Читать книгу Feixistes, rojos i capellans - Josep Picó - Страница 10

La repressió i la corrupció, que hem descrit com a pilars de la victòria, no podien quedar compensades amb les estrenes d’uns quants quilos de sucre o de pa. El nou desordre necessitava una mediació ideològica que justificàs l’exterminació dels «mals» i el domini dels «bons». Per a això estava —heus ací per on ve— l’Església. Parlem, doncs, de l’arquitrau i dels seus problemes, de l’«enemic», que sotja, del destí, que, per suposat, és universal, de la maçoneria internacional i del catolicisme nacional. Entrem sota pal·li en el paràgraf següent, del braç incorrupte de la Santa i del corrupte, abans de mort, del General.

Una de les intuïcions més felices del Nou Règim va estar sense cap mena de dubte en el fet de buscar una justificació fora d’ell mateix, en l’esfera d’allò transcendent. Ben cert que no pot dir-se que siga sumament original, car des dels faraons fins a Constantí, i molt després, s’ha vengut utilitzant la mateixa cobertura. Però sí que ho fou com a característica del franquisme en contrast amb el nazisme o el feixisme italià. La brutalitat del Nou Règim no pot recórrer a la superioritat de la raça ni a la grandesa imperial dels cèsars romans, secularitzada i fins i tot contraposada a la pompa vaticana. Ací l’Imperi no és d’Octavi, sinó dels Reis Catòlics, Cisneros, Felip II, etc., «Por el Imperio hacia Dios». Aquí és impossible fer retòrica sense fer litúrgia. Per això el Nou Règim es dota d’una mínima ideologia d’ampul·lositats, per a satisfer enardits falangistes i agrair avions i vitualles, però comprèn la fragilitat d’aquestes i la necessitat d’entrellaçar-les amb quelcom mès sòlid. Per això hom parla d’«Estado Nuevo», «Orden Nuevo» i d’altres conceptes palingenètics, entroncant-los amb la vella tradició. S’exhorta a una disciplina militar, però advertint que som meitat monjos, meitat soldats. En realitat l’eficàcia ideològica d’una concepció social basada en els corretjams, els saluts i les banderes, les consignes i l’espartanisme estava condemnada a desgastar-se amb rapidesa. Amb això hom vol dir ací que la ideologia de la genuflexió i l’encens siga molt més atractiva sinó tan sols constatar que, en la societat espanyola dels anys quaranta, era molt operativa i resistent. Un sospita l’estranyesa que devia causar als propis transeünts, que es veien obligats a fer-ho, el fet de parar-se tots i alçar el braç al toc d’arriar bandera. Hom percep la retòrica latent en la nota governativa per la qual s’implanta el «Servicio Nacional del Plato Único y del Día sin Postre»; o la fantasmada de la desfilada dels Gremis, en la Processó del Corpus, amb què hom volia deixar constància de l’estructuració corporativa. «Al español le gustan los uniformes con tal de que sean disconformes», digué Eugenio d’Ors, tan afeccionat als acudits ideològics. Nosaltres no pensem que es tracte d’una qüestió temperamental, sinó simplement que els mecanismes d’alienació necessiten una major complexitat, precisament per a poder ésser eficaços al nivell elemental en què juguen. Les banalitats del «Nuevo Estado» no podien utilitzar-se com a ressorts ideològics, sinó a condició que estiguessen carregades les referències més elementals de l’ésser humà, que tan bé ha sabut captar l’Església per al seu ús i abús. La culpa i l’expiació, la justificació d’ordres estàtics dins un ordre providencial (molt més operativa que el corporativisme a seques), la repressió basada en la sacralització de l’autoritat i en el desordre innat de l’ésser humà, l’espiritualització de la grandesa (a falta d’autèntica grandesa o de la vacuïtat de què hom vantava), àdhuc l’ambigüitat per a comprendre les «febleses» (molt mes útil que no els irrisoris eslógans falangistes del tipus «el que recomienda es un traidor», posats sobre la generalització de l’«enchufismo»)... Tots aquests elements i molts d’altres, que aniran sortint al llarg de la nostra narració, convertien la ideologia nacionalcatòlica en el ciment superestructural més idoni en la nova situació. Sobretot de cara a les classes mitjanes, que havien de constituir l’element fonamental del consentiment buscat pel Sistema. Difícilment el caràcter pacífic d’aquestes podia identificar el seu projecte històric amb grandeses nietzscheanes. Al contrari, l’elevació de la família a cèl·lula bàsica i la seua ornamentació religiosa oferia al treball del pare de família, a l’estima de l’esposa i de la mare, a l’educació dels fills, la dimensió gratificadora que tota ideologia requereix.

