Читать книгу Feixistes, rojos i capellans - Josep Picó - Страница 16

Som encara, però, en els anys quaranta. L’Església tracta de configurar la seua força amb una certa independència del franquisme i de l’estament nobiliari. Alhora com a força d’ajut al Règim i com a possible recanvi, en cap dels casos com a força contraposada. Monsenyor Hervàs es distingeix en aquesta tasca posant en peu un poderós moviment d’Acción Católica. El 1942 se celebra la primera assemblea d’homes al cinema Olympia, ple a rebentar. Si considerem les persones que dirigien el moviment i el seu ritme de desenvolupament, podem deduir algunes conseqüències. Els seus primers presidents foren Barcia (metge), Duato (vinculat a una empresa tradicional de teixits), Cogollos (d’un conegut comerç de la ciutat), Ana Balaguer i Mercedes Castelari (aquesta darrera substituí la marquesa de Dos Aguas, que ocupà per un breu temps la presidència de les dones). Un poc més tard s’incorpora José M. Haro (magistrat). Els noms esmentats són prou significatius: professionals o pertanyents a la burgesia mitjana tradicional. El que hom pretén amb l’Acción Catolica ve tipificat expressivament en ells. Del punt de vista de la nostra anàlisi, que és política i ideològica, prescindim de l’aspecte espiritual i apostòlic de l’assumpte. És evident que l’Església pretenia ampliar la seua influència pastoral i moral entre els sectors socials que normalment li són més afectes. No ho neguem; però, com és obvi, no fem una anàlisi d’intencions, ans de pràctiques socials i dels seus pertinents efectes. Amb l’Acción Católica s’aglutinen les classes mitjanes i hi reben una ideologia molt més apropiada que l’oferida pels excessos verbals del feixisme, encara que d’iguals conseqüències quant a aconseguir una conformista adhesió d’aquestes. Un cop passats els primers efectes de la victòria i les seues concentracions multitudinàries, convocades ja sols en moments de dificultat, fins a les darreries del Règim, es fa palmari que l’ajut de masses ha de venir d’una manera més acurada i permanent. Dubtem molt que li passàs alguna volta pel cap al Règim comptar amb l’adhesió de les masses populars quan el seu primer objectiu fou anorrear-les. L’«Alzamiento» fou, en frase orteguiana, la rebel·lió contra les masses. Segons sembla hi hagué algun despistat que no s’assabentà d’un fet tan ostensible. I hom conta d’aquell delegat de Sindicats, Patricio González, que convocà una gran manifestació obrera a Madrid el 1941 i, naturalment, fou cessat. Com un còmic personatge de Gila, s’havia equivocat irremissiblement de guerra. La cosa no tenia solució. El Règim no tenia masses, encara que de tant en tant les aglomeràs en algun lloc. L’Església, llavors, és responsable de dues coses. D’haver accentuat el procés de simulació general del conjunt de la població (procés que, com cap altra cosa, més contribuïa a la desmoralització del poble), i d’haver consolidat i donat sentit a l’adhesió de les classes mitjanes. No vol dir açò que deixe d’haver-hi concentracions religioses i patriòtiques, el grau de sinceritat de les quals no té per què ésser sempre posat en qüestió, per més que un afirme que els mecanismes d’alienació i mobilització podien funcionar amb enorme facilitat. Encara el 1952 l’Església i l’Estat munten l’espectacle del «Congreso Eucarístico Internacional», com a reafirmadó de la nostra sortida del bloqueig després dels pactes amb EUA i el Vaticà (Spellman i Tedeschini són, respectivament, les vedettes de la festa). Durant tots aquests anys continua havent-hi actes d’aquest tipus. Veurem com Marcelino els multiplica, encara que amb un sentit diferent. Essent açò, però, cert i rellevant, és important detectar també com l’Església s’orienta vers el seu públic i hi aconsegueix un nivell fort d’adhesió. En aquest sentit és on cal situar la desbordant i eficaç labor d’Hervàs amb l’Acción Católica. El 1944, data en què Melo el consagra com a bisbe, veient en ell el successor, l’activitat d’Hervàs ofereix un balanç molt alt. Els joves tenien 17.000 afiliats, les dones, 17.700, i els homes, 6.500. Amb la relativa fiabilitat que presenten totes les xifres i amb la desconfiança que sempre inspira