Читать книгу Comunicar i marcar la diferència - AA.VV - Страница 11

ADA BLANES I DOMÍNGUEZ (Alcoi, l’Alcoià, 1988)

Any de titulació de Periodisme: 2011

Estudis: Màster en Comunicació de Moda i Bellesa (Vogue-UC3M)

Ocupacions anteriors: Periodista a RTVE; Periodista a À Punt Media

Ocupació actual: Mestra de Primària al CEIP La Muixara (La Nucia)

ada.blanes@gmail.com @adablanes

LA IGUALTAT EN EL PERIODISME ESPORTIU I DE MODA

Jo crec que el meu interès pel periodisme i el feminisme van créixer un poc de la mà. Feminista, pot ser, ho soc des de sempre, encara que no n’era conscient. De ben menuda vaig començar a reclamar els mateixos drets que els meus amics xics a les festes del meu poble, Alcoi, a queixar-me perquè no podia jugar a futbol a l’equip dels meus amics o a indignar-me perquè jo havia d’aprendre a fer coses de la casa mentre a alguns companys, sobretot xics, els ho feien tot. Però crec que la paraula feminisme no va arribar a la meua vida fins quart d’ESO, on precisament a l’assignatura optativa de Premsa, la gran professora Rosa Martínez, per a escriure un article d’opinió, ens va fer reflexionar sobre la desigualtat entre homes i dones. A partir d’ahí vaig començar a interessar-me més, tant pel periodisme com pel feminisme, a llegir i a escriure més, a reflexionar i debatre sobre moltes situacions que m’envoltaven i, sobretot, a preguntar-me el perquè de moltes coses, a la majoria de les quals hui en dia encara no he trobat resposta.

El cas és que quan vaig passar a Batxillerat, ja tenia ben clares dues coses: que volia estudiar Periodisme i que anava a reivindicar sempre la igualtat entre homes i dones, denunciant cada situació que em semblara masclista i participant activament en l’associació Fonèvol, la qual porta ja més de 20 anys de lluita per la participació igualitària de les dones a les festes de moros i cristians d’Alcoi.

Masclisme en les aules

Quan vaig arribar a la carrera, l’any 2006, em vaig adonar que encara que quasi tots els professors anaven de progres, el masclisme també estava ben present a les aules. No només pel fet que la majoria eren homes, sinó també perquè la major part dels referents periodístics que empraven també ho eren. Recorde un moment de primer en què ens van preguntar pel nostre periodista preferit i, pràcticament tot l’alumnat vam dir algun home (Iñaki Gabilondo guanyava per golejada). Em pare a pensar i era ben difícil entrar a la carrera amb algun referent femení, més enllà d’alguna presentadora com Ana Blanco, Pepa Bueno o Letizia Ortiz, molt més coneguda per haver arribat a ser princesa que pel seu treball periodístic. Afortunadament, en 2009 Ana Pastor va començar a presentar Los Desayunos de TVE i la cosa va canviar. Dones i homes admiràvem el seu treball i parlàvem de la importància de donar més pes a les dones periodistes però la desigualtat era –i continua sent– exagerada i celebràvem cada avanç com si fora una gran victòria (com, per exemple, quan Montserrat Domínguez va ser anomenada directora de la versió espanyola del Huffington Post).

Un altre fet de la carrera que tinc ben present va ser el moment de triar entre dues optatives: Periodisme esportiu i Periodisme local. Tenia molt clar que volia escollir la primera opció, però les xiques que la compartien amb mi eren poques i el tractament era bastant desigualitari, més per part de l’alumnat que del propi professor, ja que la majoria donaven per fet que els xics de la classe sabien més d’esports que les xiques. El mestre feia un gran esforç per tractar-nos a tots per igual i recorde que davant una visita del prestigiós comentarista esportiu Michael Robinson per a la qual havia de triar quatre alumnes, va decidir que aniríem dos xics i dos xiques, i jo vaig ser una d’elles. L’experiència va ser inoblidable per moltes coses, però sobretot per una conversa sincera amb el senyor Robinson en la qual em va reconèixer que, per molt que sabera jo de futbol, això no anava a ser el més important a l’hora d’aspirar a treballar a la televisió, ja que, malauradament, la dura realitat era que, des de la grandíssima Olga Viza, per a esports només fitxaven ties bones que atragueren a un públic masculí. Jo era perfectament conscient que de mamelles no anava malament però que estava massa grossa per a l’ideal televisiu encara que no per això anava a deixar d’intentar-ho ni a matar-me a fer règim per aprimar-me.

