Читать книгу Jesús i les dones - Isabel de Villena - Страница 6

Sor Isabel de Villena és, segurament, un dels visats més importants per explicar al món i a nosaltres mateixes (genèric intencionat que, per tant, inclou «mateixos») que la dona gairebé sempre ha format part —encara que amb sort diversa— de la literatura catalana, que té una història tan patriarcal com totes les altres literatures del món occidental, si més no. Avui pretenem eixamplar el seu públic lector, amb el benentès que no oblidem les trobairitz a l’arrel de la literatura catalana, un tema que ens menaria massa lluny per abordar-lo ara.

Filla il·legítima (defectus natalium, a l’època) d’Enric de Villena (1384-1434), l’autora d’una inconclusa Vita Christi —que avui presentem molt fragmentàriament sota el títol de Jesús i les dones i, en la mesura que ens ha estat possible, adaptada al català oriental actual—, es va anomenar Elionor de Villena o Elionor d’Aragó i Castella. Alguns la presenten com a Elionor Manuel de Villena, denominació que refusa el seu màxim estudiós, Albert Hauf (1995, 6). És una figura força desconeguda, perquè ni tan sols sabem on va néixer, encara que segurament va ser a la ciutat de València. Va adoptar, com és costum en els ordes religiosos, el nom de sor Isabel de Villena el 1445, quan va prendre els hàbits al convent de la Trinitat de la ciutat de València. Sor Isabel va ser una clarissa, de l’orde de sant Francesc, i, pel que podem deduir de l’activitat intel·lectual que va tenir lloc al convent, les clarisses de l’època no seguien un règim tan rigorós com solem pensar. En qualsevol cas, aquelles monges clarisses feia poc que havien ocupat el convent de la Trinitat, provinents del de Santa Clara de Gandia. Les primeres ocupants van ser disset religioses presidides per sor Violant Puig. El convent de la Trinitat havia estat ocupat prèviament per frares trinitaris, dos dels quals, exdominicans, havien escandalitzat la ciutat per la seva reprovable vida. Aquest convent gòtic, sor Isabel el convertiria en un monestir important, dirigint unes obres que fiscalitzaria l’administrador, que va ser ni més ni menys que el metge i, en especial, autor, Jaume Roig. El pas dels trinitaris a les clarisses es va produir gràcies a la reina Maria (1401-1458), casada amb el seu cosí germà el rei Alfons el Magnànim (1396-1458). Aquesta reconversió conventual no va estar exempta de controvèrsia: per exemple, es va dir que la reina havia utilitzat una butlla papal falsa, atribuïda a Eugeni IV, no autoritzada davant de notari. La reina Maria, amb qui sor Isabel estava emparentada i que era la impulsora i protectora del monestir, podia entrar-hi amb el seu seguici femení a qualsevol hora i pernoctar-hi quan volia. Algun cronista antic, amb dubtosa bona fe, naturalment va deixar caure la possibilitat de lesbianisme (Hauf 1995, 12).

Rere sor Isabel hi va haver, doncs, una dona determinant, la reina Maria, que se’n va fer càrrec des de la seva naixença, ateses les circumstàncies no gaire favorables del pare (es desconeix qui va ser la seva mare). A més a més, Enric de Villena va morir quan Elionor tenia quatre anys (1434). La seva condició de “bordeta”, però, no li va impedir de portar el cognom «de Villena» adquirit ja pel seu avi i continuat pel seu pare. Una característica, la il·legitimitat de la seva naixença, que pot explicar que es convertís en persona d’església, encara que també podem pensar que va posseir una veritable fe. Hi ha opinions sàvies per a tots els gustos. Hi ha, però, qui opina que tenia prou patrimoni llegat pel seu pare perquè no li calgués l’hàbit religiós. En definitiva, el conegut com el Llibre de la Casa de la Reina confirma que Elionor de Villena no estava totalment desproveïda de dot i, en qualsevol cas, des de la infantesa va tenir una relació directa amb el món de la cort, i d’una cort potent, com era la de la Corona d’Aragó a l’època, que sabem que va tenir una importància vital en l’obra dels grans autors masculins del segle, com Ausiàs March, Joan Roís de Corella o Joanot Martorell. Ja l’admiradíssim Joan Fuster, adreçant-se als components de Lo Rat Penat, va fer parar esment en les característiques de cort que té, precisament, la seva inconclusa Vita Christi. Hi tornarem més endavant i a desgrat de la limitació d’espai d’aquesta introducció. En els mots de sor Isabel i referint-se a la verge Maria: «I vol Déu nostre Senyor que, perquè aquesta esposa seva estigui ben acompanyada d’acord amb el seu estat, siguin triades per tot l’imperi seu set donzelles de singular excel·lència, que serveixin i acompanyin sa senyoria dins del ventre de la seva mare i al llarg de la seva vida, perquè aquestes siguin les primeres criades i per sa mercè les més amades» (cap. I). No equival a una descripció de cort?

