Читать книгу Feixistes, rojos i capellans - Josep Picó - Страница 9

Arribaven els vençuts del front al matí i ja a la tarda entraven les primeres tropes victorioses i apareixien als balcons les noves banderes. A la nit el «parte» donava la notícia: «En Levante se llevó a cabo la ocupación de la capital de Valencia siendo recibidas las tropas españolas con entusiasmo inenarrable.» Cal fer un esforç per a llegir les cròniques d’aquests dies que canten la derrota del poble com a salvació nacional, que parlen d’alliberament per a denominar el principi de l’ocupació. El premi dels triomfadors, però, ha estat sempre poder desfigurar la història, fins fer-la irrecognoscible per als mateixos que l’estan vivint.

El que significava aquella victòria no cal explicar-ho ací. Tornaven a posar-se les coses en el seu lloc. Es restablia l’ordre volgut per Déu, com s’afanyà a explicar l’Església amb ingenu cinisme. El proletariat i les classes populars tornaven a ocupar i a complir el paper d’explotats, sense cap possibilitat de resistència. Les poderoses organitzacions obreres, que tant havien espantat la burgesia en els anys de la República, eren completament desarticulades, arribant a l’extermini físic de molts dels seus millors dirigents. L’oligarquia terratinent i financera tornava també al lloc que mai no deixà, després de més de tres segles d’ociós, inoperant, desaprensiu domini. Es recomponia el bloc en el poder basant-se en les classes més estúpides i improductives: l’aristocràcia de la terra i el capital financer de les grans famílies. Certament tot tornava al seu lloc, després que el vent del poble hagués sacsejat les seues rames, sense aconseguir tan sols desfullar-les. El mateix dia 29 es constituïa una espècie de poder delegat dels nous amos, i el dia 3 es nomenava el nou alcalde. Tornaven els de sempre a ocupar el seu lloc en la història sagrada de la propietat. N’hi ha prou amb llegir els noms: Joaquín Manglano Cucaló de Montull, baró de Càrcer; Alfredo Gómez Torres; Desiderio Criado; José M. Trénor Arróspegui, marquès de Sardañola... La noble feudalitat del país amb algún element de la vella CEDA i algun jove escalador de la Falange. Sorgien uns de l’amagatall on havien escapat de la fúria d’un poble amb segles d’ira acumulada, venien altres al front d’alguna d’aquelles banderes dels «tercios». Tornaven tots, coincidents en el propòsit restaurador més arcaic que podia concebre’s.

Dur treball que no permetia demores. Des del mateix dia 30 començà a actuar la «Columna de Orden y Policía de Ocupación», a les ordres del coronel Antonio Aymat, que, perquè no se li escapàs ningú, dividí la ciutat en sis sectors, cadascun a les ordres d’un comandant en cap. El primer manament de l’amor al Déu de les victòries: desembarassar el terreny, netejar-lo d’enemics potencials. Com a tals calia considerar els qui pensaren que alguna vegada els pobres podrien assolir la justícia. Tasca vertaderament sobrehumana la de portar a cap l’acte purificador i per a la qual es necessitava el zel d’un gran inquisidor. N’hi hagué molts. El coronel auditor es veia ajudat per vuitanta-sis tinents que abastaven els pobles de la província. S’establí el «Consejo de Guerra Permanente», perquè la festa de la venjança no decaigués un sol moment. El dia 2 es tenia el primer sumaríssim contra vint persones que eren afusellades a l’alba del dia següent. La vastitud del rancor és possible contemplar-la amb angúnia al cementiri civil de Paterna i ha subsistit tristament anys i anys en els odis amargs que s’obrien entre veïns d’un mateix poble. No és temps ja de recordar-la quan la política de reconciliació, oberta pels qui més patiren els excessos, s’ha vist acomplerta. Però sí que cal recordar la vastitud del terror, de la por, la inseguretat, l’angúnia sobre les quals s’assentaren els vencedors. Bastava una delació i que es comprovàs que «En tal va estar molt ficat en la UGT», «En tal altre fou del Comitè»... Bastava això i la màquina de la venjança es posava en marxa i només l’«aval» —figura «jurídica» de l’Estat nou— d’algú ben situat en el nou règim salvava del desastre el desgraciat. Qui no comprenia aviat que es tractava d’una vertadera operació d’assolament, ho aprenia de seguida. Al cap de quatre dies el governador (el Sr. Planas de Tovar, de qui després parlarem) imposava espectaculars multes als propietaris d’edificis on hi havia cartells o inscripcions de propaganda «roja». Dos i tres mesos més tard la depuració seguia incansable. El 29 de juny, de nou el Sr. Planas va publicar una ordre en què «estimaba de alta necesidad en defensa de nuestra Causa la depuración de los porteros pues la mayoría de ellos durante la guerra han prestado gran colaboración al Gobierno marxista y, en consecuencia, siendo causa de muchos fusilamientos, a pesar de lo cual todavía hay propietarios encubridores».

