Читать книгу Nosaltres - Ievgueni Zamiatin - Страница 11

Sumari

La pestanya

Taylor

Jusquiam i lliris de maig

Nit. Verd, carabassa, blau. Un instrument vermell de cua. Un vestit d’un groc carabassós. Després, un Buda de bronze. De sobte ha aixecat les parpelles de bronze i n’ha rajat un suc: del Buda. I del vestit groc, suc. I gotes de suc pel mirall. I suc que regalima del llit gran, i dels llits de criatura, i ara jo mateix regalimo de suc, i és una mena de terror mortal i embafador…

M’he despertat: una llum tènue i blavosa. Brilla el vidre de les parets, les butaques i la taula de vidre. Això m’ha calmat, el cor m’ha deixat de palpitar. El suc, un Buda… Què és això tan absurd? És ben clar: estic malalt. Fins ara no havia somiat mai. Diuen que somiar era una cosa normal i corrent del tot per als antics. I per força: si tota la seva vida era una corrua horrorosa de verds, carabasses, Budes i sucs… En canvi, nosaltres sabem que els somnis són una malaltia psíquica greu. I jo sé que fins aquest moment el meu cervell ha estat un mecanisme cronomètricament verificat i rutilant, sense ni una brossa, però ara… Sí, ara la cosa és exactament així: em sento un cos estrany dins del cervell. Com quan tens una pestanya ínfima a l’ull: et notes tot el cos, però no pots deixar de pensar en l’ull de la pestanyeta ni un segon…

La campaneta espavilada de vidre del capçal del llit: les 7 h, toca llevar-se. A través de les parets de vidre, a dreta i esquerra, veig com si fos jo, la meva habitació, el meu vestit i els meus moviments repetits un miler de vegades. Això dóna força: et veus com a part d’una cosa enorme, poderosa i única. I una bellesa tan precisa: ni un gest, ni una flexió ni una giragonsa de més.

Sens dubte, el Taylor aquest va ser el més genial dels antics. En realitat, mai no va discórrer per arribar a estendre el seu mètode a totes les coses de la vida, a tots els passos, a les vint-i-quatre hores del dia: no va ser capaç d’integrar el seu sistema de la primera hora a la vint-i-quatre. Sigui com sigui, com pot ser que escrivissin biblioteques senceres sobre un tal Kant i que amb prou feines paressin atenció a Taylor, aquest profeta que va albirar el món de deu segles endavant?

L’esmorzar acabat. L’himne de l’Estat Únic cantat amb harmonia. En rengles de quatre, en harmonia cap a l’ascensor. Un brunzit de motors amb prou feines audible i de pressa avall, avall, avall, amb un lleuger ai al cor…

I llavors, de cop i volta, per alguna raó em torna el somni absurd, o potser una funció oculta d’aquest somni. Ah, sí, ahir també: el descens amb l’aero. De fet, però, tot això s’ha acabat: i punt. I està molt bé que em mostrés tan decidit i taxatiu amb ella.

En un vagó del camí subterrani m’he dirigit cap a la drassana on el cos gràcil de la Integral resplendeix sota el sol, encara immòbil, sense que el foc l’hagi animat encara. Amb els ulls tancats, somiava fórmules: he tornat a calcular mentalment quina velocitat inicial és necessària per arrencar la Integral de terra. A cada fracció de segon la massa de la Integral canvia (es consumeix el combustible d’explosió). M’ha sortit una equació molt complexa, amb valors transcendents.

Com en somnis, aquí, en el món dur dels números, se m’ha assegut algú al costat, m’ha donat un copet i m’ha dit «perdoni».

He entreobert els ulls. A primera vista (per associació amb la Integral) m’ha semblat que alguna cosa es bellugava rabent per l’espai: un cap. I es movia perquè, a banda i banda, hi tenia unes orelles rosades de pàmpol que li feien d’ales. Després, la línia del clatell arquejat, l’esquena geperuda, la corba doble, la lletra S…

I, a través de les parets de vidre del meu món algebraic, ha tornat la pestanyeta: una cosa desagradable que havia de fer avui.

—I ara, i ara, no passa res —he somrigut al veí, saludant-lo.

A la xapa li brillava S-4711 (s’entén per què des del primer moment per a mi estava lligat a la lletra S, era una impressió visual no registrada per la consciència). Els ulls també li brillaven: eren dues barrines punxegudes que giraven de pressa, es caragolaven cada vegada més profundament i ara havien tocat fons i veien el que fins i tot per a mi…

—Miri, jo ahir vaig ser a la Casa Antiga… —feia una veu estranya, esclafada, plana; he provat d’aclarir-me-la.

—Molt bé, perfecte. Això dóna material per a conclusions molt instructives.

—Però és que no hi vaig anar tot sol, hi vaig acompanyar la número I-330, i vet aquí que…

—La I-330? Me n’alegro per vostè. És una dona de talent i molt interessant. Té molts admiradors.

…O sigui que ell també. Llavors, a la passejada… I potser està registrat amb ella i tot? No, ell sí que no, és impensable: això és ben clar.

—Sí, sí! I tant, i tant! Molt. —Feia un somriure cada vegada més gros i més absurd i notava que això em despullava i em feia semblar ximple…

Les barrines m’han arribat fins al fons i després han tornat a caragolar-se-li als ulls, girant ben de pressa. L’S ha fet un somriure doble, ha dit adéu amb el cap i ha lliscat cap a la sortida.

