Читать книгу Dues línies terriblement paral·leles - Francesc Grau Viader - Страница 13

Cada dia ens apropem més a la primera línia. Abans el soroll que ens arribava del front era un brogit confús; resultava impossible de discernir les armes que l’ocasionaven. Ara, mentre estic escrivint, ja distingeixo clarament el repic de les metralladores, els trets que disparen els fusellers i uns altres espetecs més potents que deuen ser provocats per l’explosió de bombes de mà i morters. El que no puc endevinar, encara, és si aquella metralladora que canta «nas-de-bar-ra-ca-pel-noi» és nostra o bé pertany a l’enemic. Em fa l’efecte que això és degut a la falta d’experiència, perquè en Tíller coneix amb seguretat quines són les armes que disparen i el punt exacte d’on provenen els trets.

—No es tracta de cap metralladora —diria en Tíller, si pogués llegir el que he escrit—. És un fusell metrallador i està situat sota mateix d’aquella penya.

La instrucció s’ha intensificat darrerament. És més de tipus pràctic que no pas decoratiu. Res de marcar el pas. A nosaltres ens preparen per a una altra feina. Avui, per exemple, ens han ensenyat el maneig de les bombes de mà. És senzillíssim! Es treu l’anella. Amb els dits i el palmell de la mà es pressiona la palanca. Així, sense afluixar la pressió, la hi pots tenir tanta estona com vulguis; no passa res. Quan et sembla que ha arribat l’hora, la llances, la palanca s’alça automàticament i, al cap d’uns segons, bum!

Les recomanacions del nostre sergent —en Tíller— són cada vegada més freqüents i més precises. Ens explica la forma de parapetar-nos; ens alliçona en la manera d’avançar gatejant; ens ensenya com hem d’aprofitar els més insignificants accidents del terreny; com ens hem de camuflar en cas d’un atac aeri; la manera de fer un baiard, apte per a transportar un ferit, utilitzant dos fusells i dues caçadores… És un bon home, aquest Tíller! I simpaticot! Tot i que no ens porta gaires anys —jo li’n faig uns vint-i-cinc—, ens agombola com un pare. Es desviu pels homes que té sota les seves ordres. A en Barceló i a mi ens ha agafat de molt bon ull. Tot sovint ens ve a trobar i fem petar la xerrada. De vegades, per animar-nos, ens conta coses de les trinxeres. Sempre explica anècdotes divertides. Si hem de jutjar pel que ell diu, a la primera línia la gent s’ho passa la mar de xalat.

—No et fa por entrar en combat? —li ha preguntat, seriosament, en Barceló.

—Ja ho crec que me’n fa! —ha contestat sense rumiar-s’hi—. Me’n fa més de la que us pugueu imaginar. De vegades he de fer un gran esforç per vèncer la inquietud que em domina, sobretot en aquell compàs d’espera que precedeix el moment d’abandonar la trinxera i sortir a camp obert. Un cop hi ets pel mig, un nuvolet estrany se’t fica ací dins, entre cella i cella, i perds la noció de tot: del perill, del comportament i del temps. Després d’un combat resulta gairebé impossible precisar-ne la durada i les coses que has fet. És com si despertessis d’un malson que tant pot haver durat una eternitat, com unes hores, com uns minuts…

—Saps què em passa, Tíller? —he dit jo—. Sento una gran desconfiança en mi mateix. Recelo del meu valor. No l’he posat mai a prova i temo tenir por.

En Tíller s’ha posat a riure.

—Et comprenc perfectament —ha dit—, perquè a tots ens ha passat el mateix. Si em diguessis que no tens por, més que un valent, et creuria un irresponsable. La veritable valentia consisteix precisament a cagar-se a les calces i continuar avançant; a tremolar de cames i guanyar terreny; a veure clarament el perill i anar-hi de dret, amb vacil·lacions, si vols, però anar-hi! —Ens ha passat la petaca—. Quan notis que les bales et dibuixen, perquè es nota, saps?, quan intueixis que aquella ràfega anava destinada al teu cos i que, això no obstant, s’ha perdut enllà emportant-se uns bocins d’aire com a presa, sentiràs néixer un impuls, fins ara insospitat, que t’impel·lirà a superar tots els altres sentiments.

Mentre cargolàvem una cigarreta, ha afegit:

—Sabeu que difícil que és matar un home? Mireu: està demostrat estadísticament que, de cada mil bales que es disparen, només una fa blanc. I de cada bala que fereix, solament una de cada tres mil causa la mort. Calculeu el munt de bales que ens hauran de disparar per escabetxar-nos!

En Barceló ha fet una pipada, llarga i lenta. Ha exhalat el fum, a petites glopades, i amb un cop de cap ha assenyalat l’indret on petaven els trets.

—Ja ho tens en compte, Tíller, que se’n disparen molts milers? —ha dit. I, pensatiu, ha xuclat la cigarreta una altra vegada.