Precisament Ferran el Catòlic, que era nebot seu, el 1484 li va demanar que s’encarregués d’una seva filla, com Isabel, il·legítima. La filla del Catòlic va ingressar al monestir de la Trinitat quan sor Isabel n’era abadessa —havia accedit al càrrec el 1462, com a successora de sor Isabel de Solsona, i va ocupar-lo durant vint-i-vuit anys, fins a la seva mort. Una circumstància que ens fa pensar que, si bé és veritat, com creia al segle xx Ivy Compton-Burnett, que les novel·les són fetes d’herències i d’adulteris, sense fills il·legítims segurament mancaria alguna cosa a la literatura medieval catalana! Per altra banda, va ser la muller de Ferran, Isabel la Catòlica, llunyana parenta d’Isabel de Villena, qui es va interessar tant per la seva obra inconclusa, la Vita Christi, que en va precipitar l’edició, la qual va dur a terme la successora de sor Isabel, l’abadessa sor Aldonça de Montsoriu, a través d’un impressor alemany de la ciutat de València, Lope de Roca, l’any 1497. L’abadessa Aldonça hi va incloure uns mots introductoris —que reproduïm— en què, a banda de dedicar l’obra a la reina, demostrava la seva admiració per la figura de sor Isabel, admiració que compartien il·lustres contemporanis seus, com Miquel Peres o Bernat Fenollar, que dedicaren obres a la «gran doctoressa» Isabel de Villena.

Tornant, però, a la condició d’abadessa de sor Isabel de Villena, segons algun cronista, a desgrat de la protecció de la reina Maria, posteriorment enterrada al monestir amb l’hàbit de clarissa, no va obtenir el càrrec sense dificultats. Tants entrebancs va trobar que fins i tot hi va haver d’intervenir sant Miquel (el monestir era sota la seva advocació), que va foragitar unes milícies infernals que s’havien infiltrat mentre es votava el nomenament de la nova abadessa. Sant Miquel, segons algunes cròniques, va rematar la seva intervenció comunicant que l’elecció de sor Isabel de Villena com a abadessa era voluntat divina! Miracle! La llàntia davant de la imatge de sant Miquel a la sala capitular es va girar sense vessar ni una gota d’oli! Davant d’això, es va procedir a l’elecció de sor Isabel, naturalment. Ras i curt: el 1462 sor Isabel tenia gairebé l’edat de Crist, trenta-dos anys, i ja en feia disset que era religiosa. Un altre miracle que per alguns estudiosos és considerat com “el” miracle, va ser que en poc temps completava l’obra —el nou monestir de la Trinitat— iniciada el 1445 per la seva parenta i protectora, la reina Maria. Està molt documentada la reacció inicial valenciana summament positiva envers la iniciativa, palesada en la donació d’almoines per fer les obres. Segons Hauf (1995, 20), l’abadessa sor Isabel va invertir en el monestir més d’onze mil tres-centes cinquanta-tres lliures, convenientment administrades per l’autor de l’Espill. Per altra banda, una de les clarisses de la Trinitat va ser la seva filla, Violant Roig. Una altra de les clarisses va ser Aldonceta Corella, germana de Joan Roís de Corella, el traductor del Cartoixà (Hauf 1995, 23). És a dir, el convent que regia sor Isabel aplegava el Gotha de l’època, si més no el literari. No seria gens estrany, doncs, que dins del cercle de devots i benefactors del monestir haguessin pogut circular exemplars no sols del Cartoixà, sinó també de l’Espill i, potser, fins i tot del Tirant lo Blanc (Hauf 1995, 23). Per altra banda, al seu moment la Vita Christi va tenir més èxit editorial que el Tirant. Es va publicar a València el 1497 i 1513 i a Barcelona el 1527.