Читать книгу Comunicar i marcar la diferència - AA.VV - Страница 13

TERESA CIGES (València, 1992)

Any de titulació de Periodisme: 2014

Estudis: Màster en Màrketing i Comunicació Política (Universitat Autònoma de Barcelona-ICPS); Postgrau en Anàlisi i Comunicació Política (Universitat Autònoma de Barcelona-ICPS); Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica (Universitat de València)

Ocupacions anteriors: Directora d’El Matí Digital; Gabinets de comunicació institucionals i polítics; Analista política a Catalunya Ràdio i a La Vanguardia

Ocupació actual: Directora d’El Matí Digital des de setembre de 2019; Gabinets de comunicació institucionals i polítics des de gener de 2019; Analista política a Catalunya Ràdio (des d’octubre de 2019) i a La Vanguardia (des de setembre de 2017)

tciges@gmail.com @Teresa_Ciges

FEMINITZANT ELS MITJANS

Resulta curiós que sempre –o en la gran majoria de casos– que ens reunim per analitzar la situació de les dones ho fem dones. Costa trobar taules redones que aborden aspectes relacionats amb la igualtat de sexes on els homes estiguen presents i exposen el seu punt de vista. I és un problema, perquè la normalitat arribarà quan això no siga un problema de les dones i passe a ser un problema de la societat i, per tant, tots ens impliquem i trobem solucions.

Dit això, vull agrair a la Universitat de València, i en especial als organitzadors d’aquesta jornada, per haver creat un espai necessari que visibilitza les dones que hem estat formades en aquesta casa i treballem al món de la comunicació, però també serveix d’exemple, de far, als actuals estudiants.

El col·lectiu On són les dones té a Twitter una presència important, encarregant-se d’analitzar la presència de les dones als mitjans de comunicació i reivindicant l’espai que els pertoca. Al País Valencià, tenim una societat i uns mitjans suficientment madurs i autocrítics com per tenir un col·lectiu d’aquestes característiques? Segons demostra un estudi, entre juliol de 2016 i 2017, el 77 % d’opinions van ser escrites per homes als mitjans de comunicació. Sempre s’ha dit que el periodisme ha de ser motor de la transformació social, per tant ha de contribuir, apostar i lluitar per una societat igualitària. I la pregunta clau és: pot fer-ho sense comptar amb el 50 % de la població?

No hi ha dones que escriguen

No s’ha fet cap estudi sobre la presència de les dones als mitjans valencians, però s’ha de dir que a poc a poc anem avançant. I prova d’això és que el diari més llegit al País Valencià, Levante-EMV, té dos subdirectores, redactores en cap de seccions on mai havien estat, com economia, i tracta d’assolir el 50 % d’opinadores en cada edició. Tota aquesta evolució positiva des de l’arribada a la subdirecció d’Isabel Olmos.¹

Aquest també era un dels problemes –i continua sent-ho en part– del mitjà on treballe actualment, la revista Saó. Tan sols s’ha de veure que de 15 persones que formem el Consell de Redacció, 3 en som dones. Però, s’ha de dir que el fet que estiguem presents fa que canvie la mirada, que es mostren altres realitats, altres veus, altres singularitats.

Quan vaig ser nomenada cap de redacció no s’entrevistaven pràcticament dones, i una de les fites que ens vam marcar era que almenys el 50 % de les persones entrevistades foren dones, i si en un número no hi havia cap entrevista a una dona, es contrarestaria en el següent. S’ha de dir que no és tan senzill com es veu, i que moltes vegades costa –i més en un mitjà especialitzat.

Tan sols cal pensar en els grans personatges nacionalistes valencians per adonar-te’n que pràcticament no hi ha dones perquè la història o les ha silenciat o no les ha deixat desenvolupar-se. Per això és tan rellevant la ferramenta de l’Agenda d’Expertes encetada per la Unió de Periodistes, perquè ens dona a conèixer perfils que segurament se’ns escapen o no tenim a l’abast. Ara bé, també s’ha de dir que ens costa molt trobar dones que escriguen, però a poc a poc, la situació es va revertint.

Com a dona s’ha de demostrar més

Pel que fa al meu dia a dia, no he tingut cap problema en desenvolupar les meues tasques pel fet de ser dona, encara que a algunes persones (una minoria) els costa acceptar indicacions d’una dona, i a més a més, jove. És cert que en alguna entrevista, sobretot amb homes amb una certa edat, m’he sentit desplaçada per ser dona: per exemple, formulant-los preguntes i respondre sense mirar o mirant al meu company. També he sentit que en alguna ocasió han comptat amb mi per a complir una quota, he demostrat que valia per a eixa feina i, per això, m’han tornat a trucar.

Fa quatre anys que vaig acabar la carrera i vaig tenir la sort de poder treballar com a periodista. En el camp de batalla, he extret les següents conclusions pel que fa a la importància de les dones als mitjans de comunicació.

El fet que les dones estiguem presents als mitjans de comunicació dirigeix la mirada cap a altre lloc on encara no s’havia focalitzat, crea complicitats cíviques i dona veu a aquells col·lectius que fins ara havien estat silenciats o discriminats. De forma conscient o no, comporta:

– L’ús d’un llenguatge no sexista i inclusiu, no sols amb les dones, sinó també amb altres col·lectius, perquè hem patit la discriminació i volem apostar per una societat oberta on tots tinguem cabuda.

– Visibilitza la tasca d’altres dones. A través d’articles o entrevistes, o bé denunciant la no inclusió de dones en certs àmbits (per exemple, quan s’escriu sobre l’absència de dones als festivals de música).

– Reivindica, a través de la tasca desenvolupada, el nostre lloc: som igual de vàlides que els homes. No oblidem que en una situació normal no caldria reivindicar res.

S’ha de recordar que aquests passos que anem fent per assolir la igualtat real no els podrem fer mai sense els homes, per això resulta tan necessària la seua complicitat.

Per acabar, feia referència al principi a un estudi del col·lectiu català On són les dones. S’afirma que «a l’hora de representar l’opinió de les dones, el factor més clar de diferenciació és la titularitat del mitjà. Només la titularitat pública sembla garantir que tendeixen a la paritat». Doncs bé, ara que la nova radiotelevisió pública valenciana ja està en marxa –per fi!– hem de tenir en compte el paper que hi juguen les dones. De moment, podem afirmar que À Punt és feminista, atorgant a les dones el lloc que mereixen, assolint la igualtat i fins i tot apostant per programes com Valentes que pretén divulgar el paper que han jugat les dones en la societat valenciana. Anem pel bon camí.

• Sempre s’ha dit que el periodisme ha de ser motor de la transformació social, per tant ha de contribuir, apostar i lluitar per una societat igualitària. I la pregunta clau és: pot fer-ho sense comptar amb el 50 % de la població?

• Pel que fa al meu dia a dia, no he tingut cap problema en desenvolupar les meues tasques pel fet de ser dona, encara que a algunes persones (una minoria) els costa acceptar indicacions d’una dona, i a més a més, jove.

• Visibilitza la tasca d’altres dones. A través d’articles o entrevistes, o bé denunciant la no inclusió de dones en certs àmbits.