Per això els vencedors arribaren amb l’Església i aquesta hi veié la millor forma d’ocupar el lloc de domini i poder que la modernització de la societal espanyola li havia disputat durant breus anys. La «rentrée» de l’Església és vertaderament espectacular, aclaparadora.

«El dia 31 en un altar improvisado en la Plaza del Caudillo, dijo el P. Comesaña una Misa a la que asistieron los generales Orgaz, jefe del Ejército de Levante, Aranda y Martín Alonso, y una innumerable multitud que oyó con gran unción el Santo Sacrificio.»

A partir d’aquesta primera missa quasi diàriament se succeïen els actes religiosos amb el propòsit decidit de convertir la ciutat en un elefant de pietat. A tots ells assistien els generals victoriosos; o bé són actes civils i militars que l’Església sacralitza amb els seus ritus. El dia 2 hom celebrà dues misses de campanya, i el dia 9, gran Pontifical a la Llotja. Cal tenir en compte que del 2 al 9 ningú no va estar inactiu: el 6 i 7 eren Dijous i Divendres Sant, per la qual cosa no hi hagué missa, però sí cerimònies solemnes. El 13, missa de campanya a l’Alameda per a posar-li una medalla al general Orgaz. El 17, nou Pontifical a la Llotja amb motiu de la festa de Sant Vicent, amb tot l’Estat Major. El 23, a l’Alameda pels caiguts i amb desfilada final. Si, després de l’ocupació, París era una festa, com digué Hemingway, València s’havia convertit en una missa contínua. Pel que es veu, París bé valia una missa; València, dotzenes, ja que la cosa no acabà ací. El 2 de maig arriba Franco a la ciutat i el 3 oeix missa des del balcó de l’Ajuntament, i presencia a continuació el «Desfile de la Victoria». Dalt està el més «granat» del generalat: Dávila, Cervera, Kindelán, Saliquet, Queipo. A peu desfilen Varela, Moscardó, Muñoz Grandes, Aranda... L’asfixiant història sagrada no sols ateny les fites més importants. La seua pretensió és envoltant, sense deixar cap escletxa. El dia 7 se celebra un acte solemne per a imposar la medalla militar al caporal José Ríos, personatge que suposem de reconegut valor, i hi ha, és clar, missa de campanya. Però no cansarem el lector amb aquest Via Crucis dolorós, car l’empatx enrojola fins i tot el creient. En aquest ambient no és estrany que la premsa salude joiosa l’ordre donada als «serenos» que canten les hores amb el tradicional «Ave María Purísima». Tornàvem a posar els rellotges a l’hora.

Aquest acompanyament de ritus religiosos en tots els actes públics i solemnes del Règim no és quelcom que s’haja de descobrir com una novetat. Ha estat una constant de l’actuació del dictador i els «gerifaltes de antaño». El que hem volgut fer notar amb l’abundància de la dada és que no sols apareix des del primer moment, sinó que juga com a element bàsic en la configuració ideològica del Nou Règim. Per això convé que assenyalem els diversos flancs en què la ideologia del nacionalcatolicisme serveix de suport al sistema alhora que assenta el seu poder.

