Читать книгу Jesús i les dones - Isabel de Villena - Страница 19

COM PER UN ÀNGEL FOU ANUNCIADA A SANT JOAQUIM LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA SEVA SANTÍSSIMA FILLA

Ecce iam venit plenitudo temporis. Car venint i acostant-se la plenitud del temps, per Déu nostre Senyor determinat, en el qual sa majestat tenia previst atendre a la reparació i salvació de la naturalesa humana, i atès que, per fer aquesta obra tan alta, calia que sa clemència davallés a la terra de la captivitat, on eren exiliats els dissortats fills d’Adam, i sabia amb molta certesa que en tota aquesta terra no hi havia allotjament decent perquè sa altesa hi reposés; per això li plagué manar i ordenar que es fabriqués un tal allotjament com a sa majestat esqueia, fet de tan excel·lent i singular obra que una de semblant mai més no fos trobada, fins al punt que els qui miressin aquesta casa haguessin de dir, admirats de la seva bellesa: «Non est hic aliud nisi domus Dei et porta caeli», volent dir: «Certament aquest allotjament no s’ha fet ni fabricat sinó per a la majestat de Déu nostre Senyor, i ningú més no hi ha de fer estada. I per mitjà d’aquest sacratíssim allotjament es trobarà l’escala per pujar a les altures del regne del paradís, pels homes no conegut ni vist.»

I, per enllestir la dita casa, manà la majestat divina cridar un gran príncep angelical, l’aposentador major de la seva cort, i li digué: «Aneu, aposentador, in vallem lacrimarum, i cerqueu un gran mestre d’obres, pels homes no conegut ni estimat, ans llançat i menyspreat com a home infructuós, que té per nom Joaquim, el qual per mi és molt amat i reservat per a aquesta singular obra del meu allotjament; i digueu-li de part meva que, juntament amb la seva santíssima muller Anna, aixequin la meva casa, en la qual, per enaltir-la, jo vull posar la primera pedra del fonament.»

I informat llargament l’aposentador de la magnificència i bellesa de la casa que nostre Senyor manava que es fes, partí d’allí de pressa per despatxar la seva ambaixada. I venint a la terra, no hi trobà més que labor et dolor, car tota la gent era posada en multitud de treballs i dolors inenarrables. I, sentint molta compassió d’aquella dissortada gent, buscà entre ells el mestre que cercava, i el trobà a les aspres muntanyes, amb els pastors del seu ramat, amb els quals s’esplaiava de la seva aflicció i el seu dolor, per tal com havia estat expulsat del temple per la seva esterilitat, en la qual ja no esperava remei; per la qual cosa rumiava acabar la seva vida en aquella solitud, absent de la seva muller Anna i de tots els parents i amics seus. I els humils pastors ajudaven a plànyer el seu senyor en la seva aflicció.

I el príncep angelical, venint en forma humana, s’acostà a ells i, saludant Joaquim, li digué: «Qui sunt hii sermones quos confertis inter vos et estis tristes?», volent dir: «Oh, senyor Joaquim! Quines són les raons tan angoixoses de què parleu, que feu tan trista cara, com també els fidels pastors vostres que el vostre dolor per propi prenen?»

I Joaquim, ignorant que fos àngel, li respongué dient: «Oh, virtuós jove! Veient com veieu en el meu gest que el meu dolor és inenarrable, per què voleu donar-me tanta pena que l’hagi de recitar moltes vegades amb la meva pròpia llengua?, car a fe us juro que cada vegada dolor meus renovatus est. Per tant, us demano la mercè que no vulgueu augmentar el meu dolor, perquè disminuir-lo no podeu. Si teniu tanta ànsia de sentir l’angoixa meva, interroga eos qui audierunt me, interrogueu aquests servidors meus que hi ha aquí, car ells han sentit de mi tota la causa del meu dolor, que recontar altra vegada ja no puc.»

I l’àngel, volent-se-li manifestar, li diu: «Oh, virtuós cavaller, que proveniu de la tribu de Judà, del veritable llinatge reial de la casa de David, no us descoratgeu! Ego sum angelus Domini, et missus sum ad te loqui, car jo sóc l’àngel de Déu nostre Senyor, enviat per sa majestat a comunicar-vos les grans i altes meravelles seves que pensa fer a la terra, car vol i mana de vós, senyor Joaquim, que torneu amb la vostra muller, que amb tant de dolor heu deixat, la qual concebrà de vós una filla de tanta excel·lència i dignitat, quia nullus dicere possit aliquam ante eam similem ei fuisse nec post eam futuram, car podeu tenir la certesa, senyor Joaquim, que ningú no podrà dir que abans d’aquesta Senyora n’hi ha hagut cap de semblant, ni que n’hi haurà cap d’igual en el futur. Haec est illa lux quam dixit Deus ut fieret, de qua factus est sol, car aquesta és la llum que nostre Senyor manà que es fes, de la qual és fet el sol, car Déu nostre Senyor, que és el veritable sol de justícia, naixerà d’aquesta Senyora filla vostra. Eternalment l’ha triada per temple seu, i d’ella es pot dir, en veritat: “Hoc est templum Dei magnum et famosum, in quo malleus et ferreum non sunt audita cum aedificaretur”, car aquest és el sagrat temple de Déu nostre Senyor, gran i molt famós en l’edificació, això és, en la seva concepció, en la qual no vol sa majestat que se senti cap cop de martell ni de ferro, car aquesta feixuga i pesada càrrega del pecat original en la seva mercè no s’hi trobarà, ni cop de martell de cap culpa no s’hi sentirà.

