Читать книгу Nosaltres - Ievgueni Zamiatin - Страница 12

Sumari

Una arrel irracional

L’R-13

El triangle

Va ser fa molt de temps, quan anava a l’escola, que vaig trobar-me per primer cop la . Me’n recordo clarament, com si ho tingués gravat: una sala esfèrica i lluminosa, centenars de caps rodons de nois i en Pliapa, el nostre matemàtic. En dèiem Pliapa. Ja estava força gastat, tenia els caragols fluixos i, quan l’encarregat l’endollava per darrere, pels altaveus sempre se sentia: «plia-pa-patxxx», i llavors començava la classe. Un dia en Pliapa va explicar els nombres irracionals, recordo que jo plorava, picava la taula amb els punys i bramava: «No vull la! Traieu-me de sobre la!». Aquesta arrel irracional va créixer dins meu com una cosa estranya, aliena, espaordidora, em va devorar: era impossible de comprendre i de neutralitzar, perquè estava fora de la ratio.

I ara ha tornat la aquesta. He revisat els apunts i ho tinc clar: m’he enganyat i m’he mentit per no veure la . Això que estava malalt i tot plegat són foteses: hi hauria pogut anar. Fa una setmana hi hauria anat sense pensar-m’hi, ho sé. I ara per què… Per què?

Avui, per exemple. A les 16.10 h era davant de la paret de vidre brillant; a sota de la lluïssor daurada, assolellada i pura de les lletres del rètol de l’Oficina. Al fons, a través del vidre, s’hi veia una llarga filera d’unifs blavosos. Com llànties en una església antiga, hi flamejaven les cares: eren allà per fer una proesa, per trair davant l’altar de l’Estat Únic els seus estimats, els seus amics, ells mateixos. I jo, jo volia córrer amb ells, estar amb ells. I no he pogut: tenia els peus profundament soldats a les llambordes de vidre. Estava plantat, amb la mirada obtusa, sense forces per moure’m del lloc…

—Ep, matemàtic, que està adormit!

M’he esgarrifat. Se m’acostaven uns ulls negres, envernissats de riure, i uns llavis molsuts, negroides. Era el meu vell amic, el poeta R-13, acompanyat de l’O rosada.

M’he girat enfadat (em sembla que si no m’haguessin molestat, m’hauria arrencat de soca-rel la i hauria entrat a l’Oficina).

—No dormia, si un cas badava —he dit amb un to bastant esquerp.

—Sí, molt bé, molt bé! Amic meu, vostè no hauria de ser matemàtic, hauria de ser poeta. Sí, poeta! I tant, vingui amb nosaltres, faci’s poeta, què me’n diu? Si ho vol, ho puc arreglar de seguida. Què li sembla?

L’R-13 quan parla s’atropella, les paraules li brollen a raig, li surten com esquitxos dels llavis molsuts. Cada pe és una font, poetes és una font.

—He servit i continuaré servint la ciència —he dit, arrugant el front.

No m’agraden les bromes ni les entenc, i l’R-13 té el mal costum de fer-ne.

—Ui, què tenim aquí: la ciència! Aquesta ciència vostra és covardia i prou. És ben bé això, de debò. El que voleu és posar murs a l’infinit, i teniu por de treure el cap més enllà dels murs. I tant! Feu-hi una mirada i haureu d’aclucar els ulls. I tant!

—Els murs són la base de tot el que l’home… —he començat.

L’R m’esquitxava com una font, l’O feia un riure rodó i rosat. He fet un gest de desdeny amb la mà: rieu, tant me fa. No estava per tot allò. Havia d’eliminar la maleïda , ofegar-la d’alguna manera.

—Sabeu què? —he proposat—, podeu venir una estona a casa a fer problemes.

M’ha vingut al cap l’hora tranquil·la d’ahir, potser avui n’hi hauria una d’igual.

L’O s’ha mirat l’R. Després m’ha mirat a mi amb ulls clars i rodons. Tenia les galtes una mica del color tendre i excitant dels nostres tiquets.

—Però és que jo avui… Avui tinc el tiquet per a ell —ha assenyalat l’R amb el cap— i al vespre està ocupat… O sigui que…

Els llavis humits i envernissats han disparat amb bonhomia:

—A veure: amb ella en tenim prou amb mitja hora. Oi que sí, O? De problemes d’aquests seus, no en tinc ganes. Val més que vingueu a casa a seure una estona.

M’esgarrifava quedar-me tot sol o, més aviat, amb aquest home nou, que m’era estrany i que només per una rara casualitat devia tenir el meu mateix número: el D-503. Me n’he anat a casa seva, a casa l’R. La veritat és que no és precís ni rítmic, que té una lògica un punt tergiversada i burleta, però igualment som amics. No és casual que tres anys enrere tots dos escollíssim l’encantadora i rosada O. D’alguna manera, això ens va lligar amb més força que els anys d’escola.

