Читать книгу Comunicar i marcar la diferència - AA.VV - Страница 14

CANDELA COPPARONI CABALLO (Paraná, Entre Ríos, Argentina, 1995)

Any de titulació de Periodisme: 2018

Estudis: Master Crossing the Mediterranean: towards Investment and Integration (MIM) (Universitat Ca’Foscari de Venecia i Universitat Paul Valéry de Montpellier)

Ocupacions anteriors: Pràctiques en el Comitè de Treballadors Migrants a l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans (Ginebra); Pràctiques universitàries a Levante TV i 97.7 La Radio; Pràctiques Erasmus en la agència de noticies de televisió Rome Reports (Roma)

Ocupació actual: Pràctiques a la Secció Migrants i Refugiats del Vaticà des de gener de 2020

candecoppa@hotmail.com @CandeCopparoni

PERSEGUINT L’OBJECTIU PER A ACONSEGUIR UN SOMNI

Tinc 22 anys, en fa cinc que vaig decidir començar a estudiar Periodisme en la Universitat de València. Estava preocupada, perquè la meua intenció era poder servir d’alguna manera a la societat a través del meu treball, poder fer alguna cosa pels altres, i no estava molt segura si a través del periodisme seria capaç d’açò. No va passar massa temps fins que em vaig adonar que sí. Encara recorde el primer dia de classe, quan ens van plantejar la frase de Gabriel García Márquez i vam haver de reflexionar sobre ella: «el periodisme és el millor ofici del món». En aquell moment estava convençuda, sabia que si no era el millor, almenys es trobava en la llista dels top 10. Em semblava apassionant, no només el treball, sinó saber fins on podria arribar gràcies al periodisme.

Una dona cap, però per damunt un president home

Una cosa tenia clara no em valia qualsevol periodisme. Havia de ser un periodisme responsable i compromès, un periodisme social que responguera a les exigències de la societat, a la necessitat d’informació justa i veraç, que aportara respostes davant la incertesa i, sobretot, que permetera que tots els ciutadans ocuparen un lloc en ell. És per això que des del meu primer any de carrera vaig comprendre en què m’havia d’especialitzar. La meua vocació era ajudar la gent, així que de seguida tots els meus treballs acadèmics es van focalitzar en diferents problemàtiques socials: les tanques de Ceuta i Melilla, la reacció europea davant el vel islàmic i el seu sentit identitari, els centres d’internament d’estrangers (CIE) o la crisi humanitària sorgida arran de la guerra a Síria.

D’aquesta manera, no és d’estranyar que el meu primer contacte amb el món laboral periodístic fora per mitjà de la Fundació UNICEF. Allí vaig créixer, no només com a professional, sinó també com a persona. Vaig començar a posar en pràctica tot el que havia après d’aquest ofici i també vaig prendre major consciència dels drames humanitaris, moltes vegades oblidats, que se succeeixen permanentment en diversos llocs del món. Estava en una oficina amb algunes xiques i un sol xic on, per primera, i única vegada fins hui, la meua cap era una dona. El tracte va ser impecable i la nostra relació laboral es va convertir en amistat. No obstant això, per sobre de nosaltres dos, el president seguia sent un home. És curiós, perquè després vaig estar en altres tres empreses de comunicació i sempre he vist repetir el mateix patró moltes dones en la redacció i quasi tots els homes en l’enregistrament. Pel que sembla, els llocs de poder continuen portant nom d’home.

Malgrat això, m’alegra i tranquil·litza dir que a la meua vida mai he sentit discriminació o menyspreu en el treball o en els estudis per ser dona. Potser l’edat, la falta d’experiència o el desconeixement han sigut factors determinants en la relació amb els meus companys i companyes de professió, però poc ha influït el meu gènere en termes laborals. Ara bé, sí és cert que la complicitat i confiança entre el meu superior i algun xic de la redacció l’he pogut percebre, i pot ser que siga açò el que marque la diferència, la qual cosa augmente el respecte cap a uns en detriment d’altres.

Siga com siga, la majoria de periodistes de la redacció érem dones, per la qual cosa he vist a les meues companyes fer de Superwoman i estirar-se per a fer indistintament de càmeres o de reporteres, presentar els esports, editar vídeos o locutar notícies. Tot això alhora que eren supermares, perquè mentre intentaven donar el millor en el seu treball, seguien pensant en la salut dels seus xiquets, les disfresses del col·legi, les tutories, l’alimentació, les hores de son… I és que per a mi va ser molt grat trobar-me envoltada d’un grup de dones feministes que ho reflectien en els seus articles, en el seu estil de vida diària i en l’educació que donaven als seus fills. Encara recorde com explicaven als xiquets que el rosa era un color tant per a xiquetes com per a xiquets, o que «sí és sí, i no és no, sempre».

8-M, contradiccions personals

Per això, un dels dies més difícils i desconcertants que hi vaig viure va ser la jornada de la Vaga Internacional Feminista, el 8-M: davant la necessitat de reclamar per la igualtat, hi havia el sentiment de responsabilitat. Què seria de la tele si no ens presentàvem l’endemà, quan la majoria de les periodistes érem xiques? Crec que aquell dia moltes ens vam sentir així, però al cap i a la fi la intenció era eixa, parar, i aquella va ser una manera de fer-ho evident. Encara que nosaltres no patírem una desigualtat aparent, calia unir-se per aquelles companyes que no gaudeixen de les mateixes oportunitats. En el meu cas, m’havia trobat de tot des de caps d’informatius que donaven una llibertat absoluta i ens permetien un tractament lliure de la informació, fins a responsables que no eren proclius a tractar temes relacionats amb el feminisme. No obstant això, sense suportar opressió. Va ser espectacular comprovar que totes les dones periodistes decidíem reclamar totes juntes els drets de les nostres germanes.

