Читать книгу Comunicar i marcar la diferència - AA.VV - Страница 12

MIRIAM BOUIALI BRINES (Gandia, la Safor, 1991)

Any de titulació de Periodisme: 2013

Estudis: Màster en Drets Humans, Pau i Desenvolupament sostenible (Universitat de València)

Ocupacions anteriors: redactora en el gabinet de premsa de l’Ajuntament de Gandia (diversos períodes entre 2013 i 2015); Periodista a Levante-EMV

Ocupació actual: Periodista a Levante-EMV des de 2015; redactora d’Aula des de setembre de 2017 fins a juny de 2019. Des de setembre de 2019, responsable d’Educació, coordinadora del suplement Aula i editora de Panorama

miboubri@gmail.com @miboubri

RUTINA PERIODÍSTICA, MICROMASCLISMES I ULLERES VIOLETES

El 8 de març de 2018 fou un dia històric que marcarà un abans i un després. El passat Dia Mundial de la Dona Treballadora hi hagué a Espanya una mobilització feminista sense precedents, almenys en les últimes dècades, que fou destacada fins i tot en la premsa internacional.

Dones periodistes en vaga

A més de les massives manifestacions en diverses ciutats, també estigué marcada per la convocatòria d’una vaga de dones, a la qual podien sumar-se totes les professionals però també aquelles que treballen a casa o es dediquen a la cura d’altres persones. El sector del periodisme fou un dels que més va secundar la vaga. A tota Espanya, quasi 8.000 dones van signar un manifest i es sumaren al moviment Las periodistas paramos, que evidentment també fou seguit a València. El fet que cares i veus que són un referent tant a la televisió com a la ràdio autonòmiques i estatals es sumaren a la vaga va donar molta visibilitat a la protesta i va generar un gran impacte en la societat. Aquest dia, les professionals dels mitjans de la informació i de la comunicació corporativa vam denunciar el masclisme que patim, igual que altres treballadores, però també la visió parcial que malauradament de vegades donen certes informacions que invisibilitzen les dones, a més del sostre de vidre i la precarietat, que sempre colpegen més al sexe femení.

Tanmateix, això no quedà només en una jornada reivindicativa, sinó que es creà un moviment –tant en l’àmbit valència amb la Xarxa valenciana de dones professionals de la informació per un periodisme feminista, com en l’estatal– del qual han sorgit diversos projectes per a intentar acabar amb el masclisme en el periodisme i estudiar com es pot contribuir a una societat més justa des d’esta professió.

Tanmateix, cal destacar esta jornada perquè sovint es diu que el món del periodisme és un sector poc unit, amb poca, o nul·la, consciència de classe, i en el qual en altres períodes no s’han sabut defensar els drets professionals amb la contundència que calia. Per tant, la unió de les dones comunicadores té, així, més importància encara i marca un precedent a tenir en compte.

El dia a dia

En la meua experiència com a periodista graduada el 2013 a la Universitat de València, he pogut comprovar com el nostre dia a dia està ple de micromasclismes (donant per vàlid aquest terme, de vegades qüestionat perquè al masclisme no se li ha de llevar importància en cap de les seues expressions). Si bé per edat i experiència la meua generació no pateix (encara) el que es denomina sostre de vidre he comprovat –i viscut– que ser dona, jove i periodista sembla una combinació perfecta per a ser la diana de comentaris o actituds que sabem que són masclistes o patriarcals perquè els nostres companys joves no pateixen ni patiran mai.

Segurament no es tracta de situacions que només sofrim les dones periodistes, però sí comptem amb una major exposició que altres professionals perquè, sobretot, la nostra tasca es basa en contactar quasi a diari amb persones desconegudes. De fet, és en la relació amb les fonts quan hem d’afrontar més actituds masclistes. Les més comunes són en forma de comentaris sobre l’edat i recalcar en excés la joventut de la periodista. També és comú que el primer impuls de la font siga donar la informació al company fotoperiodista home, i no a la periodista, a la qual d’esta manera se li lleva importància perquè, entre altres coses, no se la pren seriosament per la seua joventut.

