Читать книгу Nosaltres - Ievgueni Zamiatin - Страница 6

Sumari

El ballet

Harmonia quadrada

X

Primavera. De l’altra banda del Mur Verd, de les planes salvatges i amagades, el vent porta pols groga de mel d’unes flors. Aquesta pols dolça resseca els llavis —t’hi passes la llengua a cada instant— i totes les dones que et trobes deuen tenir els llavis dolços (i els homes també, és clar). Això entorpeix una mica el raonament lògic.

Però quin cel, això sí! Blau, sense ni un sol núvol que l’espatlli (quins gustos tan bàrbars que tenien els antics si aquestes piles de vapor lletges, desgavellades i malbatzegoses podien inspirar els seus poetes). A mi m’agrada, i estic segur de no equivocar-me si dic que a nosaltres només ens agrada un cel com aquest, estèril i immaculat. En dies com aquest el món sencer està modelat amb el mateix vidre immutable i etern que el Mur Verd, com totes les nostres construccions. En dies com aquest veus la profunditat més blava de les coses, en veus les equacions meravelloses i fins llavors desconegudes, i les veus en allò que és més comú i quotidià.

Per exemple, això. Aquest matí era a l’hangar on es construeix la Integral quan, de sobte, he parat compte a les màquines: els globus dels reguladors giraven amb els ulls tancats, extasiats; centellejant, les bieles es torçaven a dreta i esquerra; el balancí gronxava les espatlles amb orgull; el cisell de la mortasadora feia reverències al ritme d’una música que no se sentia. De sobte m’he adonat de tota la bellesa d’aquest grandiós ballet mecànic, inundat d’un sol blau i lleuger.

Després m’he dit: «Per què és bonic això? Per què és bonica aquesta dansa?». Resposta: perquè no és un moviment lliure, perquè tot el sentit profund de la dansa rau precisament en una subordinació estètica absoluta, en una manca ideal de llibertat. I si és veritat que els nostres avantpassats s’abandonaven a la dansa en els moments més inspirats (misteris religiosos, desfilades militars), només vol dir una cosa: que l’instint de manca de llibertat és orgànicament inherent a l’home des de temps immemorials, i que en la nostra vida actual és només conscientment que…

Hauré d’acabar més tard: el numerador ha sonat. Aixeco la vista: l’O-90, és clar. D’aquí a mig minut serà aquí, em recull per anar a fer un volt.

Estimada O! Sempre m’ha fet l’efecte que s’assembla al seu nom: queda uns deu centímetres per sota de la Norma Materna, per això està ben tornejada, és tota rodona, i té una O rosada —la boca— esbatanada per rebre qualsevol paraula meva. I encara més: té un plec rodó i molsut al canell, com les criatures.

Quan ella ha entrat, el volant lògic encara brunzia dins meu amb totes les forces i m’he posat a parlar per inèrcia de la fórmula que acabava d’establir i que ens afectava tant a tots nosaltres com a les màquines i la dansa.

—És meravellós. Oi que sí? —he preguntat.

—Sí, meravellós. És primavera. —L’O-90 m’ha fet un somriure rosat.

Doncs això, si no li fa res: la primavera… Parla de la primavera. Les dones… He callat.

A baix. L’avinguda era plena: quan fa aquest temps, normalment invertim l’hora personal de després de dinar en una passejada addicional. Com sempre, pels altaveus de la Fàbrica de Música sonava la Marxa de l’Estat Únic. En rengles regulars de quatre, marcant el ritme amb solemnitat, els números avançaven; eren centenars, milers de números amb unifs¹ blavosos i una xapa daurada al pit amb el número estatal de cadascú i cadascuna. I jo, nosaltres, tots quatre, érem una de les onades innombrables d’aquest corrent poderós. A l’esquerra, l’O-90 (si això ho hagués escrit un dels meus avantpassats peluts mil anys enrere, segur que s’hi hauria referit amb la ridícula expressió la meva); a la dreta, dos números desconeguts, femení i masculí.

El cel d’un blau beat, sols infantils i diminuts a totes les xapes, cares sense la veladura de la follia dels pensaments… Rajos, ja ho enteneu: tot fet d’una sola matèria, radiant i somrient. I els ritmes del coure: «tra-ta-ta-tam, tra-ta-ta-tam», aquests graons de coure que espurnegen sota el sol, i a cada graó puges més amunt, cap a una blavor vertiginosa…

I així, com al matí a l’hangar, ho he tornat a veure tot com si fos el primer cop a la vida: els carrers rectes i immutables, el vidre del paviment esquitxant rajos, els paral·lelepípedes divins dels habitatges transparents, l’harmonia quadrada d’aquelles fileres d’un blau grisós. I llavors m’ha semblat que no havien estat generacions senceres sinó jo, precisament jo, qui havia vençut el Déu vell i la vida vella, que precisament jo havia creat tot això i, com una torre, tenia por de moure un colze no fos cas que caiguessin trossos de paret, cúpules, cotxes…

I després un instant, un salt a través dels segles, de + a –. M’ha vingut al cap (una associació per contrast, evidentment), de sobte m’ha vingut al cap un quadre d’un museu: una d’aquelles avingudes seves, de les de llavors, del segle XX, bigarrada fins a deixar estabornit, un tràfec embrollat de persones, rodes, animals, cartells, arbres, colors, ocells… I és que diuen que això va existir de veritat, que podia existir. I em semblava tan inversemblant, tan absurd, que no m’he pogut aguantar i he esclafit a riure de cop.

