Читать книгу Comunicar i marcar la diferència - AA.VV - Страница 9

BLANCA APARISI GALÁN (València, 1993)

Any de titulació de Periodisme: 2016

Ocupacions anteriors: Gestió de la comunicació en entitats culturals i en diferents empreses

Ocupació actual: Gestora de comptes en la agència de comunicació valenciana Grupo R Comunicación

blancaparisigalan@gmail.com

CONSTRUINT PONTS FEMINISTES

Abans de començar la carrera de Periodisme, em recorde com una jove romàntica amb molts somnis sobre com, com a dona, podria canviar el món. Des de ben xicoteta, he rebut una educació fonamentada en la igualtat, la llibertat i el respecte. La meua iaia ens portava de la mà a mi i als meus germans a la primera línia de totes les manifestacions i actes reivindicatius que es preparaven per al Dia de la Dona o el Dia Contra la Violència de Gènere. Va fer un veritable esforç perquè prenguérem consciència i utilitzarem un llenguatge inclusiu, esforç que ens va dur, en més d’una ocasió, a algun embolic durant la nostra secundària. Recorde quan un professor va dir-nos, enmig d’un canvi de classe, que ens asseguérem tots i la meua germana i jo continuàrem dempeus. Ell va repetir, de nou, l’ordre i nosaltres diguérem que no ens estava incloent a les dones, a totes, en eixa petició –raonable, per altra banda– i, per això, no havíem reaccionat. El seu rostre va canviar i cridà: «Jo defensaré a la dona, però com vulga».

Aquest comentari ressonà fortament en mi. Més enllà de si el meu professor volia donar-nos una excusa o manifestar la seua lluita des d’altre punt de vista, fou la primera vegada que me’n vaig adonar que la lluita per la defensa de la igualtat de gènere s’havia atomitzat en distints corrents que enfocaven la problemàtica i com aturar-la de forma distinta. Fins a aquest moment, sols havia conegut el feminisme més de base, de la primera i la segona onada. Intuïa que les exigències de les dones haurien de reformular-se i adaptar-se a la realitat, com va passar amb el model de democràcia representativa i el qüestionament que hi hagué al voltant d’aquest durant els dies en els quals la Plaça de l’Ajuntament es va transformar en la plaça del 15-M i podíem somiar amb una democràcia real. Les noves necessitats com a col·lectiu en una nova societat així ho requereixen. I amb aquest pressentiment vaig arribar a la universitat, el bressol del saber, on evidentment la pressuposició es va confirmar amb les infinites teories feministes que anava escoltant.

Des de la transició democràtica, sabíem que aconseguir, solament, la igualtat en drets i deures, tant en el terreny civil com en el terreny polític, era insuficient per a obtenir una igualtat real. La supremacia de l’home continuava imperant de forma més o menys subtil donat que la misogínia es trobava socialment rebutjada –almenys això deien. Als mitjans de comunicació continuava havent-hi un flux incessant de notícies sobre víctimes de violència domèstica i violacions i, com a contrapartida, anuncis de mesures polítiques que no aturaven aquests assassinats i semblaven, simplement, un llavat de cara del govern de torn. L’any que vaig entrar a la Universitat de València se sumaren 61 dones assassinades a mans de maltractadors i, de tant en tant, s’informava de les agressions sexuals on les dones eren les protagonistes i, de vegades, mostrant-les culpables d’haver-les ocasionat. En aquest context, raonablement, moltes veus exigien prendre plena consciència del camí legítim que encara hem de recórrer per a arribar a la igualtat real i per a enderrocar la construcció, els rols i estereotips socials que romanien en l’imaginari de la ciutadania sobre la dona, fins i tot plantejant-se la condició o orientació sexual, i que són molt difícils d’eliminar.

Per una banda, tot aquest debat em semblava molt interessant i enriquidor. Sempre he cregut que la democràcia es construeix i avança gràcies als conflictes, l’enfrontament entre dues bandes amb propostes dispars, i també gràcies a la capacitat d’arribar a un consens amb un intermediari modificant, fins i tot, aspectes legals o cívics socialment admesos. No obstant això, vaig començar a percebre una confrontació interna en el discurs articulat per un grupuscle del mateix moviment cada cop més ferm, que anava fent-lo més exclusiu i, d’alguna forma, més discriminatori: una part de les dones ja no eren considerades feministes perquè el contingut o la forma de reivindicar estava, per a algunes, obsolet i, per tant, quedaven allunyades de la vertadera lluita social que ara s’estava lliurant. Des d’altre punt de vista, les dones que no se sentien representades pels nous feminismes van distorsionar el mateix concepte de feminisme –aprofitant aquesta conjuntura– per tal d’equiparar el masclisme, la superioritat de l’home enfront de la dona, amb el feminisme, que busca la igualtat entre homes i dones, i desqualificant el mateix moviment en l’esfera pública.

