Читать книгу Nosaltres - Ievgueni Zamiatin - Страница 5

Sumari

L’anunci

La línia més sàvia de totes

Un poema

Em limito a transcriure el que ha aparegut avui al Diari de l’Estat paraula per paraula:

D’aquí a cent vint dies s’acabarà la construcció de la Integral.S’acosta el gran moment històric en què la primera Integral s’enlairarà cap a l’espai. Fa mil anys, els vostres avantpassats heroics van subjugar el globus terraqüi sota el poder de l’Estat Únic. Teniu al davant una gesta encara més gloriosa: integrar l’equació infinita de l’univers amb una Integral elèctrica, feta de vidre i que escup foc. Amb el jou benefactor de la raó, haureu de sotmetre éssers desconeguts que habiten altres planetes, potser encara en l’estat salvatge de la llibertat. Si no entenen que els portem una felicitat matemàticament infal·lible, tenim l’obligació de fer que siguin feliços. Però provarem de fer servir la paraula abans que les armes.

En nom del Benefactor, s’anuncia a tots els números de l’Estat Únic: tothom que se’n senti capaç està obligat a compondre tractats, poemes, manifestos, odes o altres obres que parlin de la bellesa i la grandesa de l’Estat Únic.

Això serà el primer carregament que transportarà la Integral.

Visca l’Estat Únic! Visca els números! Visca el Benefactor!

Escric això i sento que les galtes em cremen. Sí: integrar la grandiosa equació universal. Sí: desfer la corba salvatge, redreçar-la seguint la tangent, l’asímptota, la recta. Perquè la línia de l’Estat Únic és una recta. Una recta gran, solemne, exacta i sàvia: la línia més sàvia de totes…

Jo, D-503, sóc el constructor de la Integral; sóc un dels matemàtics de l’Estat Únic i prou. La meva ploma, avesada als números, no se sent capaç de compondre música de rimes i assonàncies. Només provo d’anotar el que veig, el que penso, més aviat el que pensem nosaltres (això mateix: nosaltres, i que aquest nosaltres sigui el títol dels meus apunts). Però com que tot plegat serà una derivada de la nostra vida, de la vida matemàticament perfecta de l’Estat Únic, llavors no serà també per si mateix, i més enllà de la meva voluntat, un poema? Ho serà: ho crec i ho sé.

Escric això i sento que les galtes em cremen. Es deu assemblar al que sent una dona quan nota dins seu per primer cop el pols d’un ésser nou, encara diminut i cec. Sóc jo i alhora no ho sóc. I hauré d’alimentar-ho durant llargs mesos amb la meva saba, amb la meva sang, i després hauré d’arrencar-m’ho dolorosament i posar-ho als peus de l’Estat Únic.

Però estic a punt, com ho estem tots o gairebé tots nosaltres. Estic a punt.