Читать книгу Nosaltres - Ievgueni Zamiatin - Страница 8

Sumari

El salvatge del baròmetre

Epilèpsia

Si…

Fins ara a la vida ho havia tingut tot clar (no és pas sense motiu que em fa l’efecte que tinc certa predilecció per la mateixa paraula clar). Però avui… No ho entenc.

Primer: en efecte, he rebut l’ordre d’anar justament a l’auditori 112, tal com em va dir ella. Tot i que la possibilitat d’això era de (on 1.500 és el nombre d’auditoris i 10.000.000 el nombre de números). I segon… Però val més que vagi per ordre.

L’auditori. Una semiesfera enorme de blocs de vidre travessats pel sol. Fileres circulars de caps noblement esfèrics, suaument rapats. He mirat al voltant amb un lleuger ai al cor. Em fa l’efecte que buscava una falç rosada que brillés damunt de les onades d’unifs blaus: els llavis estimats de l’O. Aquí hi ha unes dents extraordinàriament blanques i esmolades, semblen les… no, no ho són. Avui a les 21 h l’O havia de venir a casa, el desig de veure-la allà era natural del tot.

Ha tocat el timbre. Ens hem posat drets, hem cantat l’himne de l’Estat Únic i a l’escenari ha sonat el fonolector, que brillava tant per l’enginy com perquè l’altaveu era daurat.

—Benvolguts números! No fa gaire que els arqueòlegs han trobat un llibre del segle XX. Un autor hi explica amb ironia la història d’un salvatge i un baròmetre. El salvatge es va adonar que sempre que el baròmetre s’aturava a pluja, plovia de veritat. Com que volia que plogués, va extreure el mercuri que calia perquè el nivell quedés a pluja. —A la pantalla ha sortit un salvatge ple de plomes traient mercuri del baròmetre: hi ha hagut riures.— Us en rieu, però no us fa l’efecte que és l’europeu de l’època qui es mereix que us en rigueu? Com el salvatge, l’europeu també volia pluja, pluja amb majúscules, pluja algebraica. Però es quedava plantat davant del baròmetre com un tifa. Almenys el salvatge tenia més empenta, energia i lògica, encara que fos la d’un salvatge: havia estat capaç d’establir que hi havia relació entre causa i efecte. En extreure el mercuri, havia fet el primer pas d’aquest gran camí pel qual…

Aquí (repeteixo que escric sense amagar res) he estat una estona com si fos impermeable als corrents vivificadors que brollaven dels altaveus. De sobte m’ha semblat que havia vingut en va (per què en va i com podia no venir si n’havia rebut l’ordre?). M’ha semblat que tot era buit, que era una closca i prou. Fent un esforç, només he aconseguit tornar-hi a parar atenció quan el fonolector ja havia passat al tema principal: la nostra música, la composició matemàtica (la matemàtica és la causa; la música, la conseqüència), la descripció del musicòmetre, acabat d’inventar.

—Només fent girar aquesta maneta qualsevol de vosaltres produeix fins a tres sonates en una hora. Quina feinada que suposava això als vostres avantpassats. Podien crear únicament quan tenien atacs d’inspiració, una forma desconeguda d’epilèpsia. I vet aquí la il·lustració més divertida del que van produir, la música de Skriabin, segle XX. D’aquesta caixa negra —ha corregut el teló de l’escenari i hi ha aparegut un instrument antiquíssim— en deien gran piano o piano de cua, la qual cosa demostra un cop més fins a quin punt tota la seva música…

I un altre cop no sé què més ha dit perquè… Va, ho diré sense embuts: perquè a la caixa de cua s’hi ha acostat ella, la I-330. Jo devia estar totalment atònit que aparegués inesperadament a l’escenari.