Desigualtat i sistema heteropatriarcal

Com a comunicadora i estudiosa del discurs, vaig intentar aprofundir en l’arrel d’aquest tipus d’odi o reticència cap a un tipus de feminisme més convencional o, en l’altre extrem, més radical. És cert que els mitjans tradicionals –la premsa en paper, la ràdio i la televisió principalment– no han sabut donar veu i espai a les noves versions de la lluita contra la desigualtat de la dona, sobretot aquelles que senyalen al sistema heteropatriarcal, vinculat al capitalisme, com a una de les principals causes de la reproducció de la discriminació. Com que allò que no es comunica no existeix, aquests nous feminismes aprofitaren internet i, en concret, les xarxes socials per a difondre les seues reivindicacions, organitzar-se i mobilitzar-se i anant sumant forces, en l’àmbit internacional, una comunitat que, de vegades, ha assolit una forta presència mediàtica i ha aconseguit que les seues crítiques transcendiren al debat, fins i tot parlamentari. Aquest activisme ha permès difondre les qüestions de gènere i ha agitat la insurrecció, profundament adormida durant anys, enfront a episodis de violència masclista intolerables. Afortunadament, totes anem a una per a compartir, a viva veu, que la manada somos todas o que no volem que hi haja ni una víctima més per la violència masclista. Gràcies, de veres, per tornar a ficar-nos en el punt de mira de l’esfera pública.

No obstant això, les xarxes socials, a més de consolidar-se com un espai on es pot nodrir el debat amb nous factors, més enllà dels grups de pressió que habitualment influeixen, poden esdevenir en una eina de radicalització superficial i de consolidació d’un pensament hegemònic que, en última instància, no té gaire sentit ni es troba obert al diàleg.

Internet és un ventall molt gran, que permet l’accés al coneixement en molts àmbits i a la connexió i relació amb milions de persones arreu del món. Però també presenta les seues particularitats, que no sempre juguen a favor nostre: normalment les i els internautes només busquen allò que els interessa, d’acord amb la seua visió de la realitat, o allò que els ha recomanat el seu cercle d’amigues i amics amb plantejaments similars. Per altra banda, Google, Facebook, Instagram, Twitter, LinkedIn, totes les xarxes en general i les pàgines web rastregen els nostres gustos, els corrents de pensament que seguim, la nostra inclinació política, les nostres tendes preferides o els artistes que més ens agraden, a través, entre d’altres, de les cookies. Així poden incloure publicitat adaptada a les nostres preferències i fer créixer els seus ingressos. Amb aquesta segmentació d’una realitat –a la qual també contribuïm indirectament–, només escoltem el ressò de la nostra veu i, a poc a poc, sense altres veus que ens facen reflexionar, s’accentua la nostra postura i resulta complicat donar credibilitat a altres punts de vista.

A més a més, la major part dels usuaris en internet no llegeixen tot el contingut: fan un escaneig en forma de L invertida per tal d’intentar retenir la informació més important i ometre la resta. Aquesta forma de lectura s’ha arrelat tant que ha canviat la forma d’estructurar la mateixa pàgina web per fer més àgil la lectura en scroll. Altres persones, en compte de repassar la pàgina en un cop d’ull, cliquen en el cercador de cada pàgina, seleccionen una paraula clau i sols fixen la mirada en les frases i els paràgrafs que contenen aqueixa paraula, descartant qualsevol altre contingut que no siga visual, és clar. Ara mateix, el format que més es consumeix són els vídeos de menys de 30 segons i les pàgines que no inclouen imatges, sons o altre contingut audiovisual són automàticament descartades. Per últim, s’afegeix la dificultat de milions de finestres o anuncis emergents que interrompen la lectura de forma constant i fan perdre l’atenció i, per tant, les ganes de continuar llegint en aquesta vida sobrestimulada. El resultat de tot aquest procés és una lectura superficial sobre la qual sols es pot obtenir una argumentació superficial i que es combina amb líders d’opinió, influencers, que, en la seua majoria, tracten temes relacionats amb l’estètica, life style o viatges econòmicament inassolibles a territoris recòndits de tot el món.

