Читать книгу Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou - Pere Comellas, Carme Junyent - Страница 9

Com ja he dit, la idea inicial era convidar un gran nombre de dones, especialment lingüistes però no tan sols, que es dediquessin professionalment a la llengua perquè hi diguessin la seva. La proposta era que enfoquessin el tema de la manera que els semblés més adient a partir de la seva experiència i àrea d’expertesa. La dificultat més gran era la limitació d’espai (3.000 caràcters). La intenció de la brevetat és clara: es tracta d’aportar idees que es puguin desenvolupar. A grans trets, vaig adreçar la convocatòria a: lingüistes, periodistes i assessores lingüístiques de mitjans de comunicació; escriptores, traductores i/o correctores; treballadores en serveis lingüístics d’organismes oficials, i ensenyants de llengua (o llengües).

En el cas de les lingüistes, trobo que hi ha aspectes bàsics que és important fer entendre, com ara que el canvi en el lèxic és radicalment diferent del canvi gramatical, i també que el desori morfosintàctic que han provocat els desdoblaments ha generat si més no una inseguretat en les concordances que algú hauria d’intentar aturar. En la propaganda institucional recent de l’Ajuntament de Barcelona he arribat a trobar totes aquestes combinacions:

Il·lustríssims veïns i veïnes

Il·lustríssimes veïnes i veïns

Il·lustríssims veïnes i veïns

Il·lustríssims veïna i veí

Il·lustríssim veí i veïna

Potser n’hi ha més, ho desconec, però, si no m’erro, hi ha més combinacions possibles i ja es veu que pot passar de tot. Jo mai no m’he plantejat la qüestió del gènere com una qüestió de normativa —la normativa, al capdavall, ha de triar entre els usos, no se’ls pot inventar—, però davant d’aquests casos lamento que cap autoritat no s’hagi manifestat. També crec que les lingüistes poden explicar perquè no és equiparable un canvi en les concordances a un canvi en els diacrítics, per posar un exemple prou conegut. L’ortografia no deixa de ser una opció, el funcionament de la llengua no ho és. Forçar una llengua implica creure que pensem que ho podem fer millor que la humanitat en el seu conjunt. És el que han fet els que han interpretat el gènere no marcat com a privatiu d’un sexe. No els donem la raó acceptant la seva imposició i jugant el seu joc, sobretot perquè, com diuen Hellinger i Pauwels: «En general, els termes femenins no s’utilitzen de la mateixa manera; poden estar marcats estilísticament i en moltes llengües tenen connotacions negatives, cosa que els fa inacceptables en contextos neutres i fins i tot específicament femenins. En canvi, els termes masculins, o bé son neutres o bé tenen connotacions positives».³

Allà on crec que és més necessària l’aportació de la lingüística, però, és en la gran damnificada d’aquest debat: l’anàlisi del discurs o l’anàlisi de la conversa. Una repassada a les guies de llengua no sexista ens mostra que, bàsicament, el que aporten són alternatives a termes que suposadament invisibilitzen les dones, però rarament parlen d’allò que és més important: quines estratègies es fan servir per invisibilitzar-les, menystenir-les o ignorar-les. De fet, és aquesta branca de la lingüística la que és fonamental en el debat sobre la llengua de les dones i, en canvi, és una de les més ignorades a casa nostra. De veritat, si hem de formar els joves en la igualtat, aquesta és la part fonamental. Perquè estem reproduint patrons masclistes inconscientment mentre perdem el temps en una categoria tan arbitrària com el gènere.