la simple afiliació, no pot negar-se que al moviment d’Acción Católica s’hi incorporà molta gent i que hi participava activament. És clar que es tractava d’una activitat pietosa sense cap incidència sobre la vida pública, com no fos la presència ostensible dels mateixos actes pietosos o el control de la moralitat i els costums sexuals. El lema de l’Acción Católica, pietat, estudi i acció, revertia sobre si mateixa i convertia la dinàmica de l’acció en grans actes de pietat o en la conversió individual, el més alt ideal de la qual es resumia en la missa i comunió diàries. Les memòries anuals de les distintes rames d’Acción Católica recullen aquesta doble trajectòria de l’acció. Així, per exemple, amb motiu de la festa de Crist Rei (any 1944), les set processons radials que conflueixen en un gran acte a la Catedral amb participació de deu o catorze mil persones. Interessa destacar que el matís d’actes com aquest és sensiblement diferent a les concentracions patriòtiques i militars de l’Alameda. que abans hem assenyalat. Ací l’Església juga amb la seua clientela. Junt a aquests actes, les memòries anuals ressenyen innumerables tandes d’exercicis i retirs. L’augment creixent de participants en aquests retirs, monopolitzats pels jesuïtes, portarà Marcelino (prou astut com per a no permetre poders paral·lels) a crear quatre o cinc cases diocesanes d’exercicis, diversificant l’oferta. La pràctica de la comunió diària porta a l’extrem pintoresc que en la Capella de la Verge es repartesca la comunió cada tres minuts. Les «memòries» anuals no ens indiquen aquesta vida quotidiana de pietat, però apareix amb insistència en el recompte de les seues campanyes: de la comunió diària, del rosari en família, dels costums... L’anècdota mai no pot formular-se com a afirmació categòrica, però té un cert valor simptomàtic. La frase ritual de retirs i actes és aquell «confessaren i combregaren tots». Especialment els primers divendres es converteixen en ocasió de mobilització de la massa fidel, ja que la promesa del Cor de Jesús a qui combregàs nou mesos entroncava amb la de «Reinaré en España de una forma especial». Era una promesa fonamentalment espanyola de la realització de la qual s’havien d’encarregar els espanyols més conscients i pietosos. En veritat, amb una promesa així i una IBM s’hauria pogut tenir la certesa en un moment donat que un tant per cent força elevat d’espanyols estàvem ja salvats. L’estoicisme amb què suportàrem els anys de la fam, el bloqueig, la pertinaç sequia i restants plagues francmaçòniques tal vegada calga atribuir-ho, ja que no a comptabilització exacta, almenys a la sospita que erem molts els espanyols amb els divendres a la butxaca. Nosaltres hem conegut el sacerdot ancià i comprensiu que s’asseia a l’entrada de l’església, estupend l’home, que ho sentia tot sense preguntar i que sempre tenia llargues cues, que liquidava amb afectuosa celeritat. En una espècie de marcapasses comptava penitents per centenars les vespres de Primers Divendres. La devoció al Cor de Jesús tenia un caràcter fonamentalment contrastat. Front a l’aspecte social —«Reinaré en España»—, oferia un vessant intimista i personal. S’entronitzava sobre les institucions (tot España es consagra al Cor de Jesús, el nostre Ajuntament, la nostra Diputació), però es dirigia sobretot a les famílies cristianes que tenien la seua imatge sobre el piano. Dada que no és ni molt menys irrelevant, ja que aquesta devoció era una peça més del «pastiche» educatiu de les famílies de la burgesia mitjana. El Cor de Jesús acollia els pecadors i, per tant, era un bon motiu de mobilització del penediment col·lectiu, fàcil de despertar en un clima de por, però es dirigia especialment a les ànimes pietoses: al beguinatge de la confraria parroquial, a través de la seua típica versió edulcorada. En el pietisme, que constitueix la base inicial de la reconstitució d’un moviment propi de l’Església, la devoció al Cor de Jesús i als Primers Divendres és base fonamental: és més devoció de rectors d’edat, tradicionals, centrats en les «arrecogías» de la beateria, i, per tant, marcada per l’insalvable desprestigi de l’escapulari. Per això va cedint terreny i prestigi.