Com es veu, el millor del Sr. Governador no era la correcció, ni tan sols sintàctica, sinó la intimidació pública. L’amenaça s’estenia als qui no volien participar en la brutal cacera, i no resultava en va. Ho va comprendre molt bé la Junta del Col·legi d’Advocats elegida a començament de juliol, els tres primers actes de la qual foren: 1) expressar la seua adhesió al cap de l’Estat; 2) nomenar col·legials perpetus d’honor a José Calvo Sotelo i a José Antonio Primo de Rivera, i 3) procedir a la depuració de lletrats. Tal vegada aquest trist exemple donat pels defensors de la llei i la justícia exemplifique millor que no cap altre les bases de l’Estat nou: la submissió incondicional al poder i l’abús d’aquest; la corrupció de les consciències o el seu anorreament.

La venjança sempre és gratuïta. Però no absolutament. La depuració té objectius perfectament clars i definits, interessos materials molt concrets que precisament per això arriben al paroxisme de la destrucció i de l’odi. El que passa és que l’odi a l’enemic de classe arriba a interioritzar-se de tal manera que actua autònomament, i es converteix així en el millor mecanisme de defensa dels interessos. És un joc d’efectes i contraefectes en què la mediació ideològica actua de nexe. Els vencedors procedeixen a la liquidació de l’enemic per a poder resituar-se en una posició segura de domini polític i econòmic. La tornada de les banderes victorioses és en primer lloc la devolució de la terra als seus antics amos, la recuperació dels béns, el control financer. Un primer recurs ideològic és posar per davant que hom surt del caos social. Hom té la impressió, en fullejar la crònica dels primers dies, que un està llegint la crònica dels dies posteriors a la riuada. La recuperació de mobles i de tota classe d’objectes en les oficines muntades a l’efecte arriba fins a l’anècdota més trivial: el matrimoni de Josefina Herrero i José García, que desenterrà en la seua casa de Mislata 1.500 duros de plata, 5.000 ptes. en menuts... Els vencedors, seguint l’orientació de tots els feixistes, es presenten com a salvadors de les gents senzilles aferrades al mite de la seua petita propietat. Front a l’anarquia col·lectivitzadora i al comunisme igualador (els adjectius de la retòrica feixista tenen sempre aquest to de generalització) el nou Estat torna a cadascú allò que és seu, fins i tot els mobles i els menuts que amaga perquè no li’ls furtaren els rojos. No cal dir que el que de veritat tornen els vencedors són els ressorts econòmics a les mans de l’oligarquia. Tot just començar la contesa i com per a deixar ben clar per qui es feia, s’esdevé a Burgos la primera reunió del Consell del Banc d’Espanya. El presideix Antonio Goicoechea (cap de «Renovación Española») i l’integren: el marquès d’Amurrio, el comte d’Heredia, Spínola, el marquès de San Nicolás de Navas, Céspedes, el marquès d’Aledo, Pastor, el comte de Simpins, el comte de Barbate, Coronas, i el vescomte de San Alberto, als quals després s’afegeixen el duc de Berwick i d’Alba, el comte de Gamazo, l’hidroelèctric comte de Fenosa i altres. Les connexions de tan il·lustres patronímics amb la Banca i el Capital privat no és aquest el lloc de ressenyar-les, ja s’ha fet en diversos estudis. Si la construcció del Nou Estat com a estat totalitari nacionalsindicalista (segons ell mateix es proclama) començava per lliurar tot el poder econòmic als de sempre, ja no cal dir molt més. Podrà haver estat un xantatge ideològic haver anomenat «Cruzada» aquella guerra, pero el que sembla evident és que fou una Reconquesta. Davant d’açò resulta grotesca la imatge de la dona a qui els victoriosos soldats tornen els seus béns. Grotesca i ineficaç.