Duia una indumentària estrambòtica d’època antiga: un vestit negre tot cenyit que li accentuava molt el blanc de les espatlles nues i del pit, i aquella ombra calenta que la respiració li feia bategar entre els… i unes dents encegadores, gairebé malignes…

Un somriure que era mossegada, avall cap a nosaltres. S’ha assegut, s’ha posat a tocar. Una cosa salvatge, espasmòdica, bigarrada, com tota la vida que feien llavors, sense cap ombra de mecànica racional. I tots els del meu voltant, és clar, tenien raó: tots reien. Només uns quants… Però, per què jo també? Jo?

Sí, l’epilèpsia és una malaltia mental, un patiment. Un patiment dolç i lent, una mossegada que vols que sigui més fonda, més dolorosa. I llavors, a poc a poc, el sol. No aquest sol nostre, blavós, cristal·lí i regular que travessa els totxos de vidre: no. Un sol salvatge, rabent i abrusador: treu-te tota la roba i esparraca-la.

El que seia al meu costat ha mirat de reüll cap a l’esquerra, cap a mi, i ha deixat anar una rialleta. Per alguna raó ho tinc ben gravat a la memòria: he vist com li saltava als llavis una bombolleta microscòpica de saliva i després esclatava. Aquesta bombolleta m’ha desembriagat. Jo tornava a ser jo.

Com tothom, sentia només el grinyol absurd i atabalat de les cordes. Reia. Tot ha tornat a ser fàcil i simple. Aquest fonolector talentós ens ha fet un quadre massa viu d’aquella època salvatge, vet aquí què ha passat.

Quin delit en sentir la nostra música actual, després. (N’hi ha hagut una mostra al final, per comparar.) Les gammes cromàtiques cristal·lines de sèries infinites que es fonien i se separaven, i els acords additius de les fórmules de Taylor i Maclaurin; les cadències hexatonals, quadrades i pesants dels pantalons de Pitàgores; les melodies d’un moviment oscil·latori somort; els ritmes brillants que alternaven amb les línies de les pauses de Fraunhofer, com una anàlisi espectral dels planetes… Quina grandesa! Quina lògica infrangible! I que penosa la música capriciosa dels antics, que no estava sotmesa a res més enllà de fantasies salvatges…

Com sempre, hem sortit per les portes amples de l’auditori en rengles proporcionats de quatre. La figura coneguda i encorbada dos cops m’ha passat pel costat. Li he fet una salutació respectuosa.

L’estimada O havia d’arribar al cap d’una hora. Sentia una excitació plaent i profitosa. Ja a casa, he corregut al taulell, he donat el tiquet de color rosa al vigilant i m’he fet amb el certificat que dóna dret a les cortines. Només tenim aquest dret els dies sexuals. En general vivim sempre a la vista, entre unes parets transparents que semblen teixides amb aire brillant, sempre banyats en llum. No tenim res a amagar els uns als altres. A més a més, això simplifica la feina difícil i elevada dels Guardians. Perquè si no, podria passar de tot. Potser eren precisament els habitatges estranys i opacs dels antics els que van generar-los aquella psicologia penosa i quadriculada. «Casa meva (sic!) és el meu castell», ves quina cosa de pensar!

A les 21 h he tirat les cortines i en aquell precís instant ha entrat l’O mig panteixant. M’ha allargat la boqueta rosada i el bitllet rosat. Li he arrencat el tiquet i no he pogut arrencar-me de la boca rosada fins a l’últim moment, a les 22.15 h.

Després li he ensenyat els meus apunts i li he parlat —i diria que molt bé— de la bellesa del quadrat, del cub i de la recta. M’escoltava d’una manera tan encisadorament rosada quan, de sobte, li ha caigut una llàgrima dels ulls blaus, després una altra, i una tercera directament a la pàgina oberta (la setena). Ha corregut la tinta. L’he haguda de transcriure.

—Estimat D, si vostè només, si…

I què, si…? Què, si…? Un altre cop la vella cançó: la criatura. O potser era una cosa nova relativa a… relativa a l’altra? Però això seria una mica… No, hauria estat massa absurd.