Читать книгу Nosaltres - Ievgueni Zamiatin - Страница 7

Sumari

La jaqueta

El mur

Les Taules

M’he mirat tot el que vaig escriure ahir i m’adono que no vaig ser prou clar. És a dir, tot això és ben clar per a qualsevol de nosaltres. Però potser vosaltres, desconeguts, a qui la Integral porta els meus apunts, només heu llegit el gran llibre de la civilització fins a la mateixa pàgina que els nostres avantpassats de fa nou-cents anys. Potser no coneixeu conceptes tan elementals com les Taules Horàries, les Hores Personals, la Norma Materna, el Mur Verd o el Benefactor. Em fa gràcia i alhora em resulta complicat parlar de tot això. És el mateix que si un escriptor del segle XX, posem per cas, hagués d’aclarir en una novel·la què vol dir jaqueta, apartament o muller. Ara bé, si la novel·la es traduís per als salvatges, oi que no seria possible d’evitar algun aclariment pel que fa a una jaqueta?

Estic convençut que un salvatge es miraria la jaqueta i pensaria: «Això per a què serveix? És una càrrega i prou». Em sembla que vosaltres us ho mirareu exactament de la mateixa manera quan us digui que cap de nosaltres no ha anat més enllà del Mur Verd des del temps de la Guerra dels Dos-cents Anys.

Però val la pena pensar una mica, estimats, que va molt bé. Perquè és ben clar que tota la història de la humanitat, fins a on sabem, és la història de la transició de formes de vida nòmades a d’altres de més sedentàries. No es desprèn d’això, doncs, que la forma més sedentària de vida (la nostra) és alhora la més perfecta (la nostra)? La gent anava d’una punta a l’altra de la Terra només en època prehistòrica, quan existien les nacions, les guerres, el comerç, la descoberta de tota mena d’amèriques. Qui hauria de voler tot això ara i per què?

Ho admeto: l’hàbit del sedentarisme no es va assolir de cop ni sense esforç. Quan, en temps de la Guerra dels Dos-cents Anys, totes les carreteres van quedar destruïdes i cobertes de vegetació, al principi no devia semblar gaire còmode viure en ciutats separades les unes de les altres per espessors verdes. Però i què? Quan l’home va perdre la cua, tampoc no devia aprendre de seguida a espantar-se les mosques sense poder-la fer servir. Segur que al principi trobava a faltar la cua. Ara, en canvi, podeu imaginar-vos amb cua? O bé: podeu imaginar-vos al carrer despullats, sense jaqueta? (Perquè potser encara us passegeu amb jaqueta.) Doncs això és el mateix: no em puc imaginar una ciutat que no estigui a recer del Mur Verd, no em puc imaginar una vida que no quedi a l’abric de la indumentària numèrica de les Taules.

Les Taules… Ara mateix els seus números porpres sobre un camp d’or em miren als ulls amb severitat i tendresa des de la paret de l’habitació. Sense voler em ve al cap allò que els antics anomenaven icones i m’agafen ganes de compondre poemes o pregàries (que és el mateix). Ai, per què no sóc poeta per cantar-vos com us mereixeu?, oh Taules!, oh cor i batec de l’Estat Únic!

De petits, tots nosaltres vam llegir a l’escola (i potser vosaltres també) el més grandiós monument que ens ha arribat de la literatura antiga: l’Horari dels trens. Però si el col·loqueu al costat de les Taules, veureu que són grafit i diamant: tots dos són fets del mateix —de C, de carboni—, però com n’és d’etern, transparent i resplendent, el diamant! Qui no es queda sense alè quan s’afanya amb estrèpit per les pàgines dels Horaris? En la realitat, però, les Taules Horàries ens converteixen a cada un de nosaltres en l’heroi d’acer i de sis rodes d’un gran poema. Cada matí, amb la precisió de les sis rodes, a la mateixa hora i al mateix minut, tots nosaltres, milions, ens llevem com un de sol. Comencem a treballar a la mateixa hora a l’unimilió, i a l’unimilió acabem. I, fosos en un sol cos d’un milió de mans, ens posem la cullera a la boca en el segon establert per les Taules, i al mateix segon sortim a fer un volt i anem a l’auditori, a la sala d’exercicis de Taylor, a dormir…

