Читать книгу Dues línies terriblement paral·leles - Francesc Grau Viader - Страница 9

La incògnita referent a la situació de Sant Martí Sesgueioles quedà resolta ahir mateix, si bé molt avançada la nit. Ja feia qui sap l’estona que «La Cucaracha», «Carrascal» i una pila inacabable de cançons, el nom de les quals ignoro, havien deixat pas a un total silenci; una quietud només interrompuda per la monòtona cantarella del tracatrac de les rodes en passar per les juntes dels rails i, esporàdicament, pel xiulet de la màquina. Com tantes vegades havia fet abans, el tren efectuà una altra parada. Aquest cop el xerric dels frens i la sotragada que invariablement acompanyava cada detenció passaren desapercebuts. Gairebé tothom dormia. Ara, però, l’atur era definitiu. Acabàvem d’arribar al nostre destí. El tren havia estat decantat en una via morta i, si la fosca no hagués planat pels voltants de la petita estació, hauríem pogut contemplar el sorprenent panorama d’una munió de pous, de centenars de pilars que sostenien les corrioles amb l’ajut de les quals es pouava l’aigua necessària per a regar els problemàtics melons que havien merescut la dedicació d’una estrofa.

Aquella màquina, vella i esbufegadora, havia invertit catorze hores justes per recórrer una distància de cent quaranta quilòmetres. El que, segurament en altre temps, havia estat un dinàmic artefacte, ahir ens va desplaçar a una velocitat mitjana de deu quilòmetres per hora. Aquesta lentitud de moviment, ni que fos a peu, no crec que ens permeti batre cap rècord. Si de cas el de la ronseria i encara gràcies.

En baixar del tren vam ser obligats a romandre en formació, durant una estona tan llarga que això va provocar algunes protestes. Tot seguit quedà evidenciada la tònica que imperaria d’ara endavant. Dos xicots, escollits a l’atzar, van ser separats de la formació i conduïts al calabós. L’ordre va quedar restablert immediatament. (Aquest matí ens hem assabentat que, a falta de local adequat, els havien ficat en un galliner buit d’aviram.) Nosaltres hem passat la resta de la nit albergats, en grups, a les nombroses pallisses que hi ha als afores del poble.

De bon matí ens han concentrat en una plaça. El dia es presentava ennuvolat. Si bé encara no plovia, un cel cendrós, llis i opac com una planxa de plom, presagiava una mullena segura. Enfilat sobre la cabina d’un Katiuska, dret i amb les llistes a la mà, un oficial malcarat ha començat a cridar noms seguint un rigorós ordre alfabètic. Aquells que eren anomenats engegaven un crit de «present!» i passaven a engrossir el grup que s’anava formant en un racó de la plaça. Una boira, espessa i pesada, s’allargassava mandrosament arran de terra i es deixondia fugaçment quan es veia esperonada per les puntades de peu dels qui corrien a incrementar la colla de l’altre angle de la plaça. Després, els flocalls boirosos que s’havien alçat al pas rabent dels homes s’ajeien novament sobre el sòl, com una gossada indolent. L’escena era realment impressionant. A la mitja llum de la matinada bromosa, la figura d’aquell oficial dempeus sobre la cabina del camió —com pilot d’una estranya nau que navegués en un mar de boira— adquiria un gran dramatisme.

Fins a la lletra L hem constituït un grup; la resta, fins a la Z, n’ha format un altre. El primer ha passat a dependre de la 60a Divisió; l’altre ha quedat incorporat a la 27a. De cop i volta he tingut el pressentiment que per a aquells dos grups —formats d’una manera capriciosa com pot ser una lletra inicial— la guerra començava d’una forma seriosa, inexorable, amb totes les molèsties i incomoditats i amb tots els perills que porta annexos. Una simple separació alfabètica podia significar, d’ara endavant, tenir sort o infortuni; viure o, tal vegada, morir. Que el fet de dir-se Foix o Moix, per exemple, possiblement influirà d’una faisó diferent en l’esdevenidor de cada u. Segons com rodin les coses podrà donar-se el cas que algú maleeixi la circumstància d’anomenar-se Brilles en comptes de Trilles, de la mateixa manera que, fa uns moments, un meu veí d’inicial es lamentava de la mala fortuna que guià el seu pare a inscriure’l com a nascut el dia 31 de desembre del 1920 —en realitat ell havia obert els ulls a la llum un dia més tard— amb la indubtable bona fe que, quan fos l’hora, pogués retornar del servei militar un any més jove.

—I pensar que, si el pare no hagués tingut aquell nefast acudit, ara jo m’estaria a casa tranquil·lament!

Em fa l’efecte que no trigarem gaire a sentir: «Mira que dir-me Fort! Amb tanta gent com hi ha per aquests mons de Déu que es diu Llort, Port, Sort, Tort…».