»Car aquesta és la imperial reina que no és inclosa en cap llei comuna, ans li diu Déu nostre Senyor: “Non pro te, sed pro omnibus haec lex constituta est”, volent dir, parlant amb aquesta Senyora en la seva nova concepció: “No temeu, temple meu, que, encara que sou descendent directe del llinatge d’Adam, no sereu compresa en la llei pel seu pecat constituïda, sinó que per la meva gràcia sereu privilegiada en un grau singular per damunt d’aquella llei. Quia ego elegi te, car jo us he elegit per a palau i repòs meu, i vull que sigueu l’hort dels meus delits.”

»Oh, Joaquim! Què li pot mancar a aquesta Senyora, si Déu nostre Senyor l’ha volguda crear deliberadament per a mare seva?, car, ensems amb la dignitat maternal, aconseguirà totes les excel·lències que, a part de Déu, no poden comunicar-se a criatura angèlica ni humana, car, creant aquella ànima gloriosa, la vestirà de la seva gràcia, i la guarnirà de tan altes i singulars joies, que en la seva senyoria farà vertaderes les paraules de l’Eclesiàstic, que diuen: “Ipse creavit eam in spiritu sui, vidit et dinumeravit et mensuravit”, volent dir: “Déu nostre Senyor ha creat aquesta Senyora excel·lent segons el seu plaer i voler, i per a contentació del seu esperit; ell l’ha vista eternalment i se n’ha enamorat; ell sols sap contar les magnificències seves, i mesurar-ne l’altesa i dignitat.” Vere templum est Spiritus Sancti, et palatium Filii Dei, et sponsalis thalamus Patris aeterni, car vertaderament aquesta Senyora és l’excel·lent temple de l’Esperit Sant, i el palau reial del Fill de Déu, i el gran tàlem de les núpcies del Pare eternal. A la qual diu Déu nostre Senyor per boca de David: “Elevata est magnificentia tua super caelos”, volent dir que sa majestat decidí exalçar-la i magnificar-la sobre tota natura angèlica.

»I, tan bon punt la seva ànima gloriosa sigui creada i unida al cos, la vol vestir i guarnir de la seva gràcia en grau singular. Car primerament posarà un excel·lent robí al seu cap, això és, la singular i ferma memòria de sa senyoria, on s’allotjarà l’eternal Pare, mostrant la seva infinita potència en aquesta primera cambra per sa majestat tan ben dotada.

»La segona cambra, que és l’enteniment d’aquesta Senyora, serà de tanta claredat que en la fosca nit d’aquest món clarejarà i resplendirà, superant en lluminositat i altesa de saber els serafins i querubins, i contemplarà més vivament les alteses i excel·lències divinals, i les entendrà més que cap pura criatura. En aquesta cambra s’allotjarà el Fill de Déu omnipotent, imprimint-hi la seva saviesa divinal en tan excel·lent grau que podrà dir-li, a ella: “Oh, temple meu molt amat! Dedi tibi cor sapiens et intelligens, in tantum ut nullus ante te similis tui fuerit, nec post te surrecturus sit”, volent dir el Fill de Déu a la Senyora novament creada: “ Jo us he elegit com a temple per a mi, us he donat cor i memòria sapientíssima i molt intel·ligent, en tanta abundància i gran quantitat que abans de vós no s’és trobat semblant ni després no es trobarà.”

»La terça cambra d’aquesta divinal casa serà la voluntat d’aquesta Senyora, tota inflamada i encesa. I aquí s’allotjarà l’Esperit Sant, gratificant-la en la primera entrada amb els set dons seus, segons és escrit: “Super quam septem dona Spiritus Sancti plenissime requiescunt”, car sobre aquesta Senyora reposaran plenament tots aquests set dons de l’Esperit Sant.

»En aquestes tres sacratíssimes cambres estaran i habitaran les tres persones divines, cadascuna en la seva, i totes tres ensems en cadascuna. Quia opera Trinitatis non sunt divisa.

»I vol Déu nostre Senyor que, perquè aquesta esposa seva estigui ben acompanyada d’acord amb el seu estat, siguin triades per tot l’imperi seu set donzelles de singular excel·lència, que serveixin i acompanyin sa senyoria dins del ventre de la seva mare i al llarg de la seva vida, perquè aquestes siguin les primeres criades i per sa mercè les més amades.