En 2009 vaig tenir accés a les meues primeres pràctiques en Canal 9 Alacant i allí també me’n vaig adonar que malgrat que la majoria de periodistes eren dones, els que manaven eren fonamentalment homes i propers a una ideologia ben distinta a la meua, amb la qual cosa no anaven a posar-me les coses gens fàcils. I així va ser. Frases com «Bonica, ves-te’n a buscar meduses a la platja que no podem parlar de la Gürtel», o «Xicona, calladeta estàs més guapa» se m’han quedat ben gravades a l’apartat de records desagradables.

L’estiu de 2010 finalment vaig decidir no fer més pràctiques però vaig tantejar algunes opcions i recorde perfectament una entrevista amb el director regional d’un diari de dretes en la qual, a banda d’haver de suportar diversos comentaris masclistes com «eres muy mona» o «está claro que tienes buen gusto para vestir», vaig veure com esta persona suposava que jo era d’una ideologia similar a la del periòdic només pel meu aspecte físic. Això sí, vaig eixir dient-li que per molt que ell m’acceptara, jo no estava disposada a treballar allí.

Periodisme esportitu en televisió

En 2011, en canvi, l’experiència va ser molt diferent. Vaig entrar a fer pràctiques a la delegació de RTVE en València i m’hi vaig trobar amb molta gent lluitadora que m’animava a seguir el meu somni. Des del moment que vaig comentar que m’agradaven els esports em van posar junt al gran Quique Pallás, qui no només em va ensenyar molt sobre el periodisme esportiu sinó que va compartir amb mi la frustració perquè no hi haguera més dones al sector, independentment del seu físic. També vaig aprendre moltíssim d’Izaskun Fernández, una gran feminista i lluitadora per la igualtat de drets i pel bon periodisme en tots els sentits. Tanmateix, quan comentàvem la realitat tots coincidíem en què era molt difícil trencar certes barreres.

Quan vaig acabar les pràctiques –i, per tant, la carrera– havia de decidir ràpidament què fer el curs següent. Dubtava entre especialitzar-me en periodisme esportiu, periodisme de moda –una altra de les meues passions– o fer el màster de RTVE. Quique Pallás em va dir que, laboralment, el màster de RTVE no anava a servir-me més del que m’havien servit eixes pràctiques, ja que jo ja estava a la borsa de treball i que si en algun moment tenien espai em cridarien –cosa que van complir sis anys més tard– i que com l’experiència en periodisme esportiu també la tenia, em recomanava diversificar i fer moda si m’agradava tant.

Periodista de moda i feminista?

Aleshores vaig decidir fer el màster de moda i bellesa d’una coneguda revista femenina, no sense abans haver passat per tot un debat intern ple de preguntes com: Es pot estudiar moda i ser feminista? Poden agradar-te les marques i les coses de luxe i ser d’esquerres? I un llarg etcètera. El cas és que, finalment, me’n vaig anar a Madrid i les primeres impressions van ser prou dures. Era un món de dones i per a dones, però que, tot i això, estava dirigit majoritàriament per homes. En la moda les dones podem opinar, jugar, somriure i, sobretot, gastar, però els que prenen la majoria de decisions importants i sobretot tracten les qüestions econòmiques continuen sent ells. Afortunadament, com en tots els llocs, sempre hi ha una part bona i em vaig trobar també amb alguns professors destacables, com el filòsof Óscar Scopa, que em va ajudar a respondre a algunes de les meues preguntes i a fer compatible la meua ideologia amb els meus gustos. O Eugenia de la Torriente, feminista declarada i actual directora de Vogue, que destacava la importància i el paper de les dones, no només en la indústria de la moda sinó en tota la situació actual. Tanmateix, ni els uns ni els altres no van poder evitar que em trobara al llarg del curs amb moltes afirmacions molt qüestionables com «una dona elegant ha de dur tacons», «la depilació s’ha convertit en un imprescindible social» o «la cirurgia estètica ajuda a la felicitat». Al principi procurava rebatre-les totes i debatre sobre elles però em quedava tan sola que moltes vegades optava per callar. Heu de tenir en compte que la grandíssima majoria de les meues companyes eren joves de famílies amb molts diners que volien treballar en una gran marca de moda per lluir els seus modelets.