Fins ara, no he hagut de lamentar episodis de masclisme en els llocs on he treballat i he pogut exercir la meua professió amb molta llibertat; així i tot, em preocupa el meu futur i el de les meues amigues dones i periodistes. Sabem que el periodisme és sacrificat, que cal dedicar-li temps, esforçar-se i renunciar a algunes coses per a optar a unes altres. Qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa, ens diuen, i hem après a migrar per a trobar millors oportunitats. Això és el mateix per a tots, però com establir-se en un lloc i començar a formar una família? És una utopia? És només un somni bonic que no encaixa en aquesta època? O per ventura som nosaltres les que no quadrem ni en el somni ni en l’època? Després de cursar el grau, els estudis no acaben, podem fer un màster, un doctorat… Segueixen els salts d’una empresa a una altra, les pràctiques no remunerades, les beques de formació en l’estranger i de regrés a casa. Imaginem que a partir d’ara els anys passaran ràpid i només ens quedarà la incertesa de la inestabilitat, l’anhel d’aconseguir algun dia un treball de lo nostre que ens permetrà independitzar-nos i llavors començar a plantejar-nos un futur diferent en el qual hi haja un espai per a la maternitat, sempre que no siga massa tard.

Durant la carrera, ha sigut una constant repetir-nos que treballar en el sector és complicat, que escassegen les eixides, que molt pocs ho aconsegueixen i viuen d’això. Però jo estic convençuda –sempre ho he estat– que els qui persegueixen els seus somnis al final els aconsegueixen. Al capdavall, algú hi ha d’arribar i la persistència és crucial. Crec que els qui realment ho desitgem trobarem un lloc per a desenvolupar-nos com a comunicadors, però també ens falta una especialització. Quan l’any passat finalitzava els meus estudis en la Universitat de València no trobava res que em poguera interessar. Havíem après de tot una mica i ara no sabia per on tirar. Va ser llavors quan vaig recordar que la meua pretensió era dedicar-me al periodisme social i d’ajuda humanitària. Després de moltes cerques i de preparar-me, emprenc ara un viatge de dos anys mitjançant el qual aprofundiré en França i Itàlia en l’estudi de les migracions i els processos d’integració. Són temes d’actualitat que necessiten professionals formats i informats que donen a conèixer el que està passant des d’un punt de vista objectiu, amb un discurs inclusiu i respectuós amb la diversitat.

Algunes assignatures sobre gènere

Gràcies a la meua formació universitària he tingut l’oportunitat de créixer personalment i professionalment, tant a València com en altres ciutats d’Europa, la qual cosa m’ha obert totes aquestes portes i horitzons. De fet, va ser durant el meu Erasmus en Newcastle quan més vaig aprendre sobre feminisme. En una assignatura anomenada Representacions: Identitat, Cultura i Societat vam aprofundir sobre l’origen del moviment, les dates i les figures més destacades, la seua importància i la seua evolució fins a l’actualitat. A través d’una anàlisi històrica, aquesta matèria ens va ajudar a descobrir des d’una àmplia perspectiva la complexitat de l’ésser humà i a comprendre on ens situem.

Així, amb aquesta experiència, considere que seria interessant que assignatures similars s’impartiren en la Universitat de València, en concret en el Grau en Periodisme. A aquestes alçades de la vida en què la lluita per la igualtat ha donat fruits, hi ha encara situacions en les quals la ignorància es fa perceptible en la redacció de les notícies, sobre qualsevol col·lectiu: immigrants, persones amb VIH, diversitat funcional, persones sense llar… I en qüestió de gènere la falta de formació també passa factura, raó per la qual en més d’una ocasió en llegir una informació he pensat: «Això és impossible que ho haja escrit una dona». I no m’equivocava. És evident que les nostres formes de pensar són diferents, i això pot reflectir-se en la peça que elaborem. Per exemple, la meua experiència professional m’ha permès descobrir amb certa facilitat qui es troba darrere de la càmera a l’hora de gravar una notícia per a televisió o d’escollir els recursos, perquè certes preses o visions poden resultar més cridaneres per a un home o a una dona, encara que això depèn molt de la persona. En canvi, el fet de destacar determinats aspectes no hauria de plasmar-se mai en una presentació imparcial de la informació que perjudique o degrade la imatge d’un determinat grup de persones.

Sens dubte, crec que és necessària una educació en valors també dins de l’àmbit universitari. De la mateixa manera que assignatures com Periodisme de Conflictes i Pau ens han preparat perquè fem un ús adequat de la informació i utilitzem els termes correctes en referir-nos a situacions de vulnerabilitat. Seria convenient que altres matèries ensenyaren en la igualtat, dirigiren aquells estudiants que encara caminen perduts en clau de gènere; i aportaren les eines necessàries per a anomenar les coses pel seu nom i fomentar un discurs inclusiu i respectuós envers totes les persones.

• La meua intenció era poder servir d’alguna manera a la societat a través del meu treball, poder fer alguna cosa pels altres, i no estava molt segura de si a través del periodisme seria capaç d’açò.

• No em valia qualsevol periodisme, havia de ser un periodisme responsable i compromès, un periodisme social que responguera a les exigències de la societat, a la necessitat d’informació justa i veraç.

• M’alegra i tranquil·litza dir que en la meua vida mai he sentit discriminació o menyspreu en el treball o en els estudis per ser dona.

• És evident que les nostres formes de pensar són diferents, i això pot reflectir-se en la peça que elaborem.