Seré del tot franc: ni tan sols nosaltres no tenim una solució absolutament exacta al problema de la felicitat. Dos cops al dia, de 16 a 17 h i de 21 a 22 h, el poderós organisme únic es divideix en cel·les separades: són les Hores Personals estipulades a les Taules. Durant aquestes hores veureu que alguns tenen les cortines de l’habitació castament tirades, que uns altres recorren l’avinguda al ritme pels graons de coure de la Marxa i que n’hi ha que seuen a l’escriptori —com jo mateix. Però tinc el convenciment ferm —i ja em poden titllar d’idealista o de fantasiós—, estic convençut que serà més tard o més d’hora, però que acabarem trobant un lloc per a aquestes hores en la fórmula comuna, que un dia tots 86.400 segons s’inclouran a les Taules Horàries.

M’ha tocat llegir i sentir moltes coses increïbles sobre els temps en què la gent encara vivia en llibertat, és a dir, en una condició desorganitzada i salvatge. Però el més increïble de tot sempre m’ha semblat que era això: que el poder estatal de llavors, encara que fos embrionari, pogués permetre que la gent visqués sense res que s’assemblés a les nostres Taules, sense passejades obligatòries, sense una regulació exacta de les hores dels àpats, que la gent es llevés i se n’anés a dormir quan li venia de gust. Hi ha historiadors que diuen fins i tot que en aquells temps els llums del carrer estaven encesos tota la nit, que tota la nit hi havia gent amunt i avall.

Això no ho puc entendre de cap manera. Perquè, per més que tinguessin una intel·ligència limitada, igualment haurien hagut d’adonar-se que aquella vida era un veritable assassinat general, però lent, comès de dia en dia. L’estat (la humanitat) prohibia l’assassinat d’un de sol, però no impedia deixar-ne milions de mig morts. Matar-ne un, és a dir, reduir en cinquanta anys la suma de les vides humanes era delicte. Mentre que reduir en cinquanta milions d’anys la suma de les vides humanes no ho era. Oi que és ridícul? Ara aquest problema matemàtic i moral el solucionaria qualsevol número de deu anys. Però llavors no el van poder resoldre ni tots els Kants junts (perquè cap dels Kants no va tenir la pensada de bastir un sistema d’ètica científica, és a dir, fonamentada en la sostracció, l’addició, la divisió i la multiplicació).

Que no és absurd que l’estat (que gosava anomenar-se estat!) permetés la vida sexual sense cap mena de control? Qui volia, quan volia i tant com volia… Una cosa totalment acientífica, com les bèsties. I parien a cegues, també com les bèsties. Que no és ridícul que coneguessin l’horticultura, l’avicultura, la piscicultura (tenim dades concretes que coneixien tot això) i no fossin capaços d’assolir l’últim graó d’aquesta escala lògica: la filicultura? Que no arribessin a idear les nostres Normes Materna i Paterna?

És tan ridícul, tan increïble, que ho acabo d’escriure i em fa por que vosaltres, lectors desconeguts, no em prengueu per un bromista malintencionat. Que no us penseu de sobte que l’únic que vull és burlar-me de vosaltres i que em dedico a explicar un disbarat absolut amb un posat seriós.

En primer lloc, però, sóc incapaç de fer bromes: tota broma conté una mentida amb una funció oculta. I en segon lloc: la Ciència Única de l’Estat afirma que la vida dels antics era exactament així i la Ciència Única de l’Estat no es pot equivocar. A més a més, d’on havia de sortir una lògica estatal quan la gent vivia en condició de llibertat, com les bèsties, els micos i els ramats? Què n’havíem d’exigir quan, en el nostre temps i tot, de tant en tant encara se sent un eco salvatge i simiesc que surt del fons, de les profunditats peludes?

Per sort, passa només de tant en tant. Per sort, tot plegat només són petites fallades d’algunes peces: són fàcils de reparar sense aturar el curs etern i grandiós de tota la Màquina. I per treure un pern que es torça tenim la mà destra i greu del Benefactor, tenim els ulls experts dels Guardians…

Per cert, que ara me’n recordo: aquest d’ahir, el que anava encorbat dues vegades com una lletra S, el dec haver vist sortir de l’Oficina de Guardians. Ara entenc per què tenia aquell sentiment instintiu de respecte cap a ell i per què em vaig sentir una mica incòmode quan, davant seu, aquesta I estranya… Haig de reconèixer que la I aquesta…

Toquen a dormir: 22.30 h. Fins demà.