L’Acción Católica deriva, a través dels «Cursillos», en un cristocentrisme pinxo i feixugament brivall, encara que, no per això, menys pietista i sacramentalista. Marcelino eclipsa del tot les processons del Sagrat Cor amb els seus trasllats de la Verge. El pietisme es va decantant a un marianisme pujadíssim de to, que arribarà a reclamar en els anys cinquanta no res més que la «mediación universal de María»; és a dir, la proclamació del dogma que tots els favors divins havien de passar per la Verge, exigència per la qual arriben a pronunciar-se els claustres d’alguna Universitat (Sevilla). Aquesta exaltació mariana coincidirà amb els anys de l’aïllament (1945 i següents), en què la recerca de l’originalitat ens porta, com veurem, a extrems curiosíssims. La teologia de la pòlissa i del favor marià s’adequa a un temps d’escassesa en què el favoritisme era l’única forma de trobar ajut. Per als primers anys d’obscuritat i por, la mel·líflua devoció al Cor de Jesús, barrejada amb la seua vindicativa exigència de reparació i entronització en una terra que era més seua que no cap altra, proporcionava la millor formulació.

De les anècdotes pietistes hauríem de passar a les costumistes: l’Acción Católica convertida en censor de les bones maneres. Hem esmentat abans l’acord entre Govern i Església per a implantar el rigorisme més purità en el camp sexual. Tanmateix, per extremat que avui ens semble, no arriba a satisfer la jerarquia i el clericat, que en aquest aspecte es mostra implacable. L’Església s’entremet en tots els organismes de censura del Règim i bloqueja la seua ja escassa agilitat. No obstant això, quan a aquests se’ls escapa algun lludrigó, polemitza irritadament. El cas més famós és el de Gilda, que ens tocarà constatar en l’època de Marcelino. En aquests primers anys el panorama d’espectacles va de pel·lícules de Miguel Ligero (El fantasma y D.^a Juanita, Nobleza baturra... algunes d’elles deliciosament ingènues i amb un cert aire jardielesc, altres perfectament estúpides), a llandes patrioteres com ara Raza o A mí la Legión, on Alfredo Mayo i Pepe Nieto encartonen totes les seues possibilitats interpretatives. Per a major amenitat es projectaven terrorífics reportatges dels triomfs nazis, contra els quals l’Església no té res a dir. Enmig d’aquest panorama la cinematografia nacional es proposa alguna obra de major entitat i realitza El Escándalo de Alarcón i El Clavo. Els dos films són espavents visuals, però significaven almenys una recuperació literària i cultural. Alarcón no assoleix en el rànquing menendezpelayesc les altures immarcessibles de José María Pereda, però no se’l considera absolutament menyspreable com Galdós. És un autor de tesis catòliques, en què el qui la fa, si no la paga, almenys les passa prou malament, servint d’exemplar mostra de l’esgarriament. Doncs bé, els dos films oferiren ocasió a l’Església d’intervenir amb força, prevenint els fidels de la seua extrema cruesa. Els productors quedaren escarmentats i quan tornaren amb obres serioses ja no eixiren de les gestes enormes de la història d’Espanya.