En acabar el màster, va començar una etapa laboral més orientada al màrqueting i la comunicació que al periodisme com a tal, i en el treball d’oficina el masclisme està encara més present. Des de normes de vestimenta que passen per recomanar uns colors o determinar una llargària mínima de la falda a entrevistes laborals on et pregunten directament si tens parella o si tens pensat tenir fills (encara que siga il·legal). L’última empresa del sector de la moda en la qual vaig treballar sí tenia un pla d’igualtat bastant avançat i a més em van oferir col·laborar en la seua millora, una tasca en la qual em vaig implicar activament. Afortunadament, l’empresa era un bon exemple quant a igualtat salarial per posicions, en paritat a les direccions de departament, en la inclusió de dones en àmbits tradicionalment masculins com el magatzem o la informàtica o fins i tot en l’anomenada conciliació familiar (que no personal). Tanmateix, eixa conciliació estava fonamentalment dirigida a les dones i hi havia encara molt de marge de millora en alguns aspectes com la comunicació de marca (crec que una empresa no pot anar de feminista mentre seguisca traient profit del cos d’una dona a les seues campanyes publicitàries), però almenys sempre escoltaven les meues propostes i es paraven a pensar sobre elles.

En 2017 vaig poder tornar al periodisme pur de la mà de Quique Pallás i RTVE durant un parell de mesos i després durant l’estiu de 2018 en la reaparició de la televisió pública valenciana, com a reportera del programa À Punt Directe. Si d’una cosa estic ben contenta i orgullosa, és que m’he retrobat amb unes televisions públiques molt més conscienciades que anys enrere per la importància de la igualtat al periodisme i de donar veu al feminisme als seus programes. Tanmateix, això no ha pogut impedir que com a reportera de carrer m’haja trobat amb diversos comentaris sobre el meu cos, amb algun home desconegut disposat a plantar-me un bes o fins i tot a creure’s amb dret de tocar-me el cul simplement perquè «estem de festa». Per a mi, el més important va ser que jo no em vaig quedar callada en cap d’eixes situacions i vaig fer veure el meu cabreig amb tots els implicats.

Mestra d’escola

Fa ben poc que vaig deixar el periodisme perquè vaig obtenir una plaça de mestra en les últimes oposicions de Magisteri i la meua situació ha canviat totalment. Abans tenia veu als mitjans però ara la meua veu influeix directament sobre una generació futura a la qual és importantíssim que eduquem en autèntica igualtat, amb la coeducació ben present com a element transversal a totes les àrees, encara que al currículum oficial encara no se li done la importància que mereix. La responsabilitat és molt gran i he de pensar cada dia que la igualtat és l’objectiu però que encara queda molt de camí de recórrer.

En els primers dies del curs em vaig veure obligada a explicar-los coses tan òbvies com que no hi ha jocs de xics ni jocs de xiques o que no passa absolutament res perquè un xic vulga vestir de rosa. Sí, és trist però encara estem així. El que tinc ben clar és que no pense rendir-me i que cal seguir avançant. I que jo, des del periodisme o des del magisteri, sempre procuraré anar fent camí cap a la igualtat.

• Era ben difícil entrar a la carrera amb algun referent femení, més enllà d’alguna presentadora com Ana Blanco, Pepa Bueno o Letizia Ortiz, molt més coneguda per haver arribat a ser princesa que pel seu treball periodístic.

• El prestigiós comentarista esportiu Michael Robinson em va reconèixer que per a esports només fitxaven «ties bones» que atragueren a un públic masculí.

• Vaig decidir fer el màster de moda i bellesa d’una coneguda revista femenina, no sense abans preguntar-me: Es pot estudiar moda i ser feminista? Poden agradar-te les marques i les coses de luxe i ser d’esquerres?

• Si d’una cosa estic ben contenta i orgullosa és que m’he retrobat amb unes televisions públiques molt més conscienciades per la importància de la igualtat al periodisme i de donar veu al feminisme als seus programes.