Читать книгу Dues línies terriblement paral·leles - Francesc Grau Viader - Страница 18

Havent dinat m’he lliurat a la migdiada ajagut a l’ombra d’una olivera. La becaina deu haver-se allargat més del compte i la calor l’ha convertida en son profund. M’han despertat els crits i les rialles dels companys que jugaven a futbol. Es veu que el partit ja feia estona que durava perquè els he sentit que comentaven:

—Guanyem nosaltres per cinc gols a dos!

—Ep, això és falta! Heu entrat dos contra un. Posa la pilota al seu lloc…

«Gols, falta, pilota…» Pel meu magí, encara emboirat per l’ensonyament, hi giravoltaven aquestes paraules com si es trobessin atrapades en els solcs laberíntics del cervell sense encertar la sortida. «Gols, falta, pilota…» On era jo i, sobretot, què hi feia? La impaciència em consumia i, això no obstant, he optat per no obrir els ulls. En la penombra de les parpelles closes he intentat desxifrar les paraules clau on i què. De la mateixa manera que un jugador empedreït col·loca les seves cartes l’una sobre l’altra amb exacta precisió i lentament, gairebé imperceptiblement, va pinxant-les per a descobrir-ne la pinta, jo també he anat identificant, separadament, tots els sorolls que captava la meva oïda: el lladruc d’un gos; un tro somort i continuat a la llunyania; el cloqueig distant, tot just perceptible, d’unes gallines; el zumzeig estrident de les cigales; les veus dels jugadors de futbol… No, encara no podia obrir els ulls; seria com destapar totes les cartes de cop i jo, com el jugador empedreït, volia fruir tota la intensitat del joc sense perdre’n ni una sola engruna.

Es respirava una certa pau, tanmateix. Res no m’evocava els horrors de la guerra. Despertava, tal vegada, d’un malson? Estàvem realment en guerra o només ho havia somiat? No seria que, com tantes vegades, havia sortit d’excursió amb els amics del poble i, mentre ells jugaven a pilota, jo havia caigut en una mena d’ensopiment angoixós?

—Gol! —han cridat unes veus.

He obert els ulls. Estava estirat a terra, de panxa enlaire, i per entremig del brancatge de l’olivera s’albirava un cel intensament blau. He tombat el cap, a poc a poc, temorós del que la realitat pogués presentar-me. Uns companys vestits de soldat—no eren pas els meus amics del poble!— donaven puntades de peu a un manyoc que els servia de pilota. Quatre fusells, amb les baionetes clavades a terra, simulaven els pals de les porteries. Ara ja sabia on em trobava i què hi feia. Les cartes havien quedat al descobert i em mostraven una pinta dissortada.

—Passa-me-la!

—Meva!

—Xuta fort!

He tancat els ulls, novament, i durant una bona estona he somiat despert. Em feia la il·lusió que tot era com jo m’havia imaginat: que aquell cloqueig distant, tot just perceptible, no era el de les metralladores, que el tro somort i continuat no eren els dispars dels canons llunyans… I l’espectacle dels companys jugant alegrement a futbol, mentre la guerra continua inexorable, se m’ha fet odiosament insuportable.