Читать книгу Nosaltres - Ievgueni Zamiatin - Страница 13

Sumari

La litúrgia

Iambes i troqueus

Una mà de ferro colat

Un dia solemne i lluminós. En dies així oblides les teves flaqueses, imprecisions i dolències i tot és cristal·lí, infrangible i etern, com el nostre vidre nou…

La plaça del Cub. Seixanta-sis cercles concèntrics i potents: les tribunes. I seixanta-sis fileres: les candeles calmes de les cares, ulls que reflecteixen la lluïssor del cel o, potser, la de l’Estat Únic. Flors roges com la sang: els llavis de les dones. Cares d’infant com garlandes tendres a les primeres files, a prop del centre de l’acció. Un silenci pregon, auster, gòtic.

Per les descripcions que ens n’han arribat, els antics devien experimentar una cosa semblant durant els serveis religiosos. Però ells servien el seu Déu forassenyat i desconegut, mentre que nosaltres en servim un d’assenyat i minuciosament conegut. El seu Déu no els va donar res, fora de cerques eternes i turmentoses. No se li va acudir res més intel·ligent que oferir-se en sacrifici no se sap ben bé per què. Nosaltres, en canvi, rendim sacrifici al nostre Déu, l’Estat Únic, un sacrifici tranquil, meditat i sensat. Sí, aquesta era la litúrgia solemne de l’Estat Únic, el record dels dies i anys de la Guerra dels Dos-cents Anys, la grandiosa celebració de la victòria de tots sobre un, la suma sobre la unitat…

Vet aquí que n’hi ha un de plantat als graons d’aquest Cub inundat de sol. Una cara blanca… no, ja ni blanca, sense color: una cara de vidre, uns llavis de vidre. I només els ulls negres, uns forats xucladors, engolidors, i el món terrible que li queda a pocs minuts. Ja no duu la xapa daurada amb el número. Té les mans lligades amb una cinta porpra (un costum antic: l’explicació sembla que rau en el fet que, en l’antiguitat, quan tot això no es feia en nom de l’Estat Únic, els condemnats es creien amb el dret d’oposar resistència, i habitualment se’ls lligaven les mans amb cadenes).

I a dalt de tot, damunt del Cub, a prop de la Màquina, la figura immòbil, com si fos de metall, del qui anomenem Benefactor. Des d’aquí baix no se li distingeix la cara: només es veu que està marcada per uns contorns severs, grandiosos, quadrats. En canvi les mans… Això de vegades passa a les fotografies: les mans estan col·locades massa a prop, a primer pla, i surten enormes, atrapen la mirada i amaguen tot el que tenen al darrere. És clar que aquestes mans pesants que encara reposen tranquil·les sobre els genolls són de pedra, i que els genolls amb prou feines n’aguanten el pes…

I, de sobte, una d’aquestes mans gegantines s’ha aixecat a poc a poc, en un gest lent, com de ferro colat. Obeint la mà alçada, un número s’ha acostat al Cub des d’una tribuna. Era un dels poetes de l’Estat, li havia tocat la sort feliç de coronar la celebració amb els seus versos. Han ressonat sobre les tribunes els iambes divins de bronze. Parlaven del boig d’ulls de vidre que, dret als graons, esperava la conseqüència lògica de les seves bogeries.

…Un incendi. Als iambes les cases trontollen, escampen or líquid per la teulada i s’esfondren. Els arbres verds es torcen, la saba regalima, ja només queden les creus negres dels esquelets. Però apareix Prometeu (que som nosaltres, és clar).

I el foc junyí a la màquina, a l’acer,

la llei al caos va posar cadenes.

Tot nou, tot d’acer: un sol d’acer, arbres d’acer, homes d’acer. De sobte un boig «deixà el foc lliure de cadenes» i llavors tot torna a destruir-se…

Per desgràcia, tinc poca memòria per als versos, però sí que recordo una cosa: no és possible d’escollir imatges més instructives i belles.

Un altre gest lent i greu, i als graons del Cub hi surt un segon poeta. M’he mig aixecat i tot: no pot ser! No, els seus llavis molsuts, negroides, és ell… Per què no m’ha avisat que havia de tenir el gran… Els llavis li tremolen, tots grisos. Me’n faig el càrrec: davant del Benefactor, davant de tot el cos de Guardians. Igualment, però: això de posar-se tan nerviós…

Troqueus bruscos i ràpids, com una destral esmolada. Sobre un delicte inaudit: uns versos sacrílegs que gosaven anomenar el Benefactor… no, la meva mà no ho vol repetir.

L’R-13, pàl·lid, sense mirar ningú (d’ell no m’esperava tot aquell apocament), ha baixat i s’ha assegut. En la fracció més petita d’un segon, he vist una cara que centellejava al seu costat, un triangle punxegut i negre que s’ha esborrat de seguida: els meus ulls, milers d’ulls, s’han dirigit amunt, cap a la Màquina. Allà dalt, el tercer gest de ferro colat d’una mà inhumana. Bressat per un vent invisible, el criminal avança a poc a poc, un graó, un altre, i fa l’últim pas de la seva vida: de cara al cel amb el cap tirat enrere, en el seu darrer llit.

Pesant i petri, com el destí, el Benefactor ha fet una volta a la Màquina, ha posat la mà enorme damunt de la lleva… Ni una remor, ni respiració: tots els ulls clavats a la mà. Quin remolí fogós i captivador que es deu sentir en ser l’instrument, la força resultant de centenars de milers de volts. Quin gran destí!

Un segon inacabable. La mà ha baixat i ha connectat el corrent. La fulla insuportablement esmolada del raig ha espurnejat com un calfred. Un espetec amb prou feines audible dins dels tubs de la màquina. El cos prostrat, envoltat d’una boira fina i fluorescent, que es desfà, es desfà davant dels nostres ulls, es dissol a una velocitat esgarrifosa. I llavors no res: un bassal d’aigua químicament pura que un minut enrere encara bategava dins del cor, vermella i fogosa…

Tot això era senzill, tot això ho sabia qualsevol número: sí, la dissociació de la matèria; sí, la desintegració dels àtoms del cos humà. I, malgrat tot, cada vegada semblava un miracle, un signe del poder inhumà del Benefactor.

A dalt de tot, davant d’Ell, les cares enceses de deu números femenins amb els llavis mig oberts d’excitació i unes flors que el vent gronxava.⁴

Segons el costum antic, deu dones han coronat amb flors l’unif del Benefactor, encara moll d’esquitxos. Amb pas majestuós de summe sacerdot, ha baixat a poc a poc i ha travessat les tribunes lentament. Al seu pas, les branques tendres i blanques dels braços de dona alçats i la tempesta d’un milió de crits a l’uníson. I després el mateix clam en honor del cos de Guardians, invisiblement presents aquí, entre les nostres fileres. Qui ho sap: potser són precisament els Guardians allò que preveia la fantasia dels antics en crear aquells arcàngels tendres i funestos que cada home duia al costat des que naixia.

Sí, en tota aquesta solemnitat hi ha alguna cosa de les religions antigues, alguna cosa purificadora com la tempesta. Vosaltres, que heu de llegir això, coneixeu moments d’aquests? Em sap greu per vosaltres, si no en coneixeu…

4. Del Museu Botànic, per descomptat. Personalment, no trobo cap bellesa en les flors, com en cap altra cosa que pertanyi a un món salvatge que fa temps que viu desterrat a l’altra banda del Mur Verd. Només hi ha bellesa en el que és racional i útil: les màquines, les botes, les fórmules, el menjar, etc.