M’he tapat amb el diari (em feia la impressió que tothom em mirava), però m’he oblidat de seguida de la pestanyeta, de les barrines i de tot plegat: el que he llegit m’ha inquietat molt. Una línia breu: «Segons fonts fiables, s’ha tornat a trobar el rastre d’una organització que fins ara no s’ha pogut capturar i que té com a objectiu alliberar-se del jou benefactor de l’Estat.»

Alliberar-se’n? És increïble fins a quin punt són vius els instints criminals en la naturalesa humana. Ho dic conscientment: criminals. La llibertat i el crim estan tan estretament lligats com… bé, com el moviment d’un aero i la velocitat: si la velocitat de l’aero = 0, no es mourà; si la llibertat de l’home = 0, no cometrà cap crim. Això és ben clar. L’única manera de privar l’home del crim és privant-lo de la llibertat. I ara que tot just ens n’hem privat (en l’escala còsmica del temps, això evidentment és un tot just), que de cop surtin uns ximples penosos…

No, no ho entenc: per què no vaig anar ahir al mateix moment a l’Oficina dels Guardians? Avui després de les 16 h hi aniré immediatament.

He sortit a les 16.10 h i de seguida he vist l’O a la cantonada, presa d’un delit rosat per la trobada. «Mira, té un cervell simple i rodó. Que bé: m’entendrà i em donarà suport…» Però no necessitava suport: havia pres una decisió ferma.

Pels altaveus de la Fàbrica de Música retrunyia la Marxa amb harmonia, la Marxa de cada dia. Quin encís tan inefable que tenia la quotidianitat, la reiteració, la lluïssor!

L’O m’ha agafat de bracet.

—A passejar.

M’ha esbatanat els ulls blaus i rodons, finestres blaves cap a dins seu, i m’hi he ficat sense topar amb res: a dins no hi havia res, és a dir, res d’accessori, d’innecessari.

—No, no passegem. Haig d’anar… —i li he dit a on.

I per gran sorpresa meva he vist que el cercle rosat de la boca se li tornava una mitja lluna rosada amb les banyes avall, com si hagués tastat alguna cosa àcida. He petat.

—Em sembla que els números femenins esteu irremeiablement corsecades de prejudicis. Sou totalment incapaces de pensar en abstracte. Ja em perdonarà, però això és pura estupidesa.

—Se’n va a veure els espies… bufa! Doncs jo li havia portat un pom de muguet…

—A què treu cap aquest «doncs jo»? Per què aquest «doncs»? És típic d’una dona. —He engrapat els lliris enfadat (ho reconec).— Molt bé, aquí tenim els seus lliris, i què? Olori’ls: oi que fan bona olor? Ara faci el favor d’aplicar aquesta lògica, almenys. Els lliris de maig fan bona olor, d’acord. Ara bé, oi que de l’olor, del concepte mateix d’olor, no en pot dir que sigui bo ni dolent? Oi que no pot? Hi ha l’olor del muguet, però també hi ha l’olor fatigosa del jusquiam: totes dues són olors. A l’antic estat hi havia espies i ara també n’hi ha… sí, espies. No em fan cap por les paraules. Però el que és ben clar és que llavors els espies eren jusquiam i ara són lliris de maig. Sí, lliris, i tant!

La mitja lluna rosada tremolava. Ara ho entenc: només m’ho ha semblat, però estava convençut que es posaria a riure. I l’he escridassada encara més fort:

—Sí, lliris de maig! I no fa cap gràcia, cap gràcia!

Els globus esfèrics i llisos dels caps que passaven de llarg es tombaven a mirar. L’O m’ha agafat de bracet amb tendresa.

—Avui està estrany… No està pas malalt?

El somni, el groc, el Buda… He vist de seguida que havia d’anar a l’Oficina Mèdica.

—Sí, té raó, i tant que estic malalt —he dit molt content (això és una contradicció totalment inexplicable: no hi havia cap motiu per estar content).

—Doncs ha d’anar al metge ara mateix. Perquè ja sap que té l’obligació d’estar sa, fa gràcia que això l’hi hagi d’explicar jo.

—Estimada O, però si té tota la raó. Tota la raó!

No he anat a l’Oficina dels Guardians: no hi havia res a fer, havia d’anar a l’Oficina Mèdica. M’hi han tingut fins a les 17 h.

I al vespre (de fet, tant se val, perquè al vespre allà ja era tancat) m’ha vingut a veure l’O. No tenia les cortines tirades. Hem estat resolent problemes d’un vell llibre d’exercicis: és una cosa que tranquil·litza molt i que depura el pensament. L’O-90 seia damunt de la llibreta, amb el cap torçat sobre l’espatlla esquerra, i de tanta aplicació es clavava la llengua a la galta esquerra. Era tot tan infantil, tan encisador. I també a dins meu tot era bo, precís, senzill…

Se n’ha anat. M’he quedat tot sol. He respirat fondo dues vegades (va molt bé abans de dormir). I, de sobte, una olor imprevista, i d’alguna cosa molt desagradable… Ho he trobat de seguida: tenia el pom de muguet amagat dins del llit. De cop i volta tot s’ha arremolinat, tot s’ha aixecat del fons. Això de deixar-me aquests lliris de maig ha estat un gest sense cap mena de tacte per part seva. Au, doncs, no hi he anat, apa. Però no és pas culpa meva si estava malalt.