Un altre grup de convocades per a aquest treball van ser les relacionades amb els mitjans de comunicació. Paradoxalment, un àmbit que, com el seu nom indica, té com a objectiu la comunicació, també pot ser víctima d’aquesta imposició que el que fa, sobretot, és obstaculitzar la comunicació. Els partits polítics que han optat per aquestes formes més o menys creatives, des de l’ús del femení com a no marcat fins a la incorporació d’un tercer gènere, haurien de ser conscients de fins a quin punt, després de les intervencions, la gent es dedica a comentar com han parlat però rarament mencionen el que han dit. Potser per això aquestes propostes no han tingut gaire èxit en els mitjans, especialment els escrits. Sempre he dit que per a mi l’economia del llenguatge no és un argument perquè, si una cosa cal dir-la, cal dir-la. Però en mitjans de comunicació aquest principi sí que regeix, perquè el que cal és que arribi el missatge. També cal tenir present que els desdoblaments fan la seva funció: emfasitzar, matisar, diferenciar. Aquesta funció es dilueix si els desdoblaments es fan sistemàticament i aquesta és una conseqüència que els mitjans no es poden permetre.

Quan, l’any 2010, vam organitzar la jornada «Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana», una de les coses que més ens va sorprendre va ser que una part molt important del públic⁴ fossin correctors i traductors. Val a dir que, en general, eren els més enrabiats amb aquesta qüestió. Allà vaig començar a entendre que calia una reflexió molt profunda i, sobretot, una autoritat que hi posés ordre. Molts d’aquells professionals se sentien menystinguts perquè s’ignoraven els seus criteris professionals. D’aleshores ençà la cosa no ha parat de créixer i, aquests professionals, ningú no se’ls vol escoltar. A la jornada hi va participar el Dr. Joan Martí i Castell, aleshores president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, però no va voler fer res en nom de la institució i, de fet, l’IEC mai no ha dit res, tret que ho consideren una qüestió d’ús.

Jo em creuria que és una qüestió d’ús si no hagués calgut mobilitzar un exèrcit de correctors, si no s’haguessin fet servir els mestres per difondre aquests «usos» i si no haguessin calgut tants cursos i guies per ensinistrar-nos. Els que comparen la llengua no sexista amb els diacrítics que tinguin en compte tot el que s’ha hagut d’invertir en un cas i en un altre (i no parlo només de diners, parlo de personal, de temps i de tota mena de recursos); un cop feta la comparació, que n’avaluïn també els resultats. Si amb més de 40 anys de propostes de llengua no sexista no hem aconseguit cap resultat visible que els puguem atribuir, potser és que no hi ha cap relació entre ambdós fenòmens. Però sí que hi ha un resultat evident per a l’altre col·lectiu que vaig voler que digués la seva en aquest llibre, les treballadores en serveis lingüístics d’organismes oficials. Ho he comentat abans: és el grup on es veu més clarament la por. I la veritat és que no conec cap altre país on, amb el pretext de visibilitzar les dones, s’hagi reprimit tant un col·lectiu. Hi ha silencis massa eloqüents.

L’ensenyament ha estat la principal força difusora dels desdoblaments, per això creia que membres d’aquest col·lectiu també hi havien de dir la seva. Quan s’ensenya llengua, s’han d’incloure aquestes propostes? S’ha d’ensenyar llengua inclusiva? I, en cas que sí, com es fa? Es té en compte l’anàlisi de la conversa? Es prepara els mestres per promoure la igualtat en les aportacions que fan els alumnes? I una part important de l’ensenyament és l’ensenyament de llengües, i no tan sols de les llengües habituals, sinó de llengües molt diferents de les nostres. Sempre he cregut que les propostes de «llengua no sexista», a part d’entotsolades, en el sentit que no tenen en compte què passa en altres llengües (com a molt, s’han copiat propostes de l’anglès), i fins i tot solipsistes, són profundament eurocèntriques. Realment, es troba a faltar el coneixement de llengües diverses que ens permetin comparar. I es troba a faltar el coneixement de la relació entre les dones i les llengües que es manifesta de maneres tan insospitades, des de formes tabuïtzades fins a cultures on homes i dones fan servir lèxic diferent. Totes aquestes coses ens les hem perdut, abduïts per una qüestió morfològica que diuen que ens invisibilitza.