Читать книгу Dues línies terriblement paral·leles - Francesc Grau Viader - Страница 17

Estem acampats prop del Tarròs, un poblet que darrerament ha adquirit gran renom per haver-hi nascut Lluís Companys, actual president de la Generalitat de Catalunya.

Després de la fracassada ofensiva dels sectors de Tremp i Balaguer, les divisions que hi van participar van ser retirades del front i portades a refer-se a la rereguarda. Pel que he sentit dir, totes van rebre de valent. Jo calculo que, del nostre batalló, ens n’hem salvat una tercera part. Pel que fa referència a la meva companyia ens hem quedat sense cap oficial. Els qui no van morir durant el combat estan ferits a l’hospital. En Tíller, que en un principi s’havia dit que era mort, es troba ferit a l’hospital de Manresa. Avui, per cert, he rebut una carta seva molt simpàtica, en la qual felicita tots els components del seu escamot—«sense excepcions», remarca—per la valentia que vam demostrar, sobretot si tenim en compte les condicions desfavorables que vam haver de suportar. Més endavant fa una referència emocionada als qui van morir durant l’atac. Si bé no els sap amb exactitud, diu que ja s’imagina que foren molts; «massa», subratlla. Amb l’optimisme que el caracteritza, m’explica que el tracten a cos de rei; que tothom es desviu per a fer-li l’estada agradable; que les infermeres, angelets vestits de blanc, són les mosses més ben plantades de tot el Cos de Sanitat. N’hi ha una, especialment, que li té el cor robat. Està tan engrescat amb aqueixa noia, que ha decidit passar la convalescència —una espècie de permís que s’acostuma a donar als qui deixen l’hospital— a Manresa mateix. Així podrà estar més dies al costat de la infermera. Gairebé dedica més de mitja carta a parlar-me de la noia, senyal inequívoc que deu estar-hi força interessat. Diu que li va fer molta gràcia quan s’assabentà que jo havia plantat cara als feixistes i els havia cridat que Déu havia fugit de la Sentiu. Acaba la carta donant-me records per als supervivents de l’escamot i diu que, malgrat la infermera, té moltes ganes d’incorporar-se per abraçar-nos a tots.

Diàriament s’incorpora gent nova als batallons. Es tracta d’homes de les darreres lleves cridades a files i de nois, de lleves diverses, que tenen algun defecte físic pel qual havien estat destinats a serveis auxiliars. Es veu que s’ha fet una nova tria. Les conseqüències de la desafortunada ofensiva comencen a notar-se. Cada vegada es garbella la gent amb un sedàs de teixit més clarer de forma que quasi tothom hi passi. La meva esquadra, que després de l’atac havia quedat reduïda a en Barceló i jo, s’ha vist augmentada amb la recent incorporació d’un home de vint-i-vuit anys, que anomenem l’Avi, i un vailet que es diu Dalmau, de la lleva del 39, de parlar calmós i caminar cansat, el qual té els peus lleugerament plans. Només ens falta un caporal per a tenir l’esquadra completa.

Es pot dir que no fem res. La falta d’oficials i sergents ens lliura de tota mena d’instrucció. Ens passem el dia ajaçats dormitant al so cadenciós de les cigales que, com nosaltres, gandulegen a l’ombra, no gaire densa ni massa reconfortant, de les oliveres davall les quals estem acampats. A poca distància, una processó de pollancs, verds i ufanosos, marquen el curs del canal d’Urgell. Cada migdia baixem a banyar-nos-hi. Ens deixem portar pel corrent, tan ràpid ací, i anem a parar qui sap on. Aleshores tornem enrere per un caminoi que hi ha dalt del marge. Com que ens banyem a pèl, mai no falta un bromista que crida: «Una dona!», i això ens obliga a llançar-nos a l’aigua tèrbola del canal perquè la seva intransparència tapi les nostres vergonyes. L’altre dia, cansat de capbussar-me en va, no vaig fer cas del crit, tantes vegades repetit, i em vaig topar amb una dona d’uns vint-i-cinc anys, la qual, en veure’m d’aquella manera i un cop vençut l’estupor inicial, esclatà a riure com una boja.

Aquest matí el comissari d’una altra companyia —el nostre va desaparèixer durant el combat— ha vingut a fer-nos una xerrada. Ell n’ha dit «instrucció teòrica». Era un home amb aspecte pagès, de posat tranquil i caràcter obert, i ens ha autoritzat a parlar amb tota llibertat. En Barceló ho ha aprofitat per a buidar tot el que portava al pap. Ha començat fent retret de la tàctica emprada en aquella ofensiva que el comissari n’ha dit «ofensiva de maig».

—Aquell absurd llançament de masses contra unes línies sòlidament fortificades i magníficament defensades —ha dit en Barceló— podria ser comparat a la tossuderia d’un ximple del meu poble que s’entestà a enderrocar una paret a cops de cap. L’obstinació del nostre comandament ens costà trenta mil baixes i, a fi de comptes, no es pogué avançar gaire més de mitja dotzena de metres quadrats.

—Vint-i-vuit mil —l’ha rectificat el comissari.

—Metres quadrats? —ha preguntat en Barceló amb ironia.

—Vull dir que en lloc de trenta mil baixes, com tu has assegurat, només n’hi hagué vint-i-vuit mil.

—I us semblen poques? Si els meus números no fallen, i juraria que no, repartides pels set dies que durà l’ofensiva, representen la trista realitat de quatre mil baixes diàries. Set dies durant els quals va ser liquidada una companyia cada hora. Vint-i-quatre companyies diàries totalment delmades; esborrades de les llistes com si mai no haguessin existit.

—L’ofensiva de maig va servir, més que res, per a sospesar el veritable potencial de l’enemic en vista a futures operacions… —ha dit, sense gaire convenciment, el comissari.

—Em sembla, doncs, que la contundència de l’enemic quedà demostrada des del primer moment. Persistir resultava tan suïcida com… —En Barceló no ha acabat la frase. Com si, sobtadament, li hagués vingut a la memòria quelcom que havia oblidat, ha dit—: No us he pas dit com va acabar la ceba d’aquell ximple, veritat? Si alguna vegada aneu al meu poble, veureu l’esquitxada que va deixar a la paret. Casualment encercla el recinte del cementiri. Ell rau a l’altra banda, sota tres pams de terra, amb el crani esberlat…