Radicalització i superficialitat

Així doncs, la radicalització sumada a la superficialitat és una combinació perillosa, donat que pot ser la base d’una retòrica cridanera, però sense un propòsit clar que vetle pel bé comú, com ara, la lluita per la igualtat de gènere. Malgrat aquesta complexa situació, ens trobem en un moment idoni per poder fer front a aquesta aparent confrontació entre els diferents feminismes perquè els i les joves d’aquest segle han pres consciència de les mancances d’aquest sistema des de punts de vista divergents i volen resoldre-les.

La implicació i l’interès d’aquestes noves generacions és evident i no es queda, simplement, en la queixa a les xarxes socials. Observem les últimes manifestacions del 8 de març. Milions de persones, amb pancartes i eslògans distints, en totes les ciutats d’Espanya anàvem tots a una veu: homes i dones, joves i velles, progressistes i conservadores defensaven el moviment feminista i demanaven mesures més efectives per tal de garantir la igualtat. Aquesta és la clara evidència que persisteix l’objectiu d’assolir una societat en la qual dones i homes, dintre de les seues diferències, puguen ser considerades i considerats com a iguals.

En aquest sentit, el meu germà que, en principi, no era el màxim implicat en la lluita, em va donar una bona lliçó. Un dia, en un sopar que organitzàrem a casa de la meua mare, estava parlant amb normalitat d’un assumpte que duia entre mans i, de sobte, va referir-se a ell mateix i a les persones que l’envoltaven en femení. Em vaig estranyar i li vaig preguntar perquè havia parlat en femení. Ell em respongué que es referia a «les persones» i m’explicà que volia canviar el seu llenguatge per tal de començar a canviar els seus esquemes mentals i les construccions socials que el submergien en actituds masclistes. Em va deixar bocabadada.

L’exemple del meu germà em va fer reflexionar sobre la posició que hem de tenir els i les periodistes dintre d’aquest terreny. Resulta imprescindible que els professionals de la comunicació assumim una responsabilitat en aquest sentit, com el col·lectiu idoni en la construcció d’un discurs i com a experts en la utilització del llenguatge. Som actors imprescindibles en la formació de l’opinió pública i això suposa certa implicació democràtica addicional per a saber què i com comunicar.

Hem de començar a tenir més en compte el que significa comunicar en clau de dona. Comunicar en clau de dona és emfatitzar les qüestions de gènere en el debat mediàtic, tractant d’escoltar les veus que tenen alguna cosa a dir dintre del conflicte. Comunicar en clau de dona és comunicar des d’un punt de vista cooperatiu, traçant ponts entre dues realitats, ambdues plausibles, i arribant a consensos. Comunicar en clau de dona és reconèixer la discriminació que roman sobre un col·lectiu sense excloure a altres que tinguen una visió distinta del mateix fet. Esperem poder estar a l’altura d’aquesta feina imprescindible per a l’evolució de la nostra societat i la nostra democràcia.

• La implicació i l’interès d’aquestes noves generacions és evident i no es queda, simplement, en la queixa a les xarxes socials. Observem les últimes manifestacions del 8 de març.

• Com que allò que no es comunica no existeix, aquests nous feminismes aprofitaren internet i, en concret, les xarxes socials per a difondre les seues reivindicacions, organitzar-se i mobilitzar-se i anant sumant forces, en l’àmbit internacional, una comunitat que, de vegades, ha assolit una forta presència mediàtica i ha aconseguit que les seues crítiques transcendiren al debat, fins i tot parlamentari.

• Resulta imprescindible que els professionals de la comunicació assumim una responsabilitat en aquest sentit, com el col·lectiu idoni en la construcció d’un discurs i com a experts en la utilització del llenguatge. Som actors imprescindibles en la formació de l’opinió pública i això suposa certa implicació democràtica addicional per a saber què i com comunicar.

• Hem de començar a tenir més en compte el que significa comunicar en clau de dona. Comunicar en clau de dona és emfatitzar les qüestions de gènere en el debat mediàtic, tractant d’escoltar les veus que tenen alguna cosa a dir dintre del conflicte.