris i conciliació, és un dels motius que comporten que les dones periodistes opten per passar-se a aquest altre costat de la comunicació.

• En el currículum de Periodisme s’haurien d’incloure assignatures específiques vinculades al feminisme i al periodisme humà, el que presta atenció als drets humans, al poder de la societat en la presa de decisions.