En la meua experiència professional, tant en els mitjans escrits com en gabinets de premsa, m’he trobat amb diverses d’aquestes situacions. En una ocasió, un responsable de Recursos Humans va respondre que a la xica tan atractiva com no se li anava a fer una renovació contractual, després d’haver-li preguntat per la meua situació laboral. En altra ocasió, a una entrevista de treball amb persones desconegudes se’m va destacar com de boniques tenia les mans; i, fins i tot, un altre dia, un membre d’un cos de seguretat afirmà davant de més companys periodistes i fotoperiodistes «a la morena, yo sí le ponía las esposas», el que va provocar l’estupor de tots els que estàvem a aquella oficina. Són situacions que violenten molt, almenys amb la meua forma de ser, i el primer que et preguntes és «per què em passa això a mi». És injust que s’ataque la teua professionalitat d’una manera tan gratuïta com les anteriorment descrites, en les quals la periodista no ha donat mai peu a eixos comentaris, i que en algun cas es van resoldre amb la solidaritat i la companyia dels altres comunicadors.

Aquestes actituds poden dificultar la tasca periodística i són una falta de respecte a les periodistes perquè, no s’ha d’oblidar que mentre aquestes coses passen, estem simplement desenvolupant el nostre treball i igual que altres companys.

Altres micromasclismes són eixes fonts que repeteixen la falca «carinyo» a cada frase que diuen i que responen les preguntes amb un to molt paternalista («déjame que te explique…»); o eixa altra que per telèfon et comenta que tens veu de jove i que a veure si ens coneixem, perquè mai ens hem vist en persona. Però algunes vegades van més enllà i quan demanes unes declaracions en un acte públic, el polític no veu problema en agafar-te del braç fins a portar-te a un lloc més tranquil on parlar.

Totes aquestes actituds i situacions són greus perquè tens la certesa que als companys periodistes no els ocorren ni els han ocorregut mai, per molt joves o inexperts que siguen. Mai se’ls fan comentaris sobre la seua veu ni se’ls pregunta la seua edat, en cap circumstància. Tampoc se’ls posa en dubte la seua professionalitat ni es fan acudits o bromes als becaris, com sí ocorre amb la figura de la becària, tan mitificada d’una forma poc respectuosa i sovint sexualitzada, igual que passa amb les secretàries.

Cal tenir en compte que el desenvolupament de la tasca periodística i els masclismes i entrebancs que les dones en trobem també depenen de les àrees en les quals es treballa. Actualment jo escric en un suplement educatiu i el món de l’Educació és molt més amable que altres especialitats periodístiques. Les meues fonts són, sobretot, les comunitats educatives i els seus equips docents, i es treballa amb un to i unes informacions que no són comparables amb les de seccions com política o economia. Estos últims són sectors masculinitzats i on tradicionalment els homes han tingut el poder, encara que això també està canviant…

Tanmateix es poden crear situacions incòmodes en actes on tots els participants són homes, com poden ser els de l’Exèrcit, però on són molt correctes en el tracte i amb els responsables del qual mai he tingut problemes.

Informar amb ulleres morades

Quant al tractament dels temes des d’una perspectiva de gènere i el masclisme en els enfocaments dels textos, l’elecció de fonts, titulars, etc. tot és qüestió de posar-se les ulleres morades i de desenvolupar a poc a poc –i amb certa formació si cal– certa sensibilitat. En aquest punt, és bàsic tenir coneixements perquè ni tan sols que les informacions estiguen redactades per dones garanteix que siguen lliures de masclisme.

Encara que quede molt per fer i que sabem que el camí serà llarg, fets com la unió de les periodistes conscienciades que es va produir el 8-M o el moviment a RTVE, crec que ens aporten optimisme i esperança per al futur. Jo tinc la sort de treballar en una redacció prou conscienciada, en la qual es tracten amb cura els temes de violència masclista i a sovint es debat sobre l’enfocament d’alguna qüestió si el o la periodista té dubtes. A més, també hi ha quasi paritat en la plantilla de redacció, composta per unes 60 persones, de les quals hi ha 26 dones de diferents edats (cinc amb càrrecs de certa responsabilitat, que van des de cap de secció fins a la direcció i gerència).

En la majoria de casos s’intenta incloure veus femenines o visibilitzar el treball de dones capdavanteres al seu sector, algunes de les quals també han sigut premiades pel periòdic. En el suplement en el qual escric, per exemple, emprem un llenguatge inclusiu, amb desdoblaments com les xiquetes i les xiquets i evitem representar a un col·lectiu amb una paraula en masculí (és millor escriure el professorat o l’equip docent que els professors).

