Читать книгу Dues línies terriblement paral·leles - Francesc Grau Viader - Страница 12

Si sabéssiu com temo l’horabaixa! La temo perquè cada tarda, en vesprejar, m’entra una nostàlgia immensa; una enyorança indescriptible. Quan plou, perquè la pluja em recorda la mare, dreta darrere els vidres de la balconera, esperant el meu retorn. Quan el dia és clar, perquè el sol ponent em porta al pensament els capvespres del meu poble i, en evocar-los, em semblen els més meravellosos del món. I quan la tarda llangueix ennuvolada i trista, com avui, perquè m’ho rememora tot a la vegada: la mare, el pare, els companys, el poble i la placidesa d’unes vesprades en pau que, lluny de casa, se m’afiguren terriblement remotes. I, sense llàgrimes als ulls, ploro per dintre.