Més endavant, a l’habitació de l’R. Tot semblava exactament igual que a la meva: les Taules, el vidre de les butaques, la taula, l’armari, el llit. Però tot just ha entrat que ja ha mogut una butaca, i l’altra, i els plans s’han desplaçat, tot ha sortit de les proporcions establertes i s’ha tornat no euclidià. L’R continua sent el mateix, el mateix. De Taylor i de matemàtiques sempre ha anat a la cua.

Hem recordat el vell Pliapa: quan, de joves, li omplíem les potes de vidre de notes d’agraïment enganxades (ens l’estimàvem molt). Hem recordat el Catequista.³ Tenia una veu extraordinàriament forta, feia sortir aire dels altaveus i tot, i els nens repetíem els textos cridant a plens pulmons. I hem recordat un cop que l’entremaliat de l’R-13 va posar-li paper mastegat als bafles: digués el text que digués, en sortia disparat un bocí. Van castigar l’R, és clar, havia fet mal fet, és clar, però ara ens en fèiem un tip de riure —triangle aquest nostre sencer, reconec que jo també.

—I si hagués estat viu, com passava amb els antics? Hauria estat… —la te brollava de la font d’aquells llavis molsuts que disparaven.

El sol a través del sostre i les parets. El sol per dalt, pels costats, reflectit a baix. L’O a la falda de l’R-13, amb gotes minúscules de sol als ulls blaus. M’havia escalfat, m’havia apartat. La havia callat, no es bellugava…

—I què, com li va la Integral? Aviat ens enlairarem per anar a instruir els habitants d’altres planetes o què? Afanyeu-vos-hi, vinga! Si no, els poetes us carregarem tant de versos que no els podrà aixecar ni la Integral. Cada dia, de 8 a 11 h… —L’R feia que no amb el cap i es gratava el clatell; tenia un clatell que semblava una maleteta quadrada, lligada pel darrere (m’ha vingut al cap un retrat antic: La desconeguda de la carrossa).

M’he animat:

—Ah, que també escriu per a la Integral? I què escriu?, expliqui-m’ho. A veure, avui, per exemple.

—Avui, no res. Tenia altra feina… —la efa m’ha ruixat directament.

—Quina?

L’R ha fet una ganyota.

—Quina, quina! Doncs si ho vol saber, una sentència. He versificat una sentència. Un idiota, un dels nostres poetes… Dos anys assegut al meu costat, com si res. I, de sobte, me la deixa anar: «Sóc un geni, un geni que està per sobre de la llei», diu. I quins gargots que escriu… Doncs això, ves!

Els llavis molsuts li penjaven, el vernís dels ulls se li havia esvanit. L’R-13 s’ha alçat d’un bot, s’ha girat. Ha clavat la vista a alguna banda a través de la paret. Em mirava la seva maleteta ben tancada i pensava: «Què deu remenar dins d’aquesta maleta?».

Un minut de silenci incòmode i asimètric. No sabia què passava, però passava alguna cosa.

—Per sort, els temps antediluvians de tots aquests Shakespeares i Dostoievskis, o com es diguin, ja han passat —he dit amb una veu intencionadament forta.

L’R ha girat la cara. Les paraules li continuaven rajant i brollant, però m’ha fet l’efecte que ja no tenia aquell vernís d’alegria als ulls.

—Sí, estimat matemàtic, per sort, per sort, per sort! Som la mitjana aritmètica més afortunada… Com dieu vosaltres: s’ha d’integrar del zero a l’infinit, des d’un cretí fins a Shakespeare… Doncs això!

No sé per què, allò no havia de venir a tomb de res, però m’ha vingut al cap ella, i el seu to: hi havia un fil molt fi que s’estenia entre ella i l’R (quin?). La s’ha tornat a bellugar. M’he obert la xapa. Passaven vint-i-cinc minuts de les 16 h. Segons el tiquet rosat, encara tenien quaranta-cinc minuts.

—Bé, me n’haig d’anar. —He fet un petó a l’O, he donat la mà a l’R i he enfilat cap a l’ascensor.

A l’avinguda, quan creuava a l’altra banda, m’he tombat: al bloc de vidre de l’edifici, lluminós i travessat pel sol, aquí i allà hi havia les cel·les opaques, del color blau grisós de les cortines tirades, les cel·les de la felicitat rítmica de Taylor. Amb la mirada he trobat la cel·la de l’R-13, al sisè pis: ja havia abaixat les cortines.

Estimada O… Estimat R… En ell també hi ha alguna cosa que no acabo de veure clara (no sé per què dic «també», però si ho he escrit, ja està escrit). Igualment, però, jo, ell i l’O, nosaltres, som un triangle que, encara que no sigui isòsceles, no deixa de ser un triangle. Per dir-ho en la llengua dels nostres avantpassats (pot ser que per a vosaltres, els meus lectors planetaris, sigui una llengua més entenedora), som una família. Encara que sigui poc temps, de vegades va tan bé reposar, cloure’t dins d’un triangle simple i fort de tot allò que…

3. Evidentment, no instruïa en lleis divines, sinó en la llei de l’Estat Únic.