Aquest és el camí pel qual el periodisme ha de donar cada vegada més passos. Si bé és cert que l’hemeroteca no perdona, hui dia la ciutadania tampoc ho fa i tenen en les xarxes socials un espai i un gran altaveu on denunciar, per exemple, que un titular és masclista o que l’enfocament de determinat tema no és el correcte. En part, aquesta és una manera de recordar-nos la responsabilitat que tenim envers la societat i en fer visibles d’una forma correcta tot allò que passa en ella.

També, des d’altres entitats i institucions es treballa en aquest tema. Algunes iniciatives com l’Agenda d’Expertes de la Unió de Periodistes (www.agendadexpertes.es) suposen una ajuda en la tasca periodística, ja que faciliten el contacte de dones que poden servir com a fonts en textos informatius i reportatges en els quals acostumen a veure-s’hi més representats els homes. Tot açò mostra que avancem i treballem cap a un feminisme i una igualtat reals.

Futur esperançador

En la meua formació, crec que la meua única experiència amb les qüestions de gènere i la igualtat fou el meu Treball Fi de Grau (TFG) en el qual havia de parlar de l’esport femení, el que em va permetre contactar amb moltes professionals que m’explicaren el tracte desigual que tenien als mitjans de comunicació respecte a l’esport practicat per homes. Ara, la jornada «Comunicar i marcar la diferència. Testimoni de joves periodistes graduades en la Universitat de València» és una mostra de que s’avança en la formació dels futurs periodistes i que les noves generacions es graduen amb certa perspectiva de gènere i conscients dels biaixos que hi ha a la societat. Així, tindran les ferramentes necessàries i serà més fàcil fer front a les desigualtats i actituds masclistes ja esmentades.

L’estudiantat també ha de pensar que és necessari per a dur a terme el canvi que espera –almenys– la meitat de la societat que representen les dones. Malgrat que sovint se’ls incideix en la mala situació que travessa el periodisme en l’actualitat –caldria preguntar-se quan ha sigut una professió fàcil…–, les oportunitats existeixen i la creació de perfils coneixedors de les noves narratives i de les eines tecnològiques actuals anirà en augment. De fet, només han de veure el nostre exemple: fa tan sols cinc anys algunes de les protagonistes de la jornada organitzada per la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació estàvem assegudes al mateix saló d’actes que l’alumnat, i hem acabat trobant una oportunitat al món laboral (això sí, amb molt d’esforç i molta constància).

Per últim, a l’hora de parlar d’una professió tan absorbent i intensa com la de periodista és impossible no mencionar temes com la maternitat o la conciliació familiar. Les rutines d’esta professió no ajuden a ser mare i això ja preocupa inclús a les professionals més joves que no ens trobem encara en eixe escenari. L’única opció que sembla viable –i a la qual també es poden acollir els pares– són les excedències o treballar amb una jornada reduïda. Malgrat que és molt complicat poder compaginar-ho tot, moltes companyes i companys ens mostren dia rere dia que és possible i hem de confiar que a poc a poc, i igual que en l’àmbit polític, caminarem cap a uns horaris més conciliadors, tot i que internet i les versions digitals no sembla que ajudaran a això.

• El 8 de març les professionals de la comunicació vam denunciar el masclisme que patim, igual que altres treballadores, però també la visió parcial que malauradament de vegades donen certes informacions que invisibilitzen les dones.

• Si bé per edat i experiència la meua generació no pateix (encara) el que es denomina sostre de vidre, he comprovat –i viscut– que ser dona, jove i periodista sembla una combinació perfecta per a ser la diana de comentaris o actituds que sabem que són masclistes o patriarcals perquè els nostres companys joves no pateixen ni patiran mai.

• Per a tractar els temes des d’una perspectiva de gènere és bàsic tenir coneixements perquè ni tan sols que les informacions estiguen redactades per dones garanteix que siguen lliures de masclisme.

• Les rutines d’esta professió no ajuden a ser mare i això ja preocupa inclús a les professionals més joves que no ens trobem encara en eixe escenari.