Читать книгу Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou - Pere Comellas, Carme Junyent - Страница 23

Professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya i investigadora

del grup IULATERM de la Universitat Pompeu Fabra

odomenechb@uoc.edu

L’any 1995 vaig fer una estada de recerca al Quebec, on vaig veure per primer cop, en una publicació governamental, una nota inicial que indicava que en aquell text l’ús del masculí tenia un valor genèric, sense cap voluntat sexista. Els lingüistes francòfons quebequesos ho tenien molt clar: en anglès, una llengua amb molt poca marca de gènere gramatical, es podia evitar l’ús del masculí genèric, però en francès només era possible fer-ho en textos curts i esquemàtics, de manera que en les publicacions llargues —com els textos normatius, plens de denominacions de càrrecs— continuaven usant el masculí genèric i afegien una nota inicial explicativa.

Quan vaig tornar a Catalunya al cap d’uns mesos, es començava a parlar de llenguatge no sexista, sobretot en l’àmbit administratiu, i de mica en mica van anar sortint guies i recomanacions per evitar l’ús del masculí genèric. L’estada al Quebec i la meva experiència professional, primer com a correctora i traductora, i després com a docent universitària, em van fer adonar de seguida de la impossibilitat d’aplicar aquests criteris de manera coherent en textos d’una certa llargada i complexitat —si més no en llengües com el català o el castellà. Recordo molt bé, però, que quan vaig manifestar aquest parer en una Jornada sobre llenguatge no sexista, organitzada pels serveis lingüístics universitaris l’abril del 2005 a la Universitat de Barcelona, la meva intervenció va generar rebuig i, fins i tot, davant la meva perplexitat, un cert enuig, entre la majoria de ponents i assistents.

Amb el pas dels anys, han anat sorgint força veus dissidents amb les recomanacions per a un llenguatge no sexista, però el tema encara genera força debat social. Com sol passar, les posicions es radicalitzen i es tendeix a defensar actituds extremes, a situar-se en el blanc o el negre, quan el que s’imposa, al meu entendre, és el gris. En un extrem trobem els partidaris d’eliminar l’ús del masculí genèric —considerat com un tret sexista que invisibilitza les dones— per tal de canviar la societat; i en l’altre extrem trobem els qui consideren que el gènere gramatical té poc a veure amb el sexe, que en català no en podem prescindir i que eliminant-lo no eliminem el sexisme social. I m’atreveixo a dir que entre una i altra posició ens situem la majoria de lingüistes, tal com argumento a continuació.

En primer lloc, la relació entre gènere gramatical i sexe és parcial i relativa: només entre un 15-20 % de les llengües del món tenen gènere gramatical, mentre que el sexisme està present en totes les societats; i en les llengües amb gènere el funcionament d’aquest mecanisme és molt divers (des de l’anglès, en què només varien alguns pronoms personals, fins al català, on la variació afecta adjectius, pronoms, determinants...). Des d’un punt de vista històric, l’origen del gènere gramatical en les llengües indoeuropees té una certa relació amb factors culturals (orientats per la identificació entre gènere i sexe, i per les cultures de base patriarcal), però també, i de manera simultània, amb factors formals, arbitraris (relacionats amb les declinacions, l’oposició nominatiu/acusatiu...). I des d’un punt de vista lingüístic, en les llengües amb gènere el masculí sol ser la categoria no marcada, perquè no té desinència de gènere; per tant és erroni identificar-lo com a masculí no inclusiu i considerar que exclou el femení. A més, cal tenir en compte que no és el mateix canviar coses superficials de la llengua —com les paraules, que sempre estan en constant i permanent evolució—, que aspectes profunds i estructurals, que responen a segles d’evolució —com el gènere gramatical.

En segon lloc, en llengües com el català el desdoblament de gènere provoca múltiples problemes de redacció, que es contradiuen amb les recomanacions per aconseguir un text planer i concís. Alguns d’aquests problemes són la incoherència o asimetria en les solucions aplicades en textos llargs, on és inviable evitar sempre l’ús del masculí genèric, fet que, a més, fa invertir molt de temps a buscar possibles solucions i genera inseguretat en l’ús lingüístic. I també la imprecisió semàntica, la manca de genuïnitat i/o l’ambigüitat que generen algunes solucions, com l’abús de sufixos col·lectius i mots abstractes, o l’ús del morfema -a en casos com la informàtica i de formes femenines amb continguts semàntics diferents a les masculines en casos com pallasso/pallassa, gat vell/gata vella...

Finalment, també cal dir que tot això no invalida el fet que el llenguatge sigui una arma poderosa per construir un determinat relat, tal com ha demostrat a bastament l’anàlisi crítica del discurs. Per aquest motiu cal usar un llenguatge tan respectuós com sigui possible, que contribueixi a evitar qualsevol discriminació per raó d’origen, raça, sexe, religió, opinió... Però per transformar els valors socials no n’hi ha prou amb usar un llenguatge respectuós; també cal impulsar veritables accions de transformació d’aquests valors. I perquè les solucions per usar un llenguatge respectuós siguin viables, cal que cada llengua les adapti i les faci seves, a fi que es puguin aplicar de manera fàcil i coherent, sense generar un esforç excessiu per al parlant, i evitant contradiccions i confusions que perjudiquin una comunicació clara i eficaç.

En el cas concret del català, si ens centrem en les recomanacions per a un llenguatge no sexista, podem evitar fàcilment l’ús del masculí genèric en les referències individuals, usant el masculí quan el referent és un home i el femení quan el referent és una dona. I en les referències col·lectives, quan ens adrecem tant a homes com a dones, podem optar per usar dobles formes en textos curts i d’estructura esquemàtica (cartes, formularis, rètols, avisos...), i reservar l’ús del masculí genèric per a textos llargs (i en aquest cas, sempre podem posar una fórmula inicial que aclareixi que el masculí s’usa com a genèric). I puntualment també podem usar un discurs no sexista voluntàriament forçat, amb una finalitat determinada, com podríem fer en una xerrada activista, per exemple, en què decidíssim usar el femení amb valor genèric per generar una reacció que sacsegés consciències i provoqués autoreflexió. En definitiva, aplicant aquest tipus d’accions podem contribuir a generar un llenguatge més respectuós, sense pretendre modificar de manera permanent un mecanisme estructural de la llengua com és el gènere gramatical, cosa que, al meu entendre, és innecessària i excessivament complicada —si no impossible— per al parlant.