Els autèntics vencedors eren conscients de la manca d’operativitat d’aquesta mediació idològica. S’adonaven de la fugacitat de la imatge d’abundor que pretenien oferir com a contrast a les penúries sofrides per la «incuria roja», a la qual carregaven tots els mals, àdhuc el bombardeig del «Canarias» sobre la ciutat. La premsa publicà una truculenta informació en què es valorava en tres mil milions de pessetes els danys produïts en la província de València durant la dominació marxista. Cara a tot açò es presentava l’estampa idíl·lica d’un ordre nou, ni capitalista ni marxista, prefigurat en els «Comisariados de Abastecimientos» («Durante los ocho primeros días de abril se suministraron 750.000 raciones de pan, 400.000 quilos de arroz, 200.000 quilos de azúcar, y hasta 200.000 tabletas de chocolate...»). El que fou pitjor d’un cromo tan acolorat no era que l’economia d’una postguerra no permetia fer-se moltes il·lusions, sinó que la forma en què el problema econòmic anava a abordar-se les desfaria immediatament. Les «Comisarías de Abastos» es convertirien molt aviat i per un llarg període, que arriba fins a la fi dels terribles anys de la fam (inici dels anys cinquanta), en un dels llocs més sumptuosos de la corrupció generalitzada. Però no és l’únic, és clar. L’aparell nacionalsindicalista començava a muntar-se amb una sèrie de «Servicios», «Comisariados» i «Patronatos» mitjançant els quals anava a posar el sistema en mans de l’oligarquia. El muntatge era essencialment burocràtic, entrellaçat amb totes les «camisas viejas» i «nuevas» que passaven a reclamar els serveis prestats. En llocs clau se situaven homes pont entre la burocràcia del Règim i els interessos oligàrquics. D’aquesta manera s’arbitrava un original mecanisme de vasos comunicants: la burocràcia del Règim concedia favors (els «cupos» a preu oficial que es revenien en el mercat negre) a canvi de poder beneficiar-se ella mateixa. Grans fortunes pogueren fer-se a través del «Servicio Nacional» del blat, de l’arròs, del vi o fins i tot de la patata. Llocs privilegiats en l’exportació de la taronja o en la importació de fusta es deuen a haver ocupat oportunament alguna de les presidències dels diversos serveis nacionals que llavors es muntaren. Davant tot açò cal advertir que no es tractava de joc d’adventicis. El fenomen dels «nous rics» que aniran apareixent a poc a poc amb els seus estrafolaris «haigues» és certament típic de la configuració del sistema. Però la consolidació de les velles fortunes travessà els mateixos tortuosos camins i difícilment algú podria avui llançar la pedra, que cauria sobre la seua pròpia teulada, per sort a hores d’ara ben coberta. Una empresa com «Altos Hornos» engreixà suculentament els seus accionistes gràcies a «estraperlejar» a mansalva amb els «cupos» de ferro. Només els petits tramposos eren descoberts. Als pocs dies d’haver pintat la imatge idíl·lica de l’abundor («los escaparates de los ultramarinos se llenaban de comestibles. Había llegado la España de Franco») la crònica pateix un lleuger tremolor d’alarma: «al parecer se verifican transacciones comerciales con ganancias abusivas». Però no cal espantar-se, ja que hem entrat en el Regne de Déu i de la justícia, on les restants coses se’ns donaran per afegiment. El Sr. Planas de Tovar s’ha pres el virregnat amb el zel abrivat: «hoy la autoridad dispone de medidas que van desde la multa, el cierre y la liquidación del negocio, hasta la pena de muerte. No otro puede ser el lenguaje de la ley si queremos que no se levanten los héroes y los mártires que dieron su hacienda toda y su vida por una España poblada de españoles enteramente renovados por fuera y por dentro». Tan sacrosanta apel·lació quedà evidentment sense resposta, encara que no faltassen motius perquè s’aixecàs fins i tot l’apuntador.