L’Església també escarmenta amb episòdis com l’esmentat i, tot i no renunciar a la vigilància ni afluixar el cinturó de castedat, situa les seues bateries preferentment en el terreny propi. «La gravísima inmoralidad del baile agarrado», és un dels molts pamflets amb què el clericat dóna batalla d’adoctrinament a les seues hosts. Aquestes reben la santa prohibició de participar en les festes on se celebren balls d’aquest tipus. El propòsit central dels Exercicis dels joves era «no ir con chicas», per això aquesta prohibició no suposava gaire problema (a part, és clar, del problema del mateix propòsit). Però no ocorria el mateix amb els casats, que difícilment podien arribar, havent-hi la indissolubilitat pel mig, a un radicalisme tan rigorós. Alguns capellans tallaven la dificultat de soca-rel i d’acord amb l’alcalde suprimien el ball. El cas més graciós és l’ocorregut a Rafelguaraf. El capellà hi decretà que, si hi havia ball, no hi hauria processó, davant la qual cosa la corporació municipal tragué un sant particular i el portà en civera pel seu compte. Aquesta escaramussa, pròpia de Guareschi, no ha de fer-nos pensar que l’ambient repressiu tenia una tonalitat rosada i simpàtica, ja que, com és ben sabut, resultava aclaparador. Amb la distància del temps ens sembla tan aberrant que produeix més la rialla que la irritació. Sobretot sorprèn la paradoxa entre les afirmacions jovenívoles de la Falange (que encara trenta anys més tard reivindicaria l’encartonat Sr. Fernández Miranda, encarnació del pentinat amb fixador i brillantina dels anys quaranta, dient que volíem una Espanya curta de faldilla i alegre), i algunes modes externes de l’època, com el pentinat «Arriba Espanya» i la faldilla per dalt del genoll; sorprèn, diguem, aquesta pretesa alegria vital i la persecució aferrissada dels mil·límetres de carn que s’ensenyaven. «Los movimientos de extrema derecha, por más puritana y represiva que sea su realidad, ofrecen a la vista una superficie erótica», diu Susan Sontag. Així és. L’exaltació castrant del sexe està prou allunyada, excepte en les seues manifestacions inicials, de la mística del masculí teatralitzat, tal i com es donà a l’Alemanya nazi. Es dóna, més aviat, per la via d’ocultació i privatització de la dona; és a dir, de la teatralització del seu encant prohibit i sacrificat. Les lleus i fugaces aparicions dels encants femenins no són un senyal de llibertat i vida (com ho serà el mini-short de Carnaby-Street), ja que arrosseguen la prohibició i la condemna. De totes maneres, en aquesta lluita de l’Església contra la sexualitat és important que vegem que no es juga un aspecte parcial, ans tota una forma de configuració social. Com mostrà plàsticament Ángel Facio en el seu muntatge de La casa de Bernarda Alba: en tancar l’endolada senyora, representada a més per un home, en un espai escènic del qual era impossible alliberar-se, estava dient-nos el que la dominació i obsessió de la protagonista significava en veritat. La irracionalitat imposant-se el seu propi càstig i aquest principi convertit en norma social de destrucció. Un poble que es veu obligat a representar la seua vida com un «Auto Sacramental» calderonià, en què la Bellesa i la Culpa són un mateix personatge, està de debó vivint en una horrible casa de Bernarda Alba. El mateix Calderón ho intuí i acompanyà els seus «Autos» d’aquelles comèdies de capa i espasa, on l’amor es converteix en delicte i la venjança per actes carnals en acte d’honor. En aquesta gigantesca representació els homes i dones d’Acción Católica es multiplicaren com a acomodadors.

El que passa és que la rigidesa compacta dels primers moments és impossible de mantenir, i d’un intent de militaritzar la societat en els usos i costums es passa a clericalitzar-la. En certa manera, amb Hervàs i la seua dedicació a l’Acción Católica i amb el creixement d’aquesta, es va passant del sacramentalisme multitudinari a l’individual, i de la societat cristiana per obra i gràcia de la victòria, a la societal que cal cristianitzar amb audàcia i valent-se de tots els mitjans. Els anys cinquanta assenyalaran el cim d’aquesta nova orientació, i la conversió d’Hervàs als «Cursillos de Cristiandad» mostra el punt més alt d’exacerbació d’aquesta tendència. Però llavors Monsenyor Hervàs és ja a Mallorca. El vicari brillant i eficaç en la seua manera d’actuar, ascendit al delfinat de Monsenyor Prudencio, no encaixava dins del compacte equip de joves navarresos que es porta Marcelino. De totes maneres el treball d’Hervàs té importància com a precedent i inici, ja que deixa al seu successor unes estructures d’Acción Católica consistents, quantitativament nombroses i amb uns dirigents de cert pes entre les capes mitjanes, susceptibles de l’àmplia operació d’influx social que realitzarà Marcelino.

