Читать книгу Dues línies terriblement paral·leles - Francesc Grau Viader - Страница 14

Sembla que la nostra entrada en combat és imminent. Estem tan prop de les trinxeres que ja distingeixo perfectament quan les descàrregues provenen de les nostres armes o de les contràries.

Hem passat la nit en un turonet des del qual es domina, gairebé a tocar, la carretera que neix en una cruïlla situada una mica més enllà de la Sentiu i, passant per Montgai, arriba fins a Agramunt. Aquests dos pobles —la Sentiu enfront i Montgai a la nostra esquena— estan separats per mitja dotzena de quilòmetres i dues línies de trinxeres terriblement paral·leles. Entre ells s’hi han obert dues excavacions, fistonades de filferrades, des de les quals apunten els canons de milers d’armes i de mirades irades. És com si, entre aquests dos pobles veïns, l’odi hi hagués alçat una insuperable muralla de concepcions adverses, d’interessos oposats, d’ideologies irreconciliables. Hi ha quelcom més distant, més difícil de fer coincidir, que dues línies paral·leles per més properes que discorrin?

Fa uns dies que es lluita aferrissadament, sense treva ni descans, en una ofensiva que les nostres tropes van iniciar en aquest sector sense que, fins ara, s’hagi aconseguit avançar ni un sol pam de terreny.

Per la carretera el tragí de tropes és incessant: batallons de refresc en direcció a la Sentiu i una processó de ferits cap a Montgai. Lliteres i més lliteres transporten els ferits més greus, mentre a peu, coixejant o repenjant-se amb el fusell, a tall de crossa, els qui poden valer-se per si mateixos fan via cap als llocs de socors emplaçats darrere nostre. Els portalliteres, exhausts, fan esforços sobre-humans per no defallir en la tasca d’enretirar els soldats que queden fora de combat. De tant en tant, rendits en extrem, es deturen en un costat de la carretera, prenen alè durant un moment i reprenen el pas amb tota la lleugeresa que els permet el seu abaltiment. Al cap de poc ja tornen a passar amb la llitera buida a la recerca de més cossos desmembrats; de més carn esbotifarrada. I així una vegada i una altra, sense que sigui possible entreveure’n el final. De vegades s’aturen en sec, alertats per una mena de pressentiment que la pràctica ha fet instintiu, s’agenollen al costat de la llitera, alcen una punta de la manta que cobreix el ferit, creuen entre ells una mirada entenedora, aboquen el cos a la cuneta i reculen a cercar un altre ferit.

—Em sembla que aquella estadística de la qual ens parlava en Tíller, l’altre dia, aquí falla de mig a mig —ha comentat en Barceló, assenyalant la carretera.

Per acabar-ho de fer més patètic, l’artilleria enemiga té la mida presa en aquest tros de carretera i hi etziba granades amb una precisió matemàtica. Cada dos per tres salten enlaire les lliteres amb els ferits i els qui les porten. Resulta extraordinàriament commovedor de comprovar que els ferits que reculen continuen caminant, sense tirar-se a terra ni buscar cap protecció, quan senten apropar-se els projectils. És espantós veure’ls travessar una zona batuda, endinsar-se en la cortina de fum i metralla i sortir-ne més enllà o quedar-hi en l’intent. Tot això, però, sense alterar el ritme de llur pas; sense detenir-se ni dubtar; com una espècie de ninots mecànics amb alguna peça estropellada però amb la corda en un estat de funcionament aprofitable.

En Banús, pessimista com sempre, em diu que això que faig —es refereix a escriure aquest diari— és una bestiesa.

—Perds el temps, noi! —exclama—. No passaràs de les primeres pàgines. De cap dels qui estem ací no se’n cantarà mai més ni gall ni gallina! Fes-hi sortir el meu nom. Si, algun dia, aquests paperots teus passen a la posteritat, que se sàpiga, almenys, que un desgraciat que es deia Banús també va prendre part en aquesta bogeria col·lectiva. Jo no em veig pas amb cor de poder-ho contar, i a mi, em falta el teu humor per a escriure-ho…

Davant nostre l’estrèpit creix per moments. Ja no és possible de discernir cap tret aïllat. El fragor de la lluita ha esdevingut un brogit confús, del qual només en destaquen les explosions de les granades de gros calibre. El sentiment de por torna a envair-me. Temo que el valor no m’abandoni; que l’ànim, prim com el fil d’una teranyina, no se’m trenqui i m’esfondri com un ninot de drap; que els nervis, tensos com cordes de guitarra, no se m’afluixin en el moment més decisiu i em resulti impossible d’alçar els peus de terra, clavats en aquest fang espès que sembla ciment a punt d’adormir-se.

Tothom té el convenciment que entrarem en foc d’un moment a l’altre. Ara ens reparteixen cartutxos en abundor i quatre bombes de mà per cap. Un mutisme tens ha segellat totes les boques. Els soldats novells, i fins i tot els veterans, esperem amb expectació creixent el moment d’enfrontar-nos amb l’enemic. Per l’expressió dels rostres diríeu que alguns resen interiorment. Pel meu cervell, a forfollons, se succeeixen tot de records gairebé oblidats. Són pensaments tristos que em compungeixen l’esperit, com si l’instant que estic vivint no fos, ja de per si, suficientment aclaparador! Em fa la impressió que el subconscient només ha retingut els records desagradables —on rauen els moments feliços que he fruït?— i, curiosament, em vénen a la memòria en un ordre cronològic invers a com s’han esdevingut realment: primer els més recents; després els més antics. I em veig quan era infant i corria a refugiar-me als braços de la mare per tal que ella em protegís d’aquell sentiment de por, una por indefinida, inexplicable, i encara em sembla sentir, a frec de galtes, el contacte tebi del seus petons…

En Tíller se m’acosta amb esguard preocupat.

—Ja? —només li pregunto.

Ell, amb el cap, em fa que sí.

—Ànim! —exclama—. Ja veuràs com tot sortirà bé! —Em passa la seva cantimplora—. Té, fes un glop —diu.

Bec. Una cremor inesperada m’abrusa la gorja, al temps que una escalforeta reconfortant em recorre el cos amb el vigor d’una fuetada a la sang.

—És conyac! —exclamo.

Intento repetir. En Tíller m’ho impedeix.

—No convé abusar-ne —em diu—. Cal tenir el cap ben serè.

—Estic espantat, Tíller —li confesso—. Tu no ho estàs?

Abans de contestar enceta un somriure trist. Lentament, com si medités detingudament cada paraula, diu:

—Jo aniré deu passes davant teu. Si em veus defallir, si notes que el meu ànim flaqueja, engega’m un tret al cap. T’ho dic a tu perquè tinc la certesa que em seguiràs. Ho pots considerar una ordre!

La serenitat del sergent, la seva sang freda, la valentia que experimenta en uns moments així, m’infonen una gran confiança. Evidentment es tracta d’un home excepcional.

En Tíller m’estreny el braç, amb afecte, i descobreixo, sorprès, que la mà li tremola lleument…