»El nom de la primera serà Fe; aquesta li farà creure fermament en tot el que està contingut en la llei i els profetes. La segona tindrà per nom Esperança; aquesta li farà esperar amb gran desig veure acomplertes totes les prometences divines. La tercera tindrà per nom excel·lent Caritat; aquesta l’encendrà tant en l’amor de Déu i del seu proïsme que contínuament treballarà per reconciliar Déu nostre Senyor amb la natura humana. La quarta serà anomenada santa Humilitat; aquesta li farà estimar i conèixer les gràcies singulars per Déu nostre Senyor a ella donades, i retre-li’n contínues llaors i gràcies. La cinquena tindrà per nom ardent Devoció; aquesta la tindrà contínuament encesa d’un desig insaciable d’orar. La sisena serà anomenada Misericòrdia; aquesta li farà tenir les entranyes obertes per rebre els miserables i ajudar els freturosos. La setena té el nom de Pietat; aquesta li farà tenir compassió dels qui pateixen tribulació i ajudar-los prest en les seves necessitats.

»Veus aquí, senyor Joaquim, quina vol la majestat divina que sigui la filla vostra. I si alguns estaran admirats de la seva gran excel·lència, que els sigui respost: “Dominus opus habet”, volent dir: “Així la necessita el Senyor Déu eternal perquè sigui la seva mare; ell l’ha feta visible i l’ha vestida amb una divisa tal com li calia i a ell era plaent.”

I Joaquim, havent escoltat aquestes raons, sortí quasi fora de si, tant per grandíssima admiració com per singular goig, i no pogué parlar per una gran estona. I, així que recobrà la força, digué: «Magnus est Deus noster super omnes deos! Quis ergo poterit praevidere ut aedificet ei dignam domum? Si caelum et caeli caelorum capere eum non queunt, quantus ego sum et possim ei aedificare domum?», volent dir: «Oh, àngel! Gran és el nostre Déu i Senyor, i molt meravellós sobre tots els déus! Qui hi ha que posseeixi tanta prudència i saber que pugui edificar a sa majestat digna casa? Ni el cel ni tots els cels no el poden comprendre; qui sóc jo, que hagi d’edificar una casa per a sa clemència?»

I l’àngel li respongué: «Oh, senyor Joaquim! No us recordeu de les paraules del vostre avantpassat David, que diu: “Nisi Dominus aedificaverit domum, in vanum laboraverunt qui aedificant eam”? Car si el Senyor no tenia la mà en aquesta feina, debades seria el vostre treballar, car sa majestat ha dit: “Sine me nihil potestis facere.” La veritat és que plau a sa clemència que, després de sa senyoria, vós sigueu l’obrer d’aquesta casa i us emporteu la glòria d’haver edificat el temple de Déu, molt més excel·lent sense comparació que el de Salomó; i tindreu aquesta prerrogativa singular entre tots els sants: que sereu anomenat pare de la Mare de Déu, i per aquesta causa sereu sobre tots honrat.»

I, sentint això, Joaquim es prostrà en terra i adorà Déu nostre Senyor, regraciant-li les seves altes meravelles, dient: «Oh, saber infinit i potència sense terme! Bé és gran veritat allò que és escrit: “Quod est impossibile apud homines, hoc est possibile apud Deum”, car allò que als homes semblava impossible, que jo tingués fills, i per aquesta causa he estat tan vituperat i menyspreat, i amb gran vituperi del temple llançat, quan a vós, Senyor, ha plagut, ha estat possible i factible. Quia non est confusio sperantibus in te, car no poden restar confosos llargament els qui de cor esperen en vós. Bé havia experimentat la dolçor de la vostra clemència el meu avantpassat David, quan digué: “Secundum multitudinem dolorum meorum in corde meo, consolationes tuae laetificaverunt animam meam”, car, segons els dolors que suporten amb paciència els tribulats, vós, Senyor, els doneu les vostres consolacions en molt major quantitat, segons que veig per experiència meva, i per això, Senyor, us estic més obligat que cap altre home del món, i us faig infinites gràcies d’aquesta misericòrdia que m’heu fet a mi i a tota la casa meva.»

I, veient que l’àngel estava per anar-se’n, Joaquim li diu: «Oh, príncep gloriós! Si jo he trobat gràcia davant vós, feu-me la mercè de venir al meu tabernacle, que és molt a prop d’aquí, i allí prendreu col·lació.»

I l’àngel li respon: «Senyor Joaquim, la vostra caritativa voluntat m’és molt agradable i estimada, i us dono infinites gràcies del vostre convit. Quia cibus meus invisibilis est, et potus meus a nullo mortali potest videri, car el menjar meu invisible és, i el meu beure per cap mortal no pot ésser vist. Així, senyor Joaquim, no us detureu i torneu prest amb la vostra muller, que per la vostra absència està molt angoixada, i jo aniré primer a consolar-la i a dir-li que us surti a rebre.»

I, així que l’àngel s’acomiadà, Joaquim contà la visió als seus pastors, que li eren molt fidels, i li digueren: «Senyor, per la vostra mercè, anem-hi prest i obeïu el manament de Déu nostre Senyor i del seu àngel.» I, així, feren via i se n’anaren caminant.