A grans trets aquesta és la València dels anys 1940-1945 configurada ideològicament, com la resta de l’Estat nacionalcatòlic, sota el senyal de la creu i de l’espasa. Álvarez Bolado ha resumit amb encert els trets més importants de la teologia que subjau a la presa de posició de l’Església.

«Las cuatro características serían: a) la mediación nacional católica de la fe; b) el carácter eclesiocrático en la relación de la Iglesia con la sociedad civil; c) la explícita y militante antimodernidad de esta teología, d) su carácter de teología de reconquista. Las cuatro características están en mínima conexión y se posibilitan recíprocamente.»

Qui ens haja seguit en la lectura haurà pogut veure que entre nosaltres es plantegen amb extrema agudesa. La fe es resol mitjançant la implantació de l’ordre dels vencedors, que es converteixen en norma última i recorrent d’interpretació. A partir d’ací, i des de la mateixa plataforma que el Règim cedeix de bon grat a l’Església, aquesta emprèn la configuració de la societat, el que Álvarez Bolado anomena amb poderós eufemisme «relación de carácter eclesiocrático». El tipus de conformació ideològica que l’Església imposa és, com hem vist, pregonament «antimoderno»; més clar, el més reaccionari possible. El resum del teòleg ens sobraria, si les peculiaritats de la nostra formació social, articulades amb característiques pròpies de l’Església a València, no ens oferiren resultats específics i dignes d’anotar-se. Esquematitzant el que hem anat veient pas a pas i amb una certa dispersió, ens permetem el següent resum: la legitimació dels vencedors passa per fets molt concrets, per Sant Miquel dels Reis i pel Cementiri de Paterna, per Planas de Tovar (que amb els diners de les seues arbitràries multes construïa aqueix gran reformatori d’estil africà, el S. Francisco Javier, i el posava en mans de les monges), i el «Tribunal de Responsabilidades Políticas». Però, a més a més, l’Església legitima la recuperació del poder per les classes dominants. L’oligarquia torna a ocupar el lloc preferent en la piràmide social amb caràcter d’exemplaritat. Honor als rics cavallers cristians de noble estirp. Salve. La qual cosa no vol dir que siguen els únics a rebre benediccions. Davant els «nous rics», que les condicions de la postguerra comencen a engreixar, l’Església observa una actitud benèvola i de paternal apropament. Al cap i a la fi estan més necessitats de protecció, car els nobles sempre tenen la defensa de les llinatjudes històries, mentre que el nou ric necessita la justificació social amb més urgència. L’Església legitima, especialment als pobles, fets amb noms i cognoms: el falangista convertit en alcalde, el «pinxo» vestit de sherif justicier, la venjança erigida en llei, l’odi obert. Esborronament i comptes vells. Per fi, i com a conseqüència d’això, l’Església santifica i dóna suport al procés de corrupció i desmoralització de les consciències que es convertirà en el fil conductor de tots aquests anys. La simulació i la impotència es converteixen en una segona naturalesa. La gràcia, diu l’adagi eclesial, pressuposa la naturalesa. Aquesta naturalesa.

Però tot allò hauria estat impossible sense la recomposició del teixit social, i a aqueix sargit i brodat és al que s’aplica amb més constància el treball de l’Església. Pensem que ha quedat prou explicada la tasca d’aglutinament de les capes mitjanes fins a aconseguir formar-hi un resistent conjunt feixistitzat.