Читать книгу Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou - Pere Comellas, Carme Junyent - Страница 19
ОглавлениеUn debat complex
La confusió del gènere gramatical amb el sexe biològic i la discussió al voltant de l’ús del masculí genèric com a forma que inclou tots els individus ha generat un debat social sobre com es podria adaptar la llengua perquè donés més visibilitat a les dones. La relació llengua-societat és sempre una relació complexa, perquè combina aspectes lingüístics, socials, psicològics i ideològics i perquè s’emmarca en una estructura social conformada per diferents grups i jerarquies.
L’origen del moviment
Entenent la llengua com a mirall de les desigualtats de la societat, alguns grups van començar a generar un sociolecte incòmode per mostrar verbalment una presa de posició clara davant les estructures patriarcals de poder. Amb la voluntat de canviar les relacions de dominació establertes, van començar a modificar el corpus de la llengua amb nous usos lèxics, morfològics i discursius (fins i tot van buscar nous morfemes per a la funció de masculí genèric: alumnis, alumn@s, alumnxs, alumn·e·s, alumn·s...). Aquest trencament explícit de la norma buscava sacsejar les ideologies i les representacions lingüístiques dels parlants per tal d’eliminar les desigualtats entre homes i dones.
De la dissidència a la institucionalització
Ara bé, què passa quan aquest moviment de protesta i subversió lingüística és captat pel poder contra el qual volia lluitar? Precisament des de les institucions transmissores de la norma (les institucions públiques, l’àmbit polític, els mitjans de comunicació i el món educatiu) es va adoptar ràpidament aquesta pràctica i van començar a implementar aquests nous hàbits lingüístics, a més de crear guies, cursets i materials de formació sobre com aplicar el llenguatge no sexista - llenguatge inclusiu. Si el moviment feia èmfasi en el trencament de la norma per generar canvis en la consciència, què passa quan el trencament de la norma esdevé norma? Aquesta institucionalització del moviment va suposar, a més, un canvi estètic sense conseqüències palpables per a la població femenina i una forma de blanquejament lingüístic de la discriminació sistèmica de la dona en la societat. Modificar la llengua perquè res canviï, just al contrari del que es pretenia. Així, trobem situacions com les de partits polítics catalans que utilitzen sistemàticament el femení genèric però que quan es denuncia un cas d’assetjament contra una dona protegeixen l’agressor; o alts càrrecs que feien broma explicant que triaven les conselleres en funció de qui tenia els pits més grossos sense que això comporti cap dimissió.
La fi del moviment?
Dos fenòmens posen en entredit la continuïtat del moviment: d’una banda, aquesta perversió dels objectius inicials contra els quals havia nascut; de l’altra, l’emergència de noves concepcions del gènere (gènere fluid, persones agènere, bigènere...) que trenquen el debat binari entre homes i dones. Ser subversiu comporta ara, doncs, no seguir les noves convencions de desdoblament i adaptacions establertes per les institucions? Segurament la millor recomanació que podem fer és la d’aplicar el sentit comú (adaptar les referències individuals, d’oficis i càrrecs; evitar les expressions discriminatòries o els usos estereotipats, etc.), sabent que no és el codi lingüístic qui produeix la discriminació sinó l’estructura social (i és aquí on cal situar els esforços). Recargolar la gramàtica o la morfologia, allargar i complicar els textos té poc impacte real en la modificació de les desigualtats, ja que la llengua per si sola no té tanta força ni tant de poder. És el patriarcat, amics!