En primer lloc santifica l’acció dels vencedors i la seua desorbitada passió. La pretensió d’aquests de desqualificar els seus enemics, encobrint l’autèntic significat de la Guerra, troba en l’Església l’aliat ideal. Els vençuts no han estat els treballadors i el poble, sinó una contesa entre assassins i subvertidors de l’ordre i els defensors de la família, la moral i la pàtria: «Como bomba asoladora —explica Mn. Melo en la seua primera pastoral—, la revolución contra Dios y contra la Patria pasó devastando el suelo español, arrasando vuestros feracísimos campos valencianos, asesinando sacrílegamente venerables Prelados y Sacerdotes, segando la vida de hombres honrados... Pero Dios suscitó como enviado del Cielo al Caudillo invencible, le empeñó en una nueva y sagrada Cruzada... Loor y agradecimiento al Caudillo y al Ejército que con indefectibles aciertos han defendido una causa universal, han triunfado en ella.»

El que té de més original aquest apocalíptic discurs, en què no falta «la fera satànica» vençuda i degollada, és que el tòpic habitual de la «Cruzada» és ampliat per a oïdes valencianes amb el paral·lelisme entre moros-rojos, Jaume I - General Franco.

Però el que hem apuntat no era prou. Potser algun ingenu podia pensar que el problema quedava resolt arrossegant per davant només els tocats pel virus. No era així, com hem pogut veure en apuntar l’amplitud de la repressió. La labor de sanejament que es proposava el «Nuevo Estado» no tenia fronteres previsibles. La pastoral de Mn. Melo donava mostres d’haver-ho entès i rellançava la idea, tan familiar al pensament cristià, de la culpa i l’expiació: «en sus inexcrutables designios, Dios ha permitido, indudablemente, que fuéramos víctimas de tanta desolación, para que asistidos por Él, purificáramos nuestras almas de las innegables culpas en que habíamos caído».

Indubtable i innegable: els vencedors eren el braç de Déu justicier i purificador. Els afusellaments, després de judicis sumaríssims, els empresonaments de centenars de persones pel sol fet d’haver lluitat en l’altre costat, té aquest caràcter, més propi d’una religió assíria que de l’Evangeli. L’Església els permet i beneeix com la cosa més natural i lògica. A la «fiera satànica» només se li pot oferir el consol i l’oportunitat de penedir-se abans de morir. Preferim no transcriure narracions dels triomfs i confessions, obtinguts en aqueixa hora terrible pels capellans castrenses. Caldria llegir-los a l’inrevés i endevinar la suprema dignitat d’homes que, malgrat la coacció física i moral, es resistien a trair la seua consciència i que en la narració oficial apareixen com a contumaços. Mn. Espasa ens ha contat que a la seua casa arribà un dia un d’aquells capellans castrenses plorant i negant-se a assistir a cap altra execució. Però casos així no podien ésser més que una excepció, perquè tot s’ajustava a una lògica de la qual era difícil desprendre’s. Hom estava tan convençut de l’exemplaritat del càstig que en alguns pobles (Xàtiva, per exemple) es portava en formació els «Flechas», xiquets de dotze i tretze anys, perquè els presenciaren. L’obsessiva convicció que la revolució que intentava el poble anava encaminada a extirpar la religió i carregar-se els capellans santifica la venjança. Com si açò, en cas d’ésser cert, no hagués estat motiu més poderós perquè l’Església oferís la seua mediació indulgent. Però no és així. S’adopta com a fórmula inapel·lable de l’ajustament de comptes el «caídos por Dios y por España». La rabies theologica enfervoreix els qui tenen més sòrdids motius.