I al mateix moment he sentit un eco a mà dreta, un riure. M’he girat: als meus ulls, unes dents blanques, unes dents excepcionalment blanques i punxegudes, una cara desconeguda de dona.

—Perdoni’m —ha dit—, però és que ho observava tot amb tanta inspiració, com el Déu mític el setè dia de la creació. Em fa l’efecte que està segur que és vostè qui m’ha creat a mi i tot, ningú altre. És molt afalagador…

Tot això sense somriure, diria fins i tot amb certa deferència (potser sabia que sóc el constructor de la Integral). Però no ho sé, tenia una X estranya i empipadora als ulls, o a les celles, que no puc acabar d’entendre ni expressar numèricament.

Per alguna raó he quedat desconcertat i, mig embolicant-me, he començat a argumentar el meu riure de manera lògica. És del tot clar que aquest contrast, que aquest abisme infranquejable entre l’avui i el llavors…

—I per què ha de ser infranquejable? (Quines dents tan blanques!) A través d’un abisme s’hi pot fer passar un pont. Imagini-s’ho: timbals, batallons, fileres de gent, tot això també existia i, per tant…

—Per descomptat! —he cridat (era un creuament d’idees sorprenent: deia gairebé amb les meves paraules el que jo havia escrit abans de sortir a passejar)—. Ja ho sap, fins i tot les idees. Això és perquè ningú no és un, sinó un de. Ens assemblem tant…

Ella:

—N’està segur?

Li he vist les celles aixecades, fent-li un angle agut cap a les temples, com les banyes punxents d’una X, per alguna raó he tornat a desorientar-me; he mirat a dreta i esquerra i…

A la meva dreta, ella, prima, aspra, dreta i flexible com un flagell, la I-330 (ara li veia el número); a l’esquerra, l’O, totalment diferent, tota ella corbes, amb aquell plec infantil als canells; i a l’extrem del nostre grup de quatre, un número masculí que no coneixia, encorbat dues vegades com una lletra S. Érem tots diferents…

Aquesta de la dreta, la I-330, devia interceptar-me una mirada perplexa i ha sospirat:

—Sí… Ai las!

En realitat, aquest «ai las» era del tot escaient. Però tornava a tenir alguna cosa a la cara o a la veu…

Amb una brusquedat poc habitual en mi he dit:

—Ni ai las ni res. La ciència avança, és evident que si no és ara, doncs serà d’aquí a cinquanta o cent anys…

—Que els nassos de tothom…

—Sí, els nassos —gairebé he fet un crit—. Si hi ha qualsevol pretext per a l’enveja… Si jo tinc un nas de botó i un altre el té…

—Bé, vostè té un nas fins i tot clàssic, que deien antigament. Les mans, en canvi… Au, vinga, ensenyi-les, ensenyi les mans!

No puc suportar que em mirin les mans: totes peludes i ben poblades, un atavisme absurd. He allargat la mà i amb tota l’estranyesa que he pogut he dit:

—Són de mico.

M’ha mirat les mans, després la cara:

—Doncs és un conjunt ben curiós. —M’ha sospesat amb la mirada, com si fos una balança, li han tornat a centellejar unes banyes a les celles angulades.

—Està registrat amb mi. —L’O-90 ha obert la boca rosada amb alegria.

Hauria valgut més que hagués callat, allò no venia gens a tomb. En general, l’estimada O… com ho diria… té la velocitat de la llengua mal calculada. La velocitat de la llengua sempre hauria d’anar uns segons per sota de la velocitat del pensament, i mai a l’inrevés.

Al final de l’avinguda, la campana de la torre acumuladora ha fet ressonar les 17 h. L’hora personal s’havia acabat. La I-330 ha marxat amb el número masculí en forma de S. Té una cara que inspira respecte i que ara em resulta familiar i tot. L’he vist abans, però no recordo on.

En acomiadar-se, la I m’ha fet un somriure maliciós, tan X com abans.

—Demà passat tregui el cap a l’auditori 112.

M’he arronsat d’espatlles:

—Això si rebo l’ordre d’anar precisament a l’auditori que vostè ha dit…

Ella, amb una certesa incomprensible:

—La rebrà.

Aquesta dona m’ha produït un efecte tan desagradable com un membre irracional i indivisible que s’esquitlla en una equació. I he estat content de quedar-me a soles amb l’estimada O, encara que fos poca estona.

Agafats de la mà, hem creuat quatre línies d’avingudes. A la cantonada, ella havia de tirar cap a la dreta, jo cap a l’esquerra.

—Avui m’agradaria tant venir a casa seva, tirar avall les cortines. Justament avui, ara mateix… —Amb timidesa, l’O ha alçat cap a mi aquells ulls rodons d’un blau cristal·lí.

M’ha fet gràcia. Què li podia dir? Havia estat a casa ahir mateix i sabia millor que jo que el proper dia sexual el teníem demà passat. Allò també era cosa dels seus pensaments anticipats, tal com passa (i de vegades fa mal) quan es proporciona una espurna a un motor abans d’hora.

En separar-nos, li he fet dos… no, seré exacte, li he fet tres petons als ulls meravellosos, blaus, sense ni un sol núvol que els espatlli.

1. Probablement, de l’antiga paraula uniforme. (Totes les notes són de l’autor.)