Читать книгу Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou - Pere Comellas, Carme Junyent - Страница 22

Professora de lingüística de la

Universitat de Barcelona

@MireiaFarrus

Les lleis de la física són d’una bellesa extraordinària. Pierre Fermat ens va regalar un dia un principi que deia que el camí que pren un raig de llum per anar d’un punt a l’altre és el que es pot recórrer en el menor temps possible. És una forma d’estalvi energètic que també s’aplica a la lingüística amb la llei de la brevetat: com més s’utilitza una paraula, més curta tendeix a ser. Per això, la primera revolució sobre el llenguatge inclusiu, que es basa en el desdoblament constant del gènere amb el tots i totes i benvolgudes i benvolguts, s’acaba diluint a la tercera línia de discurs, perquè les lleis de la natura tenen més força que els discursos polítics.

La segona revolució del llenguatge inclusiu ens va portar les formes genèriques de professorat i alumnat, i què voleu que us digui. Jo tinc devoció pels meus alumnes, i en parlo molt d’ells, els meus alumnes aquí, els meus alumnes allà. Tenen nom, cognoms, cara, vida. El meu alumnat és un concepte abstracte totalment mancat d’aquesta afectivitat, que és la base per a una educació de qualitat. Que no és el mateix anar a sopar amb els veïns que anar a sopar amb el veïnat, caram.

La tercera revolució, la més revolucionària de totes, ens va portar el femení genèric: ara totes som companyes, i ens va deixar a uns quants amb els ulls esbatanats. Perquè jo pensava que la categoria marcada era precisament la que ens feia visibles i úniques entre la multitud. I trobo que tenir una categoria marcada pròpia té un no sé què que fa interessant, ves. Ara resulta que això ho regalem i ho diluïm? Però en màrqueting no diuen que et diferenciïs i triomfaràs? Potser la gran revolució, companyes, seria justament reivindicar aquesta categoria com a ben nostra.

Amb tot, reconec la bona intenció d’aquestes iniciatives, valoro l’esforç de qui ho promou amb el convenciment de fer un món més just, i soc conscient dels reptes que afrontem les dones en molts àmbits de la vida, com ara el professional. La meva mare em deia molt sàviament que, per poder arribar al mateix lloc, si els homes tenien una carrera jo n’havia de tenir dues, i si ells parlaven tres llengües jo n’havia de saber sis. Les estadístiques li donen la raó: un informe de la Xarxa Vives d’Universitats diu que més de la meitat dels estudiants universitaris de grau, màster i doctorat són dones, però només tenim un 20 % de catedràtiques, i que «quan les dones arriben a l’escalafó més alt han trigat una mitjana de 16 a 20 anys més que els homes».

Aquesta és la motxilla que he portat sempre i que voldria que la meva filla no hagués de portar mai. I quan em pregunto si aquestes revolucions són la solució a tots aquests reptes, el que em temo és que més aviat són una distracció, i que culpem la llengua d’allò que en realitat és responsabilitat nostra. Que una dona tardi vint anys més a arribar allà on vol contradiu el principi de Fermat i és antinatural. I el desdoblament de gènere també.