Que abans hi hagué persecució religiosa és evidentment cert. No repetirem ací les raons que ja han estat donades pels historiadors i que no la justifiquen, però la situen en els seus justos termes. En la diòcesi de València, segons dades d’Antonio Montero (Historia de la persecución religiosa en España) hi havia 1.200 sacerdots. Foren assassinats 327, que donen un percentatge (27,2 %) prou semblant al de Madrid (29,8 %) i Barcelona (22,3 %). Els excessos sagnants d’una revolució, igualment nombrosos i bàrbars en la zona nacional, es polaritzen, com és lògic, en les persones adinerades o amb terres, o significades políticament. Si el clericat caigué dins del remolí fou certament perquè es trobava molt lligat al poder, en alguns casos, a la riquesa, i en tots, al sistema d’opressió i injustícia. Així i tot no pot amagar-se l’error de l’esquerra d’identificar massa estretament la lluita social amb el problema religiós. John Connelly, en el seu magnífic estudi sobre la Setmana Tràgica de Barcelona, ja féu notar la instrumentació de la fúria anticlerical per elements reaccionaris amb el propòsit d’apartar el poble dels seus vertaders objectius. Açò mateix s’ha dit alguna vegada de l’anticlericalisme blasquista, vertadera cortina de fum de la seua manca d’ideologia. En el cas present els sacerdots morts proporcionaven una inacabable coartada per a una dreta que en necessitava moltes en el seu premeditat pla de reinstaurar la injustícia.

L’aspecte expiatori justifica, com hem dit, la repressió sobre la qual s’assentarà el sistema. Però resulta excessivament masoquista. Cal introduir un concepte pont, de doble tall: el de restauració. La restauració permet tenir sempre presents, per una part, els danys causats i qui els féu, i obliga, per altra, a fixar l’atenció a reconstruir el passat. Un passat que cal buscar molt més enllà del que es coneix, en segles d’or idealitzats. Amb això el Règim se situa fora de la història i el seu procés. L’arbitrarietat injustificada que suposa tota dictadura no sols requereix mantenir el dictador intocable (teories del cabdillatge) i justificar-lo a part de la racionalitat, sinó que exigeix també situar tot el procés històric que s’intenta imposar, fora, a part, com un bloc que se sosté sobre ell mateix. L’Església és la institució més dotada de passat, aquella en què el passat no sols s’ha conservat, sinó que s’ha convertit en tradició normativa. D’ací que siga l’instrument més idoni per a portar el Règim a aqueix terreny en què tot és sant i on ningú no li pot demanar comptes. Una volta allí el sistema ha de cedir quelcom a canvi que la reestructuració dels valors de l’«Orden Nuevo» reste a càrrec de la pròpia Església. De seguida veurem en quines condicions.

L’Església cerca en primer lloc restaurar el seu patrimoni. L’Ajuntament en la seua primera sessió decideix ajudar a la reconstrucció del temple de la Verge. És només una anècdota. Després vindrà la sagnia a aqueix ens creat especialment per al favoritisme, com altres molts: «Regiones Devastadas». Més tard, la construcció de Seminaris. La restauració es justifica en quelcom comú a Església i Estat: haver estat víctimes de «la horda». L’Església té cura d’aquesta escenografia i en els primers mesos, després de la victòria, podem assistir a la santificació de la Catedral, del Cementiri, de les parròquies i restants llocs profanats. Els privilegis que l’Església rep a canvi dels seus serveis ideològics ocupen una llarguíssima llista més pròpia del «Boletín Oficial» que d’aquesta crònica. Unes concessions són de tipus econòmic (retribució al clericat, exempció de la contribució territorial aplicable als béns de l’Església), unes altres duen a parcel·les de poder en zones que tindran una importància decisiva en la configuració de la societat: obligatorietat de l’ensenyança religiosa, capellanies castrenses, censura de llibres, espectacles. Així, poc abans d’iniciar-se el curs hom reuneix tots els mestres al Teatre Principal amb la finalitat d’orientar-los ideològicament. En aquests cursets l’Església està present. No caldrà recordar que el Magisteri és un dels cossos o instàncies públiques que ha patit un control eclesiàstic més fort.

Com es va veient totes aquestes disposicions no queden sobre el paper, sinó que l’Església s’apresta a materialitzar-les sobre el terreny. El control ideològic i social per part de l’Església va amarrant tots els caps fins al punt que hom bé pot dir que es crea una psicosi col·lectiva de simulació i entusiasme davant el món religiós. Un falsejament total de les consciències, constretes pel poder civil a combregar amb rodes de molí, i en molts casos a combregar stricto sensu. El ritme de la societat en totes les seues manifestacions s’adapta a una concepció eclesiàstica i, naturalment, a la més reaccionària. La mínima secularització aconseguida després d’esforços als segles XVIII i XIX en lluita contra el control clerical és escombrada d’un cop. El restabliment de les festes i els costums, després del col·lapse de la guerra, es carrega de contingut religiós: els «Gloriosos» i els «Miracles» són les primeres que se celebren. Poc després hom restableix la benedicció de les espigues i dels camps en solemnes vigílies. L’alcalde demana que les barraques posen una creu en la teulada i la Corporació decideix restablir les creus de terme. La Guàrdia Civil vigila perquè no es treballe als camps els diumenges, costum freqüent al camp valencià, no per especial desig de profanació, sinó per l’estructura d’aquest. Són molts els jornalers que tenen el seu trosset i es veuen obligats a conrear-lo d’amagat. La coerció amb què l’Església implanta els seus capriciosos designis arriba a multiplicar aquests ignominiosos cartells contra la blasfèmia (que encara poden veure’s en els trinquets de molts pobles), o a controlar en els hotels el plat de vigília dels divendres, o a obligar a entretancar les portes els Dijous i Divendres Sants. En els primers mesos podem assistir a un desplegament de pràctiques que es convertiran en normes: els distints Cossos d’Exèrcit celebren els seus patronats celestials (Santa Bàrbara, Loreto, Immaculada...). Però no són només ells: s’instaura el dia de la «Madre» (dia de la Immaculada) i de la «Juventud» (Sant Ferran)... Hom sacralitza els esdeveniments diaris.

En alguna ocasió els falangistes purs, o autèntics com ara s’anomenen, han dit que tot açò fou una maniobra del franquisme per a clericalitzar el seu foc paganitzant i doblegar el seu ímpetu. Sens dubte és cert que Franco buidà la Falange del seu feblíssim contingut, però, per altra banda, malament hagués pogut mantenir-se per si mateixa. Quan hom llegeix notícies com que la «Sección Femenina» organitza en els Salons de l’Ajuntament una exposició de casulles, capes i dalmàtiques no pot evitar-se la impressió que la milícia «azul» i femenina ha quedat molt aviat reduïda a la missió de xiques del rober o senyoretes d’Acción Católica. El canvi, però, no és fruit de la seua domesticació ideològica, ans de la seua composició social. Les aguerrides donzelles —meitat monges, meitat xiques d’auxili social— són en realitat les xiques bé, de les millors famílies de la ciutat. Veiem Aurora Aymat, Maruxa (diu Maruxa, en homenatge al gallec potser?) Trénor, María Luisa Aranda (filla del general), Irene Castells, etc. donar als cavallers mutilats els 15 banderins que han brodat. La imatge d’una Falange copada per la burgesia es confirma. Aquestes mosses, que segurament brodaren en «rojo» la camisa, perquè l’esvelt Adolfito Rincón de Arellano se la posàs al «Sol», no estaven per a models a l’estil Eva Riefenstahl, sinó perquè algú els digués quant de bé es pot fer al proïsme essent rica, pietosa i de bona família. L’ordre diví té previst aquests problemes de les classes socials fins i tot millor que la vaporosa ideologia nacionalsindicalista. Precisament si el Règim recorre a l’Església és perquè és la que millor solucionat té ideològicament el problema del lloc de cadascú en la societat. Un lloc que se santifica amb el bon exemple dels de dalt: alla van en Setmana Santa les autoritats, en Corporació, a visitar els Monuments. I amb l’obediència dels de baix, a qui se’ls obliga, a més, a portar la civera.